Dimensió mòbil
És cosa sabuda i assumida pràcticament com una fatalitat que l’accessibilitat urbana és, per regla general i ara com ara, una pura fantasia. Però no és d’això que parle ara, encara que l’ús intermitent que faig del vehicle elèctric de suport nou ho corrobora contínuament.
La qüestió -una altra qüestió- que dóna a la circulació amb aquest invent un altre punt d’aventura (si t’ho prens amb calma), no exempta d’un cert risc, són els éssers humans que deambulen en una altra dimensió. Concretament en la dimensió del mòbil perpètuament a la vista: els que es mouen sense mirar per on caminen. O que es queden immòbils (pura contradicció) abduïts per la pantalleta enmig d’una vorera.
No s’hi val a dir allò de “gent jove, pa blanet”. He hagut d’esquivar obstacles humans de generacions ben diverses. Tampoc no toca tirar la culpa al govern (el local o el Consell): en açò són innocents. Encara que, en allò que déiem al principi, sí que s’haurien d’arromangar de veres.