ALBERT CORTES MONSERRAT

Ahir finalment amb l’anunci de la comptabilització del vot delegat de Lluis Puig per part de la Presidenta de la cambra, encara que com deia ahir segurament serà una cortina de fum, des de Ciudadanos i amb el nivell de baixa estopa habitual es va comparar en Puig amb un mico.

Efectivament, amb la notificació del TC anul·lant aquest vot i l’acord de la Mesa per fer-ho visible de cara a la galeria. Finalment no es va visualitzar pel la pantalla del Parlament, però Borràs el va acabar comptabilitzant. Martin Blanco en la seva intervenció es referia a les paraules de Borràs que mentre el vot de Puig no sigui determinant, no serà impugnable, i ens diu que aquest no es el fet, sinó el mateix fet que voti, en aquest cas te tota la lògica el seu raonament, i aquí es on va començar a espatllar la seva intervenció dient que si un Govern te una gran majoria i guanya totes les votacions podria pefectament posar un mico a votar i no seria decisiu en referència al conseller a l’exili, cosa que finalment ha provocat el tall del seu discurs a la cambra.

De fet, res estrany amb el nivell dels diputats de Ciudadanos, sense cap educació ni formes, ni respecte que no han tingut mai i ara en el final d’aquest partit xenofob dificilment aconseguiran. De totes maneres, el problema segurament es haver consentit massa falta de respecte, i no guardar les formes davant tanta bula per tractar el Parlament com si fos una discussió de bar amb dues copes de més constantment.

Aquests defensors de la repressió, tots amb diferents formes i mateix objectiu son els partits espanyols i la trobada avui entre Vilagrà i Bolaños torna a fer vergonya aliena, ja que enmig de tanta repressió i casos pendents com l’espionatge volen tornar a reunir els presidents espanyol i català, i on la hipocresia es tant gran que posteriorment les compareixences post reunió es fan per separat . La representant catalana segueix dient que les relacions son congelades, amb una burla a la ciutadania que ja passa de taca d’oli i refrendada quan a la darrera reunió dels dos, Bolaños al cap de poques hores ens deia que no sabia que era l’agenda antirepressiva i insistia amb reunificar les families catalanes trencades pel procés.

Un nou exemples del nul diàleg i com la falta de democràcia d’uns es validada pels altres i la seva col·laboració habitual amb tocs de queixa cara a la galeria i sense cap intenció. Es una mica com la metàfora del mico.

La delegació de vot del Conseller Lluís Puig a l’exili torna a ser protagonista desprès que el TC ha notificat que queda anul·lat. Ara toca la comèdia de la desobediència de fireta que senzillament no va enlloc i apart un gest per la galeria sense objectiu final.

De moment i com sempre Junts, ERC i la CUP defensen el manteniment del vot delegat de Puig però sense cap garantia i jo diria intenció de mantenir-lo fins al final, més enllà del partidisme estèril de desobediència.

De fet el referent més proper es l’escó de Pau Juvillà, que amb les promeses de Borras de mantenir-lo i actuar diferent del seu predecessor al càrrec, finalment vam veure com va acabar en res, i un cop finalitzat el rebombori es va obeir fidelment com passa des del 2017 per damunt de qualsevol dret democràtic o el mateix prestigi de la institució ja molt devaluada. La Mesa ha aprovat mantenir-lo, però podria passar que els funcionaris que ja hem vist que van per lliure podrien no comptabilitzar-lo davant la notificació del Tribunal espanyol i les conseqüències penals que podria comportar. La Mesa hauria d’assumir aquestes funcions i no ho ha fet, cosa que pot portar a fer una votació amb vot inclos i posteriorment quedà en res, un nyap impresentable i que a a questes alçades fa vergonya aliena. Cal dir que davant les advertències, alguns funcionaris ja han dit que no faran cap desobediència i els partits tampoc han aclarit com faran l’acta de la sessió ni com faran l’ordre de la seva publicació.

El problema, es que aquesta història de falsa desobediència ja l’hem viscuda, i sabem perfectament com acaba. El primer cop podia ser creible, potser el segon, però quan hem viscut ja 5 anys de submissió absoluta amb totes i cadascuna de les decisions provinents de les estructures espanyoles buidant de poder i dignitat la nostra Institució, ara ja no te cap credibilitat, de fet ni tant sols seria recomanable, ja que una desobediència hauria de venir acompanyada d’un full de ruta per arribar a l’objectiu final interromput el 2017 i que no està en cap full de ruta de cap dels nostres partits i ni tant sols de cap intenció futura de dur-ho a terme.

Per tant, seria un senyal de respecte vers la societat catalana, deixar de fer gesticulacions falses que no tenen cap intenció real.

El Jutge Marchena, ahir va exhibir el seu poder davant aquells que no tenen gairebé ni dret a pataleta, i que pateixen una indefensió per una estructura judicial ancorada en el passat fosc i amb la unitat d’Espanya com a primera opció, i la vertadera justícia per les persones guardada en un calaix.

Efectivament, Marchena va haver d’entrar mig amagat, va veure les protestes dins i fora de la sala i va marxar gairebé d’incògnit en un lloc on evidentment ningú que tingui un mínim de dignitat pot donar-li la benvinguda. Aquesta provocació xulesca lliga molt amb cert caràcter espanyol que explota fins al màxim. No hi ha dubte que el Col·legi d’Advocats farcit de gent que estima poc la democràcia i si una idea d’Espanya que passa per damunt de tot i tothom.

Cap pregunta sobre el procés penal als presos polítics, un judici que hauria de fer posar vermell a qualsevol democrata, pensi el que pensi, ples d’irregularitats, d’interpretacions recargolades i fins hi tot de coses tant evidents com amagar proves que no interessaven, com els videos no posats i que van deixar en una indefensió total als acusats, que dit sigui de pas amb la seva actitud de judici normal van validar aquesta farsa sense sentit, on la sentència semblava escrita des del minut zero, i on es va poder comprovar que la justícia espanyola, no enten de lleis i si de la sagrada unitat espanyola per damunt de tot, una funció que no li pertoca, però que es hereva d’una Dictadura on al no haver un autèntic trencament amb ella, i com altres estructures, segueixen una mica blanquejades amb el mateix tarannà fosc i gris.

De fet, un judici que no hagués passat el cotó de cap democràcia normal, i que va delatar l’utèntic Estat i unes estructures ràncies i sense sentit. Segurament Europa s’encarregarà de dir com altres vegades que això era una farsa i que les sentències son desproporcionades i injustes, però de fet ja veiem que això ja ha passat altres cops i a Espanya senzillament no l’importa, ja que la Unió Europea es un club d’Estats, on es permet que els teorics valors fundacionals siguin passats per alt pels seus membres sense cap conseqüència efectiva.

Marchena es un exemple d’això, i la reacció de la gent es un bon simptoma de que no tothom entra amb aquesta falsa normalitat i conserva una part de la dignitat.

El President espanyol Pedro Sanchez diu en una entrevista a un mitjà que espera poder fer una reunió de la Taula de diàleg en aquest mateix mes abans de marxar de vacances.

Crec que si enlloc d’un Govern autonòmic submís com te Catalunya amb uns partits més interessats a passar pàgina i deixar en l’oblit el procés cap a la independència que en resoldre el conflicte, tinguessim un autèntic Govern que representa a la ciutadania catalana i que guarda un respecte per la mateixa, caldria acordar els punts concrets de la Taula i exposar-los publicament o senzillament deixar la mateixa en nul·la i fora de servei per sempre.

Ara seria l’hora de no tornar a escenificar una comèdia de Taula sense cap acord, sense guiò previ per parlar, i senzillament ser una nova operació de maquillatge del Govern espanyol i el Govern català per vergonya de la propia ciutadania.

Aquests punts, no poden ser Rodalies, inversions o l’Aeroport posem el cas, aquests temes ja tenen les seves comissions autonòmiques que els tracten i son temes autonòmics que res tenen a veure amb el conflicte polític. Per tant se suposava que la Taula era per abordar el conflicte i trobar la resolució al mateix amb el dret a l’autodeterminació i com exercir-lo i la fi de la repressió de l’Estat. Son dos punts i no en calen més. Si com ens han dit fins ara aquests no entren a l’agenda i no hi entraran mai, no hi ha res més a parlar. Per fer coverses autonòmiques per això ja hi ha forums on totes les autonòmies poden exposar els seus problemes i el Govern català si ha triat aquesta opció no te cap sentit que no hi sigui. Si de veritat vol exercir i acabar el procés cap a la independència, llavors toca demostrar això davant l’Estat espanyol i no fer més el ridícul amb el cinisme com a eina.

Convocar aquesta Taula ara tal com estan les coses sabem que es el mateix de sempre per l’Estat que no te cap voluntat d’arribar a un acord de resolució. Per tant depén del Govern català i dels seus partits continua sent uns titelles sense cap aspiració de res que no sigui viure de l’autonomia o complir amb les seves obligacions amb el seu electorat. Aquell famós 52% aconseguit es absolutament res si la seva opció no es la segona.

Esperpèntic.

Davant la imputació de la Presidenta del Parlament, Laura Borrás ja imminent per una pressumpta corrupció en la contractació, la Carme Forcadell ens diu que no es pot pensar en una mateixa i si en el prestigi de la institució.

La Carme ens diu que el prestigi del Parlament es primer, amb tolerància zero amb la corrupció, i demana explicacions convincents sobre la imputació. Diu que es la presidenta que representa tots els catalans i recorda la llei de transparència i bon govern aprovada en la seva presidència.

Crec i subscric que la institució és per damunt de les persones de qualsevol, això en una democràcia normal seria així, i ho ha de ser. El problema es que tractem com una democràcia normal un Estat que no ho es i tractem com un context normal el que no ho es. Espanya no es una democràcia, i per tant no ens podem fer trampes al solitari. La Carme ens diu que el primer es el prestigi de la institució, el problema es que aquesta institució ha perdut tot el prestigi que podia tenir en un moment donat, s’ha convertit en una institució que ja no es la cambra de representació de la sobirania popular, cosa que hauria de ser, ja que s’ha buidat de poder i s’ha acceptat la repressió amb normalitat, recordo que no es va ser capaç ni de condemnar l’empresonament dels presos polítics en una resolució conjunta, que hem deixat que diputats i fins hi tot un President sigui privat de les seves funcions per ordres judicials o de la Junta Electoral, que no hem pogut triar un President amb normalitat com el cas del President Puigdemont i els posteriors intents. S’han anul·lat una gran quantitat de lleis aprovades i fins hi tot resolucions de caire simplement polític i l’amenaça judicial plana sobre els caps dels nostres representants. No cal dir que aquest mateix Parlament va vulnerar les seves propies lleis aprovades, com el cas de la llei de Transició i la llei de referèndum.

Tot això ha estat gràcies a la nostra col·laboració, i la submissió absoluta amb les estructures postfranquistes espanyoles validant les mateixes sense rubor i deixant les nostres institucions en res. Dit això sempre contra la corrupció, però sent conscients que el context que vivim es una dada molt important i per tant crec que les intencionalitat de baralla política de curta volada haurien de ser guardades en un calaix també per prestigi de la institució i respecte a la ciutadania.