ALBERT CORTES MONSERRAT

Ahir la Justícia espanyola va tornar a fer gala de la seva repressió desmesurada contra Catalunya i enviarà a judici bona part de la Mesa del Parlament anterior amb Roger Torrent al capdavant per atenció haver permès un debat a la cambra sobre el dret de l’Autodeterminació de Catalunya i la reprovació al Borbó desprès de la sentència als presos polítics.

Ja tenim el precedent de la condemna a la Mesa de Carme Forcadell i que sabem que va acabar amb inhabilitacions a la majoria de membres, excepte la pena de presó per la Carme per sedició i per tant un guió que ja coneixem. De fet tenim 3000 persones repressaliades que aniran passant pels jutjats i complint condemnes amb la majoria de casos. Això xoca frontalment amb les ofertes de diàleg i aquesta Taula que ens ven el Govern de Catalunya per resoldre el conflicte quan ni tant sols es pot parlar de l’Autodeterminació al Parlament i ens volen fer creure que es la petició final a fer per Espanya.

Es una vergonya que un Estat democràtic pugui portar a judici uns representants votats per la ciutadania i concretament aquests, els que marquen el control de la cambra on resideix la sobirania popular per permetre un debat sobre qualsevol tema, bàsicament la seva funció. Aquests vetos a determinats temes que no agraden a l’Estat i erigir-se amb la potestat mitjançant la justícia de censurar-los i castigar-los passa per damunt de qualsevol norma democràtica. Ara que la Unió Europea s’ha posat a fons amb el tema sancions a Russia per la invasió a Ucraïna o que va cridar l’atenció a Estats com Polònia que van acordar que les seves lleis estaven per damunt de la Unió Europea. Ara seria hora de girar el cap per Espanya i veure com ha actuat amb el procès democràtic i pacífic d’autodeterminació a Catalunya i com ha utilitzat la repressió política i també ideològica amb per exemple cantants a la presó, exiliats i ara un altre cop jutjant als representants populars d’una cambra democràtica per haver permès debats.

Si la Unió vol ser aquell espai que diuen de democràcia i llibertat, cosa que tots sabem no es, bàsicament es un club d’interesos, ara seria hora de sancionar l’Estat i exigir per la seva continuitat respecte a la ciutadania i a la democràcia en general, cosa que sembla haver oblidat definitivament.

On son les sancions?

Aquest Alt Representant de la Unió Europea, dit Josep Borrell, ara ens diu que proposarà un nou mecanisme per sancionar els actors responsables de la desinformació. Sembla que el cinisme mai te límits.

Diu que la benzina de la democràcia es la informació. Si es dolenta, la democràcia es dolenta, si la informació està esbiaixada per la mentida, els ciutadans no poden tenir coneixement de la realitat. De fet ens diu que l’objectiu, és oferir garanties que la informació que circula a l’entorn mediàtic europeu no sigui un element que contamini les ments.

Seria més o menys com si un piroman fos el responsable d’apagar un incendi. Un personatge com Borrell, que es la desinformació interessada en primera persona es preocupi ara per aquest tema fa riure per no plorar. En Borrell que formava part del Govern del GAL, que va vendre accions per informació privilegiada o que ha escampat tantes i tantes mentides sobre el procés d’independència a Catalunya no pot ara demanar fidelitat a la veritat que mai ha practicat. Deixar en les seves mans quin mitjà ofereix versions veridiques i quin no evidentment no te cap sentit.

De fet a la Guerra d’Ucraïna, veiem clarament com hi ha una guerra paral·lela igual d’important de la que hi ha sobre el terreny i que amb la xarxa actual, que es la del relat, aquesta es converteix en propaganda esbiaixada com veiem clarament aquests dies per crear opinió i obviar la realitat que mai es tant senzilla. Els Governs pels seus interessos fan i desfan en el relat per aconseguir els seus fins.

Els mateixos que dirigeixen i controlen la desinformació ara no poden ser els responsables del seu control, que de fet ja ho son. Ens diu que el fonamental per una bona democràcia es la informació i que ha de ser una garantia que no contamini les ments de la ciutadania. Uns arguments de traca i mocador per aquest gran manipulador que negava la violència del dia del Referèndum a Catalunya encara que les imatges el deixessin retratat. La seva manipulació res te a veure amb la democràcia, un sistema que evidentment no crea grups terroristes amb diner públic per lluitar contra el terrorisme, ni manipula el relat del procés a Catalunya tant barroerament com ha fet ell amb manifestacions al costat de l’extrema dreta populista, de fet la seva ideològia que ha tingut premi amb el càrrec actual, i que mostra com la Unió Europea no controla el nivell dels seus representants.

Això si que es un exemple de desinformació.

Avui dia de la dona i escoltant segons quins discursos es fa evident que l’objectiu s’ha esbiaixat i sobretot confós amb alló teoricament correcte i la vida real. La igualtat entre persones hauria de ser el principal objectiu sense tenir en compte el genere, no hauria de ser crear un món artificial amb divisió per genere en tot. Pel que fa la llengua la cosa es molt més greu, ja que l’estupidesa arriba a límits insospitats, escoltar com la Consellera de Feminisme parla de “Totis” per exemple fa riure per no plorar i si llegim quantitat d’exemples en contra de qualsevol normaltiva de la nostra llengua i que crec defineix perfectamen la gran linguista Carme Junyent amb aquest article.

Un dia en femení

Per: Carme Junyent

No fa gaire temps que em va arribar un document de la Cambra de Comerç de Barcelona on hi havia instruccions per impulsar la comunicació no sexista a l’empresa. “Home! –vaig pensar–. La cambra de comerç té grans possibilitats de combatre el sexisme en un àmbit tan discriminatori històricament com l’empresa…” Vaig llegir els seus consells i, què vaig trobar? Doncs la doctrina de sempre: No diguis tots, digues totes les persones presents; no diguis el signant, digues la persona que signa; no diguis treballadors, digues els treballadors i les treballadores; etc. Jo, la veritat, pensava que tractant-se de la comunicació en l’àmbit de l’empresa hi hauria recomanacions sobre com eludir qüestions íntimes com ara la maternitat en entrevistes de feina; o com gestionar les reunions d’empresa de manera que totes les opinions siguin tingudes en compte, siguin d’homes o de dones; o com diferenciar un festeig d’un assetjament… En fi, que en l’àmbit de la comunicació podrien fer molta feina, però es veu que prefereixen exercir d’autoritat lingüística i dir-nos com hem de parlar que, al capdavall, és més fàcil.

Entre aquestes propostes, n’hi havia algunes de sorprenents, com ara emprar imperatius o formes passives que, tractant-se d’igualtat, no deixa de ser arriscat. I, per acabar-ho d’adobar, hi havia aquestes propostes: “evitar els pressupòsits” (les secretàries > el personal de secretaria); i “vigilar els adjectius i noms amb diferent valor semàntic” si es refereixen a homes o a dones; és a dir, el clàssic home públic / dona pública o, l’exemple que posen ells, un qualsevol / una qualsevol. Si em van sorprendre és perquè aquestes propostes contradiuen les anteriors, és a dir, l’ús del masculí els sembla sexista però l’ús del femení també.

Tot això m’ha vingut a la memòria perquè enguany la Cambra de Comerç de Barcelona ens torna a fer feliços amb la seva proposta “Un dia en femení“, en què demanen que el dia 8 de març tots els mitjans de comunicació redactin les notícies utilitzant exclusivament el gènere en femení. No sé fins a quin punt han calibrat que aquesta proposta pot ser una manera d’estigmatitzar perquè, si algú els fa cas, immediatament hauran creat dos bàndols: els que ho fan i els que no ho fan. Però, en fi, no entrem en qüestions ètiques. Com que ells mateixos han posat exemples, els podem examinar. Per cert, jo diria que la doctrina que proposen l’han traduïda del castellà perquè, per exemple, quan parlen dels efectes del “masculí genèric” diuen que provoca silenci, invisibilitat i “despreci” (sic) i els exemples d’aquest apartat són: zorro/zorra, cojonudo/coñazo, Sra. Srta./Sr. Srto.

I tornem-hi: si crear femenins a partir de masculins pot acabar en termes despectius, per què promouen les formes dobles i el femení com a no marcat? Això del collonut i “conyàs” és un tòpic que es desmenteix en casos com “quins collons” o “la vida em va de conya” i, en el cas de la senyoreta, per més que el DIEC mantingui el significat de “dona soltera” sense indicar que és arcaic, jo diria que la societat ja l’ha bandejat i actualment només el fan servir les criatures per adreçar-se a la mestra. I una altra cosa: la immensa majoria de llengües del món –l’anglès inclòs– no classifiquen els substantius de cap manera, és a dir, no tenen gènere. Això per a la Cambra de Comerç deu ser la negació de l’existència de les dones. Tenen consells per a aquestes llengües que no diferencien homes i dones gramaticalment?

Per il·lustrar la seva proposta, aporten unes quantes portades de diari modificades, és a dir “en femení per un dia”. Vegem-ne alguns exemples i no crec que calgui fer crítica textual per veure quines implicacions tenen:

• El curs tindrà almenys 5.000 mestres noves.
• Les científiques demanen més control del contagi del virus per l’aire.
• Hi ha una infantilització brutal de les consumidores, no se les considera subjectes polítics.
• La pressió judicial tenalla les funcionàries de la Generalitat.
• Empresàries i societat civil demanen un govern contra la crisi.
• El mileurisme es converteix per fi en el salari mínim de les espanyoles (?).
• Les consumidores poden fraccionar les factures d’electricitat en cas de retards.
• Tinder és entre les 5 aplicacions amb més despesa de la consumidora.
• 25% de catalanes amb la primera dosi.
• Preparades per a l’1-O.
• Els contagis entre les joves es doblen en només dos dies.

El resultat, quan no és discriminatori per a les dones (som infantils, gastem molts calés cercant l’amor i som irresponsables amb la pandèmia), és desinformació flagrant i, a més, obstaculitza la comunicació, els titulars perden tota l’eficàcia. En fi, us ofereixo un altre titular en femení en què, ves per on, tot són homes: “La víctima és un home de quaranta anys. La seva parella, un futbolista molt conegut, està parlant amb les autoritats.”

I, per acabar, un exemple d’Antonio Baños. En el seu article “‘Coworking’ o bé ‘cosexing’?” confrontava la disbauxa dels setanta (Nazario, Ocaña, etc.) amb la Fàbrica de Creació a la Fabra i Coats, i concloïa: “Traguem l’art (i els artistes) de les fàbriques i tornem-los als llits!” Passeu-me aquesta frase al femení i ja em direu quin efecte us fa.

Veient ahir a la nit la Gala del Cinema català, els premis Gaudí, vaig comprovar en primera persona la situació anomala que vivim, quan una gala del cinema en català, precisament la llengua no es requisit imprescindible, i passa a ser una anècdota en benefici de la majoria de produccions en llengua castellana.

Una Gala que independentment del gust de cadascú, va ser aprofitada per les protestes corresponents, principalment per la Guerra a Ucraïna i també per proclamar el futur brillant del cinema català en referència a l’èxit a la Berlinale, una crida per poder explotar el talent i no oblidar la cultura, una referència a l’augment de la dona en el sector i en tots els àmbits i un prec per les dificultats per fer cinema en català.

Tot com veiem molt normal i que amb diferent context es podria assimilar a qualsevol Gala del mateix ram que es faci pel món. Hi ha una cosa, però que no es igual i que ens dona idea de la situació que ens trobem. La majoria d’obres presentades son en llengua castellana i son considerades cinema català. Crec que no ens podem imaginar la Gala del Cinema francès per exemple amb obres presentades en llengua alemanya posem el cas, ningú les consideraria cinema francès. Ja sabem, però que la normalitat a la resta del món no es aplicada a Catalunya i ens fem un flac favor per la nostra llengua i cultura. De la mateixa manera que una obra en castellà no pot ser literatura catalana, un film en castellà no es cinema català, per molt que actors, directors o productors siguin catalans. La llengua es fonamental en aquest apartat i la Gala dels Gaudi normalitza aquesta submissió on ens trobem instal·lats permanentment encara que afeblim encara més la nostra llengua que des de les institucions es abandonada permenentment com hem vista a l’Educació, ho trobo un intent barroer de blanquejar la realitat.

La direcció dels nostres partits i Govern totalment submisos a l’Autonomia i d’esquena a una bona part de la ciutadania i el seu vot, també te la seva trasllació al cinema. Pel que fa al sector, evidentment que costa trobar suport econòmic però no es excusa, evidentment que es important el paper de la dona, però tampoc hauria de ser fonamental per fer cinema, ja que el mateix el fan persones i no paritats obligades i artificials. El que no es va parlar es que el requisit fonamental per presentar-se als premis es la llengua i això simplement es actuar amb normalitat, que vol dir que el cinema en català, es en llengua catalana , en cap més.

Cal destacar, que cal ser molt miserable, quan circumstàncies com la repressió espanyola contra Catalunya es aprofitada pels nostres representants per intentar treure rèdit de partit i de pas validar la mateixa repressió i els seus metodes.

Tenim ara un clar exemple del que explicava, com cal dir que en podríem trobar molts d’altres. El cas es que l’Audiència Nacional Espanyola ens diu que els CDR acusats a l’Operació Judes tenen dret a reclamar en el judici als membres de la Guàrdia Civil que els van investigar i que no hi ha cap fet delictiu concret que centri la investigació, es a dir que no hi hauria cas. Tots van ser acusats de pertinència a organitzacio Terrorista i tinença d’explosius, quan res de tot això era veritat. Evidentment els mitjans espanyols van fer la feina bruta d’escampar el relat, però també recordo en Joan Tardà declarar “A Catalunya no hi ha violència, però si hi ha set bojos que els posin a la presí i els jutgin”.

Com deia cal ser molt miserable per col·laborar i alimentar aquest relat de la por d’Espanya contra l’independentisme, basat en atemorir la població i instaurar el relat de que l’Estat de dret ha canviat i qualsevol moviment innocent pot ser càstigat durament amb tota la legalitat i el pes de la llei espanyol. De fet es la repressió de manual que qualsevol Estat poc democràtic com Espanya utilitza pel seu control. El cas dels CDR basat en investigacions de les forces policials espanyoles son esperpèntics, ja que tots sabem pels judicis dels presos polítics com han anat aquests informes que l’Estat els hi dona una validesa que no haurien evidentment de tenir ja que son de part. Acusacions de terrorisme i d’explosius que mai es van trobar, perquè senzillament no existien. El més trist d’això com deia es com alguns avalen aquesta manera de fer i aquesta repressió com en Tardà.

De fet, era evident que pel context i pel que vam anar saben posteriorment, i sobretot per qui acusava i a qui, es podia deduir que com a mínim tenia moltes possibilitat de ser un nou muntatge i en qualsevol cas la pressumpció d’innocència hauria de ser sagrada cosa que en Tardà va obviar i d’alguna manera avalar amb la seva frase. Ara tocaria disculpes i dir que tot havia estat una errada, però com sabem no ho farà, no ho fa ningú. Els grans titulars queden i posteriorment si la realitat va en sentit contrari no te els mateixos titulars i així sempre queda alguna cosa d’un sistema que permet que personatges com aquests avalin relats miserables.

Tocaria demanar perdó.

La Fiscalia arxiva les causes contra el Borbó de Dubai, ens diu que hi ha irregularitats però no indicis de delicte. Es va lucrar amb fons aliens del seu sou però això ja ha prescrit i com aquell que no vol la cosa, s’ha acabat la investigació, no hi ha res més a dir i catifa vermella per tornar quan vulgui a seguir vivint la seva vida com un Rei, i mai més ben dit. Co diu Iu Forn amb la seva ironia caràcteristica, en Vladimir Putin ha posat l’escenari perfecte per blanquejar tots els draps bruts per la porta del darrera.

Putin, cortina de fum perfecta per Emèrit

Iu Forn

Qui li havia de dir a Vladimir Putin, oi? De mascle alfa que li trencava la cara als ossos a cops de puny ha passat a ser una mena de goma elàstica que serveix per a tot. Igual l’usen per fer-se una cua al cabell, per lligar un pollastre, per deixar de parlar de la COVID (que després de dos anys amb nosaltres les vint-i-quatre hores del dia, en sis dies ha desaparegut de les nostres vides), per ressuscitar la popularitat de Joe Biden (es veu que -per fi- algú ja li ha dit que és el president dels EUA) o -avui mateix- per tapar els afers econòmics d’Emèrit I. Pobre Vladimir, com ens hem de veure per culpa dels deliris zaristes d’un lleó de circ que no s’havia adonat que estava desdentegat i patia halitosi i que ha aparegut al mig d’una actualitat que corre tant que no la podem seguir.

Mentre ara tots mirem a Kíiv i a Moscou, res per aquí i res per allà, i, patapam!, han desaparegut toootes les investigacions relacionades amb les activitats econòmiques d’Emèrit I. Davant els nostres ulls, una classe de primer d’aprofitament d’atenció de l’opinió pública per col·locar-te mercaderia avariada. Com que tot l’espai mediàtic l’ocupa en exclusiva la invasió de Putin, quin millor moment que ara per fer públic l’arxiu d’unes investigacions que han durat dos anys. Podien haver-se comunicat la setmana passada? Sí. D’aquí dues? També. Però, casualitats de la vida, apareixen avui. Entranyable.

I que diuen que diu la Fiscalia General de l’Estat? Doncs no hi ha indicis de delicte, però sí irregularitats. Quines? Bé, doncs Emèrit I va amagar diners fora d’Espanya i no va declarar-los a Hisenda, una cosa que és una miqueta lletja, certament. Ah, i un altre petit detallet consistent en que durant trenta-vuit anys (TRENTA-VUIT!) “va lucrar-se amb fons aliens a la seva retribució com a cap d’Estat” peeerò… com que tot això va passar abans de l’any 2014… passi-ho bé i bona tarda perquè anteriorment a aquesta data ell era Rei i, per tant, inviolable. I ens hem quedat com quan fas un rasca-rasca i després d’aconseguir treure aquella mena de pasta de sobre del cartró t’hi apareix el missatge “No ha estat premiat. Torni a provar sort”.
Naturalment, ni parlar-ne d’investigar com va “lucrar-se” i de quins “fons aliens” estem parlant. Què feia? Robava mandarines en una parada del mercat més pròxim a La Zarzuela i després les revenia entre els seus escortes? Es quedava amb el canvi dels diners que li donava la Reina Sofia per anar a comprar el pa? Prenia algunes monedes de les guardioles dels seus fills fent palanca amb el ganivet del pernil? Anava a la capella del Palau i despistava part de les almoines?

Encara que tot això hagi prescrit per la gràcia de Déu, estaria bé saber com va aconseguir lucrar-se aquest home. Bàsicament perquè ja que és el Rei que vam donar-nos entre tots (totes i totis) ara, just acabant la pandèmia -sembla- i en plena invasió putinista, seria un moment excel·lent perquè ell ens tornés aquest “entre tots” donant-nos la recepta per ara lucrar-nos nosaltres.

Total, que per tres-centes vuitantena vegada (com per dir una xifra) reapareixen les tres paraules màgiques: “ja pot tornar”. El dubte és si ho farà actuant com a Rei d’abans d’abdicar o com a Emèrit de després. Vaja, que ens caldria saber si ve amb intenció de seguir lucrant-se o no. Perquè en cas afirmatiu, llavors sí que -definitivament- faré cas a aquests anuncis amb que em bombardegen cada dia i em posaré una alarma a casa. O millor, dues.

Ara resulta que aquella cantarella que tant hem escoltat en segons quin context que no s’havia de barrejar política i esport, com sospitavem nomes eren declaracions interessades, i la realitat va per un altra lloc.

Recordo per exemple les finals de Copa de Futbol amb la participació del Barça i Ath.Bilbao amb xiulades organitzades al monarca i himne espanyol inclosos, eren criticades per terra, mar i aire pel règim amb un argument repetitiu en forma de no barrejar l’esport i la política. Ara resulta que Unió Europea s’apunta a les sancions a l’esport pels esportites rusos i les federacions han començat a excloure els èquips d’aquesta nacionalitat de les diverses disciplines i en alguns casos també individualment, això ho consideren un càstig i una mesura de pressió més que crec totalment fora de lloc.

En primer lloc equiparan la determinació del Govern rus amb Vladimir Putin al capdavant, amb tota la població rusa, simplement pel fet d’haver nascut en aquest indret, i això tots sabem que no es així. En segon lloc no vam veure que amb altres guerres organitzades per Estats europeus que ara es posen les mans al cap i ningú els va excloure esportivament de res. De fet per exemple el proper Mundial es fa a Qatar, un país de dubtos respecte als drets humans i o veig ningú que ho questioni, o per exemple la recent Supercopa d’Espanya es va celebrar a Arabia Saudita, una Dictadura en tota regla i tampoc ha passat res, fins hi tot els diners del magnats arabs per diversos clubs no veig que siguin rebutjats, així com els dels magnats rusos per diverses competicions també aprofitats. Tampoc vaig veure quan USA, G.Bretanya i altres forces van cometre un genocidi a Irak amb l’excusa de les armes de destrucció massiva mai trobades, tampoc hi va haver cap càstig i així podriem seguir amb molts més conflictes.

En canvi ara es veu que es diferent i l’esport castiga a unes persones amb opinions segurament plurals com en qualsevol part del planeta amb un doble càstig.

No quedavem que esport i política no es barrejaven.

Aquest autèntic perill per qualsevol diplomàcia i de pas per qualsevol democràcia standard anomenat Josep Borrell ha tornat a fer un comentari maldestre i fora de lloc nomes guiat pel seu odi malaltis contra Catalunya i la seva voluntat d’emancipació, ” Gràcies a Déu, Zelenski no és un d’aquells líders que fuig amagant-se en un cotxe”.

Alt representant de la Unió Europea per Assumptes Exteriors i Política de seguretat per un autèntic inconscient amb una llengua llarga on tant sols escup veri a cada oportunitat que considera sense pensar les conseqüències dels seus actes. Una comparació amb el President Puigdemont que no venia a compte de res i menys amb moments tant delicats com els que ens trobem amb la guerra a Ucraïna i unes paraules miserables nomes guiades pel seu odi irracional i sense fre. De fet no es el primer cop que fa declaracions desafortunades com quan davant les sancions a Russia va dir que ja no podrien anar de compres a Milà o fer festes a Sant Tropez.

Sembla increible que la Unió Europea no revisi aquest càrrec que ha de ser exemple de moderació i diplomàcia i mantè un autèntic cafre que tots sabem com va actuar durant el procés català i les animalades que va arribar a dir, negant la major i intentant disfressar l’imperialisme antidemocràtic espanyol com el més normal del món.

Si tornem a aquestes darreres declaracions, i agafades al peu de la lletra, primer son una gran mentida, ja que el President no va fugir, ja que era lliure com a ciutadà europeu de circular per la mateixa, segurament el que li fa vergonya es tenir-lo al dadant en el Parlament Europeu i que la justícia que evidentment Espanya no te, l’ha trobada en diferentes ocasions a Europa i en sentit contrari al que Espanya voldria. De fet mai s’ha amagat i sempre s’ha presentant davant la Justíca quan ha estat cridat. En segon lloc voldria dir i com ha recordat un periodista eslové, que Espanya seria Russia i Catalunya Ucraïna, deixant de banda que sembla posa com a situació desitjada que Barcelona fos Kiev, amb morts al carrer i assetjada per les tropes espanyoles en aquest cas, en definitiva tots sabem a quin bàndol estaria ell.

El seu odi i maldat el fa dir el que no vol admetre que Catalunya es un territori ocupat i equiparable amb la situació que ens trobem i que el seu nacionalisme ranci espanyol ja no es d’aquest segle ni es pot admetre en qualsevol democràcia normal. Un perill anomenat Borrell.