Gàlim

La Perdiu és un d’aquells personatges reals que habiten la memòria col·lectiva de l’Olleria. Em dol tindre’n un coneixement escàs, i espere que el meu dèficit el podran posar en evidència un grapat de veïns del poble.

Pel que recorde haver-ne sentit a dir, era una dona de qui s’explicava que havia fet favors a soldats a Cartagena, on ella vivia amistançada amb un militar d’alta graduació, o potser era algun polític amb capacitat d’influències. En la qüestió dels favors, no he sabut mai si calia posar cometes. No sé si quan ho explicaven ho feien de manera literal, o era una mena de dir sense dir per pudor, per la gracieta o per si hi havia roba estesa.

També em passa pel cap el record de sentir parlar d’una criadeta negra, una xiqueta que tenia a casa quan se’n va tornar a viure al poble. Tot açò devia ser en el primer terç del segle XX.

Estaria bé de recollir més informació sobre la vida d’esta persona, i llevar-li els prejudicis que acompanyaven els comentaris que se’n feien. Inevitables, si vols, en l’època en què corria més fresc el record, però caducats a hores d’ara.

En tot cas, ni que siga de manera testimonial i jugant cronològicament, la Perdiu ha quedat reflectida ja en la literatura. Francesc Mompó li dóna un paper en la novel·la L’Esparver; i en un dels relats que Joan Olivares acaba de publicar en el llibre Els morts de la nostra vida hi té també una aparició. Coses que passen quan comentes coses amb la gent de lletra.
Fussem en la memòria?

No m’estranyaria gens ni miqueta que fóra a causa d’un pecat original de malfiança meu que no acabava de veure clar això de les aplicacions de venda de productes usats. Són útils, evidentment, i en molts casos beneficioses; supose. Però m’esmussava -i m’esmussa-, que darrere tanta facilitat per a desfer-se de coses no hi haja -voluntàriament o no- una invitació o provocació a consumir sense miraments, amb la tranquil·litat de poder vendre allò que ja no et fa el pes. Naturalment, la publicitat ho pinta com una manera de donar una segona vida als objectes arraconats, una crida a la moda superficial de consciència social. Però per a mi més aïnes és un estímul dissimulat a la compra desinhibida.

Ara fa poc va començar a anunciar-se una d’aquestes plataformes amb un espot que ve a dir que el mal causat per un excés de producció d’objectes ja està fet i no té marxa arrere, i que l’invent en qüestió serveix per a donar-li eixida. És la part bona -espere-, però haurien pogut afegir que, posats a fer, els usuaris poden ajudar també si frenen la sobredosi de consum. Però no ho han fet, i això crec que em dóna la raó.