Connexions des de #Badalona

Un any intens políticament des d’un punt de vista personal. El 6 d’abril passat feia pública la meva renúncia a l’acta de regidor d’ERC a Badalona (aquí podeu recuperar els arguments) després d’un llarg procés de reflexió política amb un allunyament progressiu de la línia política de l’executiva local. El meu compromís republicà agafava una nova derivada uns dos mesos més tard amb la meva incorporació a la direcció nacional d’ERC com a vicesecretari general de comunicació i estratègia electoral.

Hi ha moltes maneres de resumir l’any que acaba… a continuació els 13 articles que he publicat aquests darrers mesos a publicacions com Línia (la majoria), Público o l’Independent. És una bona manera de repassar com he vist les coses en un any en què la inestabilitat política ha continuat (i de quina manera!) a la meva ciutat i en què els grans reptes urbans han mantingut la seva urgència (l’habitatge, la desigualtat, el repte climàtic, el debat metropolità). Aquí els podeu llegir!

I des d’un punt de vista cultural, a continuació teniu els meus llistats del més destacat quant a:

• Els meus discos +escoltats
• Els llibres que he llegit
• Les sèries que hem vist a casa
• Altres llistats del més destacat de 2021

Darrera col·laboració de l’any amb el Badalona Matí, del Carles Tornero a Ràdio Ciutat (aquí el podeu recuperar i en aquest enllaç escoltar els àlbums a spotify)… que serveix també de ‘nadala’ hertziana. Vet aquí una selecció d’àlbums nadalencs, personal i, segur, molt eclèctica, i que en tot cas vol anar més enllà de la música de fil musical o de grans magatzems.

• En sí mateixos tenen sentit. No són una mera recopil·lació.
• Són coherents amb l’aposta artística de l’autor, van més enllà de l’encàrrec per fer diners… no grinyolen al costat d’altres obres –diguem–normals.
• Es podrien arribar a escoltar fins i tot fora de temporada.
• Tenen un bon equilibri de sucres.
• Contenen peces originals.

1. Songs for Christmas | That was the worst christmas ever | Sufjan Stevens: 5 discos inclosos en una caixa, amb pòster, adhesiu… l’estil dissonant original de Sufjan Stevens presideix aquesta obra magna… amb molta autoironia… i també molta bellesa. Recull cançons que l’autor, un dels referents de la música independent dels darrers anys, gravava de 2001 a 2006 per enviar a amics com felicitacions de nadal i que finalment va recollir el 2006. +info

2. A Charlie Brown Christmas | Linus and Lucy | Vince Guaraldi: Un gran disc de jazz. Vince Guaraldi autor de les bandes sonores dels especials de Charlie Brown. 1965. Un disc inclòs als en el registre de la Library of Congress’s National Recording Registry. +info

3. A gift for you from Phil Spector | I Saw Mommy Kissing Santa Claus | The Ronettes & Phil Spector: Tota la fantasia i barroquisme de Phil Spector… en la veu d’unes (més…)

[ARTICLE PUBLICAT AL DIARI LÍNIA EL 20.12.2021]

“En l’actual transició nacional, allò que en diem l’àrea metropolitana és, per a molts, un territori massa desconegut, vist amb més prevenció que respecte, un ‘problema’ que cal suportar i en tot cas tractar amb una bona tàctica pensada només en clau de ‘sí o no’. (…) Però resulta que els barris que la conformen, tan vius i acolorits, tan diversos, en realitat són ben poc perifèrics; no es conformen a ser objectes del màrqueting polític de torn. Ben al contrari, reclamen avui la seva centralitat en la història recent del país, el seu lloc en el procés constituent actual. (…) Cal trepitjar aquests barris no pas per explicar la bona nova, sinó per entendre una mica millor qui som (i qui serem, especialment quan siguem indepenents).

“(…) No es tracta pas d’alentir ni aigualir res, sinó d’entendre que construir un estat és un procés col·lectiu que per que tingui èxit s’ha de basar en el reconeixement de tots els accents possibles. Per aconseguir-ho, cal empatia, no només eloqüència; saber escoltar, no només recitar el corol·lari de raons; somriure més, insultar menys; explicar on volem anar, no només d’on volem sortir…

“Són històries d’èxit que no cal inventar, sinó ‘tan sols’ reconèixer. Formen part d’un relat de país amb el qual jo em sento més a prop i crec poden ser eines útils per a un procés constituent més profund i enriquidor… i amb més opcions d’èxit.(…) Vegem algunes d’aquestes realitats que o bé oblidem o bé donem alegrement per descomptades:

• Els pares i mares de Santa Coloma de Gramenet que a principis dels vuitanta van garantir l’èxit del model d’escola catalana amb una sola línia (la immersió) i que malgrat les grans quantitats de diners i recursos abocats a fer néixer un conflicte on no existeix ni existia, continuen mantenint com a absolutament residuals les demandes de doble escolarització.
• Les famílies castellanoparlants (tants amics meus) que han decidit fer del català la llengua de relació amb els fills… Famílies que han vibrat, vibren (i vibraran) amb la ‘roja’ i que en canvi s’han compromès amb allò més íntim i valuós, la llengua. Són també els avis i les àvies que, ara que per fi tenen una mica de temps, participen en experiències com en Català Llegim i Parlem i que volen aprendre el català per ajudar a fer els deures als seus néts.
• Els activistes que van manifestar-se a les acaballes de la dictadura, aquells ‘altres catalans’ de Candel que tot desafiant la (més…)

[Article publicat a l’Independent]

Impossible imaginar el compromís i activisme de molts sense el Restaurant La Sargantana, sempre aliat, sempre còmplice. Són més de 25 anys de feina, de molta i bona feina; primer des d’un petit local al carrer de Sant Francesc, a Baix a Mar, després, porta d’entrada a Dalt de la Vila, al carrer de la Costa.

Fa uns pocs dies els seus propietaris feien públic que l’aventura arribava al punt i final, tot i que en realitat, ja ho veureu, el que fa és arribar a un punt i seguit.

Hi ha algunes lliçons que van més enllà de la lògica nostàlgia que genera una notícia com aquesta perquè la Sargantana sempre va ser alguna cosa més que un restaurant.

La primera és que gastronomia és cultura, i no només pel que sembla obvi, que en un restaurant es poden fer xerrades, exposicions o concerts; sinó perquè la cultura es mostra i es gaudeix també en el gust, en la pròpia carta, vaja. És a dir en la curiositat i el respecte per articular una proposta culinària d’alta qualitat (i assequible) amb mirada als Països Catalans (i en especial a Mallorca); o en la cura per anar conreant una carta de vins amb arrels al territori (amb la reivindicació de la DO Alella!). El pop a la badalonina o el bacallà amb anís del mono són plats mítics d’autèntic Km.0. Això que ara és tan normal, no ho era tan fa dues dècades i mitja; i menys a Badalona.

La segona lliçó és que un restaurant, o un espai gastronòmic i cultural, és allò que hi passa, però també la manera com s’enxarxa i connecta. I aquest ha (més…)