Gàlim

Cantava Brassens que una prova de la inexistència de Déu és, precisament, l’existència dels qui ell anomenava ‘els imbècils orgullosos d’haver nascut on siga’. Jo ara n’afegiria una altra (sense ànim de comparar-me amb el savi de Seta): la proliferació de gent sense la més mínima capacitat de ser graciosa i que, tot i això, hi insisteix mentre penses que per a guanyar-te el cel tampoc és menester haver de patir tant.