Gàlim

L’arqueologia internàutica a voltes et du a topar amb documents ben inesperats, com ara aquest vídeo d’un concert de Llach de l’any de la picor de 1974, amb cançons que feia bona cosa de temps que no sentia. Tot un viatge ben a recules que, per si no n’hi haguera prou, encara et fa entropessar amb més sorpreses.

Com l’aparició, a mitjan vídeo, de Josep M. Bachs, aquell home a qui recorde de quan TV3 començava a arribar a casa, on el véiem de presentador del Filiprim, un programa que sempre tindré lligat al record de ma mare. Li agradava, i un dia li va amollar “això també ho déiem ací” quan insistia a dir allò de bufar i fer ampolles.

I, també joveníssim, veureu un Ovidi Montllor entre un públic que encara tenia l’alé del dictador al bescoll. Del de la dictadura, hi ha dies que sembla que no ens n’acabarem de desllapissar mai.

Temps era temps, el temps duia un altre rellotge. Els números antics anunciaven els quarts, i les hores es tocaven molt a la llarga. El dia tenia color d’ingenuïtat; la nit revoltejava somnis humils, i les agulles començaven, com amb desgana, a marcar el nou dia.

Les campanes encara parlaven mentre el mestre s’esforçava a explicar un passat que ens havíem de creure. Que ens va fer creure. Un passat que encara hi ha qui se’l creu.

El rellotge no parava (mal senyal serà quan ho faça), i a l’hora del berenar la ràdio desprenia melodies indulgents i versos plans i llisos, pràcticament tan innocents com nosaltres.

Ens havíem cregut la història dels 300 millones, mastegàvem una llengua que feia olor d’escola i de creu, i mentrestant pensàvem, inevitablement en la nostra, que aquell home anava despitralat i que no sabríem com li ho diríem al mestre. Despitralado?