Així, d’entrada, Josep Costa ha fet una altra jugada mestra. No té cap càrrec públic i està processat per inhabilitació. Va decidir no presentar-se a declarar i denunciar-ho a Europa. És un risc calculat, però queda molt bé davant de tothom. Si l’inhabiliten, no passa res, no té cap càrrec públic, podrà continuar fent d’advocat. El seu pas per la política va ser breu, però intens. Dins la mesa va ser l’autèntica oposició a Roger Torrent. Sempre abrandat en paraules i actes, no s’esperava menys d’ell ara que tota la mesa està processada per permetre un debat.
Treballa amb Boye per portar el cas a Europa. És professor de dret. Què pot passar si no va a declarar? La jutgessa ha obert una carpeta a banda, no li pot imposar presó per això, potser una multa. Què s’hi juga Costa fent el què ha fet? Res, però ha quedat molt bé davant de tothom.
D’altra banda, volia parlar del president Puigdemont. Em va agradar moltíssim quan era president i també després quan va anar a l’exili. Abans del 21D creia en ell. Curiosament, mig govern va anar a la presó i l’altre mig va anar a Bèlgica. Dels que van anar a la presó, la meitat eren de Junts-PeDeCat i l’altra d’ERC. Dos dones, 8 homes (no hi compto al conseller Santi Vila que només hi va estar una nit).
El 21D Puigdemont va guanyar la partida a ERC per 12.000 vots i es va vendre com una victòria clara. Van forçar el president Torrent, però ningú va venir el 30 de gener. Des de llavors tot ha anat pel pedregar. Les estratègies han divergit.
ERC va assumir la derrota i, sense oblidar el passat, va apostar pel futur. Tornar a acumular forces, governar bé i per tothom, seguir sumant, seure l’estat en una taula per negociar l’amnistia i l’autodeterminació.
PeDeCat i Junts es van separar, Puigdemont va seguir sent el líder i el “president legítim” que ho era fins el 155. Però es va acatar i Torra va prendre el relleu. Tres anys d’alts i baixos i només una trista desobediència que va durar 24 h. No va despenjar una pancarta a temps i va ser jutjat i inhabilitat. Tot per guanyar temps atès que Junts encara no tenia el partit ben organitzat. Finalment, després d’haver donar la legislatura per morta moltes vegades (setembre 2019, gener 2020, juny 2020…), és un tribunal espanyol qui decideix el dia d’eleccions: 14 de febrer de 2021, en plena pandèmia Covid-19. Es va desaprofitar el forat de l’estiu perquè Junts (que acabava de separar-se del PeDeCat), no tenia el partit organitzat; no li trobem cap altra explicació. Si s’havia donat la legislatura per morta feia mesos, quin sentit tenia allargar l’agonia més? Cap ni un, tret que el partit del “president legítim” no estès organitzat per afrontar la contesa electoral.
Finalment, Laura Borràs va encapçalar la llista després de moltes especulacions de qui aniria al capdavant. I en un gir de darrera hora, el president Puigdemont va decidir unilateralment encapçalar ell la llista per “ajudar” Borràs a ser la primera presidenta de Catalunya.
Junts va perdre aquelles eleccions davant ERC que va guanyar-los per 32.000 vots; un marge molt més gran que el què hi havia hagut el 2017, però tot i això des de Junts es van afanyar a dir que era una victòria pírrica i que era un “empat tècnic” (cal reconèixer que saben vendre bé el relat i tenen bons altaveus mediàtics que els ajuden).
No assumir la derrota va costar tres mesos de llargues negociacions fins a arribar allà on tothom sabia que arribariem: Pere Aragonès, president, i Laura Borràs presidenta del Parlament en comptes de vicepresidenta del govern. Un govern que Junts volia debilitat des de l’inici.
Nous consellers, nou govern i comença la legislatura amb un marge de dos anys per tenir fruits palpables (ja es va dir que posar terminis no era bo, però en aquest cas Junts pressionava per anar de pressa, altre cop).
Sanitat passa a Junts i Argimon és conseller. En campanya Borràs va dir que si era la presidenta Argimon seria conseller.
Enmig de tot això es produeix una fotografia que diu molt de tot plegat.
Una vintena de persones es reuneixen a la Catalunya nord amb el president Puigdemont organitzat per Pilar Rahola. Fins aquí tot correcte, si no fos que estàvem en plena 4a onada, les trobades eren màxim 10 persones i a la foto són el doble i ningú porta mascareta. Hi ha el vicepresident del govern que admet que genera “confusió” però que es complia la norma a França. A la foto, a banda del vicepresident del govern, també hi ha diputats i empresaris, justament els dos que van organitzar els macroconcerts de l’estiu que van generar tanta polèmica pel risc de contagi (al final unes 600 persones es van contagiar entre els dos concerts), que va fer augmentar la pressió hospitalària i Argimon va dir que no hagués hagut d’autoritzar-los.
El conseller Argimon, però, no rep les crítiques ferotges per part d’Oriol Mitjà o d’Àlex Arenas. De sobte, ara, aquests dos tuitstars són comprensius i respectuosos. No sé si és perquè Argimon és home o perquè és proposta de Junts (o per totes dues coses).
La qüestió és que Junts per moltes cabrioles que facin sempre intenten caure dempeus. Eduard Voltas ho diu molt bé en el seu darrer article: Els postconvergents són uns mestres en aquesta mena de filigranes discursives (és un elogi).
I just a mitjans de setembre es sap que hi ha 70.000 vacunes caducades per una mala previsió de salut. El conseller Argimon reconeix que s’han equivocat sent tan optimistes. Per cet, quan Vergés era consellera sortida dia sí dia també a donar la cara, al conseller Argimon l’hem vist molt poques vegades, només puntualment i sempre entrevistat, no en rodes de premsa. Mentrestant els tuitstars passen per la polèmica de puntetes, o no diuen res (insistim, què hagués passat si Vergés fos consellera?), o culpen a la població de no vacunar-se; és a dir, la culpa dels altres, no del govern. Què trist, però què ben retratats que queden.
