Gàlim

Diuen que a la de tres, o mort o pres.

La primera va ser a València. Després de les actuacions de l’aplec a la plaça de bous, hi havia una manifestació i una concertet en un lloc que no recorde. Tot i que no vaig participar en la marxa reivindicativa sí que havia camejat prou, de manera que en arribar davant l’escenari tenia les mans cremant i la gola més seca que un espart. Per això quan Lluís em va saludar i em va dir de presentar-me-la li ho vaig agrair, però que per l’amor de Déu s’esperara un moment que em refrescara les mans i beguera ni que foren dos glops. Vaig ser ràpid, però en tornar ja se’ls havien enduts.

La segona és més recent, poc abans d’aquest fi del món pandèmic. Érem a Palma, i havíem sentit a la ràdio que l’endemà actuava a la ciutat. Nosaltres ens en tornàvem el dia del concert, i Pau va proposar de passar a saludar-la pel teatre on devia assajar amb el Borja Penalba. No em vaig sentir amb forces: encara estava recuperant-me de les primeres intervencions en l’ull i els músculs no donaven molt de si. Ho vam deixar córrer.

La tercera… si un dia arriba la tercera espere que em trobe en condicions.

Un dels temes que molts noticiaris d’àmbit o marc mental estatal han destacat els últims dies és la denúncia d’una agressió homòfoba en què a la víctima haurien gravat en una part del cos la paraula maricón. Després sembla que l’agressió no va existir, però això és una qüestió que ara no ve al cas.

Jo vull referir-me a la manera com els mitjans de comunicació denominaven la part on el denunciat deia que havia patit la ferida. N’he sentit a dir “natja”, i també “gluti”. Però n’he trobat a faltar una altra: la galta del cul. Potser és que per a aquests registres comunicatius no es considera escaient, però jo el trobe ben clar i expressiu.

-Si ixes de la passarel·la i travesses* el carrer de Sant Francesc, quan baixes pel carrer de la Puríssima el primer que ve a la dreta és el de la Lloba.

Com que he notat que dubtava, li he aclarit que em referia al carrer dit oficialment de la Soledat. També és un nom poètic, massa per a ser de veres: l’autènticament oficial és el de la Mare de Déu de la Soledat.

Que a simple vista siga un carrer discret, no li lleva gens de la importància que el converteix en un dels més rellevants del poble. Per un mèrit indiscutible, i és que és el carrer on vaig nàixer. És una valoració molt personal, però què no és personal en aquesta vall de llàgrimes i xarxes socials?

*Els carrers, carreteres, rius, barrancs… es travessen o es passen. “Creuar-los” és un delicte contra la llengua.

Fotografia: arxiu Col·lectiu l’Olla