Christophe Guilluy, No society. El fin de la clase media occidental. Taurus, Barcelona, 2019, 163 pp. La idea de decadència de les societats occidentals, vinculades al projecte dels estats del benestar, i de destrucció dels nexes col·lectius a Europa i Nord-Amèrica és una constatació cada vegada més òbvia. El fenomen és sobretot visible a
Aquesta setmana, Espai de Dissidència fa quinze anys. Això fa cert vertigen. Si bé no sóc la persona més constant (ni tampoc la més inconstant del món) no pensava que l’experiència durés tant. Com que sóc un boomer fronterer amb la generació X, per als més joves digitals, això dels blogs deu semblar un període
Com a historiador, he de confessar que l’escepticisme se’m va instal·lar des del minut zero d’aquesta mena de catàstrofe global va esclatar davant dels nostres nassos durant el primer confinament. Els historiadors tenim un petit i no massa preat avantatge: sabem que la gestió davant amenaces desconegudes com la que tenim davant nostre sol ser
Sens dubte, una de les pitjors notícies de l’any. Diria, fins i tot, de la dècada. Els talibans, després d’una retirada de l’OTAN, han desfet fàcilment el que quedava de legalitat internacional i han reinstaurat el seu regne medieval, fent entrar, de nou, en una edat fosta i posant en crisi la pròpia idea de
En història, com en política, no existeixen les casualitats, sinó causalitats sospitoses. La pujada estratosfèrica del rebut de la llum, que en aquest darrer any s’ha enfilat a màxims històrics, no hauria de pensar-se aïlladament, com a culminació d’un cúmul de fatalitats climatològiques o de mercat, sinó com a quelcom vinculat a unes relacions de
Vivim temps de paradoxes. D’una banda, mai s’havia percebut tant d’esforç a imposar un llenguatge i unes pràctiques tan inclusives, o trobem tanta xerrameca sobre democràcia, benestar, i fins i tot de promoció de la felicitat… mentre que, alhora, vivim un evident procés d’involució social, amb homofòbia i masclisme normalitzat, feixistes ocupant l’esfera pública, desigualtats