ARCHILETTERS

NOT TO BE A NUISANCE, BUT NOT TO GIVE FREE SERVICE

3. Sobre el Centre Raimon d’Activitats Culturals (C.R.A.C. de Xàtiva). INFORME DE CONSERVACIÓ ARQUITECTÒNICA I PATRIMONIAL

Deixa un comentari

Informe de Conservació Arquitectònica i Patrimonial del reial monestir i convent de Santa Clara, Xàtiva

Josep Blesa i Morante, Arquitecte i Master en Tècniques d’Intervenció i Conservació del Patrimoni

Rafael Soler i Verdú, catedràtic de Construccions Arquitectòniques de la U.P.V.

INTRODUCCIÓ
Després dels dos documents anteriors l’Informe històric d’en Josep-Lluís Cebrian i Molina (i Josep Blesa), l’historiador que des de fa dues dècades més ha bregat per estudiar el monument i la seua conservació i la Síntesi Arqueològica feta per en Carles Miret, l’arqueòleg que junt a l’altre co-director, en Fernando Cotino, realitzaren les excavacions i posteriors, conferències, actes congressuals, llibres i documents a partir d’elles per les què coneixem els entrevitricolls més amagats condensats del monument i explicats en la bibliografia dels coneixements fins a data d’avui podem passar a donar a desenvolupar l’informe des d’un punt de vista de la conservació arquitectònica en el sentit holístic del terme: des de la materialitat a la immaterialitat que posseeix qualsevol fet artístic i, en especial, l’arquitectura que els acull a tots i ens acull a les persones.

Compositivament el monestir-convent s’articula al voltant d’un gran claustre trapezoidal que tanquen quatre ales. L’orientació respecte el nord geogràfic és nord-nordest. Considerant el carrer de Montcada situat al sud-sudoest. Sobre l’eix sud es situa l’església, i sobre l’ala est les antigues dependències de cuina, refetor, dormitoris, etc. Les ales nord i oest són modernes i seran enderrocades per a construir-s’hi la seu dels Nous Jutjats de Xàtiva que va emparentada amb aquesta intervenció d’inserció del CRAC, per tant, no cal esplaiar-se amb elles sinó al final mitjançant suggerències d’interrelació entre ambdós elements finals per a que queden relligats i es retroalimenten mútuament. L’orientació de l’eix longitudinal de l’església és mirant cap a Terra Santa, (Jerusalem), com sovint passava en el món Occidental gòtic.

Es tracta d’una església uninau (de Conquesta) recta sense capelles laterals entre contraforts laterals actualment o petits segons comenta Sarthou Carreres. D’ací, que Cebrian concloga que la disposició originària del capcer era al revés. Cosa lògica perquè a les esglésies conventuals, i més de clausura, l’accés es fa des dels peus a través d’un atri. O pel lateral des del deambulatori. En l’actualitat tenim un accés lateral i des del carrer. L’església té cor baix i l’alt reconstruït modernament. Originàriament serien voltes de creuria però durant el segle XVII foren substituïdes per voltes de maó en pla (prima). N’està tancada superiorment per una volta de canó rebaixada o, potser, escarsera que ja es determinarà gràficament si som els elegits a intervindre. També entre contraforts fan unes lluernes de volta esquifada de doble curvatura per les què entra llum a la nau en cada crugia des de la llum del sud. Dita volta deu estar feta de dues fulles de primes col·locades a portell, és a dir, en direcció de través, amb interposició d’una capa de guix (algeps negre) o algeps blanc barrejat amb calç. Superiorment es recobreix gruixudament amb capes successives de guix i reblit tapant els alvèols de les costelles entre ella i els murs del carrer per a carregar estàticament, mentre que la banda del claustre posseeixen els deambulatoris gòtics que els feia d’estintolament estàtic. Mentre que el costat del carrer de Montcada cal reblir-los per a que l’espenta lateral siga absorbida pel pes vertical i reconduïda dins del mur.
La teulada es sosté mitjançant una estructura d’encavallades de fusta triangulada amb pendelons (o monjos) que descendeixen des de la carenera unint-se a mitja-mossa. També s’usen fustes travesseres horitzontals a mitja alçada. Per això sorprèn que havent-ne estat refeta modernament no apliquen la triangulació que ve de Pal·ladi ençà. O igual la desmuntaren i la tornaren a muntar sobre l’elevació. Dubte a desvelar. Sobre les encallades les corretges perpendiculars i damunt el tauler ceràmic de primes suportant la teulada de teula comuna o àrab.

L’ala est posseeix la zona de cuina al fons nord i estaria fet a l’estil de cobriment amb bigues amb enteixinats i entrebigat ceràmic pla per a fer els terres (pisos). En filera un cos trapezoidal que articula les ales sud i est ambdues escales, un espai d’accés des del deambulatori junt a la cripta de monges, un espai rectangular i el refetor on menjarien les monges i taponant al nord de l’ala est la cuina amb rebost, piques de Buixcarró buidades a mà i en una peça d’un sol bloc. I possiblement més al fons una zona de preparació amb eixida directa al deambulatori de l’ala nord que ha quedat totalment desfigurat per les dissortades intervencions del segle XIX i XX. Al refetor existeixen dues portes d’arcs apuntats amb carreus perfectament estereotomitzats en branques i dovelles. Amb un subtil bordó que segueix l’encontre amb el mur per a expulsar les aigües de pluja que correrien pel pany de mur i protegir les portes de fusta. Hi ha una porta també en l’espai d’accés situat en el racó. Cal fer esment del caràcter mínim de la decoració que no hem vist reflectit enlloc dels escrits als què hem tingut accés, a tenor de tractar-se d’ordes mendicants (clarisses i franciscans) que practicaven el vot de pobresa i l’escassa ampul·lositat. Sempre paraments llisos i tersos. Els espais són volums clars tendents al paral·lelepípede o al cub.

El murs de l’església són de carreus de pedra calcària així com les portades de l’ala est. Caldria esbrinar si els murs són d’una fulla per la grandària del carreu o , si per contra, en són de 3 fulles. L’aparell gòtic tardo-medieval. Mentre que els murs de l’ala est són de tapia de morter de calç. La socolada sobre-elevada del deambulatori de l’ala sud -uns 70 cm- amaguen les runes dels arcs ogivals gòtics i varen ser amuntegats per a conformar tal basament junt a l’església i a bon criteri caldria desenrunar i recompondre per anastilosi alguns arcs ogivals per a crear una mena de promenade sculptural junt a les altres escultures que aporte Raimon del seu amic Andreu Alfaro o d’altres en una interlocució entre antic i contemporani. A l’estil de les intervencions de recupero portades a cap per Carlo Scarpa en Castelvecchio a Verona o d’altres d’àmbit religiós dessacralitzats. En l’actuació barroca fan un canyís eixalbat que amaga els enteixinats (que podrien donar-nos moltes alegries en fer cales per a observar què hi ha darrere). Fent l’entrega sobre els murs amb una gran mitja-canya fingida que podria estar encamonada rodant tota la sala.

Els elements ceràmics de paviments ja han estat desenvolupats sincrèticament pels membres de l’equip CRAC XXI, Josep-Lluís Cebrian i Carles Miret. Per tant no cal redundar més sobre el tema.

Per una altra banda tenim restes originals del claustre primigeni gòtic en l’angle de les ales sud i est que el treball d’Enric Morera en el seu Pla Especial de Protecció de l’Entorn del BIC ha destacat en verd com a elements catalogats que inclouen la petjada de les bases dels arcs de creuria que conformaven les parts exteriors dels deambulatoris. Endemés dels elements materials com el pou, passeres, canals de rec i conduccions, vegetació, plantes, etc; que podem percebre quan passegem pel claustre en meditació hi ha un parell de temes fonamentals tant al cenobi com a la pròpia ciutat de Xàtiva: l’aigua i la música que produeixen les seues fonts com la llum solar i la de la lluna projectada sobre eixe buit que és el claustre. Tots dos factors cal que siguen recuperats. Així com els silencis, en cant dels ocells, els aromes que convertisquen el claustre un espai de contemplació i atracció.

A tomb d’açò, cal dir que la connexió visual entre el dit espai i la futura amb la Nova Seu dels Jutjats és un element fonamental per incardinar-hi com a hipòtesi de partida tant per a un projecte com per a l’altre que l’esdevenir accidentat de la històries del monument ens ha llegat. Tant si hi ha connexió física entre tots dos com si en són independents. Aquesta intervenció cal executar-la des de la humilitat, no des de la prepotència. Saber preguntar al complex i a cada element quina és la seua funció antiga i quina l’actual. Recuperar tècniques de treball antigues de tot el ventall patrimonial sense tibar les estructures existents. Recórrer a la intervenció mínima i reversible. Destacar i reparar aquells danys existents posant-los en valor i en el temps sense intervencions filològiques d’arrel violletiana que comporten reinvencions fantasioses que jamai hagen existit. Datació del procés de recuperació de cada element dintre el conjunt.

Podríem estar enraonant de materials, tècniques diverses existents en el complex cos a cos edilici quan són els edificis qui ens han d’interrogar malgrat haver dedicat unes investigacions preliminars no sabem encara multitud de detalls ni nosaltres ni la resta de participants.

Per això volem incidir en una tríade de qüestions prèvies.

1. Una intervenció patrimonial com aquesta requereix de la INTERDISCIPLINARIETAT. És a dir, que intervenim molts especialistes i tots han de ser sentits en els seus arguments i fer-los compatibles mitjançant el treball i la creativitat humil.
2. És d’obligat compliment el treball conjunt amb els promotors i directors que duran la sala d’audicions, esdeveniments, conferències, sala d’exposicions, arxiu, etc. I membres del staff i, a ser possible, encarregats i treballadors per a implementar tots eixos requeriments per al bon funcionament de tots els elements com si fóra una orquestra simfònica. Que res grinyole.

3. I molt important un centre com aquest on hi ha materials d’aportació és importantíssim que restauració-conservació i equipament del mateix es conduïsquen alhora. No es tracta de fer un contenidor sinó que arquitectura en el sentit ampli dialogue amb les obres exposades les gents que hi entren.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 27 d'agost de 2021 per josep_blesa

2. Sobre el Centre Raimon d’Activitats Culturals (C.R.A.C. de Xàtiva). EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES

Deixa un comentari

SÍNTESI ARQUEOLÒGICA DEL REIAL MONESTIR DE SANTA CLARA DE XÀTIVA

 

Carles Miret i Estruch (col·legiat núm. 16.344)

Josep Blesa i Morante (col·legiat núm. 4.409)

 

L’any 2008 es dugueren a terme uns estudis previs sobre el conjunt monàstic de Santa Clara de Xàtiva que incloïen una valoració del seu patrimoni moble, immoble i una intervenció arqueològica limitada (codirigida per F. Cotino i per C. Miret), destinada sobretot a establir les línies directrius per a la seua futura posada en valor. La memòria científica de l’excavació fou publicada sota el títol d’Història i arqueologia del Reial Monestir de Santa Clara de Xàtiva (2018) que podem sintetitzar en la bibliografia següent elaborada a partir dels treballs de camp d’arqueologia duts avant:

 

Bibliografia específica sobre Santa Clara de Xàtiva a partir dels nostres treballs:

 

Miret Estruch, C.; Cotino Villa, F.; Rosselló Mesquida, M. (2011): “La ceràmica arquitectònica del reial monestir de Santa Clara, Xàtiva (la Costera, País Valencià)”, Actes de les III Jornades d’Art de Xàtiva, pp. 67-91.

Cotino Villa, F.; Miret Estruch, C.: Rosselló Mesquida, M. (2011): “Excavacions arqueològiques en el convent de Santa Clara, Xàtiva (la Costera, País Valencià)”, en Llorenç Alapont Martín i Xavier Martí Oltra (eds.): Intervencions sobre el patrimoni arqueològic. Excavació, restauració, difusió, posada en valor. III Jornades d’Arqueologia de València i Castelló, Museu d’Història de València, 10-12 de desembre 2010, pp.

Cotino, F.; Miret Estruch, C.; Rosselló, M. (2012): “Un conjunto cerámico del siglo XVII procedente del Reial Monestir de la Assumpció, convento de las clarisas de Xàtiva, La Costera (País Valencià)”, Recerques del Museu d’Alcoi, 21, pp. 79-93.

Miret Estruch, C.; Cotino Villa, F. (2018): Història i arqueologia del Reial Monestir de Santa Clara de Xàtiva, Ulleye, Xàtiva.

 

Des dels quals i complementats per treballs i informes d’altres àmbits de l’estudi del monument com són l’històric, els arquitectònics i constructius han dotat al monument d’un alt grau de protecció (B.I.C.) per la legislació patrimonial vigent. Això el dota d’un protocol d’actuació rígid. Però, per altra banda, es tracta d’un monument reconstruït majoritàriament a partir de la segona meitat del segle XX i d’una heterogeneïtat arquitectònica considerable. Per això, tot tipus d’intervenció ha de tenir ben presents aquestes eventualitats, traient profit de les parts sense valor però alhora sent molt escrupolosos en el respecte als elements originals.

Fet i fet, delimitar l’obra original de la contemporània de l’edifici ha estat una de les escomeses cabdals dels estudis previs: primerament, realitzàrem un estudi exhaustiu, mitjançant cales arqueològiques muràries, dels paraments verticals de tot l’edifici, a excepció d’església i del cor, que restaren fora de la primera fase, i que caldrà avaluar ara novament, amb precisió de cirurgians; per últim, també realitzàrem una sèrie de sondatges arqueològics per establir l’estratigrafia del subsol en àrees obertes, fonamentalment per documentar la possible existència d’estructures en aquestes zones (jardí, sistema de fonts i safarejos) i de la conservació de restes de l’antic claustre. Disposàvem de prou documentació fotogràfica d’antecedents relatius a l’existència d’un elevat nombre de fonts i surgències al pati, la qual cosa comportaria un sistema hidràulic local relativament complex que va poder-se establir en part però que no acabà d’esclarir-se. Com a conclusió, atorgàrem al monestir el valor de veritable document arqueològic, que encara està per arredonir en la present escomesa del CRAC.

L’obra de fàbrica original i els subsegüents afegits delimiten diverses fases edilícies.

Pensem que l’actual projecte ha de fer èmfasi en l’estudi mural, més que en el del subsol, tot i que no s’han de bandejar les magnífiques troballes arqueològiques que s’han produït en el claustre i que, de segur, continuarien produir-se si d’excavara més superfície i més unitats estratigràfiques en aquest emplaçament.

 

Aquesta tria ve justificada també pel caràcter d’urgent que tingueren, o inclús emergent, de la intervenció, ja que, han passat anys des dels estudis previs (2008).

 

L’actuació d’arqueologia murària actual requeria que calgués substituir cobertes que és on quedà oberta o aturada la investigació. És, precisament ací, on cobraria especial importància l’arqueologia aèria o murària. Tal i com va explicitar en la bibliografia ad hoc destil·lada i exposada més amunt. Que no cal reiterar ací per redundant.

Però si la metodologia a emprar a partir de l’actual intervenció del CRAC i els futurs Jutjats: l’estudi exhaustiu dels paraments dels edificis històrics té com a finalitat la identificació i sistematització de les unitats arquitectònico-constructives que constitueixen el procés edilici. Es tracta d’una nova versió arqueològica que ha atresorat en els darrers anys una gran quantitat de reflexions sobre els trets de la diacronia arquitectònica entesa com a dinàmica. I que llavors no vam implementar.

 

És així com proposem les següents accions, que caldrà realitzar sobre els àmbits del torn d’entrada i recepció, església, refetor, dormitoris, cuina, cel·les, etc:

   ‐Descripció dels elements arquitectònics i superfícies i elements individualitzables.

   ‐Anàlisi de les relacions diacròniques (superposicions i reformes) de cadascun dels elements.

   ‐Seqüència estratigràfica vertical.

   -Virtual traducció de les dades de les diferents unitats estratigràfiques murals en

    pulsions de reformes diverses i en les dades de la mateixa excavació arqueològica

    horitzontal realitzada en espais oberts.

   ‐Conclusions que incorporen les dades extretes en el decurs de l’estudi global dels

   paraments i de l’excavació arqueològica en el seu context.

 

Les grans dimensions i l’elevat nombre d’estances de l’edifici, així com els previsibles nivells d’intervenció que pogueren projectar‐se, recomanen una estratègia combinada: execució d’un elevat nombre de nous sondatges murals, sumats als ja practicats, amb la descripció sistemàtica d’acabats de parets, sostres i paviments de cada estança. La finalitat de tot plegat torna a ser distingir entre elements prístins i afegits, però tenint ben present que entre un i l’altre episodi hi ha un llarg reguitzell de reformes datables entre els segles XVII i XIX i que suposen un palimpsest difícil de desentranyar per l’heterogeneïtat de tècniques i espais com vam palesar fa més d’una dècada. En aquest sentit, mereix especial esment el recrescut de la coberta de l’església o la construcció de l’espadanya.

D’altra banda, també caldria intervenir sobre les unitats de condicionament del terreny que foren reblides amb enderrocs després de les demolicions de l’estiu de 1936. Descrits en la bibliografia confegida a l’efecte. Així, com la reforma més recent de l’edifici després de l’episodi de demolició forma la fase més evident i rupturista de les practicades en el convent. La utilització de rajoles de mètrica decimal industrial en els deambulatoris actuals, l’ús extensiu i intensiu de barreges de formigó que veiem darrere les cales que vam fer totalment inadequades i que estan esquerdades per haver fracassat estàticament i estructural, etc., no ofereixen cap dubte sobre la cronologia d’aquestes reformes, que adquireixen un caire fins i tot refundacional per al complex de l’edifici.

Cal remarcar cadascuna de les joies arquitectòniques de Santa Clara i les seues nombroses possibilitats. En primer lloc tenim la cuina, dividida en dues altures per un forjat amb plafons ceràmics recol·locats i un bell arc apuntat, en l’escala de la qual es troba la cèlebre caixa de caragol renaixentista amb decoracions a candelieri que ja han posat en relleu historiadors de l’art: «precoz testimonio de los esfuerzos por declinar un rudimentario léxico clásico, al romano, de pilastras de capiteles de hojas de acanto y molduras diversas, con frontones declinados en una superficie inclinada y ascendente, lo que –en la mirada del hombre del siglo XVIII– sería visto como ejemplo de arquitectura oblicua, de tan honda significación en la posterior cultura barroca de la ciudad. El caracol de Santa Clara supondría a su vez una fértil refundición en el temprano lenguaje “a la romana” del tipo de escalera medieval compuesta con tracerías y arcos góticos de yeso de las que quedan algunos ejemplos como la del Colegio del Arte Mayor de la Seda de València o la del monasterio de Cotalba (Gandia) [Sant Jeroni de Cotalba, Alfauir, la Safor], ésta última ya con una incipiente ordenación del nuevo vocabulario renacentista» (Historia de Xàtiva, 2006: 430).

La connexió de la cuina amb el refetor, l’espai més coherent i unitari de tot Santa Clara, també posseeix molt d’interès, i arqueològicament no presenta excessius problemes, pel que hauria d’esdevenir un punt clau del projecte. Precisament en l’interior del refetor es trobava l’obra pictòrica més eminent de la col·lecció de les clarisses, el quadre de la Sant Sopar d’en Vicent López Portanya, que ara custodia el Museu de Belles Arts-Casa de l’Ensenyança. La planta superior del refetor, la dels dormitoris antics, està en deficient estat de conservació. L’església, el cor i la coberta (amb el fustam i les passarel·les ben conservades però que caldria vigilar dels atacs dels xilòfags en estar obert els finestrals i l’existència de filtracions per la teulada) també és un altre conjunt molt destacable, així com l’accés a l’espadanya, trànsit caracteritzat per les gelosies que donen al carrer de Montcada i amb grafits de diverses cronologies. No poden deixar de banda els, si més no, dos espais funeraris identificats en Santa Clara: la petita cripta que vam excavar, ara buida, que dóna al claustre i on se suposa que en el seu dia es trobava el sarcòfag de na Saurina d’Entença, i el cementeri recent que fita amb l’avinguda de Selgas, on també es localitza el principal vas funerari. Per últim, cal no oblidar la recuperació de l’escala «secreta», la pintada amb angelots barrocs, un dels racons més pintorescos i atractius del cenobi.

 

Pel que fa als espais oberts, el claustre, amb les seues espècies vegetals característiques, els seus recorreguts d’aigua canalitzada, el seu soroll, la llum especial en el gran claustre, etc. també pot ser un pol d’activitats molt destacat que interactue amb els interiors de les sales.

 

Com no pot ser altrament, un projecte d’aquesta naturalesa, com el CRAC, a partir de noves descobertes de coneixements urgiria assajar un programa de divulgació del conjunt, de la història i de l’arqueologia de Santa Clara, pel que caldria presentar un pla de difusió i exposicions temporals o permanents per donar-lo a conèixer mitjançant exposicions, vídeos promocionals, jornades de portes obertes, etc. Siga com siga, el diàleg amb la ciutadania sempre ha d’estar present i ha d’incorporar, a poc a poc, qualsevol tipus de proposta externa.

 

Hi afegim el document complert de l’actuació duta aleshores

https://www.researchgate.net/publication/340174759_EXCAVACIONS_ARQUEOLOGIQUES_EN_EL_CONVENT_DE_SANTA_CLARA_XATIVA_LA_COSTERA_PAIS_VALENCIA

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 21 d'agost de 2021 per josep_blesa

1. Sobre el Centre Raimon d’Activitats Culturals (C.R.A.C. de Xàtiva)

Deixa un comentari

Informe històric i artístic sobre el convent de Santa Clara, Xàtiva
Josep Lluís Cebrián i Molina (Llicenciat en Geografia i Història, especialitat d’Història de l’Art) i Josep Blesa i Morante (arquitecte)

Recomane fer un recorregut fotogràfic i algun vídeo per tot el reial monestir abans de passar a llegir el text. Pitgeul’enllaç que paga la pena.

https://photos.google.com/album/AF1QipO8Wyum0PpyPF7gf1DodUL2xxEXfWOFXcY8nwb0

INTRODUCCIÓ
Després de la conquesta de Xàtiva en el segle XIII, els franciscans -tant la branca masculina com la femenina- es van establir prop de la ciutat, front a la muralla. Els franciscans en les immediacions de la Porta de Sant Francesc i les clarisses quasi davant del Portal Nou que després s’anomenaria del Lleó. Aquests primers establiments conventuals patiren destrosses a meitat del segle XIV, durant la Guerra de la Unió i la Guerra dels dos Peres.

El convent de Santa Clara fou incendiat en 1348. La situació d’indefensió de l’edifici extramurs comportà que la comunitat decidís en 1369 el trasllat intramurs, al recer de les muralles. El convent vell de Santa Clara havia estat fundant testamentàriament per Na Saurina d’Entença, neboda del Rei Jaume I i vídua de l’almirall Roger de Llòria.

La fundadora morí l’any 1325 i testava en favor de la fundació del nou convent aportant les rendes i senyorius d’Alcoi i la Vall de Seta. Demanava que s’hi soterrara el seu cos i els dels seus fills Robert i Berenguer de Llòria.

Una vegada decidit el trasllat més enllà de les muralles, les monges menoretes no s’endinsaren gaire en la ciutat. L’adquisició de cases per tal de disposar d’un solar per a construir el nou convent es va realitzar a un costat del Portal Nou de la muralla, enfront del cenobi vell. Cent anys d’existència i les relacions socials i clientelars amb el barri feren escollir les cases de la ciutat més properes al vell establiment.
El solar del convent vell enderrocat i el seu hort clos ocupava, pràcticament, tota l’illa actual d’edificis on es troba la finca de Selgas. Així doncs, després dels episodis bèl·lics del segle XIV les monges començaren a construir un convent nou, ara situat en la trama urbana, amb una major superfície edificada i un edifici més modern i ambiciós. No obstant, mantingueren la propietat sobre l’hort vell del cenobi fundacional i pel que se sap, construïren un túnel que perforava els fonaments de la muralla i per davall del vall i el camí de ronda (actual Albereda) comunicava amb aquesta antiga propietat. El passadís permetria a les monges de clausura edificar tot el solar urbà i conservar un hort que podien visitar sense trencar la clausura monacal. A aquesta conclusió es va arribar a començaments del segle XX, en excavar en profunditat per tal d’allotjar el dipòsit metàl·lic de la nova Gasolinera del Lleó, ja que es van trobar indicis del passadís subterrani.

Als segles XIV i XV es duria a terme la construcció de la major part de l’edifici en estil gòtic (palau de l’abadessa, cuina, oficines, dormitori, refetor, aula capitular, església…). El claustre articulava la distribució dels accessos a les distintes estances i nombroses escales comunicaven les plantes en altura. El claustre de Santa Clara fou el més gran dels bastits a la ciutat. De fet, no s’acabaria de construir fins ben entrat el segle XVI, quan el gòtic tardà d’una de les ales hibridaria ja amb els primers elements ornamentals del renaixement. D’aquest estil del segle XVI sobreviu una escala de caragol i una portada, obres de guix, d’artífexs locals que participaren també en la decoració renaixentista del palau d’Oliva, la Cartoixa de Porta-Coeli a Serra i el castell-palau de Bolbait.

Després, a darreries del segle XVII i durant el XVIII, es produeix un altre període d’activitat constructiva que augmentaria l’altura del conjunt monacal i el reformaria al gust barroc i rococó, de manera que s’emmascarà la percepció visual d’aquest gran edifici medieval. El segle XIX es caracteritzà per tasques de manteniment i petites actuacions. El monestir que arribà al primer terç del segle XX i que coneixem per fotografies antigues era producte, en gran mesura, de les reformes de finals del segle XVII i sobretot, del XVIII.

 

En 1936 la incautació de l’edifici i la decisió d’enderrocar-lo per a construir un mercat municipal portaria la destrucció de gran part del monument. La demolició es va dur a terme mitjançant explosius, un mètode agressiu que deixà conseqüències fins i tot en el que encara resta en peu. El final precipitat de la Guerra d’Espanya permeté que no s’arribàs a demolir l’edifici per complet. Del complex arquitectònic monacal s’havia enderrocat el claustre completament, així com tota l’ala nord i l’ala oest. És en aquest moment quan es destrueix el sarcòfag esculpit amb les restes de la fundadora, d’estil renaixentista. En acabar la guerra, la comunitat religiosa tornà a habitar el que restava en peu de l’edifici i als 50 i 80 construïren diverses estances i habitatges en el solar de les desaparegudes ales nord i oest per tal de millorar les condicions de vida de les monges. En 2001 la comunitat abandonà l’edifici i es traslladà al convent de Canals, on s’emportaren tot el patrimoni artístic moble del convent xativí.

El Museu de Belles Arts de Xàtiva conserva només algunes obres de les menoretes xativines, com el Sant Sopar de Vicent López, una reixa de clausura, restes de l’enteixinat medieval del cor baix i algunes casulles.

ELEMENTS ARQUITECTÒNICS I ARTÍSTICS CONSERVATS

El solar del claustre desaparegut conserva la base sobre la que se sustentaven les quatre naus. Les excavacions arqueològiques han tret a la llum la calçada de pedres rodades de riu de les naus claustrals i es pot resseguir el perímetre. Aquests quatre passadissos perimetrals de l’enorme pati són l’eix que articulava tot l’edifici i emmarcaven el que era el considerable jardí interior, amb diverses fonts monumentals, un pou, un estany i pèrgoles.
Els edificis i elements antics que resten en peu del monestir de Santa Clara són:

A) L’ALA SUD, la qual llinda amb el carrer de Montcada: porteria, locutori, sagristia, església, cor baix i cor alt (aquest reconstruït) i l’escala santa d’estil barroc.
L’accés al convent es realitza a través d’un arc apuntat de carreus de pedra bastit al segle XIV. En un dels brancals es llegeix “ferrer” esgrafiat en lletres gòtiques. Sobre la porta, l’escut de la fundadora en relleu petri.
L’església medieval de la segona meitat del segle XIV es troba emmascarada per una reforma barroca, en un procés de transformació similar al que patiren les esglésies xativines de Sant Pere, Sant Francesc i Sant Domènec. Carles Sarthou arribà a veure els contraforts interiors de pedra d’estil gòtic durant unes obres que realitzaren les monges abans de la guerra. Aquesta reforma desmantellà la coberta original i es va incrementar l’alçada del temple amb una volta de canó. Però es va mantindre la poca altura de les capelles laterals gòtiques que deuen estar amagades entre els contraforts. També és evident que el temple en època medieval tingué l’orientació contrària a l’actual, amb el capcer a l’est i els peus a l’oest. Conserva alguns vitralls del moment de la reforma. En la façana del carrer Montcada trobem la porta lateral actual, amb un plafó ceràmic del segle XX pintat per Salvador Aguilella i un escut de pedra barroc traslladat d’un altre indret del convent. (És possible que el mur amague restes de la portada gòtica i, com s’esdevingué al segle XX en el temple de Sant Francesc, puguen aparèixer els finestrals gòtics tapiats de les capelles laterals meridionals). El mur lateral del temple que feia paret amb el claustre conserva adossada i cegada una finestra gòtica coronella que ha perdut el mainell i les columnes. Potser són restes re-allotjades del desaparegut Palau de l’Abadessa.

El forjat del cor baix/alt fou desmantellat en la guerra i el que trobem en l’actualitat és una reconstrucció molt lliure d’aquell àmbit de la clausura, ja desproveït del magnífic enteixinat gòtic que coneixem per una fotografia. S’han conservat baix unes mènsules del segle XIV que representen un rostre femení amb tocat al cap que sustenten un arc. Tenen successives capes de pintura que resta profunditat al relleu. També, sobre la porta d’accés, emmarcada per unes motlures, una pintura mural bastant malmesa que representa Santa Clara amb el bàcul i la custòdia.

Destaca una escala del segle XVII d’estil barroc que comunica el cor baix amb l’alt i l’angle del claustre amb el dormitori superior. Aquesta “escala santa” es feia servir en Setmana Santa amb una funció penitencial. Els murs estan profusament decorats amb pintures vegetals i figures híbrides fitomorfes que sostenen els emblemes de la Passió de Crist. També s’hi representa l’emblema franciscà. La capa pictòrica presenta pèrdues per la humitat del mur, erosions i abrasions.

Al cor alt, en els murs laterals, s’hi troben dos nínxols de format rectangular apaïsat. L’interior està decorat amb pintura mural. Es tanquen amb portes de fusta que tenen pintats quatre panells cadascun amb representació d’arcàngels i una Assumpció. Tot d’estil barroc.
Més amunt, una escala de caragol condueix a l’espadanya (amb dues campanes del segle XVIII) i les teulades. Una inscripció sobre el mur ens recorda que el petit campanar fou reformat en 1828. L’escala també dóna accés a una sala amb finestrals de gelosia que permetia a les monges contemplar abocades a la Plaça de la Trinitat les processons i les proclamacions reials. Aquesta estança, amb una balconada interior de fusta, elevada, permetia la distribució en dos pisos de la comunitat en banquets de fusta que encara es conserven i podem afirmar que és una de les poques zones del monestir que s’ha conservat gairebé intacta. La tramoia teatral de llotja d’espectadores és un element a conservar, perquè sembla succeir les estructures de fusta que es feien servir al segle XVII en els espectacles públics.
Des d’ací tenim accés també a l’interior de la coberta en tisora de l’església, tot bastit amb bigues poderoses, algunes de les quals contenen les armes reials del “dret de la fusta” que tenia el monarca sobre els troncs que es baixaven pel Xúquer.

B) L’ALA EST, connectada en angle amb l’anterior. La planta baixa està ocupada bàsicament per la cuina, el refetor i la cripta. A sobre hi ha diverses estances i el gran dormitori.

En la cuina cal destacar les piques de marbre de Buixcarró datades en 1763 amb una inscripció incisa i una escala amb passamà heràldic de fusta tallada i taulelleria al graons, tot d’estil rococó. Cal advertir que la gran cuina gòtica està encastada i dissimulada pels afegits posteriors, tal i com delata un enorme arc gòtic de diafragma que des del terra s’enlairà més enllà del forjat del paviment de l’actual pis superior. En ell trobem paviments recol·locats. Els taulells grans més moderns (segona meitat del segle XIX) són producció d’Onda i Manises, i la resta, de cronologia anterior, provenen de les factories de València.

Per distintes estances del monestir trobem taulelleria arquitectònica valenciana de diverses èpoques, des d’època gòtica manufacturada a Manises, fins a 1880, en quantitats industrials. Cal esmentar els productes destacats la Reial Fàbrica de Taulells de València. També hi ha paviments hidràulics de producció local, posteriors. Altres peces de taulelleria obrades als paviments, escalons i murs són restes de plafons devocionals, amb advocacions concretes i en alguns casos provenen d’un magnífic viacrucis (vers 1795-1805) que decorava els murs del claustre alt i actualment pavimenten l’anomenada “casa del capellà”, en una estança propera al locutori i el capcer del temple. Tot aquest puzle ceràmic, desorganitzat i dispers, constitueix una de les grans riqueses del monument. El mateix cal dir dels elements de fusta com portes, finestres i gelosies que datables en diverses èpoques s’escampen per l’edifici conservat.

Hem esmentat adés l’escala renaixentista de guix que comunica la cuina amb el dormitori. Es tracta d’una obra d’art del primer quart del segle XVI original i única. Resta en part oculta per barandats i forjat d’època posterior, i presenta nombroses repintades i brutícia. Elaborada a base de mòduls fets a motle amb decoració classicista, hi trobem veneres, candelieri o motlures d’ascendència serliana.

Del mateix moment, estil i material és la porta del tram final de l’escala, amb decoració heràldica a sobre. Per fotografies antigues, sabem que els nervis de les arcades del claustres, d’almenys una galeria, eren d’algeps i presentaven motlures idèntiques.

El dormitori és una sala gran rectangular que es construí amb caràcter de dormitori general, sense privacitat. Al segle XIX les monges decidiren construir cel·les a base de barandats, amb un corredor central que comunica quasi directament amb el cor alt. Sobre la porta que va des del dormitori a la part alta de l’Escala Santa i al cor alt hi ha una fornícula d’algeps que allotjava una imatge de bult.

Té forma de remat de retaule barroc, amb decoració pictòrica i motlurat. En la base es pot llegir: Sancta Maria. Svccvrre miseris.

Per davall del dormitori, en la planta baixa i al costat de la cuina, s’allotja el refetor. Ambdues estances estan comunicades directament sense necessitat d’eixir al claustre, encara que, des d’ací, hi ha accés a través d’una porta de pedra medieval en forma d’arc apuntat. La sala del segle XIV, com la cuina, patí una reforma en el XVIII que amagà els arcs amb un forjat intermedi. Des del segle XIX el refetor estava presidit pel gran llenç del Sant Sopar de Vicent López (any 1806), avui al museu de la ciutat. Hi destaquen dos elements artístics. L’escut de Saurina d’Entença pintat al bell mig del cel ras en estil rococó, amb un bon estat de conservació. Al mur que fa costat amb la cuina, encastada, hi ha una petita escultura gòtica de Santa Anna amb Maria, obra d’alabastre policromat i daurat del segle XIV. Al voltant, pintura mural molt posterior que representa àngels, querubins, el colom de l’Esperit Sant i el triangle del Déu Pare.

Entre el cor baix de l’església i el refetor hi ha una estança de pas amb murs gruixuts de pedra que cal datar al segle XIV i una cripta semisubterrània que servia d’enterrament a la comunitat. Pels minsos trets estilístics de la cripta, sembla obra de primeries del segle XIX. La seua situació en el claustre no és casual, puix es troba molt prop del cor baix de l’església, de manera que la comunitat viva i la difunta compartien un espai d’oració pròxim i quotidià.

 

BIBLIOGRAFIA. CONVENT DE SANTA CLARA DE XÀTIVA

BERCHEZ, Joaquín; Gómez Ferrer, Mercedes (2005-2006): “Visiones y mentalidad arquitectónica de un maestro del siglo XVIIIl. Descripción breve de las medidas y magnificencia… del Convento de Santa Clara de Játiva, por fray José Alberto Pina”. Ars longa: Cuadernos de arte, núm. 14-15, pàg. 195-216. Disponible en http://hdl.handle.net/10550/28271
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2008): “L’Escala Santa del convent de les clarisses”, dins Convent de Santa Clara de Xàtiva. patrimoni perdut? [Llibre alternatiu de la Fira]. Xàtiva, Ulleye, pàg. 19-21. Disponible en: https://www.academia.edu/5568656
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2008): “El palau de les abadesses de Santa Clara”, dins Convent de Santa Clara de Xàtiva. patrimoni perdut? [Llibre alternatiu de la Fira]. Xàtiva, Ulleye, pàg. 23-25. Disponible en: https://www.academia.edu/5568636
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2008): “L’escala de la cuina de Santa Clara”, dins Convent de Santa Clara de Xàtiva. patrimoni perdut? [Llibre alternatiu de la Fira]. Xàtiva, Ulleye, pàg. 27-30. Disponible en: https://www.academia.edu/5568642
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2008): “Pintura ceràmica del convent de Santa Clara”, dins Convent de Santa Clara de Xàtiva. patrimoni perdut? [Llibre alternatiu de la Fira]. Xàtiva, Ulleye, pàg. 31-34. Disponible en : https://www.academia.edu/3241831
COTINO, F.; MIRET, C; ROSSELLÓ, M. (2001): “Excavacions arqueològiques en el convent de Santa Clara, Xàtiva (la Costera, País Valencià)”, dins Intervencions sobre el patrimoni arqueològic. Excavació, restauració, difusió, posada en valor. III Jornades d’Arqueologia de València i Castelló. València, Museu d’Història de València. Disponible en https://www.researchgate.net/publication/340174759
COTINO VILLA, F.; MIRET C.; ROSSELLÓ, M. (2012): “Un conjunto cerámico del siglo XVII procedente del Reial Monestir de la Assumpció, convento de las clarisas de Xàtiva, La Costera (País Valencià).” Recerques del Museu d’Alcoi 2012, núm. 21, pàg. 79-94. Disponible en:
http://www.raco.cat/index.php/RecerquesMuseuAlcoi/article/view/260401
DELICADO, F. J. (2004): “Arquitectura y arte en el Real Monasterio de Santa Clara de Xátiva”, dins La clausura femenina en España: actas del simposium. Vol. 2, pàg. 1127-1140. Disponible en https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/1180361.pdf
LLÁCER BELLVER, J.E.; May Castillo, M. (2010): “Convento de Nuestra Señora de la Asunción o de Santa Clara de Xátiva. Estudios previos”. Arché, núm. 4 -5, pàg. 261-272. Disponible en http://hdl.handle.net/10251/31074
MIRET, C.; COTINO, F.; ROSSELLÓ, M. (2012): “La ceràmica arquitectònica del reial monestir de Santa Clara, Xàtiva (la Costera, País Valencià), dins Actes de les III Jornades d’Art de Xàtiva. Xàtiva, Ulleye, pàg. 67-91. Disponible en https://www.researchgate.net/publication/340351708
MIRET, C.; COTINO, F. (2018): Història i arqueologia del Reial Monestir de Santa Clara de Xàtiva. Xàtiva, Ulleye.
NAVARRO I BUENAVENTURA, B. (2008): “El claustre de Santa Clara: del gòtic al primer renaixement xativí”, dins Convent de Santa Clara de Xàtiva. patrimoni perdut? [Llibre alternatiu de la Fira]. Xàtiva, Ulleye, pàg. 15-17. Disponible en: https://www.academia.edu/5565874
SARTHOU CARRERES, C. (1922): Monasterios setabitanos. València, Tipografía Moderna.
SARTHOU CARRERES, C. (1925): Játiva, Guia oficial histórica ilustrada. [s.l., s.n.]
SARTHOU CARRERES, C. (1930): Guía gráfica de Játiva. València, Tipografía del Carmen.
SARTHOU CARRERES, C. (1933-1935): Datos para la historia de Játiva. (5 vols.). Xàtiva, Ajuntament.
VENTURA, A. (2007): Orígens del convent de Santa Clara de Xàtiva. Des de la fundació en 1325 fins a 1482. Aportació documental al terç del senyoriu de les monges sobre els castells i viles de Calp, Altea, Benissa, Teulada, el Puig, Alcoi i les valls de Seta i Trevadell. Xàtiva, Mateu.

Altres dades d’interés:
Incoació expedient BIC Santa Clara: https://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2003-1356
Declaració BIC Santa Clara: http://dogv.gva.es/es/eli/es-vc/d/2003/07/18/136
Inventari de campanes del convent de Santa Clara: http://campaners.com/php/campanar.php?numer=3291

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 19 d'agost de 2021 per josep_blesa

La Primera casa i l’Autosuficiència (1979). A propòsit de l’encariment de serveis públics

Deixa un comentari

Duia tan sols un curs i mig de carrera d’arquitectura i vingué a casa un oncle -no cosanguini- meu que volia retirar-se, puix el seu soci l’havia estafat i l’empresa de forja i ferro s’havia enfonsat. Ell era natural de Llíria, l’apel·laven de malnom “El llirià“. Li agrada la cacera i  era “hoolingan” del València CF incombustible. De la desfeta li havien quedat uns pocs cèntims i s’havia comprat un terreny rústic entre la R.E.V.A. i la Universitat Laboral de Xest. Seria l’estiu de 1979 i em va encarregar que li dissenyara una casa entremig d’una terra campa on no hi havia res a la qual s’accedia per una mena de senda entre camps de garrofers i vinyars. De pressupost sols li’n quedaven uns tres milions de pessetes (l’equivalent a uns 18.000,00 € actuals).

El terreny estava delimitat amb alguns murets de pedra seca i mollons. Ni aigua, ni electricitat, ni clavegueram. N’érem els primers a arribar al lloc per a viure permanentment. Anys després ja s’instal·larien sis veïns al voltant més com a estiuejants i a tall de caseta de cap de setmana. Nosaltres i un veí seríem els pioners de l’indret.
Tot i que la relació amb ma tia, sa muller, no era per a tirar coets, m’indicà que tinguera de tot per a que ella i llurs dos fills i futures parelles pogueren també venir-hi quan els plaguera.
Sense massa coneixements vaig confegir un projecte que avui trobe interessant des de la candidesa de la proposta i la seua construcció. Com em passa sovint, el primer esbós fou rebutjat per massa “modern” (Mies van der Rohe i Le Corbusier caigueren al primer colp) i passà a ser una reelaboració borda a la manera de fer tradicional, li vaig dissenyar una mena de “mas” que el resguardàs del fred de l’hivern que allà és intens i pot nevar inclús. I de la xafagor estival que hi és intensa i seca. Microclima extremat d’un lloc situat a escassos vint i pocs kms de València vers les serralades de Xiva i Bunyol.

En la meua ajuda recorde haver-me apuntat, ja aleshores, en el curs següent a fer un curset sobre “ecologia” que es deia aleshores, on uns estranys professors com Mario Gaviria i Josep-Vicent Marqués impartiren unes classes-tertúlia sobre Benidorm, El Saler-l’Albufera, i energies indesxifrables per a mi, com ara energia solar, fotovoltàica, molins de vent, marees, geotèrmica, etc. que a mi em sonaven a xinés al primer moment però que deien que servia per a ser autosuficients i respectuosos amb el medi ambient. Els topall d’aleshores com continua sent-ho avui és la dificultat d’emmagatzemar l’energia elèctrica aconseguida per via neta. Faria amics dels companys del curset després han estat rellevants com  l’enginyer de camins Josep-Lluís Miralles, i els arquitectes Carles Dolç, Just Ramírez, etc. com veiem ací.

Aleshores s’ajuntaren casualment els tres elements que precisava i que m’han acompanyat durant quasibé tota la vida professional:

1. un projecte on practicar amb unes necessitats dificilment assolibles pels camins normals sinó per viaranys inusuals.
2. Uns recursos econòmics força limitats.
i 3. Uns mètodes nous que calia implementar perquè no n’hi ha una altra.

Vam actuar sintèticament així:

1. Construïnt una peça desdoblada en dos cossos orientada Mestral-Llebeig. De tal manera les façanes nord i ponent quedaven encaixades contra una mena de tossalet. Portant els dormitori cap eixes bandes deixant les zones de dia orientades cap a llevant i migjorn. Fent els tancaments de dos fulls (bloc de morter vibrat revocat de 19 cm. revocat amb una tirolesa rugosa + càmera d’isolament amb fibra de vidre 50 m/m + maó foradat de 9 cm i eixalbat de guix). Coberta amb cambra d’aire aïllada i preparada per a resistir el pes de plaques fotovoltàiques, i tèrmiques també si venia el cas. Optàrem per una teulada fosca que feia assimilació als colors amarronats de l’entorn alhora que era més captadora de radiació a diferència dels tancaments que eren blancs. El que vam haver d’aplicar fou la reutilització i el reciclatge de materials per pura necessitat intuïtiva, no perquè ho tinguerem assimilat intel·lectualment. Allò que després s’ha batejat teòricament com les 3R (reducció de residus-reciclatge-reutilització), tot i que es van deixar de banda una altra R (rehabilitació).


2. L’evacuació d’aigües negres, grogues i grises es féu amb una fossa sèptica situada fora junt als camps i horta que preteníem implantar. El difícil fou trobar l’esquerda a la fossa. Vaig cometre l’error de ser massa directe com a pou i no fer-la digestiva. Doncs, com diu la cançó “teníem dénou anys i no en sabíem més….

3. L’electricitat (llum i calefacció)  fou solucionada per un doble sistema donada la variabilitat climàtica al llarg de l’any: amb tres panells fotovoltàics que recol·lectaren 3 x 2,20 m. x 1,20 m x 0.8 Kw /m2  = 6.34 Kw amb convertidor de corrent contínua a alterna durant les hores de sol. Amb el que ens donava en horari diürn suficient potència per a TV, nevera, focus exteriors i llums a base de tubs fluorescents i bombetes incandestents de l’època, etc. per a una casa de superfície construïda de 162 m2, alguna petita estufa de gas butà, etc…que vam recolzar mitjançant amb una ximeneia de llenya interior que feia la tasca de recollida i neteja de biomassa (vaja!..llenya, fullaram, pinatxa de tota la vida…etc.) directa de la parcel·la que té una superfície de 2836 m2. Com a recolzament dels dies núvols i en horari nocturn vam instal·lar un generador alimentat amb gas-oil diesel que cobria les mateixes necessitats. Vam també haver de busacr subministrament en aquella època no podia ser altrament els foguers i l’escalfador amb bombones de gas butà.


4. Subministre d’aïgua potable de boca i de reg. val a dir que en aquella època el subsòl no estava tan carregat de sulfats, sulfits, etc…dolents per a l’organisme com s’esdevé a hores d’ara. Instal·lant un sistema elestrolític de filtratges que depurava l’aigua que rebíem d’un pou de reg propietat d’un llaurador anomenat Balbastre que vam haver de canalitzar i dur-la a la parcel·la i bombar-la a primera planta. Anys més tard amb l’augment de xalets i la construcció del circuit Ricard Tormo que està a escassos sis-cents metres s’ha pogut traure un fillol d’aigua potable, doncs el subsòl en aquests 29 anys s’ha degradat força. Vam idear un sistema de recollida d’aigua deles teulades a cota ± 0,00 per a regar els diversos trossets de plantació d’hortalisses.

5. Vegetació, arbres fruitals, alimentació i jardineria.
Un tema que consideràrem fonamental en la parcel·la fou l’organització per protegir-se del clima i alhora crear un entorn més amable per tal de reduir quatre o cinc graus zones d’exterior. Ara amb la distància fa la sensació d’estar davant d’una concepció híbrida entre el jardí anglés per la adaptació al accidents topogràfics i la barreja d’espècies vegetals i eixa concepció mediterrània d’aprofitament de l’aigua més propera al profit de l’hort.

La part sud-est de la parcel·la fou dedicada a plantar puntualment ametlers, albercoquers, caquis, pereres, llimoners tomaqueres, oliveres, tarongers i les poques garroferes preexistents, etc. La part orientada a mestral pereres i oms sobre l’alteró. En la part anterior d’entrada orientada cap al migjorn van aprofitar uns pocs i tendres pinells que amb les dècades s’han fet robusts pins creant-hi una mena de saleta d’estar descoberta on seure, xerrar, fer alguna partida de parxis, llegir, etc. a recer del sol. També margallons, alguna palmera i salze ploró i profusament plantàrem xiprers i algun avet.

El projecte el vaig dissenyar com he dit l’estiu de 1979, desenvolupat i construït durant l’any següent, si més no, en quant a  l’habitatge. A l’altre ja vam poder encerclar amb una malla metàl·lica. Com es pot suposar tot allò es féu sense autorització. I realment mai vaig demanar ni un quinzet. Curiosament, després de la construcció del circuit de Xest i la Generalitat que allà hi havia unes construccions al·legals.


Fou en 2008 que vaig realitzar el projecte o expedient de legalització d’allò que havíem construït 28 anys abans. Un any abans de la mort del mon oncle, el “Llirià”. El Llirià era un home que s’expressava sempre en valencià i que quan ho feia en espanyol era quasi sense flexió verbal. En aquella època dels inicis dels vuitanta jo vaig començar a parlar en valencià i des d’aleshores no vam deixar de fer-ho. Açò i una trobada casual al monestir de Poblet amb la que seria la gran escriptora i editora Gemma Lienas foren els motors d’arrancada d’una manera personal de concebre el món on visc.
Vista la casa des d’avui, possiblement, siga anodina i “xaletera”, però té la candidesa d’allò de ser la primera vegada. Però ja feien emergir els ítems d’una determinats interessos al voltant de l’energia i el seu ús sostenible.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 14 d'agost de 2021 per josep_blesa