3. Sobre el Centre Raimon d’Activitats Culturals (C.R.A.C. de Xàtiva). INFORME DE CONSERVACIÓ ARQUITECTÒNICA I PATRIMONIAL
Deixa un comentariInforme de Conservació Arquitectònica i Patrimonial del reial monestir i convent de Santa Clara, Xàtiva
Josep Blesa i Morante, Arquitecte i Master en Tècniques d’Intervenció i Conservació del Patrimoni
Rafael Soler i Verdú, catedràtic de Construccions Arquitectòniques de la U.P.V.
INTRODUCCIÓ
Després dels dos documents anteriors l’Informe històric d’en Josep-Lluís Cebrian i Molina (i Josep Blesa), l’historiador que des de fa dues dècades més ha bregat per estudiar el monument i la seua conservació i la Síntesi Arqueològica feta per en Carles Miret, l’arqueòleg que junt a l’altre co-director, en Fernando Cotino, realitzaren les excavacions i posteriors, conferències, actes congressuals, llibres i documents a partir d’elles per les què coneixem els entrevitricolls més amagats condensats del monument i explicats en la bibliografia dels coneixements fins a data d’avui podem passar a donar a desenvolupar l’informe des d’un punt de vista de la conservació arquitectònica en el sentit holístic del terme: des de la materialitat a la immaterialitat que posseeix qualsevol fet artístic i, en especial, l’arquitectura que els acull a tots i ens acull a les persones.
Compositivament el monestir-convent s’articula al voltant d’un gran claustre trapezoidal que tanquen quatre ales. L’orientació respecte el nord geogràfic és nord-nordest. Considerant el carrer de Montcada situat al sud-sudoest. Sobre l’eix sud es situa l’església, i sobre l’ala est les antigues dependències de cuina, refetor, dormitoris, etc. Les ales nord i oest són modernes i seran enderrocades per a construir-s’hi la seu dels Nous Jutjats de Xàtiva que va emparentada amb aquesta intervenció d’inserció del CRAC, per tant, no cal esplaiar-se amb elles sinó al final mitjançant suggerències d’interrelació entre ambdós elements finals per a que queden relligats i es retroalimenten mútuament. L’orientació de l’eix longitudinal de l’església és mirant cap a Terra Santa, (Jerusalem), com sovint passava en el món Occidental gòtic.
Es tracta d’una església uninau (de Conquesta) recta sense capelles laterals entre contraforts laterals actualment o petits segons comenta Sarthou Carreres. D’ací, que Cebrian concloga que la disposició originària del capcer era al revés. Cosa lògica perquè a les esglésies conventuals, i més de clausura, l’accés es fa des dels peus a través d’un atri. O pel lateral des del deambulatori. En l’actualitat tenim un accés lateral i des del carrer. L’església té cor baix i l’alt reconstruït modernament. Originàriament serien voltes de creuria però durant el segle XVII foren substituïdes per voltes de maó en pla (prima). N’està tancada superiorment per una volta de canó rebaixada o, potser, escarsera que ja es determinarà gràficament si som els elegits a intervindre. També entre contraforts fan unes lluernes de volta esquifada de doble curvatura per les què entra llum a la nau en cada crugia des de la llum del sud. Dita volta deu estar feta de dues fulles de primes col·locades a portell, és a dir, en direcció de través, amb interposició d’una capa de guix (algeps negre) o algeps blanc barrejat amb calç. Superiorment es recobreix gruixudament amb capes successives de guix i reblit tapant els alvèols de les costelles entre ella i els murs del carrer per a carregar estàticament, mentre que la banda del claustre posseeixen els deambulatoris gòtics que els feia d’estintolament estàtic. Mentre que el costat del carrer de Montcada cal reblir-los per a que l’espenta lateral siga absorbida pel pes vertical i reconduïda dins del mur.
La teulada es sosté mitjançant una estructura d’encavallades de fusta triangulada amb pendelons (o monjos) que descendeixen des de la carenera unint-se a mitja-mossa. També s’usen fustes travesseres horitzontals a mitja alçada. Per això sorprèn que havent-ne estat refeta modernament no apliquen la triangulació que ve de Pal·ladi ençà. O igual la desmuntaren i la tornaren a muntar sobre l’elevació. Dubte a desvelar. Sobre les encallades les corretges perpendiculars i damunt el tauler ceràmic de primes suportant la teulada de teula comuna o àrab.
L’ala est posseeix la zona de cuina al fons nord i estaria fet a l’estil de cobriment amb bigues amb enteixinats i entrebigat ceràmic pla per a fer els terres (pisos). En filera un cos trapezoidal que articula les ales sud i est ambdues escales, un espai d’accés des del deambulatori junt a la cripta de monges, un espai rectangular i el refetor on menjarien les monges i taponant al nord de l’ala est la cuina amb rebost, piques de Buixcarró buidades a mà i en una peça d’un sol bloc. I possiblement més al fons una zona de preparació amb eixida directa al deambulatori de l’ala nord que ha quedat totalment desfigurat per les dissortades intervencions del segle XIX i XX. Al refetor existeixen dues portes d’arcs apuntats amb carreus perfectament estereotomitzats en branques i dovelles. Amb un subtil bordó que segueix l’encontre amb el mur per a expulsar les aigües de pluja que correrien pel pany de mur i protegir les portes de fusta. Hi ha una porta també en l’espai d’accés situat en el racó. Cal fer esment del caràcter mínim de la decoració que no hem vist reflectit enlloc dels escrits als què hem tingut accés, a tenor de tractar-se d’ordes mendicants (clarisses i franciscans) que practicaven el vot de pobresa i l’escassa ampul·lositat. Sempre paraments llisos i tersos. Els espais són volums clars tendents al paral·lelepípede o al cub.
El murs de l’església són de carreus de pedra calcària així com les portades de l’ala est. Caldria esbrinar si els murs són d’una fulla per la grandària del carreu o , si per contra, en són de 3 fulles. L’aparell gòtic tardo-medieval. Mentre que els murs de l’ala est són de tapia de morter de calç. La socolada sobre-elevada del deambulatori de l’ala sud -uns 70 cm- amaguen les runes dels arcs ogivals gòtics i varen ser amuntegats per a conformar tal basament junt a l’església i a bon criteri caldria desenrunar i recompondre per anastilosi alguns arcs ogivals per a crear una mena de promenade sculptural junt a les altres escultures que aporte Raimon del seu amic Andreu Alfaro o d’altres en una interlocució entre antic i contemporani. A l’estil de les intervencions de recupero portades a cap per Carlo Scarpa en Castelvecchio a Verona o d’altres d’àmbit religiós dessacralitzats. En l’actuació barroca fan un canyís eixalbat que amaga els enteixinats (que podrien donar-nos moltes alegries en fer cales per a observar què hi ha darrere). Fent l’entrega sobre els murs amb una gran mitja-canya fingida que podria estar encamonada rodant tota la sala.
Els elements ceràmics de paviments ja han estat desenvolupats sincrèticament pels membres de l’equip CRAC XXI, Josep-Lluís Cebrian i Carles Miret. Per tant no cal redundar més sobre el tema.
Per una altra banda tenim restes originals del claustre primigeni gòtic en l’angle de les ales sud i est que el treball d’Enric Morera en el seu Pla Especial de Protecció de l’Entorn del BIC ha destacat en verd com a elements catalogats que inclouen la petjada de les bases dels arcs de creuria que conformaven les parts exteriors dels deambulatoris. Endemés dels elements materials com el pou, passeres, canals de rec i conduccions, vegetació, plantes, etc; que podem percebre quan passegem pel claustre en meditació hi ha un parell de temes fonamentals tant al cenobi com a la pròpia ciutat de Xàtiva: l’aigua i la música que produeixen les seues fonts com la llum solar i la de la lluna projectada sobre eixe buit que és el claustre. Tots dos factors cal que siguen recuperats. Així com els silencis, en cant dels ocells, els aromes que convertisquen el claustre un espai de contemplació i atracció.
A tomb d’açò, cal dir que la connexió visual entre el dit espai i la futura amb la Nova Seu dels Jutjats és un element fonamental per incardinar-hi com a hipòtesi de partida tant per a un projecte com per a l’altre que l’esdevenir accidentat de la històries del monument ens ha llegat. Tant si hi ha connexió física entre tots dos com si en són independents. Aquesta intervenció cal executar-la des de la humilitat, no des de la prepotència. Saber preguntar al complex i a cada element quina és la seua funció antiga i quina l’actual. Recuperar tècniques de treball antigues de tot el ventall patrimonial sense tibar les estructures existents. Recórrer a la intervenció mínima i reversible. Destacar i reparar aquells danys existents posant-los en valor i en el temps sense intervencions filològiques d’arrel violletiana que comporten reinvencions fantasioses que jamai hagen existit. Datació del procés de recuperació de cada element dintre el conjunt.
Podríem estar enraonant de materials, tècniques diverses existents en el complex cos a cos edilici quan són els edificis qui ens han d’interrogar malgrat haver dedicat unes investigacions preliminars no sabem encara multitud de detalls ni nosaltres ni la resta de participants.
Per això volem incidir en una tríade de qüestions prèvies.
1. Una intervenció patrimonial com aquesta requereix de la INTERDISCIPLINARIETAT. És a dir, que intervenim molts especialistes i tots han de ser sentits en els seus arguments i fer-los compatibles mitjançant el treball i la creativitat humil.
2. És d’obligat compliment el treball conjunt amb els promotors i directors que duran la sala d’audicions, esdeveniments, conferències, sala d’exposicions, arxiu, etc. I membres del staff i, a ser possible, encarregats i treballadors per a implementar tots eixos requeriments per al bon funcionament de tots els elements com si fóra una orquestra simfònica. Que res grinyole.
3. I molt important un centre com aquest on hi ha materials d’aportació és importantíssim que restauració-conservació i equipament del mateix es conduïsquen alhora. No es tracta de fer un contenidor sinó que arquitectura en el sentit ampli dialogue amb les obres exposades les gents que hi entren.