2. Sobre el Centre Raimon d’Activitats Culturals (C.R.A.C. de Xàtiva). EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES
Deixa un comentariSÍNTESI ARQUEOLÒGICA DEL REIAL MONESTIR DE SANTA CLARA DE XÀTIVA
Carles Miret i Estruch (col·legiat núm. 16.344)
Josep Blesa i Morante (col·legiat núm. 4.409)
L’any 2008 es dugueren a terme uns estudis previs sobre el conjunt monàstic de Santa Clara de Xàtiva que incloïen una valoració del seu patrimoni moble, immoble i una intervenció arqueològica limitada (codirigida per F. Cotino i per C. Miret), destinada sobretot a establir les línies directrius per a la seua futura posada en valor. La memòria científica de l’excavació fou publicada sota el títol d’Història i arqueologia del Reial Monestir de Santa Clara de Xàtiva (2018) que podem sintetitzar en la bibliografia següent elaborada a partir dels treballs de camp d’arqueologia duts avant:
Bibliografia específica sobre Santa Clara de Xàtiva a partir dels nostres treballs:
Miret Estruch, C.; Cotino Villa, F.; Rosselló Mesquida, M. (2011): “La ceràmica arquitectònica del reial monestir de Santa Clara, Xàtiva (la Costera, País Valencià)”, Actes de les III Jornades d’Art de Xàtiva, pp. 67-91.
Cotino Villa, F.; Miret Estruch, C.: Rosselló Mesquida, M. (2011): “Excavacions arqueològiques en el convent de Santa Clara, Xàtiva (la Costera, País Valencià)”, en Llorenç Alapont Martín i Xavier Martí Oltra (eds.): Intervencions sobre el patrimoni arqueològic. Excavació, restauració, difusió, posada en valor. III Jornades d’Arqueologia de València i Castelló, Museu d’Història de València, 10-12 de desembre 2010, pp.
Cotino, F.; Miret Estruch, C.; Rosselló, M. (2012): “Un conjunto cerámico del siglo XVII procedente del Reial Monestir de la Assumpció, convento de las clarisas de Xàtiva, La Costera (País Valencià)”, Recerques del Museu d’Alcoi, 21, pp. 79-93.
Miret Estruch, C.; Cotino Villa, F. (2018): Història i arqueologia del Reial Monestir de Santa Clara de Xàtiva, Ulleye, Xàtiva.
Des dels quals i complementats per treballs i informes d’altres àmbits de l’estudi del monument com són l’històric, els arquitectònics i constructius han dotat al monument d’un alt grau de protecció (B.I.C.) per la legislació patrimonial vigent. Això el dota d’un protocol d’actuació rígid. Però, per altra banda, es tracta d’un monument reconstruït majoritàriament a partir de la segona meitat del segle XX i d’una heterogeneïtat arquitectònica considerable. Per això, tot tipus d’intervenció ha de tenir ben presents aquestes eventualitats, traient profit de les parts sense valor però alhora sent molt escrupolosos en el respecte als elements originals.
Fet i fet, delimitar l’obra original de la contemporània de l’edifici ha estat una de les escomeses cabdals dels estudis previs: primerament, realitzàrem un estudi exhaustiu, mitjançant cales arqueològiques muràries, dels paraments verticals de tot l’edifici, a excepció d’església i del cor, que restaren fora de la primera fase, i que caldrà avaluar ara novament, amb precisió de cirurgians; per últim, també realitzàrem una sèrie de sondatges arqueològics per establir l’estratigrafia del subsol en àrees obertes, fonamentalment per documentar la possible existència d’estructures en aquestes zones (jardí, sistema de fonts i safarejos) i de la conservació de restes de l’antic claustre. Disposàvem de prou documentació fotogràfica d’antecedents relatius a l’existència d’un elevat nombre de fonts i surgències al pati, la qual cosa comportaria un sistema hidràulic local relativament complex que va poder-se establir en part però que no acabà d’esclarir-se. Com a conclusió, atorgàrem al monestir el valor de veritable document arqueològic, que encara està per arredonir en la present escomesa del CRAC.
L’obra de fàbrica original i els subsegüents afegits delimiten diverses fases edilícies.
Pensem que l’actual projecte ha de fer èmfasi en l’estudi mural, més que en el del subsol, tot i que no s’han de bandejar les magnífiques troballes arqueològiques que s’han produït en el claustre i que, de segur, continuarien produir-se si d’excavara més superfície i més unitats estratigràfiques en aquest emplaçament.
Aquesta tria ve justificada també pel caràcter d’urgent que tingueren, o inclús emergent, de la intervenció, ja que, han passat anys des dels estudis previs (2008).
L’actuació d’arqueologia murària actual requeria que calgués substituir cobertes que és on quedà oberta o aturada la investigació. És, precisament ací, on cobraria especial importància l’arqueologia aèria o murària. Tal i com va explicitar en la bibliografia ad hoc destil·lada i exposada més amunt. Que no cal reiterar ací per redundant.
Però si la metodologia a emprar a partir de l’actual intervenció del CRAC i els futurs Jutjats: l’estudi exhaustiu dels paraments dels edificis històrics té com a finalitat la identificació i sistematització de les unitats arquitectònico-constructives que constitueixen el procés edilici. Es tracta d’una nova versió arqueològica que ha atresorat en els darrers anys una gran quantitat de reflexions sobre els trets de la diacronia arquitectònica entesa com a dinàmica. I que llavors no vam implementar.
És així com proposem les següents accions, que caldrà realitzar sobre els àmbits del torn d’entrada i recepció, església, refetor, dormitoris, cuina, cel·les, etc:
‐Descripció dels elements arquitectònics i superfícies i elements individualitzables.
‐Anàlisi de les relacions diacròniques (superposicions i reformes) de cadascun dels elements.
‐Seqüència estratigràfica vertical.
-Virtual traducció de les dades de les diferents unitats estratigràfiques murals en
pulsions de reformes diverses i en les dades de la mateixa excavació arqueològica
horitzontal realitzada en espais oberts.
‐Conclusions que incorporen les dades extretes en el decurs de l’estudi global dels
paraments i de l’excavació arqueològica en el seu context.
Les grans dimensions i l’elevat nombre d’estances de l’edifici, així com els previsibles nivells d’intervenció que pogueren projectar‐se, recomanen una estratègia combinada: execució d’un elevat nombre de nous sondatges murals, sumats als ja practicats, amb la descripció sistemàtica d’acabats de parets, sostres i paviments de cada estança. La finalitat de tot plegat torna a ser distingir entre elements prístins i afegits, però tenint ben present que entre un i l’altre episodi hi ha un llarg reguitzell de reformes datables entre els segles XVII i XIX i que suposen un palimpsest difícil de desentranyar per l’heterogeneïtat de tècniques i espais com vam palesar fa més d’una dècada. En aquest sentit, mereix especial esment el recrescut de la coberta de l’església o la construcció de l’espadanya.
D’altra banda, també caldria intervenir sobre les unitats de condicionament del terreny que foren reblides amb enderrocs després de les demolicions de l’estiu de 1936. Descrits en la bibliografia confegida a l’efecte. Així, com la reforma més recent de l’edifici després de l’episodi de demolició forma la fase més evident i rupturista de les practicades en el convent. La utilització de rajoles de mètrica decimal industrial en els deambulatoris actuals, l’ús extensiu i intensiu de barreges de formigó que veiem darrere les cales que vam fer totalment inadequades i que estan esquerdades per haver fracassat estàticament i estructural, etc., no ofereixen cap dubte sobre la cronologia d’aquestes reformes, que adquireixen un caire fins i tot refundacional per al complex de l’edifici.
Cal remarcar cadascuna de les joies arquitectòniques de Santa Clara i les seues nombroses possibilitats. En primer lloc tenim la cuina, dividida en dues altures per un forjat amb plafons ceràmics recol·locats i un bell arc apuntat, en l’escala de la qual es troba la cèlebre caixa de caragol renaixentista amb decoracions a candelieri que ja han posat en relleu historiadors de l’art: «precoz testimonio de los esfuerzos por declinar un rudimentario léxico clásico, al romano, de pilastras de capiteles de hojas de acanto y molduras diversas, con frontones declinados en una superficie inclinada y ascendente, lo que –en la mirada del hombre del siglo XVIII– sería visto como ejemplo de arquitectura oblicua, de tan honda significación en la posterior cultura barroca de la ciudad. El caracol de Santa Clara supondría a su vez una fértil refundición en el temprano lenguaje “a la romana” del tipo de escalera medieval compuesta con tracerías y arcos góticos de yeso de las que quedan algunos ejemplos como la del Colegio del Arte Mayor de la Seda de València o la del monasterio de Cotalba (Gandia) [Sant Jeroni de Cotalba, Alfauir, la Safor], ésta última ya con una incipiente ordenación del nuevo vocabulario renacentista» (Historia de Xàtiva, 2006: 430).
La connexió de la cuina amb el refetor, l’espai més coherent i unitari de tot Santa Clara, també posseeix molt d’interès, i arqueològicament no presenta excessius problemes, pel que hauria d’esdevenir un punt clau del projecte. Precisament en l’interior del refetor es trobava l’obra pictòrica més eminent de la col·lecció de les clarisses, el quadre de la Sant Sopar d’en Vicent López Portanya, que ara custodia el Museu de Belles Arts-Casa de l’Ensenyança. La planta superior del refetor, la dels dormitoris antics, està en deficient estat de conservació. L’església, el cor i la coberta (amb el fustam i les passarel·les ben conservades però que caldria vigilar dels atacs dels xilòfags en estar obert els finestrals i l’existència de filtracions per la teulada) també és un altre conjunt molt destacable, així com l’accés a l’espadanya, trànsit caracteritzat per les gelosies que donen al carrer de Montcada i amb grafits de diverses cronologies. No poden deixar de banda els, si més no, dos espais funeraris identificats en Santa Clara: la petita cripta que vam excavar, ara buida, que dóna al claustre i on se suposa que en el seu dia es trobava el sarcòfag de na Saurina d’Entença, i el cementeri recent que fita amb l’avinguda de Selgas, on també es localitza el principal vas funerari. Per últim, cal no oblidar la recuperació de l’escala «secreta», la pintada amb angelots barrocs, un dels racons més pintorescos i atractius del cenobi.
Pel que fa als espais oberts, el claustre, amb les seues espècies vegetals característiques, els seus recorreguts d’aigua canalitzada, el seu soroll, la llum especial en el gran claustre, etc. també pot ser un pol d’activitats molt destacat que interactue amb els interiors de les sales.
Com no pot ser altrament, un projecte d’aquesta naturalesa, com el CRAC, a partir de noves descobertes de coneixements urgiria assajar un programa de divulgació del conjunt, de la història i de l’arqueologia de Santa Clara, pel que caldria presentar un pla de difusió i exposicions temporals o permanents per donar-lo a conèixer mitjançant exposicions, vídeos promocionals, jornades de portes obertes, etc. Siga com siga, el diàleg amb la ciutadania sempre ha d’estar present i ha d’incorporar, a poc a poc, qualsevol tipus de proposta externa.
Hi afegim el document complert de l’actuació duta aleshores