ARCHILETTERS

Avui divendres,  Diada de Sant Jordi, 23 d’abril a les 19:30 hores es presenta en Casal Cultural Jaume I Pedreguer el llibre “Lladre de secrets” de Pepa Leyda.

La visió positiva y de superació personal per afrontar la malaltia del càncer en un relat autobiogràfic de coratge, valentia i lluita pels que estimem.

Lladre de Secrets és l’Opera Prima de Pepa Leyda i Salvà (Gata de Gorgos. 1963) en què es narra les vivències personals que guaiten, però, el context d’un poble de la Marina Alta en trànsit d’una societat rural cap a una industrial. Centrant aquest esdevenir global amb històries trenades de la gent del poble.

En aquest relat fraccionat per edats podem entreveure com interaccionen personatges anònims que l’autora ha volgut disfressar, doncs molts continuen vius o d’altres viuen familiars directes. Tots aquests fragments són llegibles d’una correguda o tenen entitat pròpia cadascun. Sempre amerats de bon humor i tendresa infinita cap a la seua gent. Històries reals, de vida viscuda, que ara ens arriba amb la perspectiva del temps. Vida viscuda que podien passar en qualsevol altre racó del món. Algunes eròtico-picantetes, exòtiques i increïbles, que són aquelles que donen sentit a una vida viscuda sense pors.

Els beneficis obtinguts d’aquesta publicació seran destinats a l’Institut Clínic Valencià d’investigació oncològica (INCLIVA). Doncs la nostra autora, arran de detectar-li un càncer de pulmó volgué que aquestes pinzellades vitals resten en la memòria de tots nosaltres.

Vénen a omplir un buit que escriptores angleses del XIX van saber crear les bases de la cultura literària que avui són referències globals. A nosaltres, els valencians, anem farcint amb coratge inusitat des de fa dècades.

US ESPEREM A TOTHOM !

Benvolgut amic…… excusa’m per haver tardat uns dies en aquesta meva resposta…..

En aquets moments, cinquanta-dos anys després d’haver començat la meva vida d’Arquitecte, he deixat la dedicació executiva d’aquesta benaurada professió.

Em sento i considero un privilegiat havent pres aquesta decisió, per que estic desenvolupant activitats que feia temps que em rondaven pel cap i que volia tenir temps per tirar endavant, i , a més, havent arribat a aquesta situació en bon estat de salut i energia per fer-ho possible.

No he abandonat la Arquitectura, això mai !!…, però dedico tot al temps a l’estudi i l’aprofundiment de les meves conviccions, escrivint, reordenant i testimoniant tota la feina feta, que és molta, participant en Jurats d’Arquitectura de tota mena a sol·licitud del Col·legi d’Arquitectes, i donant conferències.

A més, continuo essent professor de la Escola d’Arquitectura La Salle, de Barcelona, de la Universitat Ramon Llull, de la qual soc un dels professors que la van fundar, sota la demanda del meu bon amic, l’arquitecte Robert Terradas.

Segueixo doncs, donant classes a la esmentada Escola, encara que , des de fa més d’un any, amb raó de la crisi del Covid, les classes, sessions crítiques, i altres contribucions les hem de fer no presencials.

En aquest sentit, la meva Escola ha fet un esforç espectacular, i disposem de mitjans audiovisuals inversemblants fins aquets moments, distancies de seguretat, equips de pantalles interactives, càmeres de seguiment de professors , micròfons automàtics,…. que contribueixen a mantenir la activitat i a la diversitat que tenim, amb més de la meitat dels alumnes repartits pel món , cosa que fa que hàgim de fer-ho en català, castellà ( n’hi ha molts de sud-americans…. (pocs peninsulars…) , i anglès (en raó de tenir estudiants dels Països Nòrdics, de les antigues Repúbliques soviètiques, d’Alemanya i França, la Xina…i no s’acaba aquí….). (Encara aquest matí he fet una classe sobre la evolució de les tipologies en habitatge en els darrers anys……)

Total : que estic prou bé i gaudeixo d’aquesta situació…..

Comprendràs doncs, que no pugui acceptar el generós honor de compartir amb tu la feina en el Concurs Internacional de la FUNDACIÓ RAIMON a Xàtiva, que em menciones.

He llegit en diverses ocasions, les teves opinions i articles a través de VilaWeb, i veig que compartim els desitjos de Llibertat i Democràcia pels Països Catalans, cosa que, a més de saber de la teva vàlua professional, em reconforta també, al tenir un amic tant destacat en el País Valencià.

Rep, doncs, una forta abraçada ¡¡*¡¡

Arcadi Pla i Masmiquel

WEB D’ARCADI

PS: Quan Vicent Partal en parla de “nació contra nació” diria que és molt més, l’Arcadi estigué amb mi des que era un senzill estudiant d’arquitectura.

Ajudant-me i enviant-me projectes seus, per a poder-me servir de models durant la meua etapa d’estudiant en les assignatures de Projectes i, després, en el Projecte Final de Carrera.

Posteriorment, ell, ja desenvolupava una brillant sèrie de projectes modèlics i reeïxits a Montgrí, a l’Estartit, a Girona, destacant-hi el projecte de la restauració i conservació de l’abadia de Montserrat  que va fer-li arreplegar tota mena d’elogis, com a l’enorme arquitecte-mestre que és.

Sent-ne, un dels pocs que conserva el bon gust pel dibuix fet a mà i una traça fidedigna del que s’esdevindrà la inserció de la seua arqutectura en l’espai urbà.

El seu mestratge des de Girona m’ha acompanyat tota la meua vida professional i el seu capteniment al servei d’aquest poble ha estat una mena de guiatge permanent per a cada encàrrec que hem tingut.

Aquesta setmana ha faltat Antoni(o), Toni Calpe, jugador del Llevant i del reial Madrid. Llevantinista, del Llevant Unió Esportiva, d’ànima i fets.

El Real Madrid acababa de ganar la sexta Copa de Europa, en 1966, la bautizada como ye-yé, y la plantilla se disponía a cumplir con el protocolo de la época: visitar a Franco en El Pardo. El capitán de aquel equipo, Ignacio Zoco, apareció en el vestuario e informó al resto de sus compañeros de que había que ir a la recepción con el dictador. Ahí estaban Amancio, Pirri, Gento, Velázquez, Grosso, Serena, Sanchís padre… Sin embargo, uno de ellos se negó. Antonio Calpe, que solo llevaba una temporada en el Bernabéu procedente del Levante, dijo que él no iba. “No le podía dar ese disgusto a la familia”, recordaba años después, según recogió la periodista Yolanda Damià, muy vinculada al jugador, fallecido este miércoles a los 81 años.

En el hogar, la Guerra Civil había dejado heridas muy profundas. A Antonio, de hecho, le pusieron ese nombre en recuerdo de un tío fusilado durante la contienda. “No podía ir a ver a quien había provocado tanto mal en mi abuela y mi padre”, explicaba. El Madrid se lo permitió, pero con lo que no contaba es que su padre Ernesto, pese al orgullo que sintió por ese gesto, se lo recriminara en un primer momento por los posibles problemas que esa decisión le podría causar a su hijo. El episodio define la marcada personalidad de Antonio Calpe, un hombre también muy introvertido.

Sentiu el vídeo que paga la pena.