Gàlim

Com que els premis que es donen s’han de justificar, aquella nit es va dir un rastre de motius pels quals me’n consideraven mereixedor, una série de mampreses de les quals em feien responsable, i no sé si d’alguna també culpable. La meua sorpresa, mentre m’engolia com podia la vergonya de no poder passar discretament el moment, va ser l’esment d’un parell de coses que, sense haver-les oblidades, no les tenia gens fresques en la memòria. No n’hauria parlat en aquell moment si m’hagueren demanat un informe de maldats.

És un problema meu. La memòria la tinc amb una tendència a la boira que, de vegades, pot semblar desinterés, però no: és un cert caos que regna en el meu sistema retentiu i que, no poques voltes, em deixa en evidència. Això podria veure’s compensat si haguera deixat més constància dels embolics en què m’he ficat, però com que no he sabut mai vendre’m (vull dir, que sempre he anat més aïnes a la callanteta, sense fer grans abarintos, com diria ma mare), tampoc no hi ha massa llocs on trobar-me el meu propi rastre.

Se’m faria molt costera amunt si haguera d’escriure un llibre de memòries, com algú em va insistir durant un temps. Massa buits i, sobretot, poca cosa d’interés. Com que això no passarà (no ho mane Déu!), m’estalviaré el ridícul i el dubte que se’m presentaria de si posar o no el nom de qui en una ocasió va dir en veu alta que li hauria agradat de veure’m regolar escales avall. I el de la persona que ho va sentir i m’ho va explicar. Tots dos són morts (un de manera tristament prematura), però tot i això crec que no caldria.

I si no pense dir-ne els noms, a quin sant parlar-ne ara? Molt senzill: perquè si això també se’m quedara colgat en algun banc de boira de la memòria, potser algú dels qui passen per ací m’ho podria recordar. En tot cas, si haguera oblidat també els noms, no passaria res si acabaren esborrats. De fet, no he donat mai importància a una cosa que, fins ara, no sabia ningú i el món seguia rodant tan desballestat com sempre.

Conten que en el segle XIX duien els malalts de lepra a l’ermita de Sant Cristòfol (foto), dalt dels Casals, convertida en llatzeret, i que el menjar els el deixaven en el camí, a una certa distància per por d’acostar-se.

Expliquen que, també en el XIX, els carros passaven pels carrers recollint els morts pel còlera.

En el XX, la pòlio va malbaratar vides i en va descompassar altres perquè els senyors governants es van engrunsar i no van tindre pressa a dur el vaccí.

Ara, que tenim centres de Salut, hospitals, UCI, tecnologia contra la covid… també tenim veïns amb poca memòria -o massa ignorància- i gens de trellat que es riuen de la música i dels tocadors, de les mesures sanitàries i de la ciència.
Sempre n’hi ha hagut, de tarambanes. Però és que ara el mal ens el poden fer -apegar- a qualsevol de nosaltres.

El 2 de març de 1974 moria executat Salvador Puig Antich. Legalment executat. Les sentències no es discuteixen, diuen. La llei està per a complir-la, diuen. La llei. La justícia és una altra cosa, i d’això ja se’n parlarà més avant. Quan la llei ho haurà semat tot.

El 1975, els jutges van aplicar la llei i van manar afusellar cinc joves d’ETA pm i del FRAP. Legalment. Tots els demòcrates, i també els que volien semblar ser-ne, es van tirar les mans al cap i van fer d’una preciosa cançó d’Aute un crit contra els crims d’estat. Ara, alguns d’aquells i molts dels deixebles acusarien el cantant d’apologia del terrorisme. Legalment.