ALBERT CORTES MONSERRAT

Vaig escoltar aquesta notícia i em vaig quedar astorat, ara amb l’article i la fina ironia de Iu Forn ha donat el clau de tanta estupidesa que ens volen encolomar, no hi ha tions i tionas, com tampoc hi ha pilots i pilotes. En nom d’una suposada igualtat no es pot tractar la gent com criatures sense cervell. Arribar a aquest límits denota el poc nivell d’una societat que sembla te por a dir les coses pel seu nom i viu acovardida pels gurus del políticament correcte. La igualtat home i dona no es això companys, és molt més profunda que fer el ridícul d’aquesta manera forçant un llenguatge que es com es.

El tió i la tiona
Iu Forn

A Sentmenat (i Sentmenata), una bonica localitat del Vallés Occidental (i la Vallesa Occidentala), han tingut una brillant idea relacionada amb les tradicions de Nadal (i de la Nadala). A partir d’ara, allà el tió conviurà amb “la tiona”. O sigui, el tronc que hi ha a les cases tapat amb una manta i que la nit de Nadal (i Nadala) caga regals gràcies a les diverses tandes d’estomacades que rep, ara també serà una tronca. A partir d’aquí, espero que apliquin altres adaptacions que es corresponguin amb el nivell d’aquesta ocurrència.

El tió i la tiona ja no seran de fusta, perquè aquest producte de la natura ha de ser al seu habitat i no a les llars. Però, com que en el procés de fabricació de la resta de materials amb els quals es podrien elaborar els tions i les tiones segur que s’acaben malbaratant recursos naturals i generant contaminació, el tió i la tiona estaran fets de no res. Vaja, que no hi seran. Només existiran en la imaginació dels participants en la tradició, que també canviarà la seva posada en escena. Els que facin cagar el tió i la tiona ja no picaran ben fort perquè apareguin els regals sinó que es miraran fixament la manta. Perquè picar és violència, encara que sigui al no res perquè recordi que ni el tió ni la tiona existiran físicament.

Per que fa al fet de “cagar” alguna cosa, es canviarà el concepte perquè aquesta paraula és de molt mal gust. La nova expressió serà “fer que la tortuga tregui el cap”, que és molt metafòrica i les tortugues són uns animals que cauen molt bé, sobretot als que se la mengen en forma de sopa. Tots aquests canvis s’aplicaran a la nova versió de la lletra de la cançó que acompanyarà l’acte, pròpiament dit, i que a partir d’ara es cantarà així:

“Fes que la tortuga tregui el cap, tió i tiona
Neules i neulos i torró i torrona
Si no fas que la tortuga tregui el cap, tió i tiona, et mirarem encara més fixament!”.

Sí, la nova versió no té res a veure amb l’original, però no ofèn a ningú. Perquè no s’entén res? Sí, però assolir l’objectiu cercat paga la pena. I, com no pot ser d’altra manera, el següent pas serà l’aparició de l’arbre i l’arbressa de Nadal i Nadala, que se situarà al costat del pessebre i la pessebressa, que recordem que no s’ha desmuntar l’endemà de l’arribada dels Reis i les Reines de l’Orient sinó per la Candelera i el Candeler.

Esclar, ara vostè s’estarà preguntant el mateix que ens preguntem molts (i moltes): què passa amb els troncs binaris? Els que no són ni tions ni tiones, quin nom rebran? Bé, doncs potser els passi com amb la tiona, que acabem despullant un sant per vestir-ne un altre. Perquè és que una amiga m’ha enviat avui aquesta foto publicada per l’Àlex García a La Vanguardia:

El tió té una cara més o menys normal, però a la tiona li han pintat uns morros i li han posat uns ulls que si són alguna cosa són sexistes. I aquesta imatge és la gran metàfora de la cosa. Una pretesa igualtat de gèneres que converteix un tronc en una tronca acaba engolida pel despropòsit del que neix. És un forat negre conceptual en si mateix, però en comptes de la matèria aquí hi desapareix la capacitat de discernir que un tronc és un tronc i que per molt que s’hi encaparrin, mai serà una tronca. I el caganer és el caganer i no caganera. I el Nadal és el Nadal i no la Nadala, que és la cançó típica de l’època. I el nen Jesús és un nen. Així com la Verge Maria és una senyora i Sant Josep un sant baró que fa dos mil anys fa veure que es creu que l’Esperit Sant era un colom i tot allò altre de la plena de gràcia.

La reunió de la discòrdia de Donec Perficiam, convocada per aquests 7 secretaris nacionals que van dimitir de l’ANC, i buscant la unitat de l’independentisme amb la unilateralitat com a eina ha portat la mesquinesa moral que veiem amb els nostres partits.

Esquerra ha aprofitat que Josep Costa de Junts va participar telemàticament en la mateixa i que dos dels grups considerats d’extrema dreta hi participaven per demanar la seva dimissió i engegar el seu aparell mediàtic per presentar-se com el guardià de les essències per rebutjar aquests partits i dir que simplement se’ls combat sense matisos. Per la seva part Costa ha dit que hi participava a nivell personal i que no sabia qui hi participava, per cert una reunió que tant Esquerra com la CUP havien declinat la participació.

Cal dir que aquesta polèmica mesquina no serà l’última que aprofitaran els partits per fer joc brut. De fet l’independentisme s’hauria de qüestionar perquè una reunió on es convida a tots els partits independentistes per defensar el resultat de l’1 d’octubre deixant les ideologies a banda es rebutjada per la CUP i Esquerra, cosa que ja diu molt de la seva voluntat de no arribar enlloc que no sigui el seu partit. Alhora que precisament Esquerra digui que el feixisme se’l combat i no s’hi parla quan acaben de donar suport al PSOE pels pressupostos i defensen la taula de diàleg amb ells. El mateix partit de Felipe Gonzalez, Guerra i una llarga llista que no passarien la prova del cotó democràtic i molt menys la de l’esquerra classica. Els mateixos que participen com si res haguès passat a les institucions d’un Estat que va utilitzar la violència contra la societat catalana i va aplicar un cop d’estat en forma de 155 contra les nostres institucions. Aquests ara volen donar lliçons de amb qui pots parlar i qui no.

A les properes eleccions, VOX es possible entri al Parlament votat per una part del poble, i lògicament si el sistema democràtic els deixa participar tenen tots els drets que els altres escollits com no pot ser d’altra manera. Es a dir si no s’estableixen unes regles per participar, no hi ha superioritat moral que valgui per dir quins son vots bons i quins dolents.

De totes maneres, i tornant al fil del principi, buscar la unitat en aquest cas que gairebé ens va dur a la victòria si no fos per la rendició absoluta dels nostres partits no es cap mal, vers al contrari, es la formula de l’èxit, aquest que alguns volen evitar en benefici propi i utilitzant la mesquinesa electoral.

Igual que la Justícia, o totes les estructures bàsiques del sistema espanyol, els militars tampoc han canviat i demostren un cop més la farsa absoluta d’una transició dirigida pels mateixos que ja ostentaven el poder dins la Dictadura i que s’han perpetuat, incrustats en un sistema podrit i on res evoluciona.

Les cartes de militars retirats espanyols al Monarca i el xat dels mateixos on evidentment fan apologia de la Dictadura amb amenaces de matar bona part de la població, en contra dels indults als presos polítics, criticant permetre aldarulls independentistes, i favors als presos bascos terroristes. Demanen prou de humiliacions a Espanya, els seus símbols i menyspreu al Rei entre d’altres barbaritats.

No hi ha dubte, que això encaixaria perfectament amb el delicte de sedició, i que en qualsevol Estat democràtic normal, ja seria investigat i apartats del seus llocs militars, per colpisme i feixisme per perpetuar la Dictadura, protegir-la i lluitar contra qualsevol cosa, especialment si prové de Catalunya que aporti alguna dosi de democràcia i questioni el sistema establert, que protegeixen amb el sabre com han fet sempre i a cop d’imposició que es com entenen el funcionament d’un Estat per protegir les seves paranoies feixistes i ràncies.

En aquest context del “a por ellos” permanent, veiem com el Tribunal Suprem revoca el tercer grau dels presos polítics per ser una mesura prematura i dona idea del tipus d’Estat que parlem, unes estructures de poder que no han canviat mai i han viscut del miratge de la Transició on tot el muntatge va ser acceptat i on en la part legislativa tant PP com PSOE son simples actors que validen aquest model. Ara en aquest cas tot aquest soroll i decisions serà un gran aval pel socialisme per no permetre indults als presos, i molt menys parlat d’ammistia, un cop a més ha assegurat el vot d’una part del teoric independentisme amb fam de poder autonomic sense fi.

Espanya no ha canviat, i es ciclic veure com els mateixos mals de la Dictadura emergeixen quan es necessàri i amb total impunitat poden actuar de la mateixa manera amb la mirada cap un altre costat de la Unió Europea que no vol veure com es vulneren els drets humans al sud del Continent amb un exercici de total cinisme.

Aquests 26 milions que en els xats deien voler aniquilar per depurar Espanya, no hi ha dubte que sempre seguiran sent les víctimes.

Ahir vam viure un nou capítol del desori que el nostre Govern ens te acostumats, alhora la portaveu ens deia que amb les dades actuals no passariem de fase i la Consellera de Salut deia justament al contrari. Avui sembla que el Procicat allargarà una setmana la Primera Fase i el famós mentrestant continua sent això.

Efectivament, una nova falta de comunicació que no fa més que confondre la ciutadania, de fet tot crec s’emmarca amb la poca capacitat de gestió del nostre Govern i amb la lluita interna dels dos partits per desacreditar l’adversari de cara a les eleccions i que deixa els ciutadans desemparats d’aquesta lluita autonomista de gests, contradiccions i anuncis que mai es poden donar per certs. Evidentment ningú exigeix responsabilitats i així els episodis van succeint per vergonya aliena de la ciutadania.

De fet ja veiem com els d’ampliar la base i el diàleg amb no se sap qui, per allargar tot fins l’infinit retiraven ahir a Madrid les esmenes sobre la Casa Reial i el Tribunal Constitucional dels pressupostos espanyols amb l’excusa de que la dreta podria tombar els mateixos. El que era una línia vermella i ferma fa una setmana ara amb la seva submissió al Govern espanyol ha passat a ser res. Aquest mentrestant simplement fa tuf d’autonomisme de sempre dins el sistema constitucional per sempre. Per l’altre costat veiem com des de Junts per exemple la candidata recent votada tampoc ha dit res sobre el pacte a la Diputació de Barcelona amb els del 155, demostrant que una cosa son les paraules i altres els fets que es pensen dur a terme.

Arribats a aquest punt, caldria veure que aquests partits i dirigents son els que ens demanaran el vot per la independència fins el mes de febrer, encara que els seus actes ni son creibles, ni van en aquesta direcció. Un tercer element com la CUP ja hem vist com també ha dimitit dels seus origens, amb la seva entrada a Madrid i anunciant referèndums que evidentment deixen l’1 d’octubre en res.

Així, la ciutadania hauria de pensar molt bé quin missatge vol donar el mes de febrer, d’això en dependrà el futur del procés cap a la independència o una llarga travessia del desert que no ens portarà res de bo. Ni gestió, ni avenç nacional.

Com diu en Bernat Dedéu, sembla que enguany hi ha més ganes de Nadal que mai, de viure la tradició de les reunions a la Taula i tot el que envolta aquesta festa, però també hi ha el món real, que ens diu que cada dia mor molta gent per la pandèmia i amb l’esperança de que el proper any amb les vacunes podrem definitivament deixar enrere aquest malson. Per tant simplement responsabilitat i per un any sense fer segons que per Nadal no s’enfonsa el món, vers al contrari, si serveix per salvar una sola vida ja haurà sigut el millor Nadal de tots.

Sense Nadal. I què?
Bernat Dedéu

Imagineu, que és poc imaginar, que som a principis de desembre i imagineu, que és molt imaginar, que la comunitat científica ens assegurés avui mateix que a mitjans de gener la majoria de països d’Occident estaran en disposició de vacunar massivament la població contra el maleït VIH. Imagineu, i aquí trieu si és poc o molt d’imaginar, que cada 25 i 26 de desembre tenim la sacrosanta tradició de quedar amb un grup de persones molt properes i estimades a casa d’algú, o en una absurda masia perduda a l’Empordà, amb l’objectiu d’alegrar-nos la vida amb una orgia del quinze on ens dediquem a afartar-nos de follar sense plàstic. Tot sembla indicar que, davant la imminència de la vacuna a mitjans de gener (és a dir, d’aquí a sis punyeteres setmanes), tots seríem prou seriosos, adults i responsables com per posar-nos gel a penis i petxines, posposant l’orgia per a més endavant i, així de pas, cardar amb la total seguretat que no ens contagiarem del bitxo.

Doncs bé, per molt que sembli delirant, aquest exemple tan clarivident no sembla funcionar amb la Covid. La pràctica totalitat d’òrgans internacionals i els portaveus de la comunitat científica duen prou dies sostenint que tindrem un reguitzell de vacunes contra el mal que vingué de Wuhan disponibles en poques setmanes i injectables en un mes i mig. Dit d’altra forma, que el collons aquest de partícula (o el que sigui) només podrà campar lliure per matar-nos durant quaranta-cinc dies més, és a dir, durant 1.080 hores, és a dir, durant 64.800 segons. Doncs bé, en comptes de pensar en com podem assegurar-nos que durant tot aquest temps, a ésser possible, no hi hagi ni una mort més, a la majoria d’autoritats i opinaires de la tribu els ha entrat una frisança especial per saber si podrem servir l’escudella amb la família el dia de Nadal. És a dir, seguint l’exemple del VIH, tenim un país que encara pensa en com podem salvar l’orgia dels dies 25 i 26.

Encara que sembli mentida i encara que gran part del comú blasmi el Nadal perquè li toca aguantar els nauseabunds acudits del cunyat, ja té gràcia que ara, precisament ara, tot déu tingui una fal•lera nadalenca superior a la del Sant Pare! Entenc que les famílies han estat incomunicades durant mesos, que moltes d’elles han sofert pèrdues i que les abraçades són més necessàries que mai, però justament per això, ara que només falten menys de dos mesos perquè Occident s’ompli d’injeccions, és d’una supina irresponsabilitat celebrar Nadal, sigui amb menys de deu, sis o amb una sola fucking persona a taula. Aquesta esclavitud del calendari ja és habitualment sòrdida any rere any: però ara, precisament ara, és d’una irracionalitat descomunal i haurien de ser les autoritats, els sectors industrials i els mitjans de comunicació els primers que es conjuressin perquè la majoria de la població s’oblidés dels galets i es quedés al sofà de casa.

Les estadístiques diuen que la meva generació, la dels nascuts a finals del setanta, tindrem molts números per viure 100 anys de mitjana. Viurem, per tant, 100 Nadals. No passa res, i quan dic res vull dir res de res, per eliminar un sol dígit d’aquest excels i entranyable recompte si és per evitar la possibilitat d’una sola mort a Catalunya. No passa res, i quan dic res vull dir res de res, per deixar el tió, els versets i l’horripilant i espantosa cançó de la pesadíssima Marató de TV3 per a l’any vinent, i si no és per a l’any vinent per al febrer o el març, que si ja vàrem desplaçar la festivitat de Sant Jordi sense que al nostre sant patró se l’hagi cruspit el drac, doncs també podem desplaçar el naixement del Crist sense que la Verge Maria se’ns enfadi. Sí, estarem un any sense Nadal. I què? Tant li fot si això ens assegura que els nostres padrins, pares i mares en podran gaudir molts més. Duem molts mesos de sacrificis com per fer l’imbècil a l’últim minut del matx.

Els científics han treballat cagant llets per trobar un remei a la Covid. Ha mort molta gent i, d’entre les víctimes, alguns dels metges i d’infermeres que el passat març van anar a pencar sabent que podien deixar-s’hi la vida. I ara em dius que et pixaràs en tota aquesta gent perquè et fa il•lusió veure el tiet Manel i cantar el Virolai? De debò, conciutadà meu estimat, que no desconvocaràs l’orgia, per molt calent que vagis i per moltes ganes que tinguis de fotre el melindro en calent? Doncs mira, aneu a pastar fang tu i el teu Nadal dels collons.

Una estranya sensació em va quedar al cos desprès de veure l’entrevista a Carme Forcadell dissabte al FAQS. Vaig veure un canvi absolut de la seva persona i una llum als ulls que la caracteritzava totalment apagada i preocupant.

He tingut el privilegi d’haver-la conegut i compartir algun acte i vivència amb ella, i crec que pels que vam començar al principi amb la creació de l’Assemblea era una llum que marcava el camí amb una personalitat i energia desbordant que encomanava, i sobretot un carisma guanyat a pols que va fer que amb 3 anys i acompanyada pels èxits de convocatòria fer canviar el paradigma d’uns partits ancorats amb l’autonomisme de sempre i obligats a seguir la societat catalana en busca de la independència del país. Tots recordem aquell “President, posi les urnes” que va ser la demostració que el poble havia agafat el timó i els seus representants sorpresos simplement podien seguir per no veure la seva vida comoda fins llavors totalment desbordada. De fet aquesta circumstància entenc hauria de ser la normal en qualsevol democràcia, el poble guiant i els representants del mateix materialitzant el camí, encara que tots sabem que no es així i Catalunya no es una excepció.

Tornant a la Carme, veure aquella espurna als ulls apagada em va produir tristesa, i escoltant les seves reflexions sobre el feminisme i el contrast amb el masclisme a les presons com la que semblava única lluita, acompanyat de la defensa del seu partit però amb arguments que no s’aguantaven massa, més enllà de les consignes del partit i la utilització en aquest de la seva figura per signar com a suport al candidat Pere Aragonès i justificant uns pressupostos espanyols que alhora que deia mai es compleixen defensava pactar-los entre d’altres contradiccions flagrants.

La presó ha fet el seu efecte en aquest cas amb tota la virulència, i ha apagat una de les animes del procés cap a l’alliberament nacional. De fet la seva injusta presó com totes, però en el seu cas doble, per no haver comés cap delicte i per ser tractada diferent que la resta de Mesa que presidia, dona a entendre que la seva condemna es simplement per haver estat Presidenta de l’ANC i ser en bona part responsable de l’inici de la Revolució catalana, i ara a les portes de la revocació del tercer grau entenc que ha de provocar una frustració total a la que sumem com han seguit els partits catalans, el seu semi abandonament i utilització dels mateixos.

En definitiva, trist però donant tots els ànims del món aquesta gran dona.