ALBERT CORTES MONSERRAT

Interessant article de l’Astrid Bierge sobre les dades reals amagades del Referèndum d’Independència, i que no fan res més que confirmar el frau i les vertaderes intencions dels nostres partits i Govern en particular en relació amb un mandat incomode que mai van arribar a sospitar que la ciutadania el faria no nomes possible, sinó un èxit incontestable i que obligava a fer allò que no tenien intenció de fer. Una gran tristesa i que ara es torna a repetir amb aquest 50% de vots que diuen ho pot canviar tot per no canviar res.

Per què ens amaguen la participació real de l’1-O?

Àstrid Bierge

Un fil de Twitter de Marc Planagumà, enginyer de telecomunicacions i membre de la Coordinadora Nacional de Primàries Catalunya, ha fet brotar una pregunta que, francament, tots plegats hauríem hagut de fer-nos molt abans.

L’octubre del 2017, el Govern ens va donar una sèrie de dades sobre el resultat del referèndum: el nombre de vots comptabilitzats -que no incloïa els vots segrestats per la policia perquè naturalment no s’havien pogut comptar-, el sentit d’aquests vots -quants sís, quants nos-, i el percentatge que representaven tots aquests vots respecte del cens – el 42%. El Govern, però, no ens va donar una informació -ni ens l’ha donada encara- absolutament rellevant.

Per evitar que algú pogués votar dos cops “aprofitant” el cens universal, quan algú votava, aquesta informació s’introduïa a una web i quedava enregistrada en una base de dades. Per tant, al final del dia, existia una xifra de participació que sí que incloïa els vots que havien estat segrestats. Aquesta xifra no es va fer pública i encara avui s’amaga.

No és natural pensar que un govern independentista, el que hauria volgut fer és anunciar la xifra real de participació i, encara més, que hauria defensat a ultrança que aquesta era la xifra vàlida? Si el govern hagués estat interessat a defensar la legitimitat del referèndum, com se suposa que ho estava, el més normal no hauria estat que els dirigents ens haguessin dit mireu, el nombre de vots que s’han pogut obrir és aquest però els vots registrats són molts més, concretament tants, i per tant la participació no és del 42% com diran els espanyols sinó que és aquesta altra, que representa l’ics per cent del cens total.

Per què ens amaguen allò que en teoria haurien de voler explicar? Fa temps que molts tenim una resposta per aquesta pregunta. Els dirigents del procés ni esperaven ni volien que el referèndum sortís bé perquè no tenien ni idea de com aplicar-ne el resultat.

Aquesta mateixa setmana, Clara Ponsatí deia al seu podcast que, segons el seu parer, els líders polítics no s’esperaven que la gent plantés cara a la policia i que no tenien pensada una reacció política a aquell l’èxit. Fa uns dies, Natàlia Esteve, que en aquell moment era vicepresidenta de l’ANC, ha explicat que Jordi Sánchez -que era de l’anomenat Estat Major- sempre li va dir que el referèndum no se celebraria.

L’èxit del referèndum i el preu que va pagar la gent per defensar-lo, va posar els dirigents entre l’espasa i la paret. Només cal veure la cara de funeral que feien quan van anunciar el resultat. Si haguessin fet pública la xifra de participació real, la que havia quedat enregistrada a la base de dades, l’èxit encara hauria resultat més rotund i la seva situació encara hauria estat més complicada.

És a dir, amb una xifra de participació que superés el 50% del cens, encara els hauria costat més justificar la reculada davant dels independentistes. A més, si aquest marge fos prou ampli -a partir del 55% de participació-, es podria estimar de manera prou fiable que els vots del Sí també haurien superat el 50% del cens. Si fos així, els partits del procés no s’haurien pogut permetre les excuses amb les quals intenten justificar les seves renúncies. Per exemple, no s’atrevirien a dir que no som prou gent i no s’atrevirien a dir que hem de superar el 50% dels vots a les pròximes eleccions catalanes per legitimar l’aplicació de la independència.

Avui amb resposta a les critiques de la CUP i Comuns per com s’havien comportat els Mossos en els desnonaments, el Conseller ha advertit que tothom ho tingui clar, però els Mossos obeeixen ordres judicials.

Aquesta frase deixa a l’aire moltes coses i caldria veure quin model policial volem i quins drets te la ciutadania amb aquestes estructures estatals que finalment actuen com a organs de repressió constant i legal.

La diputada cupaire diu que si es vol construir un país millor cal que els mossos no vagin a desnonar a les families posant com exemple una actuació amb vint antiavalots i tres furgonetes policials Sense sanció al propietari o mediació possible. Per part del Comuns ha insistit en el mateix i el Conseller parla de trobar el camí de la centralitat entre dret a la seguretat i dret de manifestació.

Es preocupant que els que tenen la força i el poder legal per utilitzar-la depenguin exclusivament d’ordres judicials quan amb Estats com Espanya amb greus mancances democràtiques i un sistema podrit i hereu de la Dictadura feixista que poden ser molt perilloses. No crec que hagin de ser l’única referència vàlida.

El sistema democràtic aquí te un greuge i un abus a la propia ciutadania convertint la seguretat amb control indiscriminat dels vertaders protagonistes, la ciutadania. Les lleis injustes evidentment no es poden complir i aquí les contradiccions entren amb força, si ho fem pervertim tot el sistema i cal una solució per no ser excusa d’actuacions indiscriminades sota el paraigues de la legitimitat.

Ara el Conseller treu la mateixa excusa que l’anterior amb una clara mostra de que no ha canviat res. La Policia estar al servei de la ciutadania, i no al servei d’una justicia podrida en un Estat com aquest. En un Estat normal segurament aquest seria el protocol més normal, però desprès sobretot que la ciutadania hagi decidit i votat amb un mandat democràtic, això per força ha de tenir unes conseqüències i no es pot des de la mateixa institució animar a la gent a la protesta i alhora reprimir-los com ha anat passant. Alhora i sobretot en un fet tant sensible com els desnonaments, la mediació i estudi de cada cas ha de ser la norma i l’obediència cega a la justícia molts cops amb benefici de grups inversors per especular amb les vivendes un últim recurs.

Com sempre la gent a la cua del sistema.

El cas de Tamara Carrasco es l’exemple d’un sistema que no respecta els drets més elementals de la ciutadania i la desproporció d’un Estat dins la Unió Europea sense respectar els drets humans, tal com ha estat denunciat repetidament per diferents institucions europees.

El Jutjat Penal 25 de Barcelona finalment ha absolt del delicte de desordres públics l’activista Tamara Carrasco. Recordo que la Fiscalia demanava pena de set mesos de presó i inhabilitació de dret de sufragi. Ella va ser detinguda l’abril de 2018 i inicialment acusada de terrorisme i rebel·lió. El novembre d’aquell any la causa va passar a ser per desordres públics, però van mantenir el seu confinament al municipi que va durar fins el maig de 2019.

Aquest gran despropòsit va acabar amb el seu fill, Adri fugint per no ser detingut i actualment exiliat a Brussel·les. Tamara va passar de ser acusada de terrorisme amb lletres majúscules sense cap prova i amb confinament en el seu municipi per acabar amb desordre públics. De fet la policia va trobar un mapa a casa seva, un missatge de veu de watssap on explicava les directrius als CDR, que de fet era una explicació del que s’havia decidit en una reunió. Les mentides sobre la seva suposada violència han estat de traca amb una impunitat dels poders de l’Estat per voler assetjar una persona simplement per les seves idees sempre pacifiques i legitimes.

La causa contra els CDR s’ha demostrat una nova cortina de fum contra l’independentisme i ni tant sols van poder assegurar que l’audio fos la veu de la Tamara i com l’havien aconseguit. De fet tot ha quedat en la incitació d’un tall de carreteres ja que la resta d’accions de l’audio mai es van dur a terme.

Tot plegat digne de qualsevol dictadura podrida sudamericana com hem vist altes cops, però ara al Sud d’Europa i com a membre de la Unió per vergonya aliena d’aquesta teoricament espai de democràcia i drets. Uns drets que com hem vist quan es tracta dels catalans queden anorreats i esborrats sense que sembli interessi massa a ningú. Quants cops escoltem denúncies per Turquia o Països de l’Est per violació dels drets humans, i no escoltem el mateix per un Estat espanyol embogit i malalts amb moltes victimes com Tamara.

Com ja sabem amb les eleccions a la cantonada escoltarem cants de sirena dels dos principals partits independentistes i que entren en total desacord amb els fets que els acompanyen els últims 3 anys. La misèria te aquestes coses.

Elsa Artadi ens deia l’altre dia en una entrevista que no hi havia consens sobre que vol dir l’1 d’Octubre i quin mandat en sortia de tot plegat. Alhora veiem com tant el President Puigdemont com el President Torra ens expliquen i assumeixen que el principal obstacle per la independència es l’autonomia i que cal un Govern que no faci passos enrere.

Pel que fa l’Elsa crec que es un nou insult a la intel·ligència de la societat catalana i que no ens mereixem. A aquestes alçades posar com excusa de no saber el significat d’un referèndum es de traca. Crec que com en qualsevol Referèndum del món cal anar a l’arrel, o sigui la pregunta. “Vol que Catalunya sigui un Estat independent?”, si la majoria vota Si, com es el cas vol dir que si, que la volen independent, si la majoria es no, vol dir que volen seguir sent una autonomia espanyola. Tant senzil i bàsic com això, per cert el mandat, seria seguir la llei del referèndum aprovada en el Parlament i que li donava cobertura legal i fer efectiva la resposta sigui en un cas o l’altre. Crec que el nivell d’Artadi dona per això i molt més, per tant les raons de seguir amb aquesta desorientació son més aprop de seguir jugant amb la societat catalana fins a l’infinit per no atrevir-se o no voler complir els mandats de la mateixa.

A la segona part, també seria una obvietat. Si l’autonomia catalana dins Espanya ens permetes recaptar i distribuir la nostra riquesa i gaudir de les competències principals del territori tant econòmiques com socials, que la llengua fos protegida i que les competències fossin blindades, llavors en podriem parlar de que ens valdria la pena. Tots sabem que l’autonomia catalana va en direcció contrària i el seu poder es tant limitat que gairebé no existeix. Per fer-se una idea, la seva norma bàsica legal, l’Estatut ni tant sols ha estat votat pel poble com correspondria, per tant dir que l’Autonomia es el principal obstacle per la República, i la principal cotilla pel desenvolupament del país es simplement una obvietat.

Tot son contradiccions flagrants.

Sí ara va ser el tercer aniversari de l’1 d’Octubre, demà arribem a un altra data que va marcar les nostres vides fa 3 anys, el dia 3, aquella aturada multitudinària de tot un país en protesta pel que haviem viscut el dia del referèndum i amb la il·lusió d’implementar el resultat.

Segurament la Generalitat tal com van fer el passat 1 no farà res especial, i no ho farà ja que son dates que ara per ara pretenen caiguin en l’oblit de la ciutadania ja que distorsionen el seu fals relat i el seu cinisme alhora de reescriure una història que molts no oblidarem mai. Evidentment la seva zona de confort es crear un relat on ara toca el discurs del 50% de vots i el plebiscit per revalidar l’1 d’octubre. De fet ens caldria preguntar si algun país ha fet mai això amb el resultat d’un referèndum, tret que no se l’hagi cregut mai. Un referèndum per si sol ja revalida el seu resultat sempre que l’organitzador així ho vulgui i en aquest cas es clarament que no.

La contradicció es flagrant ja que fer servir el mandat de l’1 d’octubre per tot i alhora dir que no serveix de res ja que s’ha de revalidar es d’una misèria intel·lectual que fa fredat. Els percentatges sense sentit per les seves conseqüències i la disfressa d’unes eleccions autonòmiques normals i corrents on es presenten partits autonòmics de plebiscit, em fa donar la raó encara que sigui un cop a la vida al portaveu dels Populars catalans que diu que això ho dona la gent i no els partits.

Ara el dia 3 va ser un altre exemple de procés democràtic de tot un poble i que suposo pels nostres partits tampoc val per res, ja que el problema no son el significat dels dies, sinó les intencions de dur a terme els objectius pels quals has estat escollit.

Cal exigir un canvi de discursos de cara a aquestes noves eleccions i sobretot claredat amb les intencions posteriors, pel contrari tornarà a ser un altra frau a tota una societat que no s’ho mereix de cap manera.

Prou dies històrics i més fets efectius.

Sí ara va ser el tercer aniversari de l’1 d’Octubre, demà arribem a un altra data que va marcar les nostres vides fa 3 anys, el dia 3, aquella aturada multitudinària de tot un país en protesta pel que haviem viscut el dia del referèndum i amb la il·lusió d’implementar el resultat.

Segurament la Generalitat tal com van fer el passat 1 no farà res especial, i no ho farà ja que son dates que ara per ara pretenen caiguin en l’oblit de la ciutadania ja que distorsionen el seu fals relat i el seu cinisme alhora de reescriure una història que molts no oblidarem mai. Evidentment la seva zona de confort es crear un relat on ara toca el discurs del 50% de vots i el plebiscit per revalidar l’1 d’octubre. De fet ens caldria preguntar si algun país ha fet mai això amb el resultat d’un referèndum, tret que no se l’hagi cregut mai. Un referèndum per si sol ja revalida el seu resultat sempre que l’organitzador així ho vulgui i en aquest cas es clarament que no.

La contradicció es flagrant ja que fer servir el mandat de l’1 d’octubre per tot i alhora dir que no serveix de res ja que s’ha de revalidar es d’una misèria intel·lectual que fa fredat. Els percentatges sense sentit per les seves conseqüències i la disfressa d’unes eleccions autonòmiques normals i corrents on es presenten partits autonòmics de plebiscit, em fa donar la raó encara que sigui un cop a la vida al portaveu dels Populars catalans que diu que això ho dona la gent i no els partits.

Ara el dia 3 va ser un altre exemple de procés democràtic de tot un poble i que suposo pels nostres partits tampoc val per res, ja que el problema no son el significat dels dies, sinó les intencions de dur a terme els objectius pels quals has estat escollit.

Cal exigir un canvi de discursos de cara a aquestes noves eleccions i sobretot claredat amb les intencions posteriors, pel contrari tornarà a ser un altra frau a tota una societat que no s’ho mereix de cap manera.

Prou dies històrics i més fets efectius.

Avui fa 3 anys del dia que ens vam autodeterminar i decidits molts vam fer tot el que estava a les nostres mans somiant un futur promés. Ara sabem que mai van tenir cap intenció d’implementar el resultat, i encara menys de preparar res per començar un nou Estat. El desencís encara es fort, les ferides físiques es curen, bé malauradament no totes, però les del cor queden per sempre, i en aquest cas adjunto l’Article 4 de la Llei que donava cobertura al Referèndum i em pregunto quina part no han entés de la mateixa.

Crec que es prou clara.

LLEI DEL REFERÈNDUM DE CATALUNYA 2017

TÍTOL III. Del referèndum d’autodeterminació

Article 4
1. Es convoca la ciutadania de Catalunya a decidir el futur polític de Catalunya mitjançant la celebració del referèndum en els termes que es detallen.

2. La pregunta que es formularà en el referèndum serà: “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?”

3. El resultat del referèndum tindrà caràcter vinculant.

4. Si en el recompte dels vots vàlidament emesos n’hi ha més d’afirmatius que de negatius, el resultat implica la independència de Catalunya. A aquest efecte el Parlament de Catalunya dins els dos dies següents a la proclamació dels resultats per part de la Sindicatura electoral celebrarà una sessió ordinària per a efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya, els seus efectes i acordar l’inici del procés constituent.

5. Si en el recompte dels vots vàlidament emesos n’hi ha més de negatius que d’afirmatius, el resultat implica la convocatòria immediata d’unes eleccions autonòmiques.