ALBERT CORTES MONSERRAT

Sembla que ens trobem un altre cop apunt per assistir a una nova burla a la ciutadania catalana i sobretot a tots aquells que durant els últims 10 anys hem esdevingut part activa en el procés cap a la independència catalana.

Efectivament, aviat sembla i haurà una nova reunió de la Taula de diàleg. Veiem com Esquerra en fa bandera i ho reclama com a condició per parlar dels pressupostos espanyols, un nou gest de la vergonya, donar suport al Govern de torn espanyol el mateix que ha participat en la repressió desmesesurada a Catalunya i que com vam veure amb la Fiscal General de l’Estat trobà impecable les condemnes als nostres presos polítics.

Alhora, una Taula on no es parla de dues coses fonamentals, primer i més important el reconeixement dels dos interlocutors, cosa que com sabem no passa, ni passarà. Catalunya mai serà reconeguda com actor polític per l’altra part i per tant passa a ser una simple reunió com la que el Govern espanyol fa regularment amb els Presidents autonòmics, bàsicament per proposar i anunciar les mesures a dur a terme, sense possibilitat de replica. El segon i bàsic l’ordre del dia, aquest com veiem i per Espanys es el de menys, ja que amb la foto ja en tenen prou per treure el rèdit que pensen, no fa falta contingut. Junts per Catalunya insisteix en posar el dret a l’autodeterminació i l’amnistia dels presos com a temes cabdals, i no els falta raó, però si tornem al punt 1, al no haver igualtat entre les dues parts, aquests temes no son de debat i l’ordre el fixarà la part espanyola com deia amb temes superficials que de fet ja es tracten en les reunions autonòmiques i com va dir Pedro Sanchez davant de les reclamacions, tractar de la reforma del Codi penal en el cas de les penes per sedició, com si fos una qüestió de regular els anys de condemna i no de revisar el delicte en si.

Entenc que la mà estesa pel diàleg es ben vista, però l’engany i el ridícul d’una taula inútil on no es tractaran els temes que es reclamen i on una part es superior a l’altra no ens portarà cap rèdit internacional.

Per tant, potser caldria plantar-se ja i deixar de burlar-se de la societat catalana, que com sempre dic potser no s’ho mereix amb tant d’escarni.

Es temps de llibres, d’explicacions sobre fets i futur del procés pels seus protagonistes. Primer va ser el President Puigdemont i ara toca el torn a Esquerra per boca d’Oriol Junqueras i Marta Rovira.

Aquests últims aposten per estratègies intel·ligents i no confrontacions que ens durien a la derrota com va dir Junqueras. Alhora demanen superar el 50% mantingut en el temps en totes les eleccions per captar l’atenció del problema català i aposten pel referèndum pactat com a primera opció amb un diàleg que encara no s’ha esgotat abans de poder entrar amb una unilateralitat i demanen no lluitar entre l’independentisme bàsicament.

De fet, el problema es que tornen a caure al parany interessat o no ara de l’aposta pel 50% de vots, un relat bàsicament vingut de l’Estat espanyol i d’aquells col·laboradors que sempre trobaran excuses per avortar qualsevol procés democràtic. Es clar que es millor superar el 50 o arribar al 60 que ser al 47 per posar un exemple, però això no assegura res, es més l’Estat sempre trobarà un argument per demanar més i no atendre les peticions catalanes, ho hem vist repetidament i ara serà igual. Internacionalment diuen que vam confondre les simpaties d’alguns amb suport real, i cal ser clar aquest no hi serà per augementar els percentatges si veritablement no som un problema real i donem els passos necesàris.

Una de les errades monumentals i ara ja crec que de mala fe es considerar i tractar Espanya com una democràcia i on els protocols es basen en aquest concepte, quan sabem que es un Dictadura que ja hem vist com a reaccionat amb la causa catalana i com segueix el camí marcat sense rubor. Una repressió ferotge i un espoli mantingut ara amb La Caixa com últim exemple. Fins que no diguem les coses pel seu nom i sàpiquem que no podem negociar amb qui surt correns a donar suport a un assassí com Martin Villa no fàrem res i enganyarem a la gent un alte cop.

Dir que el diàleg no s’ha esgotat torna a ser un insult a la població, i no dir que la unilateralitat es l’únic camí per desgracia un engany cínic que no mereixem. Alhora que insistir en un referèndum es enterrar el mandat de l’1 d’octubre i les lleis aprovades al Parlament. Tot un desgavell.

En definitiva, està molt bé repensar estratègies, però no per encobrir la ineptitud, el cinisme i l’engany, sinó per complir amb els compromisos, aquesta es l’estratègia.

Així ha definit Carrizosa la recent remodelació del Govern. Cal dir que més enllà del seu xou constant i el seu odi a Catalunya i la seva gent, res més lluny de la realitat.

Aquesta remodelació no deixa de ser un joc polític en aquest cas de l’espai de Junts per Catalunya i la seva guerra amb el PDCat que ara porta a fer rodar l’únic cap com a conseller de la darrera formació i així avançar electoralment amb el nou projecte del President Puigdemont i tallar el cap al Conseller Buch que com diu be Mireia Boya i fins hi tot ell mateix, hauria de portar un any acomiadat per la seva gestió amb els Mossos i no ara. Aquesta es la desobediència de fireta que aquest Govern mai ha fet i que nomes resideix a l’imaginari de Carrizosa.

La pedra a la sabata

per Mireia Boya Busquet

Fa molt de temps que Miquel Buch hauria d’haver estat cessat pel President Torra, però no per una qüestió partidista després de la remodelació de l’espai polític postconvergent, sinó per les polítiques repressives contra la dissidència política i l’independentisme que ha dut a terme des de la Conselleria d’Interior. Malauradament, es continua pensant més en termes electorals, per reforçar un espai polític nounat i començar la precampanya a les portes de la probable inhabilitació del President Torra i la convocatòria d’eleccions autonòmiques, que en termes de país, amb una crisis econòmica i social postpandèmica que amenaça greument la vida digna de les classes treballadores. No ens mereixem que això sigui així.

Miquel Buch s’emporta tristos rècords repressius, en nombre de ferits a les mobilitzacions, detinguts i empresonats a les protestes i acceptant el desplegament dels antiavalots dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, així com els abusos per motius ideològics que aquests han perpetrat. Amb Buch a Interior és quan s’han donat els episodis de major violència policial en contra de manifestants al nostre país. Tot i això, a l’auditoria interna més gran de la història de la policia catalana, no es donava cap explicació ni disculpa cap als agredits a les protestes per la sentència als líders independentistes, ni es concretava cap sanció a BRIMO i ARRO pels abusos comesos. Paper mullat. Figurants de cara a la galeria.

Ell, sempre defensant corporativament una policia autonòmica al servei dels interessos de l’Estat, enlloc de solidaritzar-se amb els manifestants i reconèixer que qui controla els antiavalots dels Mossos i és responsable de la repressió viscuda no governa a Catalunya sinó a Madrid, i que la Generalitat no pot fer-hi res. Ell, símbol de la major contradicció d’aquest Govern, prova de la manca d’estratègia conjunta, amb paraules que demanen apretar i fets que es personen com acusació particular quan la gent es mobilitza i els antiavalots carreguen. Ell, el Mr. Hyde que ha contribuït a esquerdar la confiança de la gent en els polítics actuals.

El procés d’alliberament social i nacional del nostre país necessita urgentment un gir radical en la política dels cossos de seguretat, per a que aquests, per fi i per sempre, estiguin al servei de les persones i dels seus drets socials, civils i polítics. Per a que les demandes populars de llibertat i justícia no es vegin mai més truncades a cops de porra i amb carrusels. Per a desterrar in eternum l’única violència que hem vist i patit aquests darrers anys, la dels antiavalots. Som un poble desobedient i no violent que necessita una policia al seu servei que ho entengui i ho respecti.

El President Torra l’hauria d’haver destituït, per coherència amb la defensa dels drets i llibertats que abandera en els seus discursos, mínim, fa un any, després dels fets d’Urquinaona. Cal alegrar-se pel canvi, evidentment, lamentant però el tuf a partidisme i precampanya. Canvi de cares al servei dels partits. Batalletes de curta volada i lluites per l’hegemonia en un Govern que poc governa, amb un President que poc presideix, en un país que necessita eleccions urgentment per donar resposta a les necessitats i reivindicacions de la gent. El perill de fer veure que tot canvia per a que tot quedi igual ens sobrevola i amenaça com un bumerang. En aquest context i amb aquesta manera de fer i entendre el servei als ciutadans, difícil es fa no demanar preventivament la dimissió del nou Conseller.

Bromes a banda, la Conselleria d’Interior continuarà sent la pedra a la sabata del procés d’independència, fins que algú s’atreveixi a fer canvis radicals en la manera d’entendre la seguretat en aquest país, fent-la compatible, sense violència, amb el dret a protesta i les reivindicacions socials i nacionals dels ciutadans.

Aquest pla pilot per portar la religió islàmica a les escoles catalanes, es un nou pas en una societat cada cop menys humanista i més disposada a fer passar bou per bestia grossa.

De fet ara veiem les preinscripcions escolars on posava per escollir religió, 4 diferents quan en realitat nomes era una mena de coartada per protegir l’única que es donava fins ara, que era aquella oficial per imposició del règim, la catòlica curiosament en un Estat que es defineix com a laic. Des d’aquest punt de vista no hi ha dubte que seria coherent el pla pilot.

De totes maneres anant al fons de la qüestió una societat mínimament lliure, amb un pensament obert, uns valors universals que tota societat podria compartir, i una cultura cada cop més arrelada i consistent no hauria de barrejar tot això amb creences o sentiments que han estat utilitzats per atemorir i controlar la societat com una eina més del sistema.

Crec que a les escoles el nostre futur te que aprendre i sortir enriquit amb matèries troncals, com les llengües, les matemàtiques o les ciències posem el cas i també reforçat amb uns valors que no siguin ideològic i si humans, com la solidaritat o la pau per posar dos exemples. El sistema no pot posar al costa d’aquestes eines fonamentals pel desenvolupament del cervell humà unes creences sense cap base i que al llarg dels segles han estat utilitzades per controlar la societat mentalment i físicament quan el poder ha estat al seu costat. Han arribat a oficialitzar uns actes i idees que de cap manera son naturals a la persona o que en qualsevol cas en una part, precisament la dels valors no necessiten de cap embolcall fantasios per ser reforçades.

La meva proposta aniria en sentit contrari, separar les religions de les escoles, i portar-les a un àmbit privat, del que no havien d’haver sortit mai. La persona no pot basar la seva vida en pors, temences infundades al llarg del segles i guardades per unes persones que com s’ha demostrat en una bona part han anat en sentit contrari i han estat protegits tot i les seves atrocitats.

Anem enrera, també en aquest aspecte, i no ens atrevim a estimular la llibertat de la persona i no donar privilegis a qui no se’ls mereix. Una societat avança quan es basa en la cultura, la ciència, els valors i la ment lliure i no amb sers extra planetaris que ja tenen les respostes per nosaltres.

Es portar el sectarisme a les escoles.

Els 4 expresidents espanyols en aquesta farsa de democràcia espanyola com son Zapatero, Aznar, Gonzalez i Rajoy han enviat cartes de suport pel miserable franquista Rodolfo Martin Villa amb crims de sang a la seva esquena i sense cap rubor. Una clara mostra del règim podrit espanyol i la seva protecció per part de tots.

Efectivament, Martin Villa aquest sinistre element de la Dictadura que ara declararà des de l’Estat espanyol a la causa oberta a l’Argentina contra els crims del feixisme. Un personatge amb diversos càrrecs a la Dictadura franquista i on posteriorment en el Govern de la Transició va destruir arxius comprometedors, va tenir sota el seu càrrec torturadors del règim i va participar en els fets de Vitoria on divesos treballadors van ser morts per la seva brutalitat. Com tots els macabres personatges de la Dictadura han gaudit de protecció per part de l’Estat espanyol que ha impedit un i altre cop que la justícia arribes per ells i les seves víctimes.

Tornant a les cartes de suport, apart del ja esmentats, també li donen suport caps sindicals com Redondo , Fidalgo o Mendez o pares de la Constitució com Herrero de Miñon o Miquel Roca i també Eduardo Serra o el mateix Josep Borrell entre d’altres.

Tot un escàndol de grans proporcions, i que Espanya considera normal, desprès de la gran farsa de la transició on tot va quedar “atado y bien atado”, el sistema s’ha protegit i els botxin segueixen sense cap tipus de càstig, vers al contrari i les víctimes segueixen als vorals de les carreteres enterrades i sense cap tipus de reconeixement. Cal dir que Espanya es darrera Cambodja, l’Estat amb més morts enterrats i desapareguts pels feixisme, un honor que defensen tota aquesta colla de personatges sinistres, alguns més propers i altres més lluny, però amb un denominador comú en forma de defensa del règim del terror i la visualització d’una democràcia de fireta on res ha canviat, i on els mateixos segueixen als seus llocs d’una manera o altra.

Un Estat amb presos polítics, on la ciutadania no te dret a decidir, on la repressió violenta es aplaudida i on les grans fortunes segueixen dominant com fa 40 anys un entramat on la justicia, les estructures i el Govern son simples instruments de col·laboració.

Realment fa por pensar que la Unió Europea giri els ulls cap un altra costat i no defensi uns suposats valors tant allunyats dels protectors del règim.

El Parlament català ha fet 40 anys des de la seva restitució, alguns diuen des de la Transició cap a la democràcia, no hi ha dubte que es una broma macabra i de fet els actes que es poden celebrar i els seus actors també son una broma macabra.

De fet, escoltant avui el President del Parlament actual Roger Torrent sobre aquest homenatge, la broma gairebé passa a insult per una societat que veu astorada com la seva institució de representació ha quedat en res i passa pels seus moments més baixos amb un nivell de poder molt proper al no res.

Des del cop d’Estat del 155 per part de l’Estat espanyol veiem com una part del seu Govern anterior, inclosa la Presidenta del Parlament han estat segrestats amb venjança i ja porten 3 anys sense ni tant sols poder gaudir dels drets dels altres presos en matèria de permisos i saben que tenen molts anys de condemna per davant, cosa que també fa veure la inutilitat de rendir-se a l’Estat pels seu tancament sense cap rèdit per la causa que defensaven. També em comprovat com les eleccions actuals les va convocar l’Estat directament cosa que els nostres partits van admetre, com el mateix Estat va vetar i finalment triar el President, ho acceptar el que li va semblar bé, va treure i posar diputats sense respecte a la voluntat popular.

Per altra banda veiem com les lleis son examinades amb lupa i la majoria suspeses igual que les resolucions simbòliques, com un funcionari pot decidir que publica o no independentment del que els nostres representants votin a la cambra o finalment veurem com inhabiliten el President actual per penjar una pancarta que finalment va anar canviant i retirant sense cap vergonya.

Aquest es el nivell del nostre Parlament, amb l’acceptació dels nostres partits, i algun amb la fantasia d’una taula de diàleg sense sentit, i un altra que per exemple governa amb un partit del Règim del 78 a la Diputació de Barcelona i defensor actiu del 155, contrari a la democràcia més elemental en forma de dret a decidir, i sense anar més lluny amb dos expresidents com Zapatero i Gonzalez donant suport a l’assassí franquista Martin Villa davant de la seva declaració a la Justícia argentina pels seus crims.

Aquest es el nivell, oblit i enterrament del mandat de l’1 d’octubre i col·laboració activa amb un règim del terror que no troba cap tipus d’oposició des d’una institució que ha tocat fons 40 anys despres.