En aquest enllaç podeu accedir a tots els continguts publicats en la sèrie #vacancesBDN, un intent de reivindicació de Badalona durant l’agost –per bé que jo he tingut la sort de poder sortir força– i també durant tot l’any. De fet, la majoria de suggeriments no tenen caducitat.
M’ha impressionat l’Aquí no hem vingut a estudiar d’Enric Juliana, un llibre a mig camí de la biografia, el tractat d’història i l’assaig polític i q amb l’ús de la primera del plural en començar el darrer capítol esdevé tb reflexió personal de certeses, dubtes i pors.
El llibre ens situa davant d’un gran mirall trencat (o deformat, com volgueu, xq tota mirada és subjectiva). Malgrat no compartir (òbvi) algunes de les tesis de l’autor (i q aquest projecta al present) he après i desaprès d’una història recent i… vigent. Exercici recomanable.
Tots mirem el món a través de la nostra pròpia cova de Plató, també l’autor; però el focus posat en els vaivens d’una força tan decisiva com ho va ser el PSUC i el PCE, i amb personatges com Moreno Mauricio, Ormazábal o Comorera convida a moltes lectures ibèriques.
Vaja, que en el llibre hi ha tanta informació i és tant potent i original el que s’hi explica (i s’hi analitza) que ‘Aquí no hem vingut a estudiar’ és, més enllà d’algunes ‘pulles’ a l’independentisme, un instrument útil, que permet, malgrat tot, afinar la mirada pròpia.
El llibre ressona a Badalona, “on tot és nou encara q sigui vell”. Moreno Mauricio, l’heroi q no es va posar de puntetes per sortir a la foto (MVM), va ser un personatge molt recordat x mon pare, amic de l’autor, tb compromès en aquell (re)despertar de la ‘fi’ del franquisme.
Aquí el vídeo de la presentació a Badalona del llibre sobre Manuel Moreno Mauricio d'@EnricJuliana. Llegint-lo "he sentit fort un gran orgull molt d'home". Va ser un vespre francament especial, de conversa tranquil·la i emoció continguda. https://t.co/IPhT4Iy2vJ
— Jordi Amat (@jordiamat22) August 28, 2020
Més enllà de la tesi (compartida, i àmpliament explicada i divulgada arreu: per exemple aquí), 6 exercicis de (diguem) mètode que em semblen interessants i útils a partir de la lectura del Principi de Realitat del Jordi Muñoz, publicat per l’Editorial L’Avenç.
1️⃣ És possible escriure un llibre de part, –“mirada particular sobre el present i el futur del país que parteix d’un compromís polític que no tinc cap interés a amagar”–, sense caure en el pamflet.
2️⃣ L’esforç de valorar (“i dialogar”) amb els arguments contraris. Un entrenament diari que no hauria d’admetre excuses. Ens interpel·la a totes i em temo que especialment… a tots.
3️⃣ La fal·libilitat: els articulistes: “tenim responsabilitat col·leciva d’autoexigència i autoavaluació”. “Fins i tot un pessimista com jo hi va caure [en l’excés d’entusiasme]”. Honrada revisió dels ‘errors’… ja té mèrit q el faci precisament un dels q més la va encertar.
4️⃣ Reivindicació del bon to: presentar idees incòmodes amb una certa delicadesa és necessari perquè siguin s’hi presti atenció i convidin al debat. Fugir de la ‘boutade’ tan efectista com estèril.
5️⃣ Contra la linialitat, causalitat… fullderutitis: “pq el Procés, ens el mirem des d’on ens el mirem, és un fenomen sociopolític molt complex q demana matís en l’anàlisi si és q volem entendre alguna cosa. És polièdric, divers i fins i tot contradictori.” L’ànàlisi multibanda. “No es tracta de fer pronòstics sobre què passarà en el futur: és un exercici tan arriscat com inútil. (…) Ser capaços d’identificar analíticament els factors que poden influeir en l’evolució del conflicte en un futur proper”.
6️⃣ Entendre i reconèixer els inevitables ‘raonaments motivats’ (és a dir “buscar raons i arguments per arribar a conclusions preestablertes”)… millorar la qualitat i el sentit de totes les converses pendents (intra i inter).
En el significatiu ‘seguim buscant’ amb que acaba el llibre… la sensació que aquest llibre en crida un altre que, em sembla, no s’ha escrit encara des del federalisme o l’autonomisme i potser una versió/adaptació en castellà.
[RESUM DE LA CINQUENA SETMANA DE JULIOL] Badalona ha invertit prop de 4M d’euros en preparar un edifici, fruit d’un conveni vigent amb el Departament de Cultura per acollir Museu del còmic. Cal ‘reajustar’ el projecte? D’acord! Però aquesta aposta és vigent, tenim una oportunitat per reprendre el fil. Un comentari en relació a aquesta notícia, publicada per eldiario.es:
“El sótano donde se esconde la historia del cómic catalán: 400 cajas buscan un lugar para no acabar en la basura. El archivo del Museu del Còmic de Barcelona, oculto en un local desde hace ocho años, corre el riesgo de acabar en la calle al quedarse sin un espacio donde guardarse” Podeu llegir la notícia, aquí.
Fa sis mesos el Parlament instava al govern a ‘reprendre’ el conveni per readaptar-lo. El text aprovat per ERC, JxC, Comuns i PSC deia: “continuar la política d’adquisicions dirigida a constituir una base patrimonial”, com podeu llegir en les actes del Parlament.
Del tema, ERC-Avancem en feiem el mateix dilluns aquest comunicat.
“#Badalona mereix i necessita un equipament cultural de referència, en el cas del Museu dels Còmic ha fet els deures des del 2010. És possible repensar el projecte, sense perdre qualitat i ambició." https://t.co/TggiDYZvYP
— Oriol Lladó (@oriolllado) July 27, 2020
Darrera setmana del curs polític, en què podeu ampliar la informació en aquests tres apunts específics també al blog:
I també repescar més informació al web d’ERC Badalona (amb diferents posicionaments d’interés) i en aquest (més…)
Fins aquí la primera tongada de veus de #laCiutatQueEnsEspera. Des de mitjans de juny, han estat de moment 18 persones que des de perspectives molt diferents han intentat respondre sobre els reptes que tenim com a societat, sobretot des d’una perspectiva urbana. Aquests darrers set dies, ha estat el torn de Ricard Vilaragut, Anna Pérez Català i Elisenda Alamany.