No hi ha res més necessari que tenir prop de casa, contenidors municipals per llençar els fems. No hi ha res més complaent que durant uns dies, matalassos abandonats facin de còmode jaç per llargues o breus becaines que de vegades t’obliguen a tenir els ulls, un mig clos i l’altre mig obert. No hi
Era aquell terreny proper a les vies de la RENFE. Era la combinació d’un d’aquells espais buits de caràcter especulatiu per saturar de l’institucional barraquisme vertical per a la classe obrera, conservador encara d’antics precaris habitatges junt amb espais a l’aire lliure emmagatzemadors de vehicles mig desballestats i piles de fustam útil pel manteniment de
Casualment, una foto accidentalment desenfocada, apareix a la pantalla de l’ordinador. Casualment una frase interrogant atribuïda a Julia Margaret Cameron apareix al peu de la imatge. Casualment no, sinó més aviat pel misogin oblit de fer reconèixer popularment el treball científic, artístic, filosòfic… de la dona en la història de la humanitat, admets que una
El paraigua que fa d’aixopluc a qui pateix d’un ERE o, un ERTO o, d’un treball clandestí o, d’una limitada prestació d’atur, forma la batzegada semblant a la de la imatge maldestrament impedint el pas per a una sortida digna. Si una revolució del proletariat encara no està assumida, donat el cas de l’alta taxa
Al Conjunt de ratlles o xifres que indiquen les hores, sobretot en un rellotge de sol s’anomena “horari “i, a l’agulla que en un rellotge mecànic assenyala les hores també. Si durant segles el rellotge de sol va ser l’encarregat de mesurar el pas del temps, a partir del segle XV la imparable escalada d’inventives
Sempre és d’agrair, com en aquesta ocasió, poder pispar una imatge i un poema d’algú que l’ha penjat a una xarxa social. Sempre és d’agrair, i més quan la calorada estreny el cervell, que algú a més a més de tenir la tendresa de fotografiar la moixa o moix absorbint-se en la vista de les
Era, un episodi de l’ancestral transhumància d’ovelles envaint camins, carreteres, pobles i ciutats. Era, aquell enrenou del ramat oví emetent compassats sons de frisoses petjades i suaus bels comunicatius. Era, intentant captar per homenatjar-la, aquella significativa ovella negra que, en la insolència de la joventut tant ens agrada representar per defensar-nos dels dogmes establerts. És l’enigma
La sequera climatològica i ocupacional d’enguany sembla que aviat deixarà veure’ns les conseqüències negatives. Sequedat en el camp, en calaixos de botigues i en butxaques de dones i homes estigmatitzats per ERES o ERTOS. Els anys vint del segle XXI, no seran com els del segle XX que diu la Viquipèdia van ser “Els feliços