ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EXEMPLE DEL SISTEMA

Molts exemples podem trobar del sistema podrit espanyol i el President Montilla en seria un més amb la particularitat del seu càrrec anterior i el que ha significat per ell. Ara tots aquells que treien pit per cantar les bondats catalanes per escollir un President de Cordoba, poden comprovar que el personatge senzillament no s’ho valia i que l’important més que l’origen, es els valors i l’ètica de la persona que en aquest cas ha quedat ben tacada.

Es diu Montilla, José Montilla

Jordi Galves

La recent presència del president José Montilla al Parlament de Catalunya va tenir força moments còmics i, fins i tot, de tràgics. Com si fos un ésser incomunicat amb el seu entorn, el que col·loquialment es coneix com a autisme, l’exministre i exsenador Montilla va insistir en el seu estretíssim i particular punt de vista. Un punt de vista poc brillant que li convé. Perquè interpreta literalment les lleis en vigor i, a dreta llei, sí, i tant que sí, li permeten mantenir el despatx d’expresident de la Generalitat i alhora esdevenir també assalariat d’Enagás. La sessió parlamentària va deixar de manifest la notable intolerància a qualsevol canvi interpretatiu o a la frustració del personatge Montilla, inamovible i sord. El distanciament dels altres polítics recorda un dels grans moments d’El Mercader de Venècia, quan el no integrat en la societat, quan el jueu Shylock, examina els detalls del contracte i reclama a la justícia de la ciutat dels duxs una lliura de carn del pit d’Antonio. En va li ofereixen diners i intenten temptar-lo amb tot de beneficis per salvar la vida del venecià que no ha pogut tornar el deute a temps. Shylock no afluixa, en cap moment, ni vol arribar a cap concòrdia amb els cristians, mogut pel ressentiment cap als adversaris religiosos, incitat per la venjança més pura. De manera que, com a darrer intent d’acord, li demanen al jueu si ha dut cap metge, perquè embeni les nafres d’António i no mori dessagnat. A la qual cosa replica Shylock: “¿El document ho diu?”. I després afegeix: “Si no ho diu el document, no ho trobo necessari.”

La interpretació radicalment subjectiva de les lleis, en l’obra de Shakespeare i en la comèdia que es va representar al Parlament fa dos dies, ha esdevingut l’absoluta protagonista. Si els jutges espanyols han demostrat que poden interpretar el Codi Penal de manera abusiva, ¿per què José Montilla no pot imposar la interpretació de les lleis que més li convingui per continuar omplint-se la butxaca? El text no és important, l’important és la interpretació que se’n fa. Recordem que el president Montilla sempre ha estat partidari de fer comparacions abusives, de fer certs comentaris dadaistes, de vegades prou inacceptables per a la majoria de les persones que l’escolten. Com quan va comparar el referèndum del primer d’Octubre amb els referèndums de Franco. Unes comparacions que exhibeixen un fort component de venjança personal, de constant reivindicació de la seva persona enfront de la resta de la classe política catalana. El president Montilla es veu a ell mateix amb gran sentimentalisme i tendresa, amb enorme pena per haver nascut en una família humil. Es veu a ell mateix com un desheretat, com un pària de la terra que ha tingut l’astúcia d’arribar a càrrecs molt importants. Es veu a ell mateix sempre com a víctima. I com que és una víctima autèntica es considera amb dret a tot. A veure si aquí només podran enriquir-se Jordi Pujol o Narcís Serra pels cognoms que duen al carnet d’identitat. La lògica de Montilla pot arribar a ser despietada, inhumana, molt arbitrària. Com quan va establir un greuge comparatiu entre les crítiques que ell ha rebut en ocupar un càrrec de senador com a expresident de la Generalitat i Carles Puigdemont. “S’ha criticat que jo fos senador, però no el càrrec d’eurodiputat de Carles Puigdemont”. Com si tots dos fossin dos expresidents comparables. I és que s’estima més pensar que a ell el critiquen injustament perquè s’anomena José Montilla. És el victimisme del que va a la seva i només està disposat a escoltar el que li convé.

AJUTS I ESTAT DE DRET

No hi ha dubte que la presència del President Puigdemont a l’Eurocambra entre altres coses ha de servir per denúnciar aquesta farsa en la que s’ha convertit aquesta Unió Europea.

Avui s’enceta la presidència alemanya del segon semestre de l’any a l’Eurocambra i davant Merkel, el President ha demanat que la Unió ha de fer respectar l’Estat de dret a tots els Estats com Espanya i acabar amb la persecució d’idees i empresonaments de dissidents polítics. Ho ha exigit a la Unió i ho ha relacionat amb els ajuts per la crisi econòmica que haurien també d’evitar que siguin aliens a la crisi de drets i llibertats.

Crec que ja va sent hora que Diputats valents posin el dit a la nafra d’una institució creada pel sistema simplement per protegir-lo i mostrant la seva inutilitat per no exigir a tots els seus membres els valors fonamentals de la mateixa, com es el respecte als drets humans i que sigui un espai de llibertat i drets civils per les persones que no puguin ser esborrats sense rubor. Tots hem escoltat critiques a Turquia, a la Xina o a règims dictatorials llunyans, però sembla que dins les pròpies fronteres els ulls cecs con la consigna i haurien de ser vistos encara amb més visió. Espanya es un dels casos on l’Estat de dret es més feble, on la democràcia es més curta i on els abusos son com els denunciats en altres llocs del planeta amb l’exemple clar de Catalunya.

Una visió seriosa dels drets dels ciutadans europeus en aquest espai hauria de servir també per ser condició per possibles ajuts i si no son capaços de poder intervenir amb violacions flagrants com l’espanyola no hi ha dubte que no ens serveix de res.

Cal donar exemple i poder vigilar aquests valors fonamentals en tots els Estats membres i aplicar sancions en cas de no complir amb els mateixos com qualsevol entitat. No hauria de ser un espai més del sistema i del capital, sinó un vertader espai pel ciutadà, cosa que com hem vist malauradament amb el conegut “afer intern” de Catalunya no es així. Es un afer d’un territori europeu i d’uns ciutadans amb els mateixos drets que la resta i per tant l’afer hauria de ser totalment extern.

LA PERVERSIÓ DELS POLÍTICS

Ens hem acostumat malauradament ha escoltar coses dels nostres representants polítics que serien motiu suficient precisament per no poder representar cap societat en un sistema democràtic normal.

Avui llegeixo una entrevista a Idoia Mendia, la candidata del PSE a les eleccions bàsques i ens deixa anar “El PSE és la garantia que al País Basc no seguirà el camí de Catalunya”. Crec que la frase apart de ser antidemocratica es una d’aquelles consignes que la societat sembla acceptar i per suposat el sistema valida com el més normal.

Realment que ens vol dir la dirigent socialista i la persona que vol representar a tota la societat basca si es escollida, ens diu que impediran que si en el suposit que com a Catalunya una part molt important de la societat volgués decidir el seu futur lliurement i apostes per la independència sempre de manera pacífica i pel mitjà de les urnes ho impediria com sigui.

Aquest es el tarannà democràtic de la candidata. En una democràcia normal els representants del poble tenen l’obligació de representar-lo i escoltar-lo sobretot per actuar amb conseqüència i canalitzar aquesta veu pels conductes que ens hem dotat. La proposta pot ser la que sigui però si una part significativa la posa damunt la taula, mai ha de ser rebutjada i silenciada ja que això es diu feixisme i simplement ens diu que el sistema admet nomes una sèrie d’idees que ja li convenen i les que no son del seu gust son eliminades i combatudes com hem vist a Catalunya amb tota la repressió i violència d’una Dictadura normal i deixant sense resposta a una gran part de la societat victima del seu propi sistema que en definitiva simplement es una excusa pel control de la mateixa amb una capa de vernís per dissimular els forats corcats de la fusta.

Això ha convertit el sistema les democràcies en molts llocs, allò de la sobirania rau en el poble ha quedat guardat en un calaix amb benefici de les el·lits que controlen el mateix per damunt de la societat i mitjançant un poder executiu que com titelles fa la seva funció estètica sense res més que oferir.

El sistema es nociu, per qualsevol societat que es vulgui dir així i sobretot per qualsevol societat que vulgui dirigir el seu destí sense el llast del feixisme vestit de democràcia.

LA REVOLUCIÓ DEL CARRER

Ens trobem en un moment on els paranys de l’Estat i dels nostres propis partits han fet forat, i hem perdut més de 2 anys enfeinats i lliurant batalles paral·leles que no ens acosten a l’objectiu.

La repressió estatal ha tingut l’efecte de lluitar pels presos polítics, per recuperar misèries autonòmiques com a grans conquestes, defensar-se del sistema judicial i pervers espanyol i de pas els nostres partits a crear falsos relats amb dialegs imaginaris i companys de viatge més que dubtosos per la nostra causa tot en pos de recuperar l’autonomisme sense fre.

Ha estat així, i ara les eleccions parlamentàries son a l’horitzó i ens les vendran amb mil i un noms quan simplement son unes eleccions autonòmiques més d’unes institucions que mai havien estat tant degradades i que estan més aprop d’una simple gestoria que d’una institució nacional i efectiva. De fet no nego que es important la victòria en la seva suma independentista, nomes faltaria, ara bé, caldrà anar en compte com distribuim aquests vots per evitar aliances indesitjables que encara ens allunyarien més de l’objectiu, ja m’enteneu. Suposo que el mite de supera el 50% també serà un cavall de batalla, si es supera evidentment millor, però tampoc ens deixem enganyar, això no canviarà absolutament res pel que fa l’Estat espanyol i la mentida caurà pel seu propi pes.

La vertadera lluita amb permís de la pandèmia es al carrer, i l’organització de la societat civil te que tornar a superar els partits i arrossegar la seva mesquinesa cap a les posicions que el poble en la seva majoria vulgui, nomes així avançarem. Tampoc ens hem d’enganyar, com deia Toni Comin aquest cap de setmana s’ha de dir a la gent que la confrontació es inevitable i l’única via, no n’hi ha d’altra que sigui real i això te uns costos que hem d’estar disposats a provar. Aquesta es la via i la nova organització al voltant del President Puigdemont en podria ser una empenta.

Per altra banda organitzacions com Òmnium, crec que no ens fan cap favor amb campanyes contra la monarquia espanyola, no es la nostra guerra i no podem caure amb aquests paranys. La República espanyola tampoc ens deixaria utilitzar el dret a l’autodeterminació i per tant ara per ara no es el nostre problema, la República Catalana ja porta incorporat que els Borbons es converteixen en personatges del passat, res més.

La revolució al carrer transversal i valenta ha de ser la via, el demes es marejar la perdiu.

UNA NOVA OPORTUNITAT

La nova formació a l’entorn del President Puigdemont i que ha d’ajudar a aclarir l’entorn Convergent, o més aviat presentar un projecte deslligat del llast o el pes del que en queda com el PDECAT, crec era un moviment necessari i ha de poder ser transversal, clar i sense falses promeses a l’estil “si vols que torni el President,vota el President”. Ha de mirar de relligar un espai independentista ara totalment fragmentat i dividit que ha dut a la desorientació de la societat catalana. Pel bé del projecte espero que tinguin sort i encerts.

L’envit de Puigdemont

José Antich

El president Carles Puigdemont ha llançat aquest dijous el seu partit polític, mitjançant un manifest a l’opinió pública, i ha donat a conèixer també una cuidada primera selecció de noms de l’independentisme que l’acompanyen així com la data del 25 de juliol per a la constitució oficial de la nova organització. La notícia marca un punt d’inflexió en les àrdues i fatigoses converses entre la Crida de Jordi Sànchez i el PDeCAT, que es donen definitivament per fracassades davant de les exigències dels segons a disposar com a partit d’una quota en la nova formació, una concessió que ni Puigdemont ni Sánchez no han estat disposats a acceptar.

A Puigdemont l’acompanya en l’aventura una part molt significativa dels referents i el relat del referèndum de l’1 d’octubre, la república i la independència del fins ara el seu espai polític. Així, estan presents presos i exiliats del PDeCAT com els consellers Turull, Rull, Forn i Puig, així com dirigents procedents de l’esquerra que ja han estat en eleccions anteriors candidats de Junts per Catalunya com Sànchez o Comín. No debades, el target al qual es dirigeix el nou projecte són els votants de l’1-O, els de Junts per Catalunya i els que no els han votat mai, segons especifica el manifest, titulat “Junts, per Catalunya”.

Però al costat d’aquesta nombrosa presència de pesos pesants de l’independentisme també hi ha una absència significativa com és la d’Artur Mas, el president que va posar en marxa el projecte independentista el 2012, després de la multitudinària manifestació de la Diada de l’11 de Setembre, que va designar a Puigdemont el 2016 com el seu successor al capdavant de la Generalitat i que ara haurà d’aclarir on vol quedar ubicat. No sembla que vagi a fer el pas cap a la nova formació, almenys, en aquesta primera fase constitutiva del mes de juliol, encara que Mas tampoc no s’alinearà amb l’actual direcció del PDeCAT

És un envit en tota regla a l’espai de l’independentisme, prescindint de tot llast partidista. Amb tot, el perímetre de la nova formació que liderarà Puigdemont no tindrà inicialment l’amplitud que es pretenia, en haver-se despenjat el PDeCAT d’una manera sonora. La formació que presideix David Bonvehí encarna ara, des del punt de vista ideològic, el sector més a la dreta de l’independentisme.

Per a uns, la ruptura amb el PDeCAT és una bona notícia ja que trenca la traçabilitat amb Convergència i amb molts dels problemes judicials que ha arrossegat. Per a d’altres, en canvi, que el PDeCAT quedi fora suposa un obstacle per defensar amb contundència que el nou partit agrupa el major nombre de sensibilitats de l’independentisme ja que hi ha hagut massa víctimes pel camí. No només això, sinó que, amb la ruptura, la marca Junts per Catalunya no la podrà utilitzar la formació de Puigdemont sense acord i els drets electorals i econòmics de comicis anteriors quedaran fora del seu abast. Emperò, també caldrà veure com resisteix el PDeCAT la tremolor de cames dels seus dirigents, que es comença a fer evident, per explicar als seus associats el trencament amb els seus més importants referents polítics i mediàtics, i, sobretot, l’assentar-se com una formació alternativa a Puigdemont.

El que sí que és del tot evident és que Catalunya comença a endinsar-se a la zona de màximes turbulències electorals. Ja no es pot, segurament, especular gaire més sobre si Puigdemont serà o no serà candidat en les pròximes eleccions al Parlament ja que sembla tenir tots els números perquè la resposta sigui sí i la seva posició la de número u. El fet que el president Quim Torra quedi fora dels signants obeeix a la necessitat de preservar-ne una mínima encara que innecessària institucionalitat del càrrec. Una circumstància supèrflua sense cap mena de dubte ja que tothom sap que el seu espai electoral és el de Puigdemont. Altres consellers de la Generalitat com Buch i Puigneró també han quedat fora, segurament, per no obrir un debat sobre la permanència al Govern d’Àngels Chacón, molt alineada amb el PDeCAT.

Pel que fa al calendari electoral es manté encara una gran incertesa encara que, certament, queda delimitada entre principis d’octubre i potser febrer ja que estirar la sentència d’inhabilitació del president Torra que durà a terme el Suprem a la tornada de l’estiu no deixa gaire més marge. Quim Torra defensa gairebé en solitari davant de la cúpula restringida de JxCat la primer opció: convocar les urnes a l’octubre. En canvi, són majoria els que aposten perquè el Suprem l’inhabiliti i s’allarguin els terminis al màxim, posant així en evidència la intervenció de la justícia espanyola al calendari electoral català.

EL TERCER GRAU

Finalment els presos polítics tindran el tercer grau, si el Tribunal Suprem no ho impedeix, i alguns cinicament vendran això com una concessió o fins hi tot un regal.

Cal dir clarament que senzillament segueixen la normativa i el reglament penitenciari com qualsevol altra, i per tant de regal res, i de gràcies cap. Ens hem acostumat massa a donar les gràcies per coses que veritablement ja ens tocavem i ara segurament interessadament no serà una excepció. Alguns ho utilitzaran pels seus pactes polítics, altres per treure pit, donat que la idea de la República els queda lluny, i altres per dir que son privilegis novament a Catalunya.

Cinisme en tots els casos. La veritat es que mai haurien d’haver entrar rera les reixes per uns crims inventats i que a sobre no van fer, cosa que dona un toc exòtic a la història. De fet son a la presó per intentar dur a terme una República que mai van arribar a intentar materialitzar, ni sembla que en tenien intenció com vam veure. Per tant una doble farsa que ara després de més de 2 anys a la presó i si finalment la justícia espanyola no ho impedeix serà molt més lleugera amb un règim de semillibertat.

Això no ens hauria de distreure del vertader objectiu, que es exigir la materialització del mandat de l’1 d’octubre i no utilitzar precisament aquest per aturar qualsevol proposta per anar endavant o per encobrir les vertaderes lluites polítiques autonòmiques esclar.

Alegria immensa per aquest pas endavant dels nostres presos polítics, però sent conscient que la lluita continua i els partits han de ser una peça clau per arribar al final, per tant exigència màxima. El que sembla un aclariment de l’espai convergent crec es positiu, i el PDCAT pot ser la propera Unió amb una desaparició per defensar un projecte antic i fora de context que nomes pot estar al servei dels mateixos que van aplicar el 155 i d’una realitat que ha tingut el mèrit de emportar-se per davant molta part del Règim del 78 instaurat a Catalunya.

El tercer grau ha de ser un pas, i el vertader homenatge dels partits hauria de ser el retorn a la unitat i l’objectiu final aquest cop de veritat i sense enganys.

ACUSACIÓ SENSE VERGONYA

La Generalitat manté l’acusació contra dos joves detinguts en les protestes per la sentència del Procés a Girona sense cap vergonya.

De fet en demana una condemna de 3 anys i mig per llençar pedres contra una furgoneta dels Mossos i lesionar dos agents durant els disturbis en el marc de la protesta per la sentència contra els líders independentistes. Per la seva banda la Fiscalia augmenta fins 9 anys de presó i multes. De fet els perits han assenyalat que la pedra suposadament llençada fes la trajectòria que diuen els Mossos.

Cap de les dues lesions van requerir assistència mèdica i una no es va documentar aquella mateixa nit, sinó fins una declaració posterior que va apareixer aquesta agressió. En Benet Salellas, advocat defensor ja considera desproporcionat la petició de la Generalitat per lesions tant lleus ja que implicaria ingressar a la presó.

Es una mostra més de l’anomenat Govern efectiu o independentista, que en realitat i per la porta del darrera no perd oportunitat de condemnar dos joves independentistes evidentment enfadats per la cruel sentència del judici farsa i dona tota la credibilitat a una unitat dels Mossos que ja ha tingut bastants episodis polèmics. De fet com es diu els dubtes son més que raonables tant per les proves tècniques pericials com per tractar-se d’unes lesions tant lleus que ni tant sols van necessitar de cures mèdiques i alguna com he dit va apareixen no aquella nit, sinó posteriorment el que semblaria més una revenja que un altra cosa.

La Generalitat però segueix el doble joc de donar anims a la gent per la protesta i semblar que es troba al seu costat i per altra utilitzar les forces policials per reprimir les legitimes protestes i molts cops violentar-les sense remei. Es un joc cinic i miserable que defineix molt bé les tàctiques dels nostres partits realment i com s’han convertit en un element coactiu més del 155 sense miraments, segurament l’efectivitat de que es parlava es devia referir amb això.