Tant de bo la humanitat es trobi a temps d’aconseguir que els envasos d’allò que necessita siguin a semblança dels mol·luscos, és a dir, orgànics i reciclables com els trossos de nacre que l’onatge de la mar diposita damunt l’arena de la platja.
Qui sap si el llegendari pirata que va inspirar l’efímera escultura de sorra, ja podia pensar que en un futur els cans tindrien primmirats ordenancistes que aconseguirien de vedar-los l’esbarjo per damunt l’arena de la platja. Tanmateix, seguint la ficció de predir l’esdevenidor, qui sap si al pirata de la pota de pal no li
No hi ha com estar sana i forta per triscar a camp obert dipositant els excrements barrejant-los amb els de vaques, ovelles, conills…, que d’això ja fa uns anys doncs, ara, l’edat (teva i meva) i la ceguera (la teva) fan que les sortides per esbarjo siguin, no creguis que menys bucòliques doncs, voltar per
Era, aquell artefacte mena de trilladora mecànica al servei segurament de cooperativistes agraris. Era, tot un giny fet amb peces de fusta i ferro entrelligades que un motor elèctric feien funcionar. Era, el treball monòton i silent d’un home alimentant la rampa per garbellar, la d’un fermant saques amb cordill i el d’altres dos conversant,
Si algú dubtes que de l’amor a l’odi hi ha un saltiró de puça, només cal confrontar la imatge de dalt del text amb la de sota. Si la primera és un vell grafiti que enamora a qualsevol que circula per la vida escoltant sempre aquella música ambiental del “nunca pasa nada” que surt dels
El significat de la dita és prou explícit per entendre-la, ara bé modelar l’arena i fer-ho bé, no és treballar en va; a més a més, si sumem la bona acollida i crítica que va tenir entre els que contemplaven la figura, el resultat, començant per a qui tingué l’autoria, va ser del tot satisfactori.
I tot d’una, el somni pocs segons després de despertar fa que el recordis. I tot d’una, l’angoixa de l’enyor latent desapareix. I tot d’una, penses que per sort i desgràcia alhora, tot d’una són, només, els enyors els que es barregen dins la nocturnitat dels somnis.
L’edifici que ocasionalment habites, moix rere la finestra, és d’una considerable grandària. És, ni més ni menys, una de les casernes construïdes per allotjar la soldadesca que ocupava l’illa en temps del domini anglès i més tard, la del domini del regne espanyol i, més tard seria la del breu domini republicà i finalment la
Era a Guernica, els dies de celebració de les festes populars d’estiu. Era aquell txistulari damunt l’escenari interpretant la cançó popular on es lloa l’accés directe de la terra al cel, d’aquell almirall espanyol que feinejava de ministre al govern del dictador Franco exercint-li de mà dreta. Era aquella representació en forma de dansa que
Des de la poltrona avantatjada que t’atorga jubilar-te de la feina, quan sovint només queda en actiu el neguit existencial de la ideologia –preferentment la política -, succeeix que, en ordenada i pacífica actitud molta gent iniciem el dia a l’aguait de les notícies que Internet, ràdio, televisió…, van cascant-nos lentament les neurones que encara
Gràcies a la mecanització del camp, enormes bales de farratge llencen per terra la dita popular. Són els trumfos del progrés beneficiosos per a unes persones i crebantosos per a moltes, fins i tot per a massa, són l’AS a la màniga de l’Ibex-35 eliminador de la mà d’obra treballadora que haurà d’aprendre altres oficis
Quan tot pensàvem que anava bé, crèiem que més o menys, anava. Quan tot deixà d’anar, més o menys pregàvem perquè tot anés bé. Quan el prec encara ressona, escrostonades realitats fan adorar-nos-en del fet que gairebé mai hi havia un “quan” que anés bé, només ho pensàvem.
Qui ho havia de dir que entre els clars obscurs de la paret i la càlida tonalitat de la fusta de pi de la lleixa que t’aguanta, la negror del teu cos i la blavor dels ulls, en un tres i no res, desapareixerien després de ser fotografiat tot cercant l’amagatall que t’allunyi dels hostes
Era que seria en aquell dia endiumenjat, la presència davant l’entrada principal de la gran església, d’un grup de cinc dones que bé podien ser àvia, filla, nora i netes i un, de cert, capellà de l’orde del Cister. Era aquella estampa del bon servidor del Senyor intruint les feligreses al fet que no abandonin
Si s’acostuma a dir que la fragilitat d’una persona o d’un objecte o d’una creença o…, és la seva força, no és gens d’estranyar que en l’argot mariner s’homenatgi la ductilitat de la nuesa tot anomenant (segons DCVB) “Barca nua” la que no té pal ni vela ni cap element que surti part damunt l’orla.