ALBERT CORTES MONSERRAT

Ahir en una entrevista radiofònica, Miquel Iceta va tornar a mostrar com es pot ser un miserable amb totes les lletres en un nou atac de cinisme sense fre que mostra el nivell dels nostres representants.

Efectivament, ha qüestionat la legalitat del confinament de la Conca d’Odena que va decretar el Govern català al principi de la pandèmia pel Coronavirus, tot per la negativa dels partits catalans a Madrid per la prorroga de l’Estat d’Alarma decretada pel seu Govern ” Els que més demanaven el confinament són els que s’oposen a l’única eina legal per fer-ho” ha lamentat. Ha dubtat de la legalitat de la mesura que nomes podria aclarir un jutjat.

Realment aquest personatge en cap Estat mínimament de nivell podria representar a ningú que no fos a si mateix i molt menys viure de les institucions públiques sense ofici ni benefici amb un nivell tant baix.

Li va coure molt la negativa dels partits, jo crec que totalment fonamentada amb un Estat d’Alarma convertit amb Estat d’Excepció amb nul paper de les autonomies que han estat anul·lades en les seves competències i una gestió de “mando y ordeno” amb la bandera i els militars per imatge i la paraula “unidos” per damunt de qualsevol consideració sanitària que no vingui de Madrid, no escoltant els experts ni el sentit comú més elemental, amb l’agreujant que juguem amb vides de la gent que amb una millor gestió segurament algunes encara serien vives. Alhora i repetidament negant mesures demanades per Catalunya des de la base científica i posteriorment amb retard aplicades com si res.

Aquest utilització de l’Estat d’Alarma es la que els partits catalans han dit no com finalment no podia ser d’altra manera. Totalment legitim.

En comptes de fer autocrítica el lider de la sucursal socialista a Catalunya qüestiona una mesura que tots els experts van considerar encertada pel preocupant brot que va viure la Conca d’Odena i que per força havia de quedar tancada com a primera mesura. Ens parla de legalitats i evidentment no de vides humanes que segur no son la seva prioritat, i ens parla d’únic manera legal per fer-ho, quan sap perfectament que no calia l’Estat d’Alarma per gestionar la crisi i si calia coordinació i sentit comú sense banderes, ni nacionalismes fora de lloc.

Simplement, ineptitud i mala fe.

Avui ha mort, o això diuen el policia franquista anomenat “Billy el Niño”, un temut torturador brutal del Règim, protegit per l’Estat amb pensió vitalicia i carregat de condecoracions pels seus macabres mèrits.

De fet, la Justicia argentina ja va reclamar la seva presència, ja que com sabem el Règim espanyol ha posat sempre un tel a la memòria històrica i s’ha negat sistemàticament ha jutjar aquests monstres assassins sigui quina sigui la seva condició.

El Dicatador suprem va morir al llit sense pagar per les seves atrocitats, i alhora tot va quedar molt lligat amb la falsa transició dirigida pels mateixos botxins franquistes fins als nostres dies. Una de les conseqüències d’aquesta farsa es seguir sent el segon Estat del món amb més morts enterrats als vorals de les carreteres, seguir considerant als perdedors com culpables i als guanyadors franquistes com a disculpats i amb la seva justa mesura oblidats, cap judici, cap retret, cap condemna. Nomes cal veure que aquest monstre que avui diuen ha mort pel virus, si es així li haurem d’agrair, almenys en aquest cas, rebia pensió de per vida i conservava totes les condecoracions feixistes sense cap trauma i amb un Govern espanyol anomenat d’esquerres com també en altres moments de la història hi ha hagut, perfectament complice d’aquesta situació.

Cal dir que això es una prova més que els dos partits principals PP i PSOE son les eines creades pel franquisme per mantenir aquesta farsa amb credibilitat, noms com Fraga, Gonzalez, Guerra, Barrionuevo, Aznar i molts d’altres hem vist perfectament el seu tarannà amb les proves del cotó democràtiques. Posteriorment hi ha hagut nous actors, però tots en la mateixa línia, VOX, Ciudadanos i Podemos, eines al servei del règim per fer el seu paper de blanqueig sense cap canvi aparent.

Tanmateix la mort d’aquest monstre torturador, si no es que es una maniobra més per encobrir-lo amb una nova personalitat, demostra com han col·laborat els partits catalans a Madrid en aquesta farsa fent veure que podien ser alguna cosa, hi vendre les seves conquestes de fum com autèntiques victòries. La substitució d’Esquerra per Ciudadanos que hem vist a la prorroga de l’Estat d’Alarma demostra la farsa dels seus actors i un nou engany que la societat catalana hauria de castigar.

La impunitat del franquisme seguirà, però la dels nostres representants es la nostra responsabilitat.

Finalment Ciudadanos, aquell partit creat contra la llengua catalana i d’ideològia ultra nacionalista contra tot el que sigui Catalunya i no sigui la seva idea donarà suport al gran Govern deien d’esquerres del PSOE i Podemos per donar via lliure a una nova prorroga de l’Estat d’Alarma.

Com ja hem dit algun cop, l’Estat d’alarma ha estat aplicat en diferents estats i segurament es una bona mesura davant la complexitat i repte de la pandèmia i crisi sanitària i economica corresponent, però aquest hauria de ser per una millor coordinació entre totes les administracions,i una guia per tots, deixant que cada territori apliques les mesures adients al seu propi territori amb plena llibertat i facultat de les seves competències. Una obvietat que evidentment seria la més coherent i beneficiosa pel ciutadà.

De fet Arrimadas en el seu discurs ja ha avisat que no vol cap privilegi pels nacionalistes i ells seran els censors. Te gracia, perquè aquesta autèntica jugada donat la irrellevància que Ciudadanos ha recollit de les últimes eleccions i que ha hagut de moldejar el seu discurs per no desapareixer definitivament ja que el seu espai ja es ocupat per VOX i Populars, el fa a un Govern que ja ha decidit concedir una paga de per vida a aquells escamots policials que van actuar el dia 1 d’octubre a Catalunya utilitzant la violència contra la gent gran, joves i població indefensa que simplement volia exercir els seus drets democràtics, el seu gran pecat. Ara medalles i pagues pels botxins violents d’un Estat embogit i sense rumb.

Cal destacar de la part feble del Govern espanyol, Podemos, on per exemple avui hem escoltat dir a Jaume Asens dirigit a Esquerra “més Tardà i menys Torra”, que defineix la deriva d’aquest frau anomenat hereu del 15 M i ara una peça més del regim del 78. De fet Tardà ens adverteix com sempre del diàleg,de fer política i gairebé a renunciar a ser un poble lliure, una mena del pujolista “ara no toca” actualitzat i cal dir que fa vergonya aliena.

Un Govern que utilitza l’Estat d’Alarma per anul·lar les autonomies i exercir tot el poder sense cap tipus de diàleg estaria molt aprop de les claus del feixisme, cosa que encara ho abona més la presència militar en aquesta crisi.

Espero els repúblicans prenguin nota i deixin la mentida i farsa de la Taula de diàleg en un calaix tancat amb pany i clau, altra cosa seria un missatge molt clar que cap vot independentista pot anar a parar a aquesta formació les properes eleccions.

Molt bon article de Víctor Alexandre sobre Podemos i com els ha caigut la careta en aquest cas la mascareta, mostrant la seva cara real que sempre han volgut encobrir, cal dir amb un èxit interessant. La seva gestió en el Govern espanyol ha mostrat conjuntament amb la gestió d’Ada Colau a Barcelona que hi havia darrera les frases de modernitat, progrés i esquerres totals, senzillament un nou frau ideat pel sistema espanyol i aquest règim del 78 que segueix amb el lema de l’Espanya de sempre.

El dia que a Podemos li va caure la mascareta

Víctor Alexandre

Podemos sempre ha estat un frau, no només ara. És un partit que va néixer com un bolet televisiu fent promeses que no havia de complir perquè no tocava ni mitja engruna de poder, la qual cosa li permetia semblar d’esquerres –molt fàcil, tenint Vox, PP, Ciudadanos i PSOE a la dreta– i també semblar receptiu amb Catalunya –igual de fàcil en el marc d’un Estat amb Casa Reial, Congrés, Senat, Tribunal Constitucional, Audiència Nacional, Fiscalia, Junta Electoral Central, Església, etc., ultranacionalistes espanyols. Però, com ens deia aquell gran savi vestit de general que hem vist durant sis setmanes en les performances televisives de PSOE-Podemos, “no hi ha mal que duri cent anys”, i la mascareta ha caigut de cop.

En només dos mesos, la Covid-19 ha despullat Podemos, és a dir, En Comú Podem, i n’ha mostrat l’autèntica cara. Una pandèmia, que, com hem vist a Portugal o Alemanya, havia de ser una qüestió exclusivament sanitària, PSOE–En Comú Podem, des del Gobierno de España, l’han convertida en una operació ultranacionalista que ha menyspreat el govern de Catalunya i les seves autoritats sanitàries –han arribat a dir que no tenien prou nivell (!)– i ha imposat un règim dictatorial d’arrels feixistes fonamentat en l’España Una, “ordeno y mando”, arrabassament de competències, confiscació de material sanitari, negativa de dues setmanes al confinament, militarització del virus, militarització de les rodes de premsa, imposició d’un nou 155 i imposició de la ‘província’ com a element de divisió territorial per tractar la pandèmia en termes afins a la ‘unidad de España’. Aquesta és la gran obra de Gobierno d’En Comú Podem, aquesta és la gran obra de Gobierno de Jaume Asens, Jéssica Albiach, Ada Colau i companyia, aquesta és la gent que pretén governar Catalunya al costat del PSOE amb el vernís dermoestètic d’algú que es digui independentista. És la gent que no ha tingut cap escrúpol d’aliar-se amb la ultradreta per remenar les cireres de l’Ajuntament de Barcelona.

Però ja s’ha vist com les remenen, les cireres. En un marc de trasbals econòmic com l’actual, en què hi ha tantíssimes famílies que s’han quedat sense ingressos, En Comú Podem, fidels als seus orígens mediàtics –Pablo Iglesias es va autocrear en un plató i Ada Colau al carrer amb disfresses que bevien de les doctes fonts de Ruiz Mateos–, pretenien muntar un sidral musical multi-culti que fos, alhora, un acte de campanya electoral encobert amb la instrumentalització d’un bon nombre de músics. Però la pretensió ha fet figa, perquè els músics els han dit ‘demà m’afaitaràs’ i han hagut de recular. També ha estat molt il·lustratiu veure aquests dies Jéssica Albiach tan enamorada de l’apologia militar del seu Gobierno en les compareixences televisives i els intents que ha fet per tapar la maniobra de l’esmentada xifra del 1714 en la tramesa de mascaretes. És tan immoral i fastigós fer befa d’un país servint-se d’un material destinat a salvar vides humanes com intentar encobrir aquesta befa.

El nacionalisme espanyol de Jéssica Albiach, com el d’Ada Colau i el conjunt d’En Comú Podem, és de naturalesa sibil·lina. És un llop amb pell de xai, que fa servir un llenguatge bonhomiós, d’aparença esquerrana i universalista segons el qual tothom seria ciutadà còsmic. Tothom menys els catalans, que seríem hispanocòsmics. Un català no és còsmic si no és espanyol. Un altre punt del manual d’En Comú Podem és el que ordena als seus representants que sempre que parlin en públic reparteixin les crítiques contra partits dependentistes i independentistes. Per exemple: “És veritat que cal fer pam-pam al culet a A, B i C, però també hem de donar un calbot a D, E i F, eh?”. Algú preguntarà: “Però si En Comú Podem no són ni dependentistes ni independentistes, què són?”. La resposta és: res, no són res. Res de res. Un frau. O, si es vol, un partit nacionalista espanyol disfressat de res.

Hi ha altres preguntes, tanmateix, que molta gent es fa, com ara “d’on li ve, a En Comú Podem, tot aquest odi contra l’independentisme? Per què odia tant la idea d’una Catalunya plenament lliure? Com pot ser que algú experimenti plaer veient el seu poble sotmès a la voluntat d’un altre?” Doncs perquè l’independentisme posa en evidència el seu espanyolisme. Per això l’odia i vol foragitar-lo de tot arreu. La psicologia explica molt bé aquest comportament. La gent pot perdonar l’insult més bèstia fet en privat, però covarà un odi profund contra aquell que, ni que sigui de manera elegant, l’hagi posat en ridícul o en evidència davant de tothom. Això és el que ha fet i fa l’independentisme amb la formació de Jaume Asens, Jéssica Albiach, Ada Colau i companyia, posar en evidència la seva falsedat. La disfressa de l’ambigüitat, que tant de servei els havia fet en altres temps, és avui tan obsoleta com un ordinador del 1990 i no els deixa cap escapatòria.

Som al maig del 2020, ja fa temps que En Comú Podem forma part del Gobierno de España i tothom ha pogut veure la fal·làcia del seu discurs. Ja sabíem que el PSOE és dreta disfressada, però calia veure els podemites en acció remenant l’olla del poder espanyol, i el resultat ha estat exactament el mateix. Un partit progressista i d’esquerres –quina definició més buida i cínica en boca seva– hauria fet mans i mànigues per tallar en sec l’espoliació que pateix Catalunya per part d’Espanya. Si tant l’amoïnen les retallades, aquesta és la Gran Retallada, la Retallada Mare sobre la qual callen com tombes.

Un partit progressista i d’esquerres és, per principi, al·lèrgic a la monarquia espanyola i no escatima esforços a abatre-la en comptes de mantenir-la i d’encobrir-ne les traces de corrupció; un partit progressista i d’esquerres no militaritza la gestió de pandèmies; un partit progressista i d’esquerres, quan governa, no té presos polítics entre reixes ni polítics i artistes a l’exili; un partit progressista i d’esquerres, quan governa, no s’apropia de les competències i dels drets nacionals d’un país com Catalunya per dir-li què ha de fer i què no ha de fer davant el coronavirus; un partit progressista i d’esquerres, quan governa, no polititza una pandèmia ni posa la ‘unidad de España’ per davant de la vida humana; un partit progressista i d’esquerres, quan governa, no adopta mesures imperialistes i divisions territorials del segle XIX per compartimentar desconfinaments; un partit progressista i d’esquerres, quan governa, respecta el govern i les autoritats sanitàries de Catalunya a l’hora d’afrontar una amenaça letal com el coronavirus en comptes de donar-li ordres que burlen el sentit comú i posen en perill la salut o fins i tot la vida de milers de catalans; un partit progressista i d’esquerres no odia els partits que volen la llibertat ni utilitza una tramesa de mascaretes per arrodonir una xifra simbòlica que evoqui la pèrdua de llibertats de Catalunya a mans espanyoles; un partit progressista i d’esquerres és, per definició, un defensor de la llibertat de tots els pobles de la terra, inclòs el català, i treballa, des de les seves posicions de poder, perquè el fet de ser un Estat no sigui un privilegi, sinó un dret inalienable de tot poble amb consciència de si mateix. Un partit que fa el que fa En Comú Podem, no és ni progressista ni d’esquerres; és un partit reaccionari i de dretes.

Però ni la necessitat actual de dur mascareta ha permès a En Comú Podem amagar la seva autèntica identitat des del Gobierno de España. Com la dreta més reaccionària, ha imposat un estat d’excepció i un desconfinament fonamentat no pas en principis sanitaris, sinó en principis polítics i de l’Ibex 35. Tantes mentides, tants tòpics i tanta demagògia discursiva aquests darrers anys per quedar-se sense mascareta amb un cop de vent.

La piulada de l’escriptor Javier Cercas “Esta crisis es terrible, pero me afecto más el otoño del 2017”, amb l’aprovació de la mateixa de Miquel Iceta demostra com de dormida esta la societat.

Una frase esgarrifosa i que demostra com de miserable pot arribar ser la raça humana. Un nul interes per la vida i la mort de les persones i un primer lloc com a preocupació del fanatisme per una bandera o un territori per damunt de tot.

Tanmateix crec que en un Estat normal, dir aquesta frase portaria conseqüències. Per l’escriptor de la seva Editorial demanant una disculpa pública o motiu suficient per rescindir el contracte, no es pot mantenir en nomina un autèntic nazi com aquest que li preocupa més l’acte de la societat lliure volent decidir pacíficament el seu futur amb la força del vot que la mort de milers i milers de persones en una pandèmia terrible. Totalment inacceptable i digne d’un monstre sense ètica ni humanitat com aquest. El mateix aplicarem a aquest vividor de la política, en Miquel Iceta tot un referent del nacionalisme cavernícola per damunt de la propia vida de les persones, un suport que no es nou en aquest líder ultra i que si el seu partit no fos una simple eina del Règim del 78 ja suposaria la baixa immediata, inhabilitat per representar a ningú.

Encara més trist la reacció de la societat, que no passarà de quatre escarafalls a les xarxes i algun article escrit a les mateixes, en total quatre dies i l’oblit serà el triomfador com si tal cosa, es a dir una democràcia de fireta per una societat de fireta.

De fet hem vist més repercussió per la pregunta a FAQS al President Torra en forma de comparar la Generalitat en una Gestoria que amb la notícia anterior. Aquesta pel to emprat per la presentadora segurament no va ser del més encertada, però la veritat es la que es per molt que els nostres partits la vulguin dissimular. La Generalitat sempre ha estat un Gestoria i els últims anys amb el Procés i ara la Pandèmia ha quedat clarissim i el poder assenyalat com inexistent, per tant no cal cap escàndol per una veritat com aquesta que entre tots hem ajudat a ser una realitat.

En definitiva una societat adormida o ensinistrada que accepta amb naturalitat qualsevol cosa i fa el joc amb un sistema que viu molt còmode.