‘Nosaltres ens anem quedant al descobert i ens cauen els cabells arrencats per l’edat, tal com cauen les fulles quan bufa el Bòreas. La dona, en canvi, tenyeix els seus cabells blancs amb herbes de Germània i amb aquest artifici aconsegueix un color millor que el natural.’ Ovidi. L’art d’estimar. Barcelona: La Magrana, 2000.
‘Aquí ningú no es fa vell, tothom es queda amb l’edat que té en el moment d’arribar. Tampoc no hi ha nit ni ple dia. Com la tènue claror de l’alba quan encara el sol no ha sortit, així és la llum d’aquesta terra. Tan sols coneixen una estació al llarg de l’any, ja que