ALBERT CORTES MONSERRAT

Molt lluny queda aquell sotrac del 15 M, aquell aire fresc per tombar el sistema hereu del franquisme espanyol, ara ja han tastat poder i s’han integrat perfectament en un sistema que els ha posat en el mateix lloc que la resta.

Un gran exemple com diu en Victor Alexandre, son Colau i Albiach, al servei del règim sense fissures i sempres disposades atacar la Generalitat per complir la seva part del contracte i mostrar la seva cara real.

Albiach i Colau també són Gobierno de España

Víctor Alexandre

La gestió que el govern espanyol està fent del coronavirus arriba a uns nivells tan esfereïdors d’ineptitud, d’incompetència i d’abominable nacionalisme, que només cal veure les xifres de víctimes i comparar-les amb les de la resta del món. És en les situacions límit quan es coneix el fons de les persones, és en les cruïlles que situen l’ésser humà entre la vida i la mort, quan cauen les màscares i l’individu mostra la seva autèntica personalitat. Els estats no són aliens a això, ja que estan formats per persones, no pas per blocs de pedra, i les circumstàncies han situat l’Estat espanyol en una d’aquestes cruïlles en què cada minut compta i les víctimes s’amunteguen als hospitals.

Així és com l’Estat espanyol ha mostrat el seu autèntic marc mental, el marc mental del qual parteixen les seves obsessions més pregones i les seves línies d’actuació política. Tant és qui n’estigui al govern. En aquest cas, dreta o esquerra són pura anècdota. És ben sabut que Catalunya ha estat el cavall de tir de l’Estat espanyol, i per a un cavall de tir, la diferència entre un carreter de dretes i un carreter d’esquerres és exactament la mateixa que entre Dupond i Dupont. Cap dels dos no li traurà mai la cabeçada perquè visqui en llibertat; i si alguna persona ha trobat mai un cavall de tir que pensi que un carreter d’esquerres canviarà el seu destí és que necessita ulleres, ja que ha confós un cavall amb un ruc.

La centralització feta pel govern espanyol, una centralització que s’ha demostrat potent aliada de l’expansió de la Covid-19, així com l’obstinació malaltissa de convertir Madrid en el centre de control de tot i de tothom, especialment dels catalans, ha conduït l’Estat espanyol a un desastre de proporcions gegantines, amb discursos demagògics de Pedro Sánchez, amb rodes de premsa amb cinc representants de l’Estat, tres dels quals militars o paramilitars, amb compres de material sanitari absolutament inútil, i sempre, sempre, sempre, com un substrat permanent, el tuf nacionalista espanyol que ho impregna tot i que els surt per les orelles, incloent-hi, per descomptat, els seus peons a Catalunya: Miquel Iceta i Eva Granados.

L’odi cec d’aquest Estat i de tota aquesta gent al president Torra s’ha posat de manifest al llarg de la crisi en la negativa a escoltar les seves demandes de confinar Catalunya –que eren, al capdavall, les demandes de les autoritats sanitàries catalanes. Catorze dies (dues setmanes!) va trigar Pedro Sánchez a fer el que Catalunya i el sentit comú exigien. I encara ho va fer a contracor, forçat per les circumstàncies perquè els infectats i els morts el posaven en evidència davant del món. L’home que cada cop que apareix a televisió repeteix com un lloro que la pandèmia no entén d’ideologies, és precisament l’home que, des del primer minut, ha fet del coronavirus una qüestió ideològica. Sánchez no recomana quedar-se a casa per salvar vides humanes. No. Ell demana que això es faci “por patriotismo”. És a dir, que la gent es quedi a casa per “salvar Espanya”. Aquest és el personatge i aquest és el Gobierno del qual, per més que dissimulin, formen part dues obedients senyores catalanes anomenades Jéssica Albiach i Ada Colau, incapaces d’articular una sola frase sense llançar un esput verinós contra el president de Catalunya.

Albiach i Colau, a través de Podemos, són també Gobierno de España, i, per tant, són també responsables de la gestió demencial del coronavirus feta per l’Estat, amb gravíssims perjudicis sanitaris per a Catalunya. La centralització, repetim-ho, ha estat obra d’un govern format per PSOE i Podemos, els partits d’Iceta, Granados, Albiach i Colau. Tots ells, doncs, amb Pedro Sánchez i Salvador Illa al capdavant, són responsables de les víctimes que ha provocat el fet de no permetre que Catalunya s’autogoverni i prengui les seves pròpies decisions. Qui coneix Catalunya millor que els catalans? Resposta d’Iceta, Granados, Albiach i Colau: Madrid, naturalment! Per això han aplaudit la vergonyosa centralització, per això no han recriminat al govern espanyol que amb el seu “subministrament centralitzat” no hagi enviat ni un sol test ràpid a Catalunya –ni un!; a 5 d’abril encara no n’havia arribat cap–; per això han subscrit les mentides d’Eva Granados i no s’han retret a si mateixos el retard dels famosos catorze dies ni el fet de no trametre a Catalunya equips de protecció individual i material per a les residències de gent gran, justament les residències que tant esmenta Colau; per això, en definitiva, han callat quan el seu Gobierno ha arrabassat les competències de la Generalitat. Han callat perquè ells són peons polítics al servei d’un Estat que prima la ‘unidad de España’ per damunt de la salvació de vides humanes.

Un altre exemple de menyspreu del Gobierno de PSOE-Podemos, el vam veure en l’anunci de pròrroga del confinament fins al 26 d’abril. Cap contacte previ amb la Generalitat. Res de res. Van ser els periodistes –els periodistes!– els qui van haver d’assabentar-ne la Generalitat en el decurs de la roda de premsa dels consellers Budó, Buch, Vergés i Homrani. I afegim-hi, d’altra banda, que el Gobierno “progresista y de izquierdas” de les senyores Albiach i Colau ha deixat totalment tirats els treballadors autònoms –més de 500.000 a Catalunya–, talment com si fossin empestats. Res a veure amb els cinc mil euros que, d’entrada, el govern alemany ha lliurat als seus autònoms, per bé que aquests, com és lògic, hauran de justificar-los a posteriori com a justos. I, per descomptat, negativa espanyola a la petició de la Generalitat: “Una renda bàsica universal per a tota persona que ho necessiti”.

Aquesta és la realitat que Salvador Illa, Miquel Iceta, Eva Granados, Jéssica Albiach i Ada Colau mai no denunciaran per la senzilla raó que són ells els qui la fan així de vergonyosa. Dels 1.800 milions d’euros de costos previstos pel govern de Catalunya amb relació al coronavirus en matèria sanitària, el Gobierno de España només s’ha compromès a aportar-ne 50. Cinquanta d’un total de mil vuit-cents! És escandalós, sí, però la cosa no s’atura aquí. Mentre el govern de Catalunya ha aportat un 90% dels recursos als hospitals, el Gobierno de España només n’ha aportat un 10%. Tot plegat, com veiem, és una mostra ben diàfana de la necessitat vital i urgent que Catalunya s’alliberi del llast insuportable que li suposa la seva subordinació a Espanya. No és per independentisme, que ho ha de fer, és per sentit comú. En aquesta línia, magnífica la piulada feta aquests dies per l’expresentadora de TVE, Aurora Claramunt, a qui vaig felicitar personalment. En només nou paraules, no sols ha sintetitzat els seus propis sentiments, ha sintetitzat també els sentiments de milions de catalans: “Tinc més ganes de sortir d’Espanya que de casa”.

La gestió espanyola del Coronavirus es senzillament nefast i això ho corrobora que ja es el primer Estat a nivell mundial en número de morts per milió de persones, un honor nomes a l’alçada de l’ineptitud d’aquest Govern que un cop passada la pandèmia hauria de presentar la dimissió, cosa que ja avanço no passarà.

Tampoc quedaria lliure de culpa el Govern de la Generalitat, ja que les mesures que demanen i imploren cada setmana ignorades a Madrid per costum, nomes provoquen victimisme i denúncia amb l’afegit que ara no parlem de banderes, ni de lleis, parlem de vides humanes que es un preu suficientment alt pe demanar també responsabilitats al més alt nivell.

De fet vam veure Sanchez amb la prorroga del Confinament com ja demana uns nous pactes de la Moncloa per sortir de la crisi que tindrem al damunt un cop superada la crisi sanitària. Cal ser molt cinic o esperar molt poca memòria de la ciutadania que precisament la primera edició d’aquests pactes el 1977 que va culminar la lloada transició, nomes van ser uns pactes per blanquejar el franquisme i les seves atrocitats, protegir els seus botxins i conservar el poder en unes families que avui en dia segueixen dirigint l’Estat com sempre.

Un nou model de cara enfora per mantenir tots els privilegis i zero responsabilitats, cosa que com hem vist ha portat més de 40 anys desprès a un sistema corrupte, on la corrupció a tots nivells no te aturador, i on els morts enterrats als vorals de la carretera ocupen el segon lloc darrera Cambodja en el rànquing macabre en aquest apartat. Alhora veiem com la protecció dels elements del règim en totes les seves formes segueix a l’alça i l’escollit pel Dictador en forma de monarca Borbó segueix a la seva peti qui peti, com el sistema de partits simplement es façana i com Catalunya segueix espoliada i jugant el paper que li toca sense dret a sortir del guió, un paper que l’ha portat a gaudir de presos polítics i exiliats, alhora de veure com el poder autonòmic es fireta i un engany al poble amb la participació activa dels mateixos partits catalans.

Aquests son els pactes que invoca Sanchez ara en versió 2020 i que no marxaran gaire d’aquesta línia. Han aprofitat molt bé la crisi sanitària per retallar un cop més les llibertats i la democràcia, sense fre.

Quan algú torni a pronunciar la paraula Gover Efectiu per referir-se al Govern de la Generalitat, sis plau que no ens insulti més la intel·ligència, quan algú torni a dir, sinó votem les esquerres, l’alternativa son les dretes, sis plau que tampoc ens insulti més com a societat.

Crec que definitivament, si es que calia, la greu crisi sanitària que vivim i la gestió que en fa el Govern espanyol amb el baluard del Règim del 78, PSOE i els seus aliats Podem, que d’esperit del 15 M, no en tenen res i si d’ocupar una part del pastís en aquest règim centralitzat i podrit espanyol com un actor més. Com deia ha destapat una gestió que ha aprofitat per retallar el poder de les autonomies, i reforçar un estat centralista i autoritari en contra de qualsevol recomanació científica i deixant ja enterrat el federalisme per sempre amb Catalunya com l’ase dels cops, on veiem com Miquel Iceta pot superar els seus límits de misèria amb crides a favor del Govern espanyol i atacant al President Torra ferotgement.

De fet, com sempre el victimisme i la queixa ha estat la recepta per intentar amagar l’acatament total de qualsevol mesura, tot hi defensar que altres mesures podien ser molt més efectives i per tant sent complices d’aquest preu amb vides humanes.

Ara, amb la no autorització als presos polítics per complir el confinament a casa, bàsicament a causa de les amenaces del Tribunal Suprem pròpies d’una Dictadura sense pal·liatius, veiem com el President escriu una carta de queixa a Michelle Bachelet, alta comissionada de l’ONU, però que tots sabem de res servirà i l’efectivitat vertadera es que els nostres presos seguiran en una cel·la confinats amb el Coronavirus rondant les seves parets.

Tots hem vist com reclamem unes mesures socials pels treballadors i empreses que no arriben com aconsellaria per poder sortir de la crisi en millors condicions i donar confiança a la població i ja veiem com son ignorades i naturalment més enllà de la queixa acatem.

La llista es llarga i dura des del 2017 on a partir de l’acceptació del 155 amb totes les seves conseqüències, la legislatura efectiva, ha estat un seguit d’acceptacions cegues sense pensar ni remotament que hi havia un altra sortida possible.

Aquest es el Govern efectiu que ens van dir, i els partits que el formen no son innocents, ja que acceptat les decisions d’altres implica responsabilitats i aquí la ciutadania hauria de passar comptes tard o d’hora.

Que la desorientació es la tònica constant de l’Estat amb la crisi del Coronavirus es una evidència, però en aquests moments es veu com son realment les persones i fins a quin punt pot arribar el seu cinisme.

Dos exemples miserables son el tuit de José Zaragoza comparant VOX i Torra i l’emoció per una bandera, assegurant que a ell l’emociona el personal sanitari. Un altre podria ser la donació de 15 milions d’euros a fons perdut del Govern a les televisions privades, en concret a Atresmedia i Mediaset que van declarar beneficis de 211 i 118 milions d’euros respectivament.

Pel que fa al socialista Zaragoza, ja el coneixem prou el seu grau de cinisme ha estat acreditat molts cops sobretot durant el procés independentista i no es cap sorpresa. De totes maneres com deia abans cal ser molt miserable perquè en una situació com la que vivim segueixi amb aquesta forma d’actuar. Comparar un partit ultra i hereu del feixisme més ranci com VOX amb una persona com el President Torra no te nom, bé, sí , ser un autèntic miserable sense cap tipus de sentiment. Ho acompanya amb l’estima de la bandera, quan recordo les imatges del socialisme català amb aquella manifestació al costat del feixisme pels carrers de Barcelona on la bandera era l’eix principal, suposo que aquesta per ell no compta. De fet una persona amb aquests valors tant pobres dubto que s’emocioni amb el personal sanitari més enllà d’un eslogan per seguir la seva carrera política fins l’infinit.

En el tema de la donació, vertaderament es una mostra més per recordar que aquest Govern PSOE-Podem, i es d’esquerres, ni molt menys progressista. Es comporten com el que son un Estat autoritari que necessita dels seus mitjans afins al règim per escampar la propaganda a la ciutadania i aquí bé el premi. Dues cadenes que veiem que apart del missatge que difonen veiem com tractant la informació, espectacle, irresponsabilitat i mentida en un tema tant greu no es de rebut. Apart es una competència deslleial respecte d’altres cadenes que no son del règim però que es veu no formen part d’aquest monopoli on els Ferreres, Griso i companyia escampen la seva bilis i el seu odi sense un gram de decència periodística, ni ètica responsable. Simplement el servei al règim.

Com deia, quin fàstic.

Aquest Tribunal espanyol que va condemnar els nostres presos polítics en un judici esperpèntic i amb la sentència i l’odi sota la toga des del primer moment, ara sembla que no en te prou i el seu odi sense fronteres el fa actuar com un mató de baixa estopa amb amenaces als funcionaris que seguint la llei penitenciaria i la seva feina d’avaluació donin consentiment pel confinament a casa seva als presos polítics i anuncia querelles per prevaricació.

No tant sols son hereus del franquisme recalcitrant, alhora aquest odi malaltis i aquesta falta d’humanitat absoluta espanta i molt a la gent normal. No te precedents i segueix donant raons per fugir com abans millor d’un Estat així on la ciutadania no es respectada, sinó condemnada amb un xantatge macabre segons la seva ideològia.

L’obsessió malaltissa del Tribunal Suprem

Jordi Barbeta

A primers de març, quan la pandèmia del coronavirus assolava Itàlia, els presos de 27 centres penitenciaris del país es van amotinar. Protestaven contra la suspensió de les visites, contra les mesures de confinament a les cel·les i reivindicaven des de confinaments domiciliaris fins a excarceracions i indults. Les protestes van créixer fins a provocar incendis i fugues. El mateix va passar a altres països, que van optar per excarceracions massives. Els Estats Units, Canadà, Alemanya i fins i tot l’Iran han alliberat milers de detinguts. De la presó més poblada d’Alemanya, la de Rin del Nord-Westfàlia, es van alliberar 1.000 presoners.

La situació va captar l’atenció de l’alta comissionada de les Nacions Unides pels Drets Humans, Michelle Bachelet, que va fer una crida per suggerir a tots els països l’alliberament de presos de baixa perillositat en el món. “Mantenir reus en detenció durant la crisi del Covid 19 —escriu Bachelet— comporta un alt risc i hauria de ser una mesura d’últim recurs. Amb brots en augment i un nombre creixent de morts en presons i altres institucions en molts països, les autoritats haurien d’actuar ara”.

Era una hipòtesi factible que els tribunals espanyols, tant el Suprem com el Constitucional, farien de la necessitat virtut i aprofitarien l’avinentesa de la pandèmia del coronavirus per fer un gest d’humanitat amb els presos en general i els presos polítics catalans en particular. Com es veurien pràcticament obligats per les circumstàncies, podrien gesticular per fingir la imparcialitat que no han demostrat fins ara de cara als desafiaments futurs davant dels tribunals europeus, on, per cert, han perdut fins ara totes les batalles. Res de tot això. Ans al contrari, així que s’han començat a prendre mesures per esponjar les presons i dictar confinaments domiciliaris, ràpidament el Tribunal Suprem s’ha afanyat a advertir i amenaçar específicament contra l’excarceració dels presos polítics catalans.

Se sol dir que en els moments difícils surt el millor i el pitjor de cadascú. No sé què deuen tenir de millor aquests magistrats quan en moments de tragèdia col·lectiva la seva obsessió sigui aquest acarnissament inhumà

I com ho han fet? Sense atrevir-se a donar la cara. Ja podeu buscar al web del Tribunal Suprem, que no trobareu escrita l’amenaça. No hi ha cap document oficial que s’atreveixi a dir això: “En el caso de que la Junta de Tratamiento de las cárceles donde se encuentran los presos de la causa del procés acuerden su excarcelación para cumplir el confinamiento en sus respectivos domicilios, el Tribunal Supremo se dirigirá a cada una de esas juntas de régimen general y al director/directora de los centros respectivos para que a la mayor brevedad expliquen el fundamento jurídico que justifica esa decisión e identifiquen de forma nominal a los funcionarios que han apoyado ese acuerdo. Ello se enmarcaría en la exigencia de responsabilidades penales por la posible comisión de un delito de prevaricación”.

No és ni una nota de premsa. És un whatsapp!!! Un whatsapp que no firma ningú!!! Els mitjans han hagut de demanar confirmació i han estat autoritzats a citar “fuentes del Tribunal Supremo”, però anònimes és clar. Tornem a la vella estratègia de “conseguir el efecto sin que se note el cuidado”. No correspon al Tribunal Suprem amenaçar, advertir ni espantar la gent, per això no donen la cara. Els jutges i els fiscals han d’actuar davant de fets. Els fets als quals fan referència no s’han produït, però s’ha obert la possibilitat que es produeixin. Ho volen impedir, però no poden fer-ho a priori, així que, llançant la pedra i amagant la mà, han amenaçat els funcionaris per dissuadir-los.

Se sol dir que en els moments difícils és quan es coneix millor les persones, perquè és quan surt el millor i el pitjor de cadascú. No sé què deuen tenir de millor aquests magistrats quan en moments de tragèdia col·lectiva la seva obsessió sigui aquest acarnissament inhumà que denota una obsessió malaltissa.

A alguns ens dol profundament els empresonaments que considerem injustos, però a tots ens haurien d’espantar aquesta mena de justiciers que burxen el pitjor de mi mateix. Perquè, com va deixar escrit Joan Fuster, “m’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té”.