La llum groga de l’escala quan s’escola pel menjador així que pla gira el capvespre i els silencis es confonen, des del carrer, els terrats i el cel de les grunetes que xisclen. La claror d’un matí d’estiu, blava com la mar salada, blanca com un camp d’ametlers florits quan los vents s’escampen pels
És herètic i profètic, és erràtic i mecànic, és salvatge i un beuratge. No deu ser el vi, qui encanta així i et posa fi? No siguis boig! Soc abstemi, però bohemi. A fe de Déu, no m’acabeu la paciència! No em feu patir cosa de dir i veniu ací que ja arriba
Ahir vaig acabar de llegir Silenci, de Gaspar Hernàndez. És una obra certament… M’aturo perquè encara no he trobat l’adjectiu que més em plau d’emprar perquè segurament no abraça la complexitat del que s’hi narra. O potser és a causa de la meua manca de vocabulari. En qualsevol cas, és una obra magnífica i ho
La llavor és un tresor: Del seu cor diminut, la tija que en nasqué s’enfila i s’enrama fins fer-se una planta encanyada de mata ben alta. El seu fruit vermellós, presumit, les pluges l’han regat i el solet, madurat. Dóna bo el tomàquet per sucar o amanir o per guisar, que és menja del poble
Doncs ara ha arribat l’hora de publicar ‘La rondalla’. És així i no hi busqueu raons. És una hora i pla m’aturo per conèixer la nova en ment que em dicta el vent. La vesprada a foravila ja festeja l’escomesa del qui sembra, del qui sega, del qui pesa i del qui premsa. Guaiteu l’hereu,
Romanes, cistelles, postals arrugades, garrafes de vidre, l’olor del garrofí. El foscam del rebost: Pàtria sense un destí, poble vençut però viu. Mesura, estalvi i seny. Destins insospitats, cartes per enviar. Una mà indecisa, ingràvida als matins, feble per acollir la sort que caldria. Roba eixuta i vella, tants anys oblidada. No passa
A casa tenim una biblioteca dispersa, tant a nivell geogràfic com emocional. El pas dels anys ha anat configurant un recolliment de les obres força desendreçat, però ara que hi penso condicionat, tanmateix, per una antiga decisió de ma mare de concentrar els llibres a la casa que habito. I per bé que col·locats com
La lectura de Silenci (Destino, 2009), de Gaspar Hernàndez, és realment suggerent, en el sentit d’interessant, per tota la càrrega emotiva que transmet. I en tant que emotiva, sàbia a la vegada. En faig una lectura volgudament pausada, lenta, sense caure en l’atabalament que tantes altres vegades em provoca una lectura. És una obra que
La nit s’afona i l’òliba somriu. La nit s’afona, la lluna ens fa llum. L’ametla amarga, jo l’he mossegat, jo me l’he engolit. La nit s’afona i penetra dins meu com la fiblada d’una abelleta. Torna la joia, rebrota el jardí. La roda és viva, reneix amb el sol. El pardal somriu. El gínjol
Del terrat estant, on hi tinc la tomaca que ahir us deia, veig passar per la banda de la serra els pocs cotxes que circulen per la ‘nacional’. A la dreta, el mar. El silenci és gairebé total, si no paro compte de la ràdio o la televisió del veí de davant, que escolta un
La carrasca s’ho mira i la mandrosa olivera els fita a tots de cua d’ull. Són dos conills que fugen de la presència d’un ca. Un verderol arriba i un redol d’estornells tips reposen a les soques. El gos no menjarà pas, la vespra esdevindrà nit. Heus ací com la roda reneix per tornar a
Avui he sortit per anar a comprar i treure les gosses. He dinat tard, he llegit força i he begut cafè i una infusió de gingebre. També m’he endrapat un parell de conferències penjades al YouTube i, ara, a última hora, he tornat a la lectura. Per bé que el cafè no m’amollarà d’una hora