ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL CINISME DE GRANADOS

Hi ha moltes figures que representen el cinisme en el món de la política, en aquest cas Eva Granados pel PSC en te una bona part i ho exerceix amb diferents situacions.

Efectivament, ahir dia del Dona i poc abans d’assistir a la Manifestació anual per reivindicar els drets de les dones va i ens diu en apel•lació al President Torra “Menys llacets i més dinerets als pressupostos de gènere”. Apart ha fet una crida a posar fi a la xacra de la violència masclista i ha denunciat les desigualtats existents com la bretxa salarial i la falta d’igualtat d’oportunitats al mercat laboral.

Cal tenir molta barra per aprofitar aquesta reivindicació anual que hauria de ser diaria en forma de discriminació per sexe en aquest món i en el segle que vivim per carregar contra l’independentisme. Es legitim que ella defensi un projecte antagònic a la independència per Catalunya, però de la mateixa manera ha de respectar qui no te aquest camí i ho ha de fer sense falsedats per treure rèdits electorals. Els llacets que parla son fruit d’un sistema judicial espanyol polititzat i corrupte que a ella ja li deu estar bé, però que hauria de mirar, més que res per defensar una democràcia normalitzada i no un règim com l’espanyol tan allunyat del mateix.

En segon lloc apel.lar als pressupostos catalans quan els primers incomplidors amb Catalunya es l’Estat que ni tant sols ha respectat una llei orgànica anomenada Estatut i les seves inversions en 7 anys blindades que mai han arribat, deixant de banda l’espoli sistemàtic que patim, o deutes com l’IVA que recentment va estar d’actualitat i que dona idea contra el que ha de lluitar les finances catalanes, per tant demanar allà on no hi ha i en bona part culpa del seu partit com a mínim quan ha governat a l’Estat ho ha donat suport al Govern de torn.

Tanmateix denúnciar les injustícies en aquest terreny està molt bé, però tampoc veig que en aquests periodes de Govern del PSOE hi hagin dedicat molts esforços per revertir la situació.

Ja coneixem prou bé a Eva Granados i representa un partit que tots sabem lluita amb una cara amable per fora i una agressivitat màxima per dins, per cert i com a bon soci del 155 sempre contra els interessos de la societat catalana. Com es diria normalment son règim del 78 i no han canviat.

EL DEBAT DE LA NACIÓ

El dia de la marmota, així podríem qualificar aquesta petició del President Puigdemont per instar Sanchez en la Taula de diàleg a reconèixer Catalunya com a nació. Un bucle que es va repetint com una broma davant la societat catalana.

Sobre això el Ministre del PSC, Salvador Illa ja ha dit que cap problema per part dels socialistes catalans, ja que ho porten dient durant molt de temps, i que ha s’ha de posar damunt la Taula de diàleg, concretant que vol dir exactament. Per part del President ho veuria com un primer pas.

Sembla una broma, però no ho es. Espanya mai ha considerat Catalunya com una nació, evidentment sap que ho es, però senzillament mai pot admetre la consideració que ha patit com en la mateixa Constitució on hi ha diferencia amb el nom de nacionalitat, però sense cap valor real. Sense anar més lluny l’últim Estatut retallat i en vigor, aquesta definició ja va ser passada al Preàmbul, o sigui sense cap valor i amb una formula esperpèntica on deia més o menys que era una consideració del carrer, en definitiva ha buidat de contingut la paraula.

La Taula de diàleg com qualsevol trobada bilateral mai ha estat, ni es d’igual a igual, això seria donar un valor legal a l’interlocutor i mai ho faran. De fet tant Populars com socialistes sempre han avalat això. Com diu Illa, els socialistes catalans han defensat el terme, però no ens diu que ho han fet com una cosa simbòlica i folklòrica, res més, sense cap valor legal o amb el seu significat ple.

Això, es una evidència, i reclamar un cop més això, es la tàctica de seguir marejant la perdiu de voler un reconeixement que mai tindrem de part d’Espanya, sinó es unilateralment per part nostra i un sigui una realitat consolidada.

Per tant, ens podem estalviar la vergonya i entrar en aquest dia de la marmota de peticions de fa 300 anys i que tots sabem que mai seran una realitat, sinó assumim que nomes depenen de nosaltres.

FINS QUAN AQUESTA IMPUNITAT

Ahir a la sessió de control vam tornar a veure com el grup més xenofob de la cambra, Ciudadanos, muntava el seu numeret insultant al President Torra al crit “d’okupa”. Alhora Sabrià per Esquerra, acusa al President Torra de manipular la realitat amb la JEC i el President de la Cambra catalana.

Efectivament, Carlos Carrizosa amb el seu estil de baixa estopa i la seva mala educació habitual va acabar demanant al President que marxi i que es un ocupa en el seu càrrec. Davant això el silenci de Torrent va ser molt preocupant.

Alhora Sergi Sabrià critica al President la seva petició a Torrent per recuperar l’escó, exculpant la JEC i posant la responsabilitat al President del Parlament i li ha recordat que qui el retira i segresta el vot es la Junta Electoral, recordant que la mesura ja ha estat recorreguda per la Cambra.

Primer cal dir, que aquests quinquis de la política anomenats Ciudadanos no poden insultar i faltar al respecte un dia si i un altra també com si fos el més normal i deixar així la cambra catalana en un no res permanent. Davant aquest insult, entenc que el President del Parlament hauria d’haver fet el toc d’atenció corresponent i demanar rectificacions immediates que en cas de no ser ateses provoquessin l’expulsió del Diputat. No es pot deixar insultar a ningú, i encara menys a la màxima autoritat del país amb el silenci com a còmplice.

Pel que fa a Sabrià, la petició del President te tota la lògica, i més desprès de sortir a la llum les irregularitats de la JEC amb membres a sou de Ciudadanos o Populars prenen decisions. Segurament el sistema podrit espanyol en farà cas omís amb aquest escàndol, però el Parlament hauria de posar la democràcia per davant i restaurar allò que mai s’havia d’haver acceptat amb la restauració de l’escó. Per tant, sí, la responsabilitat es de Torrent, i posar com excusa el recurs corresponent amb un sistema podrit es d’un cinisme fora de lloc.

El seu viratge cap a l’autonomia cada cop es un fet més apreciable, i validar unes institucions totalment desacreditades es acceptar el sistema i voler enganyar a la societat catalana. Els interessos partidistes son una cosa i l’altra es no respectar el més mínim la presidència de tots els catalans, sigui qui sigui.

Fins quan aquesta impunitat.

NOVA PLANTOFADA EUROPEA

La nova resolució del TJUE sobre Valtonyc i la mala utilització de la seva euroordre automàtica, deixa un cop més la sensació d’aquell “Spain is different”, i ho es perquè senzillament ja una bona part de la Unió Europea amb estructures democràtiques consolidades com la justícia i un Estat on evidentment la falsa transició de la Dictadura a la pretesa democràcia, es una quimera encara molt llunyana.

També es certifica si es que calia que la decisió de l’exili va ser un encert per posar en evidència aquesta xacra judicial ancorada en el temps i moguda per la venjança i el nul respecte als drets de la ciutadania. De fet les úniques victòries de l’independentisme des de l’1 d’octubre son aquestes, i malauradament cap més.

L’opció de lliurar-se a la justícia espanyola dels nostres presos polítics, evidentment mereix respecte però des del punt de vista dels drets personal es errònia i els fets ho demostren dia a dia. Com diu la Nerea Rodríguez “Què tal els jutges europeus?”

Què tal els jutges europeus?

per Nerea Rodríguez

Nova clatellada de la justícia europea a Espanya. I ja en són tantes que fins i tot n’hem perdut el compte. Ara, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha donat la raó a Valtònyc, assegurant que Espanya va utilitzar malament l’euroordre automàtica contra el raper. La justícia espanyola ha quedat de nou en entredit, i ha estat precisament l’exili qui l’ha deixat en evidència.
Després d’aquest nou revés, ressonen amb força al meu cap les paraules que va pronunciar l’exconseller a l’exili Toni Comín aquest dissabte des de Perpinyà. “Què tal, els jutges belgues? Què tal els jutges alemanys? Què tal els jutges escocesos? Què tal el TJUE?”, preguntava Comín al govern espanyol. Cap resposta. Ni ara, ni mai. L’Estat està prenent consciència, a força de bufetades, que l’actuació sense límits del seu sistema judicial només funciona dins del seu territori.

A poc a poc -i no sense sacrificis i patiments personals-, s’està demostrant que Espanya és un estat on els dissidents polítics no hi tenen cabuda. Però també s’està posant de manifest que l’exili va ser una decisió encertada, sobretot estratègicament. Ha servit per posar en evidència el sistema judicial espanyol, ancorat en el franquisme. I així les coses, la pregunta continua esperant resposta: “Què tal la justícia europea, govern espanyol?”

NO ENS ENGANYAREU

Escoltem Jessica Albiach, la líder de Catalunya en Comú Podem com ens diu que parlar d’unilateralitat es donar per morta la via del diàleg. Al mateix temps Rufian ens diu que sigui quin sigui l’acord s’ha de votar en una consulta pels catalans. Dues idees que donen vida amb aquest engany que sembla no es pot denunciar

Efectivament, Albiach, d’aquell partit que te tants principis com tota la resta i ens diu que la unilateralitat ja va fracassar, igual que el Govern independentista que voldria progressista. Rufian pel seu costat contempla que l’acord PSOE i ERC en forma de consulta s’ha de poder celebrar encara que no sigui d’autodeterminació i ells hi donaran suport, davant el dubte, democràcia ens diu.

Pel que fa a la líder de Podem, sembla que ens vulgui esborrar la historia, si la unilateralitat ha estat la via, es per culpa d’un Estat, representant per un Goven on el seu partit hi es representat i en forma part que va utilizar la violencia i posteriorment la repressió per acabar amb la democracia, per res més. Una via no exclou l’altra. La via acordada es i será sempre la primera opció, però ens hauria de dir que a l’altre costat la porta sempre es tancada, que ens proposa llavors, mès enllà de marejar la perdiu amb Governs progressistes, com si la independencia no fos progresista, i ho pintes com una involució, per cert el que ella deu defensar amb els companys de viatge que han buscat a les institucions.

En Rufian, segueix a la seva, ara ens descobreix que l’acord podría no ser com exercir el dret a l’autodeterminació i si qualsevol altra cosa, que ell ho avalaria per donar el vot als ciutadans, suposo aquest cops sense policía darrera. Aquesta es la famosa taula que ens han venut. Jo creía que la part catalana en aquesta te dos objectius principals, el dret a l’autodeterminació i l’ammistia dels presos, res més, es veu que no que això tampoc era veritat i davant la imatge de la Taula parany, no hi ha res més. Si li sembla podem votar per més inversions a rodalies per exemple i tots contents.

Un engany que cada cop es veu més de grans proporcions i que no es correspon amb la realitat al carrer, no ens enganyeu més.

PERPINYÀ: MIRATGE O PUNT DE PARTIDA

Aquest dissabte vam veure a Perpinyà la capacitat que l’independentisme de base te de mobilització, i de pas perquè no dir-ho de desvinculació de tàctiques partidistes de curta volada amb l’anhel de victòria sense embuts.

Efectivament, el símbol del President Puigdemont i els exiliats amb les seves victòries judicials contra l’Estat i la seva condició d’eurodiputats son una llum que la societat te com a referent i Perpinyà va ser això, més enllà dels discursos, la voluntat de victòria i de fer efectiu allò que va quedar bruscament en standby amb una rendició total davant un Estat ferotgement repressor i venjatiu.

De fet l’enganyifa que Clara Ponsatí va posar al costat de la taula de diàleg, va quedar refrendada amb l’enviament de controls policials a la frontera per evitar el que era inevitable, l’èxit de l’acte i la seva repercussió a Europa. Tanmateix un altre fet va ser com uns eurodiputats amb immunitat son rebuts i actuen per tota Europa, inclosa França i no poden creuar els Pirineus.

Aquests dos fets entre d’altres son ben clars de la nul•la voluntat de diàleg del Govern espanyol, i que els que encara ens volen fer combregar amb rodes de molí queden en evidència. Tàctiques de partit per donar aire a Sanchez i refredar un procés que la gent no oblida. Segurament això es el que alguns partits els hi va agradar menys de l’acte per la seva lluita per la hegemonia autonòmica esclar.

Un fet remarcable va ser com Esquerra o la CUP no van participar com si que ho haurien d’haver fet en l’acte i que un cop més deixa aquesta unitat imprescindible en un no res.

Segurament el Consell de la República, més enllà de sigles hauria de portar aquesta unitat des de baix que definitivament superi els partits que encara no han entès el clam de la societat des de baix, aquella que no pregunta al del costat a quin partit vota en benefici de l’objectiu final.

El més gran obstacle son els mateixos partits i les seves dinàmiques al marge d’això.

Suposo que les lliçons son per aprendre, i els lideratges haurien de tornar a posar en la mateixa línia els representants de la societat i la mateixa, d’altra manera la batalla es perduda.

Perpinyà, pot ser un miratge o un punt de partida.