31 de març Darrer dia de març. I sensació d’hivern. Cel gris, de tonalitat belga. Humitat de tímida rosada. Quietud inquietant. El temps, en aquests dies, és com un rellotge que avança per la inèrcia, sense un sentit determinat. El país és com una mena de gran cartoixa sense espiritualitat. Dia, com els altres. Feina,
30 de març Em plantejava aquest dietari com a un document intimista, amb reflexions de vocació més o menys literària, descripcions minimalistes, continguts lleugers, pensaments més o menys intimistes. Sovint em passa que l’articulista assagista que ha anat devorant a poc a poc l’historiador, també vulgui cruspir-se l’escriptor. Tanmateix, hi ha moments que, com diuen
28 de març Ensopiment. Escassa inspiració. Un diumenge més amb una quietud inquietant. És curiós com el temps no s’aprofita tant com hom voldria si no hi ha una mínima planificació que t’obligui a portar una agenda. He deixat penjat el dietari un parell de dies. Feines puntuals i poques ganes conflueixen. Represa d’algunes lectures.
Fer la crònica d’una exposició a la qual no has anat no sembla quelcom assenyat. Un dels preus a pagar per aquest estrany període és perdre’t esdeveniments culturals als quals no pots faltar. És el que m’ha passat amb l’exposició que es va inaugurar i encetar al Museu de l’Empordà de Figueres i el Museu
27 de març El confinament que va impulsar Pla a redactar el seu Quadern gris no és comparable a l’actual. Clausurar la universitat no implicava fer vida de poble –una vida horrible!, no es cansava de repetir– al seu Palafrugell familiar. És en els seus apunts, els contactes habituals amb família, amics, coneguts i saludats, on
26 de març Els dies s’escolen en una dinàmica rutinària procliu a l’esterilitat. Avui, a més, ha fet un dia fred i hivernal. A Girona, plovia i podria haver nevat, tenint en compte els quatre graus que marcava el termòmetre. Dia amb més comunicacions, videoconferències on l’ensopiment ens porta a incrementar lentitud en els reflexos.
24 de març És curiós aquest efecte de relativització del temps en aquest estrany període de confinament. Imagino que, com a mamífers bípeds que han passat milers de generacions entremig de la natura, a l’aire lliure, tendim a desorientar-nos en la reclusió. És com una estranya hivernació activa. És com si fóssim ermitans d’Alaska a
23 de març Dia d’àmplia interrelació social. Via Jitsi meet, per descomptat, un sistema que sembla que s’està imposant per fer reunions virtuals, i que em va semblar veure que feia servir el President Torra des de la Casa dels Canonges per parlar amb els consellers. Dia de reunions i de tasques pendents, que faciliten
22 de març Diumenge. Avui no he sortit al carrer ni per exercir el ritual d’oxigenació de comprar el pa. De tota manera, ha estat un dia relativament actiu. He llegit el diari –on he comprovat que la meva horrorosa sensació després d’escoltar la intervenció en directe del president espanyol és compartida a bastament–. He
21 de març Dissabte. Un dissabte estrany, com una setmana estranya, com un moment estrany. El confinament es fa realment difícil, no tant des d’un punt de vista físic, ni tan sols espiritual, sinó perquè el virus de la incertesa acaba fent mal. Certament, aquest matí pensava en els viatges en vaixell que, per posar
20 de març Avui, tècnicament, comença la primavera. Les coses segueixen igual, amb una quietud exasperant. De manera inconscient, segueixo rutines, aquests mecanismes psicològics que tracten de construir il·lusió de seguretat. Penso en el postgrau que vaig fer, ara fa més de vint anys, sobre pedagogia terapèutica. I precisament, parlava d’això: de les rutines com
19 de març Sant Josep. A les portes de la primavera astronòmica. Fins i tot, al matí ha fet un sol prometedor, de finals d’hivern amb de cel pur i aire net, com si hagués plogut. Tanmateix, els carrers continuen amb aquesta atmosfera inquietant instal·lada a la superfície. Mentre vaig a buscar el pa, la
18 de març Escric desordenadament, sense una planificació prèvia, sense el típic guió que elaboro quan em faig la il·lusió d’escriure sobre alguna cosa seriosa o transcendent. Escric de manera improvisada, com imagino que haurien de ser els dietaris, anant d’un lloc a l’altre, sense ordre ni concert, amb voluntat de perdurar i esdevenir efímer.
17 de març Escric a la caiguda del sol. Bé, aquesta és una imatge literària, car el sol avui no l’hem vist enlloc. Seguim en un estrany, solitari i silenciós hivern. Se senten, lluny, lladrucs de gossos. De tant en tant, algun cotxe. És curiós com la circulació, al meu barri, molt episòdica, m’evoca aquella
16 de març M’he despertat aviat. Deu ser la rutina pròpia de dilluns. I també certa inquietud, car la primera cosa que he fet és reconfigurar el mòbil. La setmana passada, abans que l’apocalipsi col·lapsés el nostre sentit de normalitat, vaig fer el pas de canviar de companyia de telèfons. He de reconèixer que, com