Fa dies que m’hi poso, però malament. Ara dues pàgines, ara uns paràgrafs a l’atzar. Però ara, després del te roig que acabo de prendre, començaré la lectura seriosa i distreta del Campanaret, de Josep Pla (Destino i Edicions 62, 1987). Tinc tota la nit per endavant. I cafè. Una altra relectura. I potser us
Els fars de la nit. Els records imaginats. Les lectures breus.
Boscatge d’alzines que diviseu la mar dels vaixells de vela, porteu la salabror allà on torna la nit i ens fa companyia. Oliveres, canteu, els bedolls mandregen a les vores dels rius. Canteu, oliveres, sobre les rosades i sobre les tardors, sobre el temps de collir i els dies de florir.
La Merlès té un ramat de cabres d’aptitud lletera que des del 2017 pasturen els verals de la masia del Mimó, a Vacarisses. Can Mimó és una realitat gràcies al projecte Life de Montserrat, però sobretot gràcies a la il•lusió i l’empenta de la Merlès, que és enginyera agrícola i amb la qual m’hi lliga
Avui, 25 de març, dia litúrgic de l’Anunciació del Senyor, plau de rememorar aquell passatge de les Geòrgiques, d’Ovidi, que diu: ‘Aleshores, el Pare Omnipotent, l’Èter, baixa en les pluges fecundes cap al si de la seva alegre esposa i barrejat amb el seu gran cos, ell, que és gran, nodreix tots els embrions.’ Cita
Catalunya, allò que explica la cultura catalana, no pot prescindir de les obres de Joan Amades per entendre’s amb la resta del món. Tampoc la cultura europea, però en aquest terreny que desconec a fons no vull entrar. I això és així per la voluntat de rigorositat de l’autor a l’hora d’emprendre allò que l’apassiona.
Ací visqué l’ermità. Jo no el vaig conèixer pas. Ací, en esta coveta, visqué qui fou l’ermità envoltat de pi i garriga, a la vora de la Pietat, a la serra de Godall. Ací visqué l’ermità, un devot, bon capellanet, místic de l’olivera i l’aregelaga i el timó, del romer i la matissa, de la
Una altra relectura, esta volta d’Amades: La màgia del nom (Deriva, 1992). Una primera edició d’un text inèdit a cura de Josep Martí, qui també signa el pròleg. La primera lectura que vaig fer d’en Joan Amades van ser Les millors rondalles catalanes, editades per Barcino, si no recordo malament. Un aplec molt amè i
Este ordre tant meu, la casa llimpia, los llits endreçats, lo terra lluent, la cuina feta, tot ben posadet, lo terrat banyat, lo planter regat, les plantes verdes, los dies volant, cada lectura. Em manques i et vull perquè t’estimo. La roba estesa, el silenci, al matí, la tarda blanca, la nit serena,
De petit jo volia ser pescador, mariner. Tenia una gran afició a la pesca amb canya i el cas és que tenia força traça. Més que no pas ara, tot i que d’ençà que vaig tramitar a Vinaròs el ‘titulín’ per poder pescar puc dir que també he gaudit amb les moixarres. Jo no vaig
Relectura breu i amena de l’adaptaciô que J. Cortés fa de l’Odissea (Bromera, 2001), d’Homer. L’Odissea és dels clàssics que vaig llegir durant els anys d’alumne a la universitat. Va ser el primer any, per a l’assignatura d’Història Antiga, que impartia la professora Dolors Molas. Uns anys després llegiria una adaptació comentada de la Ilíada,
No tinc ombra, ni misteri, i passejo quan el sol surt i mandrejo quan escalfa. No tinc ombra, ni misteri, soc fet de nit i de dia, indiferent allò que hi ha o existia. No tinc ombra, ni en voldria, però tinc un nom que es respira.