Vaig descobrir n’Elisabeth Kübler-Ross amb el seu best-seller La mort. Una aurora. Me’l vaig llegir íntegrament un matí tot passejant pels camps de Vilalba dels Arcs, a la vora d’on cada Setmana Santa representen la Passió. Hi ha lectures que, certament, no et deixen indiferent. I aquesta n’és una. I ho és sobretot perquè l’autora parla
Passejada nocturna amb l’amic Toni, que avui s’ha instal•lat al poble. Parlem de literatura mentres passsegem les meues gosses domèstiques i observem la fauna marina del port. Los crancs blaus i els llissals. Les minves de gener permeten vore’ls com si es poguessin agafar amb les mans. Per fi ha arribat la frescor, per cert
El dolor -el dolor físic- és potser el mal més desesperant que hi ha. I potser per això quan desapareix se sent un alleujament com a mínim proporcional al dolor ocorregut. És un alleujament que té una relació molt estreta amb l’alliberament. Perquè hom no es guareix, sinó que s’allibera del llast de la malaltia.
Tinc pedres al ronyó. Des de fa uns dies que sento la rèmora del còlic i em medico preventivament. Les infermeres i el metge del Clínic de Barcelona, d’una humanitat i d’una professionalitat enorme, aturaren un dolor que s’albirava més intens del que patia fa uns dies, abans de tornar al poble, a casa. Des
‘És a voltes prestància, de cercar riquesa en la mercaderia, si hom no s’hi arrisca massa, i també de donar a interès, dins límits d’honestedat. Els nostres avantpassats tingueren per bé, i ho posaren en lleis, que el lladre fos condemnat del doble, i l’usurer de quatre tants més. D’aquí es pot entendre com tenien