ALBERT CORTES MONSERRAT

Escoltant ahir la reacció de la direcció d’Esquerra davant el segrest confirmat per part de l’Estat espanyol a Oriol Junqueras, vaig veure clar que tot en la seva mesura forma part del mateix marc mental.

Efectivament, ens van parlar d’un brexit judicial, una comparativa trobo encertada, ja que la concepció d’Espanya no passa per obeir judicialment la Unió Europea quan les seves resolucions li son contraries, però posar com a protagonista a la dreta i ultra dreta espanyola com a responsable de tot i per tot exculpant el socialisme espanyol i l’esquerra de l’Estat ja es una presa de pel intolerable.

Tot sembla predestinat a una mesa de diàleg on l’interlocutor ha segrestat el lideratge del seu davant i on la repressió judicial, institucional es ferotge amb un nul respecte a la societat, la democràcia i qualsevol cosa que intenti anar en contra d’aquestes actuacions. Una taula on el dret a l’autodeterminació ja ha estat negat, on la situació dels presos amb la coartada judicial per la nul•la separació de poders estatal no variarà i on la repressió contra la voluntat popular serà i es el pa de cada dia, es a dir una taula sense sentit.

No constatar que el PSOE es un element més del règim del 78, col•laborador necessari i sense pudor d’aquest tuf d’antic règim que mai ha abandonat Espanya i d’aquesta comèdia de transició per en realitat seguir mantenint el mateix concepte centralista, imperialista i violent de l’Estat, es senzillament un cinisme de grans proporcions, al seu costat com a blanquejador un Podemos que com hem vist pot acceptar vots a Barcelona de la dreta casposa de Valls abans de buscar a les teoriques esquerres, però en canvi a l’Estat demana els suports de les esquerres com alternativa a la barbàrie de l’altra costat.

El PSOE del 155 no es millor que el bloc de la dreta, però el seu cinisme es superior, veure com dirigents preguntats per la decisió del Suprem d’ahir, sortien amb la cantarella que s’han d’acceptar les resolucions judicials, es veu que no totes caldria afegir i amb l’estructura estatal al seu favor es fer trampa i voler enganyar.

La reacció d’Esquerra deixant en res ràpidament el que 24 hores abans havia dit la portaveu del Govern de la Generalitat en forma de garantir la presència de Junqueras a Estrasbourg es paradoxal i una broma macabra.

En definitiva, un marc mental on ens volen instal•lats i que no camina precisament cap a la culminació d’una República.

Ahir escoltàvem la portaveu Budó explicant que respecte el dret d’Oriol Junqueras a ser a Strasbourg el proper dilluns exercint com eurodiputat tenien previst garantir la seva presència amb diversos plans.

Francament i desprès de dos anys de desencís no es creïble, i nomes de cara a la galeria i del victimisme posterior es pot entendre declaracions com aquestes. La Generalitat no ha desobeït en res a l’Estat i tots ho sabem, per tant aquesta decisió depèn exclusivament del Tribunal Suprem i la seva decisió cosa que sembla dura però la realitat ho certifica.

Avui el TS haurà de decidir sobre aquesta qüestió així com la inhabilitació del President Torra, i aquesta decisió serà la que finalment acataran. De fet ja sabem que tot es belluga en el terreny de l’esperpèntic, ja que el Tribunal Europeu en el cas de Junqueras ho ha deixat molt clar i per tant un Estat democràtic alliberaria el vicepresident del seu segrest i anul•laria el judici il•legitim, en un Estat com Espanya això encara es discuteix i no soc optimista al respecte, ja que amb una democràcia low cost, trepitjar els drets de les persones no es un problema.

Un altra cosa es la manera de fer del nostre Govern integrat pels dos partits que segueixen amb la seva lluita fratricida per governar una autonomia, i alhora segueixen fent gests estèrils i falsos per semblar que es fa un altra cosa sense cap resultat tangible i saben que no han fet cap pas per complir el mandat de la República de la ciutadania.

Es un cas de respecte a la societat que ha traspassat tots els límits, si tant injust creuen que es, que evidentment ho es i més des de la sentència del Tribunal Europeu, ho tenen senzill, obrir la cel•la i emparar el seu dret com eurodiputat amb immunitat, no cal esperar res, evidentment no ho faran, ja que una cosa es la paraula i l’altra els fets i aquest últims ja sabem que son escassos per no dir inexistents.

Es el fum de la Generalitat.

Després de la investidura espanyola ha quedat clar que el Rei es patrimoni del feixisme més recalcitrant, i això ho ha promogut ell amb la seva gestió sense que sembli que li preocupi massa com diu en Jordi Barbeta. Alhora veiem com un cop aconseguit l’objectiu presidenciable, Sanchez comença a mostrar com es amb l’endarreriment de la formació de Govern, espero no sigui una premonició del que veurem els propers dies.

Només criden “Viva el Rey” els que cridaven “Viva Franco”

Jordi Barbeta

El debat d’investidura s’ha desenvolupat més o menys com estava previst i, es miri com es miri, l’elecció de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol tot i no aixecar grans expectatives ni generar entusiasmes sí que ha contribuït a traslladar la política espanyola de la histèria a la serenitat. Després vindrà el que vindrà, però avui la sensació és que la societat espanyola en general se sent més alleujada que ahir, malgrat els piròmans de la caverna. El més transcendent del debat d’investidura, el que ha marcat una inflexió, és el canvi definitiu de la ubicació política de la monarquia. Quan l’extrema dreta i la ultra ultra dreta, com ha dit Pablo Iglesias, s’apropien de la figura del Rei, el monarca té un problema i un problema greu de supervivència política.

A partir d’ara Felip VI no podrà anar pel món proclamant que Espanya és “una democràcia madura, sòlida i forta” com va dir al Fòrum de Davos a risc que li recordin que a Espanya ja només criden “Viva el Rey” els mateixos que abans cridaven “Viva Franco”. I s’ha arribat a aquest punt perquè el mateix cap de l’Estat ha volgut que sigui així seguint una estratègia a la defensiva contrària als seus propis interessos.

Felip VI va fer el discurs del 3 d’octubre pensant probablement que identificant la monarquia amb la unitat d’Espanya taparia els escàndols que afectaven la família i que van forçar un relleu exprés i gairebé clandestí a la Corona. Tanmateix, donant suport a l’“a por ellos”, el monarca s’ubicava immediatament en un bàndol, donant per perduts els republicans catalans, però sense tenir en compte la diferència entre l’opinió pública espanyola i l’opinió publicada, que és més espanyolista que veritablement espanyola. No tots els espanyols, ni molt menys, donaven ni donen suport a l’”a por ellos”.

El monarca no sembla gaire ben assessorat quan insisteix en els seus discursos intentant agradar i assegurar-se el suport de les forces més reaccionàries de l’Estat. El missatge principal en el discurs de la Pasqua Militar resulta dubtosament democràtic quan proclama “el compromiso del Ejército con España y la Constitución”. Per aquest ordre! Separant els dos conceptes i posant un per davant de l’altre, qualsevol militar pot considerar, com ja han afirmat alguns inspiradors, que ha arribat l’hora d’intervenir.
Els reis no són elegits, però basen la seva legitimitat en un consens social fora de dubte. Quan un rei deixa de ser estimat per una part dels ciutadans, quan deixa de ser una figura indiscutible, només pot mantenir-se en el càrrec per la força o sotmetent-se a la voluntat popular democràticament expressada. I no sembla que el referèndum monarquia / república formi part de l’agenda del nou govern “progressista”.

Ara bé, ha començat una legislatura molt difícil per al govern PSOE-Unidas-Podemos, un govern legítim que el bloc de la dreta ha decidit boicotejar sistemàticament des del Parlament i des de les institucions de l’Estat que dominen. I estant disposats a fer-ho abanderant la figura del Rei. Si Felip VI no és capaç de desmarcar-se i desautoritzar-los i les forces reaccionàries de l’Estat aconsegueixen enderrocar el primer govern de coalició d’esquerres sota la dinastia borbònica, el que vindrà després serà un compte enrere, més llarg o més curt, però inexorable cap a la tercera república.

La ratificació per part de l’Eurocambra dels nostres 3 diputats: Puigdemont, Comin i Junqueras, que ja apareixen en la web del mateix i son esperats com qualsevol altra escollit el proper dia 13 en la sessió de la cambra.

Això pèr un Estat membre nomes hauria de ser una resposta, en el cas dels exiliats deixar de fer el ridícul amb les euroordres i en el cas de Junqueras el seu alliberament i nul·litat del procés judicial posterior tal com mana el Tribunal Superior Europeu.

Espanya, no tant sols no fa això de moment, sinó que el Tribunal Suprem encara no ha pres la decisió, i les parts com la Fiscalia fan cas omís, i l’advocacia de l’Estat ho defensa parcialment, dret a assistir al ple i posterior retorn a la presó. Per si fos poc aquest organ d’arrels feixistes com la JEC que es creu per damunt del be i del mal, ordena la seva inhabilitació com eurodiputat i deixa en un no res les més elementals normes democràtiques, els Tribunals superiors europeus que lògicament son també els espanyols i els drets dels votants i de l’Eurocambra.

En definitiva, un xoc, anava dir de legitimitats, però no es així, nomes hi ha una legitimitat i tots els Estats membres l’han de complir, sense alternatives. Si el dia 13 Junqueras no es a la sessió parlamentària i amb la nul·litat d’un judici que mai es podia dur a terme per la seva immunitat hi haurà un frau monumental que entenc la Unió Europea no pot tolerar.

Fins aquí hem arribat, si fa els ulls clucs, el poc prestigi i seriositat que se li suposa definitivament haurà passat al cubell de les escombraries sense remei.

Tolerància zero amb el feixisme, ja està be la broma.

La decisió d’avui de la Junta Electoral Central per inhabilitar el President Torra immediatament i retirar-li l’acta de Diputat, i per postres negar el dret d’Oriol Junqueras al seu escó d’eurodiputat es senzillament un cop d’Estat.

Un dia per recordar, un Estat ancorat en un règim passat i una concepció dictatorial de la democràcia segueix embogit i avui un organ menor com la JEC s’atreveix a destituir un President escollit per un Parlament sobirà que alhora ha escollit un poble. Tot per una pancarta que reclamava drets fonamentals i que no va retirar a temps. Senzillament es un acte que defineix perfectament un Estat perillós pels drets de les persones i de la societat en general.

No ens trec responsabilitats, ja que vam permetre la destitució d’un President escollit per l’aplicació del 155 i posteriorment vam veure com finalment l’Estat escollia qui havia des ser el nou president i qui no podia ser-ho, i ara molt em temo acceptarem que un altre President sigui expulsat.

Dit això, potser ha arribat el moment de la desobediència institucional i no acatar aquesta cacidada antidemocràtica, un xoc de legitimitats que per força ha d’acabar amb una nova República o com a mínim un nou referèndum per validar-ho. A cada nou pas embogit i repressiu de l’Estat acceptat, es una invitació al següent i així evidentment no podem continuar.

Europa crec que també hauria de fer algun gest, ja que la desobediència als Tribunals Europeus no pot quedar impune. En clau interna crec que el pacte de la vergonya del PSOE amb Esquerra i la famosa taula de negociació del fum ja ha rebut els primers acords, i com veiem segueixen en la mateixa direcció d’abans, si els queda una engruna de dignitat han de votar no amb aquesta investidura i forçar així noves eleccions espanyoles, altra cosa seria una burla macabra a una societat ja prou colpejada per la repressió sense límits i uns representants incapaços de donar un pas endavant.

Caldria ara recordar als senyors de VOX, Ciudadanos, Populars, PSOE i Podem que això es un cop d’Estat, i que com a societat democràtica que som hem de dir prou amb aquesta venjança sense límit i aquests atacs sense fre per un nacionalisme caspós i miserable contra un poble que senzillament vol decidir el seu futur a les urnes.