ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

RAJOY SENSE ESCRÚPOLS

Com diu en Jordi Galves, Mariano Rajoy reflecteix a les seves memòries la seva incapacitat per governar i sobretot la seva nul·la capacitat política amb Catalunya i la manera de tractar un problema democràtic. Malauradament i de moment no hem millorat massa en aquest aspecte, per no dir gen.

Mariano el pompós

Jordi Galves

Ara que surten les seves memòries fixem-nos en el llenguatge que gasta. El llenguatge et delata com un regueró de sang delata un assassí. I la veritat és que Mariano Rajoy, expresident del govern espanyol, és un curiós fenomen lingüístic que no deixa ningú indiferent amb tants assassinats a la lògica i a la gramàtica que duu acumulats a la biografia. Probablement ens vam fixar en la seva peculiar personalitat gràcies, precisament, a la manera que té de parlar. Quan era vicepresident del govern espanyol i, davant de la catàstrofe ecològica del Prestige, va creure convenient que del que havia de parlar era dels famosos “hilitos de plastilina”, amb hilarant gest de gran solemnitat tècnica, de capità de vaixell que té la situació sota control. Sempre s’ha presentat com un moderat polític però és només una exageració més. En realitat és més dur i radical que José María Aznar. Ningú autènticament moderat té la gosadia de ser tan abusivament espontani en contra de la lògica. O tan animal, segons com es miri. Seva és la frase: “Quien me ha impedido cumplir mi programa electoral es la realidad”.

A mesura que va anar acumulant poder va incrementar l’exhibició de les seves capacitats expressives. Tothom recorda el famós discurs que descriu de quina manera els veïns d’un municipi n’escullen l’alcalde o la sentència d’expert coneixedor de terrissa: “La cerámica de Talavera no es cosa menor, dicho de otra forma: es cosa mayor”. No s’hi pot fer més, a l’expresident li agrada molt el llenguatge sentenciós i presumeix dels coneixements més inesperats i sorprenents. Com quan proclama que “A veces la mejor decisión es no tomar ninguna decisión, que también es tomar una decisión” o quan cita Galileu: “Como decía Galileo, el movimiento siempre se acelera cuando se va a detener”. O quan fa una pregunta als de Podemos: “¿Ustedes piensan antes de hablar o hablan tras pensar?”. La renyada que, per exemple, va dedicar a Pablo Iglesias durant la primera moció de censura, és digna dels millors destructors del llenguatge humà: “Cuanto peor mejor para todos y cuanto peor para todos mejor, mejor para mí el suyo, beneficio político”. Digues-la unes quantes vegades. Mai no l’acabes de valorar prou, per molt que la repeteixis, per molt que l’estudiïs. No hi falta ni hi sobra res, és una frase senzillament perfecta i impossible d’imitar com impossibles d’imitar són les grans troballes de la creació humana. I és que Mariano Rajoy fou també el creador d’un personatge importantíssim del discurs polític espanyol, banyat per la cursileria populista i popular, un personatge sense nom conegut com “la nena de Rajoy”, una imaginària ciutadana, menor d’edat i idíl·lica, a la qual volia dedicar ingents esforços com a president del govern espanyol.

Tenint en compte que oficialment treballa com a registrador de la propietat i que tampoc és un feiner acreditat, avui sorprèn força que hagi estat capaç d’escriure tot solet un llibre de memòries polítiques. Probablement haurà rebut ajuda. El llibre és tan eixut i escàs que, no cal dubtar-ne, es deixa fora la vena surrealista i embogida del personatge, el millor del personatge, l’experiència humana del poder d’algú que va assegurar que “para mí, ser presidente del país es la pera”. El que sí que recull és el llenguatge sentenciós i pompós de Rajoy, el llenguatge d’una Espanya grandiloqüent i miop que va ridiculitzar Pedro Muñoz Seca a La venganza de don Mendo. Don Mendo Rajoy, quan parla del conflicte català no demostra cap empatia, cap comprensió, no se sent president del govern dels catalans de cap de les maneres, en cap moment. Hi trobem, això sí, les conegudes mostres de supèrbia espanyola: “tamaña desfachatez”, “cúmulo de ilegalidades y tropelías”, etcètera.

A TOCAR

Quan la situació és més compromesa o albirem un cel negre i fosc, la ironia sempre es una vàlvula d’escapament per on treure les nostres frustracions.

Veient ahir la posada en marxa de la legislatura espanyola, amb baralles reals per una cadira, amb membres de partits feixistes a la Mesa de la cambra, o querelles al TC anunciades pels típics juraments dels partits independentistes que no son res més que una anècdota o com diuen “postureo” de pa sucat amb oli.

Afegint unes negociacions dels republicans amb els socialistes on s’escolten propostes o oferiments com desenvolupar l’Estatut, que es veu que es un mèrit i no una obligació. Una comèdia trista que encara tindrà altres actes per arrodonir-la.

Amb aquest poti poti com deia la ironia de Bernat Dedéu sempre es una bona solució, encara que realment sigui trista.

Demano perdó

Bernat Dedéu

Un home d’honor com déu mana ha de saber acceptar quan s’erra i demanar perdó amb humilitat. Diumenge passat vaig escriure aquí mateix que els diputats catalans (concretament els de la CUP) anirien a Madrid a viure del cuento practicant la desobediència de caca-pet-cul-pixarada i a exercir la revolució-des-del-sofà. Però, talment com si la providència volgués esmenar-me, els nostres gallardíssims representants han aconseguit que la meva horripilant prepotència i que els meus espantosos apriorismes quedin com el que són; pura xerrameca. Així la diputada d’ERC Marta Rosique que ahir, com a secretària de la Mesa d’Edat rectora de la sessió constitutiva del Congreso, va gosar citar alguns dels presos condemnats per la sentència del Tribunal Suprem (començant pel seu propi cabdill), davant la posterior reprimenda del president caduc i barbut d’aquesta temporal instància.

Per si fora poca la gosadia, aquesta nostra jove diputada va tenir el valor de perpetrar aital acte d’insubordinació amb una samarreta on hi resava el mot “Independència” il•lustrada amb les banderes de Galícia, Catalunya i Euskadi. Des del temps de Jon Idigoras, i fins i tot m’atreviria a dir que des dels trets dels esbirros d’en Tejero, que la cambra baixa dels espanyols no vivia un acte de sorneria com aquest que ara us narro. De fet, m’atreviria a dir que la caiguda i posterior lesió d’Ariadna Lastra, així com la profusió de coixos i d’invàlids que poblava les butaques del Congreso, es degué a la sobtada por que sentiren els diputats espanyols davant d’un possible retorn de la independència unilateral. Havia de ser una diputada ben jove com Rosique, certament, qui esmenés les meves sospites de vellard amb un autèntic cop deu peu als picarols del sistema.

Però la política d’ERC no estava sola car, mercès a les noves tecnologies, vam poder comprovar com la diputada de la CUP, Mireia Vehí, ens proporcionava un cop d’estat a Espanya encara més adamantí. La cap de llista dels cupaires, en plena votació pels membres de la Mesa, va dipositar una papereta a l’urna on hom hi podia llegir els mots “amnistia i autodeterminació”, convertint així automàticament el seu vot en nul. És molt gros. És molt jèvit. Ca fort, tia. Jo de veritat que flipo, tronco. Realment, amb accions així el Congreso serà fucking ingovernable i això de la llibertat ens arribarà amb els pixats al ventre. Però Vehí tampoc caminava sola, i ses senyories de la corda van decidir guanyar-se el sou doctorant-se en plàstica: alguns escrivien “llibertat”, altres hi afegien el llacet groc. Jo em pensava que la Laura citaria un poema de Margarit, però no vaig tenir sort.

Insisteixo, capcot. Un columnista ha de saber quan no està a l’altura de les circumstàncies. Després dels actes de rebel•lia de la sessió d’ahir, i en espera que els fonaments del Congreso s’enfonsin per la valentia dels nostres representants (i sobretot de les nostres representantes), no només demano perdó de genollons, sinó que poso a disposició del director el meu càrrec d’articulista a El Nacional. Un home que dubta i escarneix no mereix jornal. Un articulista que es fot injustament dels nostres màrtirs ha de ser relegat a escriure a la premsa espanyola. Demano perdó a la Marta, a la Mireia i sobretot a la Laura, a qui els espanyols persegueixen de nou, total per quatre xavos mal repartits. Jo pensava que només era un escriptor nefast. Ara comprovo que soc un mal patriota i, sobretot, un nefast futuròleg. Es nota a l’ambient. Estan molt nerviosos. Ho tenim a tocar.

LA LÒGICA DEL FISCAL

El Fiscal Zaragoza, un dels membres del Judici farsa als nostres presos polítics ens diu que el procés ha estat pitjor que el cop de Tejero, cosa que dona idea del tarannà de la justícia espanyola i la indefensió de la democràcia.

En una entrevista al Marroc, assegura que el procés i el referèndum son més perjudicials que el cop d’Estat de Tejero al 1981. Ja que en el primer la democràcia ha estat devastada i en el segon en va sortir enfortida. Els dos son alçaments ja que volien substituir la legalitat democràtica per mitjans il•legals. El procés ha portat alteracions a la convivència que serà molt difícil recompondre. Pel que fa la violència diu que pot ser física però també intimidadora, acabant amb les critiques als Mossos i el seu paper.

Realment, escoltant aquest fiscal, tothom pot entendre molt bé quin tipus de democràcia farsa hi ha a l’Estat espanyol i quina mentida ha estat la transició de l’àntic règim a l’actual, on les estructures i poder no ha canviat de mans ni de sistema.

Comparar un cop d’Estat militar amb armes dins la cambra de representants espanyola amb donar la paraula a la societat en forma de vot per solucionar els conflictes, es infame i totalment esperpèntic. Ens diu que amb Tejero la democràcia va sortir reforçada, deixant de banda el paper del monarca sempre fosc en aquest assumpte, en qualsevol lloc que el sistema suporta un alçament militar i triomfa, sempre es un reforç, en el cas del procés no ho ha estat perquè la resposta del sistema no ha estat democràtica, sinó intolerant i repressiva, deixant la base de qualsevol democràcia, el poble, en un no res amb violència inclosa contra el mateix sense manies.

La convivència mai es un problema en una societat moderna davant unes urnes, i on el règim que sembla enyorar el Fiscal de pensament únic no es possible, i la pluralitat ha de ser acceptada amb normalitat. Per últim tornar a criticar els Mossos quan van confiscar més urnes que la brutalitat policial espanyola, es absurd i una gran mentida.

De fet parla de violència quan el mateix judici farsa ho ha desmentit canviant la rebel•lió per sedició, cosa que sembla ignorar el magistrat.

En definitiva, una prova clara del tarannà d’un Estat podrit en les seves estructures i sense respostes democràtiques per oferir.

DESMUNTANT FAKE NEWS

El món del control i manipulació de la societat, bàsicament es per aquell que imposa el relat ajudat dels mitjans de comunicació i poders fàctics que donin veracitat als inputs que es volen estendre.

Les memòries de Rajoy ens fan descobrir allò de que convocar eleccions el 2017 com alternativa a la declaració d’independència portaria a no aplicar el 155 cosa que molts van aprofitar per fer pressió i evitar la seva tragèdia. Ara descobrim que era mentida, però com sempre passa amb les mentides del poder, això passarà desapercebut i la historia seguirà falsejada sense remei.

La mala digestió del fals relat

José Antich

Començo a notar que són legió els que se senten al•ludits i amb el cul en l’aire per les memòries de Mariano Rajoy explicant, amb tota contundència, que hagués aplicat el 155 de la Constitució en tots els supòsits aquells dies finals d’octubre de 2017. Rajoy no necessitava un pla B perquè el seu era el pla A: posar punt i final a la humiliació que havia suposat l’1 d’octubre, el desconcert institucional que es va produir i els passos cap a la independència de Catalunya.

Hi va haver un relat fake que es va implementar des del deep state amb la complicitat i tota la força de polítics, mitjans de comunicació, editorialistes, opinants i amanuenses diversos que consistia a donar carta de naturalesa al fet que si el Parlament no proclamava la independència el 155 de la Constitució quedaria a l’armari. Avui sabem que aquest relat, del qual participava òbviament a més del PP governant el PSOE de Pedro Sánchez, només buscava paralitzar Puigdemont i Junqueras ja que Rajoy havia passat de pantalla.

L’embolcall del poder és tan enorme i abassegador que en un moment de tan extrema dificultat econòmica dels grans diaris de paper qualsevol relat s’obre pas amb unes facilitats impensables temps enrere. Ho veiem diàriament encara que l’allau informativa de notícies en contra sembri dubtes sobre la veracitat de les coses. Ho acabem de veure en el judici del procés amb un reiterat missatge de l’Estat entossudit en anomenar cop d’estat i de rebel•lió uns fets que mai no ho van ser i unes acusacions de sedició que trontollen a Europa.

És tal la força del relat únic que aquest dimarts, per exemple, es premiarà en un acte del diari ABC, amb presència dels reis, una vinyeta publicada al mateix diari relativa a la persecució que es va produir dels professors de l’institut El Palau de Sant Andreu de la Barca. A la vinyeta apareix un nen assegut al seu pupitre, amb la mà aixecada, sobre qui es projecta l’estàtua de la llibertat de Nova York i una veu que pregunta: Que aixequin la mà els fills de guàrdia civil. El Premi Mingote es lliura —així figura al web de la Casa Reial— “per la seva evocació de la lluita per la llibertat de tots que fa el benemèrit cos”.

El tema de fons no és que l’ABC premiï la Guàrdia Civil, que és en l’ADN del diari, i tampoc que el guardó el lliuri Felip VI. Sinó que s’esculli una vinyeta que respon a fake news i que només va formar part d’una campanya de descrèdit de l’escola catalana. Després d’acusacions infundades, algunes avalades per la Fiscalia, dos jutjats de Martorell van acabar arxivant a l’estiu les greus denúncies contra els professors. Aquesta circumstància invalida per si sola que es premiï una vinyeta d’un relat fals. Però això a qui li importa?