ALBERT CORTES MONSERRAT

La Fiscalia ha demanat una vista per revisar la prorroga de la presó preventiva dels Jordis, que el proper dia 16 al fer dos anys acaba el termini legal que es pot prorrogar 2 anys més si així ho decideixen la judicatura espanyola.

De fet la Fiscalia diu que es un tràmit necessari, ja que si no hi ha sentència abans del 16, els Jordis haurien de ser posats en llibertat ja que no hi ha principi acusatori. Aquesta vista es podria fer per videoconferència i no caldria el seu trasllat a Madrid.

Es una aberració de grans proporcions, aquest malson no te cap altre nom que tortura i a l’alçada d’un Estat intolerant, venjatiu i podrit en totes les seves estructures que segueixen aferrades a alló que anomenaven “los principios del movimiento”. El seu odi sense fronteres deixa al marge el patiment d’aquestes persones i concretament dels Jordis, que recordo en el seu moment presidents de dues entitats civils, sense cap prova de violència contra ells, i amb unes imatges dels fets davant la Conselleria d’Economia on en tot moment van vetllar per la no violència i pel diàleg amb els ocupants a l’interior. Cap fet, cap paraula els pot acostar a cap manera violenta. Les mentides dels testimonis al Judici farsa han passat per sobre de les imatges reals que no han volgut visionar quan tocava per no deixar en evidència una vergonya judicial sense cap garantia.

Dos homes de pau, condemnats per les seves conviccions, això s’en diu presos polítics arreu del món, i no en tenen prou amb dos anys entre reixes sense condemna que ara per les deliberacions finals dels jutges i la seva sentència poder ser duplicats sense miraments i mostrant un cop més com la nul•la separació de poders amb filtracions que van en totes direccions dona un cop més a la inexistent democràcia espanyola.

Ho tornarem a fer, deia en Jordi Cuixart, i es cert , no hi ha altre camí. La revenja d’aquell que es creu guanyador i que el seu tarannà el fa creure que amb la repressió, la presó pels nostres liders i el maltracte a tot un territori, el problema desapareixerà. Una greu errada equiparable a la que les forces independentistes han comés al no complir les mateixes lleis que van aprovar al Parlament i no fer efectiva la República quan tocava.

Alguns parlen encara de diàleg, però amb un Estat torturador això no es possible i ho saben perfectament. Les seves lleis ja no poden ser les nostres ni les de qualsevol democrata i persones amb un mínim de humanitat, la desobediència pacífica es el camí i no hi ha dreceres possibles.

El xou de Ciudadanos amb la moció al Parlament s’ha acabat, el resultat ja era una realitat denegada i encara que la llei ho permet, utilitzar unes institucions per fer campanya electoral es un frau i una falta de respecte, que de fet demostren que la cambra els importa ben poc i representar els seus votants encara menys. Un tot s’hi val sense pena ni gloria que com descriu en Jordi Galves va mostrar la mesquinesa dels arguments d’alguns.

EL PARLAMENT I LA MARQUESA

Jordi Galves

Ben poques ganes tenia ahir d’anar al Parlament. Però hi vaig anar com un sol home. El dia a Barcelona era esplèndid. Hi havia turistes amb calça curta, l’estàtua del general Prim resplendia com si fos nova i les cotorres dels arbres mantenien els seus debats habituals, amb rèpliques i contrarèpliques, tan incomprensibles com perfectament educades.

A dins del palau del Parlament, en contrast, no es va produir cap controvèrsia digna d’aquest nom, cap debat encès, i això que es presentava una moció de censura contra el president Torra. Tothom sabia que no aconseguiria els vots necessaris i la reunió va esdevenir un simple tràmit, una formalitat buida. Un teatre dolent, sense convicció i sense ganes. Els uns jugaren a provocar i els altres a no deixar-se provocar. Els representants polítics, tots, van dir exactament allò que s’esperava que diguessin, amb una formidable manca d’imaginació, d’oratòria, de profunditat. Fou una col•lecció de tòpics i de llocs comuns que s’anaven repetint i combinant i recombinant fins a la nàusea, fins a la degradació lamentable de la funció parlamentària.

Ara es parlava de democràcia, de convivència, de línies vermelles, de presumpció d’innocència, ara es tornaven a fer girar les mateixes rodes de molí que ni uns ni altres s’empassaven, que si la democràcia així i aixà, que si els problemes reals de la societat catalana, que si la legalitat, que si jo sóc més que tu i que si tu no ets tan bon ciutadà com jo. Ni els actors ni el públic podien dissimular la degradació d’un Parlament que ja no pot legislar ni debatre res sense el permís de qui exerceix realment el poder: els jutges. Quim Torra es mantindrà en la presidència exactament fins que vulguin els magistrats i no hi ha Lorena Roldán que valgui. Una diputada desconeguda que ni té categoria política, ni pensament propi, ni lideratge ni cap qualitat destacable, deixat de la d’haver estat escollida pel cacic. Van presentar Roldán com a presidenta alternativa com podien haver presentat la Dama del Paraigua.

El president Torra no va parlar perquè no hi havia res a dir. La sessió va començar puntual a les deu del matí però alguns escons encara estaven significativament buits. A les deu i deu va aparèixer, amb cara de son, Carles Riera. Maria Sirvent arribà a les onze i vint-i-quatre minuts. El vicepresident Pere Aragonès a les onze i trenta-un minuts i el conseller Bargalló a les onze i cinquanta minuts. Poc temps després es va suspendre el ple fins a la tarda i el bar es va omplir. Als passadissos els periodistes van envoltar els polítics com papallones que busquen la llum i allà van repetir exactament les mateixes vaguetats que s’havien dit dins de l’hemicicle. Totes? No.

Quan Cayetana Álvarez de Toledo, en visita provincial, va prendre la paraula davant les càmeres va pretendre elevar el to del debat. I va dividir els dos blocs de la cambra catalana entre civilització i barbàrie. O el que és el mateix, entre els espanyolistes i els catalanistes. Costa d’entendre que una doctora per la universitat d’Oxford com ella pugui cometre errors de cultura general tan escandalosos. Si s’hagués mantingut en la línia rudimentària de Roldán no s’hauria descobert la impostura intel•lectual de la senyora marquesa.

No, il•lustríssima, civilització i barbàrie no són dos conceptes antagònics com va estudiar i deixar escrit Walter Benjamin, el gran pensador jueu i perseguit polític. Civilització i barbàrie són en realitat una mateixa cosa, com van demostrar els conqueridors espanyols a Amèrica. I els cultíssims nazis que van dur a la cambra de gas sis milions de jueus, tot respectant les lleis vigents del seu país.

Molt s’ha parlat del procés català fins ara i sobretot del fets dels últims 2 anys on la repressió i la retallada de drets va en augment i no sembla tenir aturador davant la paralisi catalana.

Si mirem al món i sempre salvant les distàncies i el context podem trobar llocs amb problemàtiques similars a estudiar, un podría ser Hong Kong i la seva lluita contra la repressió xinesa. Aquesta revolució dels paraigues com se l’anomena ens podría donar moltes claus del nostre futur.

Primer deixar clar que hi ha límits a la dictadura xinesa que dins la Unió Europea semblen inviables a pesar de tot per l’Estat espanyol, no veig els tancs esclafant fent a una plaça pública com a Tian an Meng, però els nivells de control de la societat, la represssió sense mesura amb unes forces de l’ordre aliades del sistema i contra la població, i una societat en definitiva totalment que nomes ha de servir per treballar pel sistema i seguir les seves instruccions sense dret a replica podrien ser dues gotes bessones.

Aquesta lluita pacífica, excepte en alguns casos suposo inevitables creant el caos dins la ciutat i perseverant en el temps amb manifestacions continues, son un caldo de cultiu que Catalunya potser hauria d’estudiar. La gent hauria de trencar les cotilles dels seus partits porucs o interessats i agafar el total protagonisme disposada a tot per capgirar la situació, això requereix un compromís total difícil d’aconseguir i alliberar la ment de partits i representants assumint el protagonisme en primera persona.

Davant un Estat com l’espanyol es evident que no hi haurà diàleg i que les retallades aniran en augment sense mesura, els actes simbòlics han de quedar enrere deixant pas a actes efectius que siguin un problema pel mateix Estat i un foc d’atenció internacional, cosa que ara ja no som.

Segur que es un canvi de paradigma, però ens hem de preguntar fins on estem disposats a arribar per defensar els nostres drets i tindrem la solució. Un Estat colonialista com Espanya nomes se’l pot vèncer des de dins i sent realment un problema sense fre.

Ahir va fer 2 anys del discurs del Monarca espanyol validant la violència i el “a por ellos” amb total impunitat. Diu que tornaria a parlar, o sigui res de penediment. Com diu Gemma Aguilera aquest hereu del franquisme va deixar clar qui son els seus subdits i qui no. Que tothom prengui nota.

El BORBÓ TE VIA LLIURE

per Gemma Aguilera

Fa dos anys que el màxim representant de la monarquia espanyola apareixia a la televisió amb la gran bandera d’Espanya de fons per enviar un missatge indigne i fora de tota moralitat democràtica contra una part dels seus “súbdits”. Emparava la brutalitat policial de l’1-O i amenaçava a perpetuïtat una ciutadania pacífica i indefensa davant d’un Estat amb el monopoli de la violència. 2,3 milions de catalans havien comès el crim de qüestionar democràticament el règim que sosté el negoci de la monarquia i les elits polítiques i econòmiques madrilenyes.

Fa dos anys, Espanya es va sentir humiliada. Ni els serveis d’intel•ligència, ni les clavegueres ni la Guàrdia Civil i la policia no van trobar ni una sola urna. Malgrat la violència brutal, la gent va protegir amb el seu cos els col•legis electorals. El Borbó s’adreçava als espanyols per tranquil•litzar-los amb un ‘a por ellos’, un ‘a por ellos’ que sobretot pretenia blindar la monarquia il•legítima continuadora de la legalitat franquista davant la legitimitat d’un Parlament hereu de la legalitat republicana. Avalava la violència per respondre a les crides al diàleg des de Catalunya, i protegia el poder polític, econòmic i judicial deixant a la intempèrie els ciutadans que, havent-se cregut que Espanya era un Estat de dret, protegien els valors democràtics.

El monarca alimentava aquell 3 d’octubre un relat guerra-civilista contra un republicanisme naixent que es negava a continuar legitimant una Transició violenta i pensada exclusivament per enriquir uns pocs i empobrir una majoria. Dos anys després, la crida del rei a la repressió contra els demòcrates s’ha cronificat. A hores d’ara, Felip VI té via lliure per influir sobre tot un país. A l’Estat cap partit no qüestiona ni de lluny, aquesta monarquia. Ans al contrari, el PSOE és el seu principal valedor. Garantia de futur.

Ara es el Consell d’Europa que en un document per fí equipara Espanya i Turquia pel que fa a drets i tractament dels presos polítics. Una vergonya i derrota per un Estat que cada cop queda més en evidència davant el món.

Efectivament, aquest informe es important i alló que molts venim dient des de fa temps pel que fa als drets i llibertats de Turquia i Espanya va prenen cos i veiem com dues gotes bessones es van apropant. La violència estatal des de fa 2 anys es impròpia de qualsevol règim democràtic i cada dia en veiem nous exemples, ara amb un nou intent per apropar el terrorisme i l’independentisme català quan tot el món ha vist i admirat el caràcter pacífic del moviment, un dels seus millors tresors. Ja res sorprén en el règim del tot s’hi val. Ahir mateix el TC va anul·lar la creació d’una comissió per part del Parlament sobre la monarquia espanyola deixant clar que aquest apartat hereu del franquisme no es pot tocar i molt menys investigar, una barra lliure propia dels Estats d’altres règims i que aquí perdura amb tota la seva cruesa.

De fet, les properes eleccions estatals, veiem com el règim ha trobat un nou aliat perfecte per eliminar alló que no desitgen amb la persona d’Errejon. La negativa de Podem a acceptar totes les condicions del PSOE ha portat aquest nou actor que dividirà aquest espai i que atenció ahir escoltavem dient que encara que el Govern de Sanchez apliqui el 155, la llei de Seguretat Nacional o ves a saber que inventaran demà no serà obstacle per pactar i donar suport a un nou Govern diu progressista. Si aquesta es la definició de progressisme que te Errejon ja podem plegar. Tant li fa aquesta aberració, tant li fa aquesta vergonya democràtica, tant li fa la repressió, mirarà a un altre costat per complir amb el seu pacte amb el règim, que ja el recompensarà pels seus serveis. Tot plegat molt trist.

Com deia Espanya i Turquia tant lluny i tant aprop alhora. No es respecten els drets fonamentals, i es deixa el poble com un mer actor secundàri sense pes. Definitivament el Consell d’Europa farà bé en escampar als quatre vents el que s’amaga darrera l’Estat espanyol que ara ja amb la careta fora ensenya la seva manera de fer.

El segon aniversari va passar i es la constatació que la gent va per davant de les misèries dels nostres representants, encara que sense lideratges es fa difícil veure com es pot anar endavant. Ahir més enllà de la bona gent que fa tot hi més per seguir reclamant els seus drets, escoltem els partits donant valor l’1 O quan porten dos anys que li han tret tot amb un fals discurs paralitzant. Escoltar com li pregunten al President Torra pel Ho tornarem a fer, i no pot respondre ja que malauradament es una frase buida i veure com des de Brussel·les es creen o articulen noves entitats però que com moltes altres en desconeixem la utilitat. Crec que com diu en Bernat Dedéu som fills de l’1 d’octubre i cal recuperar aquest esperit per damunt dels nostres representants amb claredat. Unilateralitat i passos endavant, no hi ha altre formula o el proper any tornarà a ser un aniversari agredolç.

Soc fill de l’1 d’octubre

Bernat Dedéu

Soc fill d’un temps i d’un país que va aconseguir muntar un referèndum d’autodeterminació i que, només dos anys després, s’embadocava amb complaença mirant les popes enllumenades de Montserrat. M’agradi o no, això és el que podré explicar als nanos que vindran, tot fent cara de nostàlgic, mirant a l’infinit i, si el metge encara ho permet, cardant-me una altra pipada. Si arribo a sortir de la cosa precària i poder parir-los, els contaré que, en un país de bocamolls i de milhomes, vam aconseguir guardar unes urnes, resistir les hòsties de la policia i votar tot això de la llibertat de la tribu. Però després, i aquí potser citaré Xirinacs per fer-me el savi, els diré que la política ho va malbaratar tot, que les promeses van incomplir-se i que els meus coetanis van preferir el sou al compromís amb els electors. Jo soc fill d’això, diré als infants, com un boig que intenta caçar bombolles al cel.

Quan ens vam inventar això del referèndum (els seus enemics, per castrar-lo abans d’hora, l’anomenaven RUI), la gent dels partits ens mirava com si estiguéssim bojos. Pensaven que amb el simulacre del 9-N ja n’hi havia prou, que això de comptar-nos ja ho havíem fet i que s’havia d’eixamplar més la base (la traïdoria, com tot en aquesta vida, té el copyright inimitable dels convergents). Nosaltres pensàvem que no, que un referèndum no només era l’única forma de superar la gasiveria dels partits catalans i els seus interessos mesquins a curt termini, sinó que la promesa d’aplicar una votació, a més a més, retrataria la naturalesa violenta de l’estat. En això segon, com certifiquen tantes ferides i un ull perdut, no ens vàrem equivocar: dissortadament, la premissa inicial fou errònia i els partits van tenir-nos massa por, van rendir-se i preferiren la poltrona al risc alliberador.

Pesi a qui pesi, a dia que passa la força de l’1-O es va perdent i s’esvairà encara més si condemnem l’independentisme a la manifa i a la performance. Ahir, quan remirava les imatges dels electors defensant el seu vot, i pensava en la gasiveria amb què els polítics s’han rentat el cul amb la dignitat de la gent, m’havia d’empassar llàgrimes de ràbia. És molt difícil sobreviure enguany a Catalunya, a no ser que siguis tan cínic com per refugiar-te en la nostàlgia o en el ressentiment. El meu país és el de la gent que va abraçar-se a l’urna i que no va tenir por que li trenquessin la cara, la tribu d’una gent que ja ha viscut prou simulacres i prou jornades històriques i que tenia la simple pretensió de posar-se al centre de les seves prioritats vitals. Però tot això, a hores d’ara i si som sincers, ja ha passat i serà molt difícil que reneixi. Les coses, amics meus, mai no es poden tornar a fer igual.

Jo soc el fill d’una victòria d’un jorn que s’enyora en l’horripilant parsimònia dels dies posteriors a l’1-O. Soc el producte d’uns capatassos que m’han robat l’escassa il•lusió que tenia. Encara no he dimitit de la ciutadania, ni de l’esperança, però em cou la pebrotera per tot allò que hauria pogut ser i ha acabat en un silenci incòmode. Espero que els nanos del futur s’enfadin molt amb mi i que s’indignin davant la meva superioritat moral quan els digui que, per molt que lluitin, no hi ha res a fer. Jo soc fill de tota aquesta immensa merda. I aquesta seria, bàsicament, la meva espantosa contribució als fets d’octubre.

Aquest mandat congelat avui fa 2 anys i com podríem dir, el més calent a l’aiguera. Dos anys que han passat moltes coses però una destacaria per sobre com es l’incompliment flagrant dels representants amb la ciutadania que ha portat les conseqüències que tots sabem.

Efectivament, es van aprovar les lleis addients, tant de Transició nacional cap a la República, o sigui els primers passos de la mateixa si era necessàri i de l’instrument que si la ciutadania ho validava com en qualsevol democràcia normal en un referèndum es durien a terme. Ja sabem la historia, la mobilització i organització ciutadana mai vista per protegir les escoles, aparició de les urnes i paperetes, el voluntariat per totes les tasques i la superació de tots els obstacles tècnics que l’Estat anava intentant per convertir la jornada en inviable i fins hi tot la protecció amb els nostros cossos i de manera pacífica contra la violència salvatje policial espanyola que com la millor de les dictadures militars va repartir estopa amb l’objectiu d’impedir la democràcia com sigui, un relat que tots sabem.

Sabiem quan aquella mateixa nit el nostre Govern va fer la valoració de la jornada i amb el missatge de traslladar els resultats a la nostra cambra parlamentària per fer-los efectius com deia la mateixa llei aprovada en el mateix i amb un Estat que havia quedat en evidència davant tot el món i desorientat per la situació. La continuació també la sabem, incompliments per part nostra deixant la iniciativa a l’Estat i acabant fent una Declaració tard i malament sense cap efecte pràctic i deixant la ciutadania astorada i sense reacció entregant la repressió que vivim actualment, la presó amb judicis farsa per part dels nostres dirigents i l’exili per altres, i el que políticament es més preocupant acceptant les normes en joc espanyoles inclosa la tria del President de la Generalitat i la guerra autonòmica dels nostres partits que seguin el fil que venia de Madrid donant per mort el referèndum, demanant referèndum acordat i acceptant les tesis de l’invalidesa del mateix com si res.

Aquesta es la situació, i farem be a recordar-la quan avui els nostres partits recordin un mandat democràtic que van incomplir i que més enllà de la data commemorativa volen en un calaix ben tancat per sempre deixant el mateix en el millor acte de desobediència del poble català com a lema i enterrant un vot vinculant cap a resoldre la independència.

Moltes emocions guardades en aquell dia i que mai marxaran, però ni oblit ni perdó.