ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ENGANY ALS VOTANTS?

Les declaracions de Rufian sobre que no era independentista, era Republicà i d’equerres sembla que no han causat gaires escarafalls, però tal com diu en Cotarelo em semblen molt greus pel país i pels seus votants en particular. Sembla que últimament ens estem acostumant que el que votem posteriorment no es respectat i que els parametres que ens presenten els partits per donar la nostra confiança tampoc son certs.

Davant aquest engany de grans proporcions, caldria respectar la societat i fer un canvi de rumb amb la sinceritat per davant i deixar la paraula a la ciutadania que per suposat un cop donada si pot ser fos respectada. Segurament demano massa.

Per la independència de Catalunya i la llum de la veritat

per Ramón Cotarelo

Unes quantes reflexions sobre l’enutjós i molt previsible assumpte de les declaracions de Rufián amb motiu de la presentació del seu llibre a Madrid. El presentador va ser l’ideòleg de Podem, Monedero que, el seu dia, va justificar l’aplicació del 155 a Catalunya amb el següent empàtic raonament: “l’article 155 de la Constitució calia aplicar-ho a Catalunya perquè els independentistes s’havien tornat bojos”. Per descomptat, l’expressió és una redundància perquè per a un espanyol molt i molt espanyol com els de Podem, un independentista és un boig des del principi. No “es torna boig”, ho és per definició.

Els independentistes, és a dir, els que defensem la separació de Catalunya d’Espanya com el millor des d’un punt de vista també d’esquerres, segons aquest geni espanyol, estem bojos. No és el cas de Rufián. El seu seny queda patent des del moment en què no és independentista, segons les seves pròpies paraules.
La frustració i la ràbia de molta gent en llegir això, a la qual el signant d’aquest article se suma, van convertir les xarxes en un incendi. Si això és cert, si el portaveu d’ERC, no és independentista, s’hauria d’haver dit abans de les últimes eleccions, les espanyoles, les europees i les municipals. Més que res perquè els electors sabessin què estaven votant i no els enganyessin, com ha succeït.

Però no només no es va explicitar el que, segons sembla, és l’ànim dels dirigents republicans, sinó que es va donar a entendre el contrari, sistemàticament, induint als votants a pensar que, en triar ERC, estaven votant per la República independent. Junqueras va fer diverses declaracions protestant molt indignat que algú cregués ser més independentista o més republicà que ell. Perquè hi havia i hi ha de fa anys el rumor que ERC no és independentista. Rumor alimentat pel fet que els seus principals dirigents (Junqueras, Tardà, Aragonès, etc.) fan declaracions ambigües amb freqüència, que inciten a dubtar del seu esperit independentista. I no una o dues vegades sinó sempre.

Cada vegada que els republicans parlen de la independència hi ha enrenou d’indignació i els declarants es queixen sempre que les seves paraules s’han tergiversat, falsificat, tret de context i altres plagues d’Egipte. Sense adonar-se, segons sembla, que si sempre que parlen cal desmentir, culpar el context, parlar d’interpretacions falses, és perquè menteixen en l’explicació del malentès, que no era un malentès sinó un benentès: aquests senyors no són independentistes ni ho han estat mai.
Per això Junqueras ha de repetir insistentment que ningú és més independentista i republicà, que ell simbolitza la independència i la República, encara que ell mateix i els seus seguidors i ajudants facin i diguin cada dia el contrari. D’aquí l’enèsim embolic amb les declaracions de Rufian a Madrid. Davant el sentiment de rebuig que susciten, s’amunteguen els aclariments, les explicacions, els desmentits amb què els republicans acostumen a adobar els seus confusos pronunciaments. Els de l’interessat, els de la premsa i els dels sol•lícits servents de l’hegemònica ERC que, per descomptat, no aclareixen res i tampoc estan per això, sinó per seguir fingint i marejant la perdiu de la República espanyola, falsa quimera de l’esquerra espanyola i la catalana assimilada.

Perquè res és més fàcil que aclarir dubtes d’una vegada per totes sobre l’independentisme d’ERC. Que Tardà o Junqueras convoquin una roda de premsa amb una declaració d’una frase: Esquerra Republicana de Catalunya és una organització independentista (si també vol dir que és republicana i d’esquerres, coses irrellevants en l’ocasió, endavant) que dirà i farà el que sigui necessari per aconseguir la independència de Catalunya aquí i ara. Res més. No cal estirar o encongir les bases, pactar, repactar o contrapactar amb altres o tirar-li polsos a tothom.
Al president Puigdemont no li cal desmentir cadascuna de les seves declaracions, ni afirmar als quatre vents que és independentista i republicà.
Per què? Perquè és la realitat, clara i cristal•lina. El president de la República catalana a l’exili és independentista sense confusió ni ombra de dubte. Per això volen tots acabar amb ell com sigui. I quan dic tots, són tots, fins els qui volen “sacrificar-ho”.

Perquè l’única veritat de Catalunya és la independència. És una veritat clara i transparent, a digui Agamèmnon o el seu porquer.
La resta? Declaracions que, oh desgràcia, sempre s’interpreten malament.

LA REALITAT DEL FEIXISME ESTRUCTURAL

Escoltant la Fiscalia i part acusatoria del Judici Farsa, conjuntament amb la resolució dels Tribunals aturant l’exhumació de Franco del Valle de los Caidos, s’arriba a la conclusió que el feixisme es un sistema estructural amb diferents formes per subsistir com en el cas de l’Estat.

Una rebel·lió normativa ens diuent entre altres perles, tota una sublevació per alterar l’ordre constitucional, una violència sense límits guiada pels líders independentistes, i una utilització de les institucions pels seus fins. Proves tant esfereidores com un tuit de Carme Forcadell “El dia 1 a votar sense por” o el matons del carrer en les persones de Jordi Sanchez i Jordi Cuixart. No segueixo per no repetir coses increibles que pensavem mai escoltariem per justificar un relat fantàstic que malauradament enviarà unes persones innocents a una condemna dura i severa com exemple. Curiosament una rebel·lió que més enllà de les paraules no tenia res preparat, ni control del territori, ni estructures d’Estat, ni com vam acabar veien cap intenció de complir amb les lleis aprovades al Parlament en base als resultats de l’1 d’octubre i posterior Declaració. De fet l’esperpent es tant gros que els autèntics violents que van saltar totes les normes com a mínim d’una civilització normal, actuant com a mers instrument d’un Estat impositiu i sense respecte a la ciutadania, les forces policials son les víctimes i els pobres votants els agressors ferotges.

Aquesta comparació em recorda a l’altre tema d’ahir on el Tribunal atura la sortida de Franco del seu lloc, i on llegim la resolució on no es anomenat Dictador ni un sol cop i per si fos poc el seu periode de Cap d’Estat el situen el 1936, o sigui en periode de República i validant com no podia ser d’altra manera que era la victima i tots els reprimits i enterrats als vorals de les carreteres els agressors. La història es repeteix sense fre i l’Estat es un especialista en convertir els botxins amb víctimes i les víctimes en botxins. Un clàssic.

Desprès d’això uns seguiran venen que volen ampliar la base com si això fos cabdal i altres seguiran amb el discurs de fer República cada dia, dos conceptes que no volen dir res, i on la realitat del feixisme estructural hi passa pel damunt sense oposició.

EL XOU DE BARCELONA

La cursa per l’alcaldia de Barcelona dona per moltes contradiccions i idees que crec que ja estan pactades de fa temps i simplement embolcallen el producte per presentar-lo a la societat. Posar a l’eix dreta a esquerra davant quan l’eix que ha marcat la societat es independència o autonomia, transversals les dues es faltar a la veritat i dir clarament que el context actual no els agrada i volen tornar al context autonomic on tant a gust podien repartir el pastis.

Ara resulta que l’Ibex és d’esquerres
Iu Forn

Resum del que s’ha publicat fins ara sobre els pactes postelectorals a BCN: la nit que vam saber els resultats, Ernest Maragall es va veure alcalde i va fer un discurs com a tal. I Ada Colau va fer un discurs de “hem perdut i no seré l’alcaldessa”. Però aquella nit en Miquel Iceta va trucar a Colau i li va dir que no es donés per vençuda perquè hi havia alternatives.

A partir d’aquí ha vingut el joc de les cadires, amb combinacions tan diverses com impossibles (algunes): Esquerra-Comuns, Comuns-PSC-Esquerra, Esquerra-Comuns-Junts, Esquerra-PSC-Junts, Comuns-PSC-Ciutadans, Comuns-PSC-Valls sense Ciutadans. Pactes, alguns dels quals ja van néixer difunts, pobrets. Per allò que cantava María Dolores Pradera, però aplicat a la política del “Devuélveme mi amor. Para matarlo. Devuélveme el cariño que te di. Tu no eres quien merece conservarlo. Tu ya no vales nada para mí. Devuélveme el rosario de mi madre y quédate con todo lo demás. Lo tuyo te lo envío cualquier tarde. No quiero que me veas nunca más”.

Quedem-nos, doncs, amb els dos pactes més factibles, ara per ara.

1/ Esquerra-Comuns. Aquest planteja el problema titulat “Què passa amb Colau?”. Perquè en aquest supòsit l’alcalde seria Maragall, com a partit més votat, i no sembla que Colau s’hi quedés fent de primera tinent d’alcalde, oi? Però llavors podria aprofitar per marxar a refer l’alternativa d’uns Comuns sense candidat al Parlament en unes eleccions més o menys pròximes. I allà, depenent dels resultats, potser sumar un bipartit amb Esquerra que permetria als de Junqueras acabar de fer-li la desitjada OPA hostil a JuntsxCat i convertir Colau en vicepresidenta.
L’altre problema és com justifica Esquerra davant l’opinió pública indepe no incloure en el pacte a JuntsxCat, actuals socis al Govern del país i sobretot socis en el projecte “de país”.

2/ Comuns-PSC-Valls sense Ciutadans. Aquest és el pacte favorit d’això que anomenen “les elits” de la capital i fa dies que ens el bombardegen per Twitter, mar i aire. L’objectiu és que BCN no tingui un alcalde indepe. Com sigui. Fixi’s que fins i tot s’ha ofert el gran Bou (PP)! I en això estan. Els mariscals que guien la tropa defensen des de les seves privilegiades atalaies que si Valls és elit, JuntsxCat també. I no pot ser negar a Colau el suport del “vallisme” i, en canvi, veure bé que Maragall pacti amb la dreta de JuntsxCat.

La qüestió és que llavors aquest colauisme gran defensor de la classe obrera ha d’explicar per què accepta el suport de la dreta rica i realment poderosa de l’Ibex i demonitza la dreta catalana que va pel món amb una sabata i una espardenya i a qui l’Estat vol esclafar com sigui. I després ha de convèncer a les bases que els comprin l’artefacte i que les bases no surtin corrent.

Tot plegat, una feina de macramé molt entretinguda visualment i que promet grans moments. Sobretot perquè, com deia el gran savi Josep Català: “Miri’m la boca. La veu? Veu que la tinc petita? Doncs no pretengui que combregui amb rodes de molí!”.

TORNAR AL PACTE FISCAL?

Les declaracions del Vicepresident Pere Aragones en forma de recuperar el document signat a Pedralble per iniciar el diàleg amb l’Estat i d’estar disposat a negociar un nou sistema de finançament son el símptoma del poc respecte a la ciutadania catalana en les seves diferents formes.

Aragonés sense rubor ens proposa tornar deu anys enrere amb el pacte fiscal del President Mas que va rebre un cop de porta i ara negociar un finançament a la baixa sobre aquella proposta i això si reclamar un cop més diàleg sense renúnciar a l’objectiu final de país. Aquest reflex de la distància entre partits i societat cada cop es més gran per vergonya aliena. Crec que no son compatibles un nou finançament autonòmic i el mandat de l’1 d’octubre. Son dues direccions oposades. Una es gestió autonòmica pura i dura com els últims 40 anys intentant vendre un acord com els gran acord, amagant la crua realitat dels números com en les millore èpoques del President Pujol i davant una societat adormida tots amb la medalla posada per vendre fum, i l’altre obeir a la societat que ha fet tot els últims 10 anys i que finalment sota la violència salvatje policial va amb el seu vot validar la independència. Una cosa i l’altra no son possibles.

Realment cada pas que escoltem deixa més clar que no hi ha full de ruta compartit, que no hi ha objectiu comú i que la repressió i el 155 son dues eines que han fet forat. Escoltem Gabriel Rufian pronosticant eleccions pel Febrer i proposant Tardà com a President, tot un desgavell per fer-s’ho mirar. De fet la situació es ben clara, el 155 segueix vigent, control econòmic total i també de la cambra que ha perdut la potestat de nomenar el President i respectar els diputats escollits pels votants com ha quedat ben pales. Davant això i una sentència als nostres presos polítics que ja veiem amb el judici farsa que serà molt dura i que no estan disposats a escoltar ni a l’ONU, i arribar on faci falta. La segona autoritat del país ens diu que vol seguir negociant un nou finançament, es per apagar i marxar directament.

Nomes la societat catalana pot trobar la clau per desllurigar aquesta marxa enrere de la seva voluntat, i caldrà que trobi el moment més aviat que tard abans no hi hagi remei i la partitocracia aconsegueixi torna a una autonomia poc a poc i deixar a l’oblit qualsevol mandat.