Barcelona, un barret i la magdalena de Proust (La flânerie, III)

0
Publicat el 17 de juny de 2019

Han estat quinze dies intensos entre París, València, Barcelona, València, París, Barcelona, amb Joan Fuster i Teresa Colom. Dijous vaig anar a la Universitat de Barcelona per a realitzar una comunicació en el col·loqui predoctoral “Jo escriuré encara que el món s’enfonsi”. Escriptores catalanes a la contemporaneïtat. Hi parlava sobre els nens en la narrativa de Teresa Colom, concretament, en l’obra La senyoreta Keaton i altres bèsties (2015) -per a mi, un dels millors llibres dels darrers anys. Els organitzadors Francesco Ardolino i Helena González, no només van encertar en la coordinació i l’organització, sinó que, a més, ens van tractar immensament bé. González va dir, en acabar, que l’any que ve voldrien fer-ne una segona edició; tant de bo poder tornar-hi!

En acabar, vaig decidir prendre’m el camí de tornada amb una mica més de calma que el d’anada, i vaig anar a peu fins a l’estació d’autobusos. I, sense adonar-me’n, vaig ser a la plaça Catalunya. La cosa en si no té cap importància, ho sé, però en ser conscient on era, vaig buscar, en el cantó, la botiga d’Apple: cinc anys enrere, vaig esbrinar l’última nota que em quedava per saber de la carrera justament allí, en un dels ordinadors. Ho repetisc: la cosa en si no té cap importància, però em va traure un somriure. I, com que em coneixia la zona, vaig pensar que podria fer temps en l’apartat de llibres de l’FNAC.

De sobte, però, vaig veure un barret abandonat en la boca del metro; un barret gris, amb rombes com a decoració i una cinta negra que li pegava la volta, però un barret que ja no tenia amo, que ja no cobriria cap cap. Era gairebé idèntic al que em vaig trobar en el mateix lloc després de descobrir la nota d’Història de la Corona d’Aragó, tot i que més envellit: aquell era blanc; aquest semblava haver-se contaminat dels fums de la ciutat i havia agafat un toc grisós. M’hi vaig apropar i me l’hi vaig quedar mirant; hi havia una certa familiaritat en tot allò i, fins i tot, vaig estar temptat d’agafar-lo, però ho vaig deixar córrer. Si era allí, segurament ja no tindria cap utilitat i no entraria en cap tendència estilística. Quina olor devia fer aquella magdalena de Proust?

Llavors vaig canviar d’opinió: en compte de fer temps a l’FNAC, vaig preferir visitar altres llibreries de camí a l’estació, i vaig preguntar al Google Maps on era La Central (La Calders, a l’altra). El passeig cap a aquest indret em va permetre veure i fotografiar des de fora el Palau de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, que, de nou, no té cap importància, però, què voleu?, a mi em feia il·lusió. Tot seguit, vaig enfilar pel carrer de la Llibreteria fins a la casa dels llibres. Aquesta no era la llibreria “gran” -va dir el dependent a una clienta-, però m’hi vaig tirar uns quants minuts fins a caure en La vida líquida, de Zygmunt Bauman, i Llamando a las puertas del cielo, de Ricardo Romero, “Nega”. Com sempre, al final, em va tocar eixir esperitat fins a l’estació. Barcelona va ser efímera, però la vaig deixar enrere amb el convenciment que, en poder, la revisitaré. El barret hi seguirà, per descomptat, però algun famolenc ja s’haurà menjat la magdalena del francés, i, com aquesta vegada, només serà un element del paisatge. Un element més.