ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ICETA I LA MEMÒRIA

El President espanyol ha decidit proposar Miquel Iceta com a President del Senado a Madrid com a formúla de fum per vendre la seva ma estesa de diàleg sense que en realitat hi hagi res a parlar, ni cap intenció. Iceta ha acceptat i ràpidament han demanat la validació al Parlament català, un pas previ necessàri de moment ajornat.

Els passos, son que per designació autonòmica, el President Montilla ha deixat l’escó, i per ser President de la Cambra, s’ha de ser Senador i cobrir aquesta plaça que el Parlament hauria de validar. Les presses matusseres per deixar enllestida aquesta operació han estat frenades per la majoria independentista de la Cambra i incloses la propera setmana per la votació demanada.

Aquesta nova situació, posa a prova un cop més la dignitat del Parlament i els partits independentistes que no han defensat fins el dia d’avui. Es diu que es un acte de cortesia i que normalment en base als resultats electorals es proposen els Senadors i sempre han estat acceptats. De totes maneres que sempre ho hagin estat no vol dir que sigui obligació, i aquí entraria la dignitat que segur la població agrairia, i que posaria en ridícul aquells eu segueixen defensant fer el de sempre amb el nom “de fer política”, li diuen.

Ara els nostres partits tenen a la mà barrar el pas a Iceta i no validar-lo. No parlo de cap revenja, però considero que enviar aquest personatge, líder socialista a Catalunya, defensor del 155 i a una cambra com el Senado, que precisament va ser la que ho va aprovar amb Populars i Socialistes de bracet seria una nova burla a la ciutadania, als votants de l’1 O i a la democràcia en general. Ells han creuat tots els límits i ara no es pot fer com si res.

Les veus interessades ho venen com una veu de diàleg al capdavant i un gest del President espanyol, tots sabem que es mentida. Ens han repetit un i mil cops que no parlaran del Referèndum d’autodeterminació i tampoc han fet ni faràn cap pas pel suplicatori, ni per retirar uns càrrecs inventats als nostres presos polítics per la part que els pertoca. Crec que es suficient per veure que han trencat tots els ponts i no ens poden traslladar la responsabilitat de refer-los a nosaltres i menys ajudant als que han validat l’actuació estatal.

EL MOMENT DE PAÍS O DE PARTIT

Una interessant reflexió de Roger Castellanos sobre el moment del moviment independentistat, sense full de ruta consensuat i amb un partit que sembla predominant i que confon els bons resultats de partit amb el moviment independentista en general i l’objectiu comú, i això es anar enrere.

Mentrestant: un líder, un partit o un moviment cap a la independència?

per Roger Castellanos

El dirigent d’ERC, Sergi Sol, escrivia el proppassat 29 d’abril un article titulat “Gràcies, germà”, al diari digital ElNacional.cat, en què feia dues asseveracions en relació amb la victòria indiscutible del seu partit a les eleccions espanyoles del 28-A.

Primera: «ERC, amb el lideratge sublim d’Oriol Junqueras [és] l’únic projecte polític que pot dur Catalunya a la República perquè és l’únic capaç de guanyar allí on mai no havia guanyat l’independentisme».

Segona: «Aquesta victòria d’ERC, del republicanisme, de l’independentisme, tanca un debat tan contraproduent com nociu […] El debat de la llista única queda superat, un cop més, per la contundència d’uns resultats».

Paral•lelament, sense fer-ne referència explícita, Joan Tardà publicava una piulada on acabava de reblar aquesta posició: «Desitjo q @Esquerra_ERC deixi de ser només el partit dels republicans i de les republicanes per passar a ser també el partit de la República, com el PSUC en la dècada dels setanta passà de ser el partit dels comunistes, només, x ser també el partit de les Llibertats Democràtiques».

Doncs bé, ja ho tenim: un líder sublim (sic), l’únic partit capaç i l’encarnació en un sol projecte de tot un moviment polític. Líder, partit, moviment, tot articulat orgànicament al voltant de les sigles d’ERC.
L’eco leninista d’aquest
a posició ni m’estranya ni m’incomoda, ans al contrari, donada la meva pròpia tradició política. Ara bé, penso que és un pèl precipitada i que no es correspon exactament amb una realitat que, si realment es donés, podria fins i tot compartir: però no ens trobem davant del Partit d’avantguarda de les classes populars catalanes capaç de conduir l’estratègia victoriosa cap a la consecució de la República Catalana. I això no ho dic perquè ERC no compti, certament, amb un suport social molt ampli entre la societat catalana i a les darreres eleccions majoritari dins del camp del republicanisme, sinó perquè li manca l’element clau per esdevenir el que desitja ser ara i aquí: una estratègia política.

El projecte de vertebrar una “Esquerra Nacional” que s’identifiqui amb un sol partit, tal com ens recordava Joan Tardà a les xarxes socials, fou elaborat en bona part per Carod Rovira i Puigcercós, al marc de l’edició dels governs del Tripartit. Malgrat que aquell episodi acabà amb una important divisió interna (recordem Reagrupament i Solidaritat Catalana), lligat a l’auge del moviment independentista, certament, es va aconseguir realitzar una opa als principals quadres sobiranistes del PSC i d’ICV.

Sembla doncs que (potser des del 21-D) s’ha posat en marxa una operació similar que, després del 28-A, ha quedat confirmada pels propis líders del partit. Ja ho van advertir els Comuns, quan el corrent Sobiranistes va fitxar per ERC, que si els republicans fomentaven el transfuguisme entre les seves files (referent a Nuet i Alamany), això dificultaria possibles pactes postelectorals. Però, diguin el que diguin, l’operació està en marxa i ara com ara els ha sortit bé. Almenys electoralment.

Perquè el problema principal, com deia anteriorment, no és el potencial electoral que pugui tenir ERC, sinó quin és el projecte que articularà aquest partit un cop assoleixi totes les quotes de poder institucional que preveu. Perquè, justament, la seva maniobra electoral s’alimenta de l’ambigüitat pròpia dels partits denominats “Catch All” (que volen “atrapar” votants de tots els espais ideològics) i, això, es produeix tant al seu projecte “d’esquerra” com al “nacional”.

D’una banda, ERC s’ha aferrat al centre polític, espai que ha pogut ocupar, en gran mesura, gràcies a la descomposició de l’antiga Convergència i de la confusió orgànica de l’espai actualment dividit entre el PDECAT, JxCat i la Crida Nacional. Mesurant una retòrica progressista que pugui atraure votants socialistes i comuns, però sense espantar l’electorat liberal, el que s’està intentant abraçar és l’ala centre-esquerra de l’eix ideològic; és a dir, el liberalisme “social” europeu.
D’altra banda, a nivell nacional, ERC juga entre les posicions independentistes (o filoindependentistes) i les sobiranistes (federalistes i derivades), en un sentit ampli: defensar el projecte de República Catalana però sense voler articular-la a curt termini, tot posant el focus sobre el dret a l’autodeterminació com a “únic” desllorigador possible del conflicte nacional. D’aquesta manera, també a curt termini, el partit republicà arrabassa el programa nacional del sobiranisme no independentista, sense desmarcar-se –almenys retòricament– del camp polític de l’independentisme.

El problema que això suposa per al conjunt del moviment independentista –del qual ERC en forma part indubtablement– no és que fixi la consecució de la República Catalana a un horitzó a llarg termini. El mateix podríem dir pel que fa al seu programa de partit d’esquerres que, com bé defensa i comparteixo, no podrà ser plenament realitzat sense assolir la independència (és a dir, en el seu cas, a llarg termini). Per contra, el problema rau en el fet que d’aquí no se’n dedueix una estratègia política independentista i d’esquerres, sinó exclusivament una estratègia de partit.

En altres paraules: a hores d’ara sabem que l’independentisme català continua mancat d’una estratègia (ja no unitària, sinó que no n’hi ha cap ni una sobre la taula) i el que en tot cas té ERC és una estratègia de partit. I la seva estratègia consisteix en assolir l’hegemonia electoral en clau d’esquerres i nacional, tot esdevenint això que denominen “l’Esquerra Nacional”. Si, mentrestant, això ho expliquen com una estratègia necessària per guanyar la independència, caldrà que també expliquin què farien en el moment d’assolir el seu objectiu partidista, per tal d’avançar cap a l’objectiu compartit: el creixement electoral de l’independentisme provocarà la convocatòria d’un referèndum acordat amb l’Estat espanyol? És aquest l’objectiu “d’eixamplar la base”? I de qui és la “base” que cal eixamplar, la de l’independentisme o la d’ERC?

En tot cas, podem assenyalar que no serà fàcil sostenir, a mitjà termini, aquesta estratègia de partit: primerament, perquè el moviment independentista té la seva dinàmica pròpia i difícilment podrà desdir-se d’algunes premisses apreses per la força dels esdeveniments dels darrers deu anys, en relació amb la defensa de la via unilateral cap a la independència. Així mateix, per exemple, ho ha assenyalat recentment l’ANC. Seguidament, perquè el lideratge d’Oriol Junqueras té una dura competència amb la figura de Carles Puigdemont, el qual no tan sols compta amb un suport transversal del camp independentista, sinó també per la seva càrrega simbòlica com a President a l’exili del govern de la Generalitat que va fer possible el referèndum unilateral de l’1-O.

Finalment, i no menys important, podem trobar possibles dificultats des de l’ala esquerra de l’independentisme i del sobiranisme conseqüent: així ho adverteixen els més de cent mil vots del Front Republicà, mancat completament dels mitjans materials i mediàtics dels que va disposar ERC per a la campanya del 28-A, i amb tots els condicionants que comportaven aquells comicis (vot de la por, vot útil, clau espanyola, etc.). Malgrat tot, la coalició va estar a punt de fer forat i, aquest fet, demostra que existeix un contingent social molt important que des de l’esquerra rupturista aposta per la via unilateral encetada l’1 d’octubre de 2017. Aquest mateix fenomen es pot produir a les eleccions municipals, amb les més de dues-centes Candidatures d’Unitat Popular, sumades a la iniciativa de Municipalistes per la República des de Baix, a diverses ciutats mitjanes i grans del país.

Veurem, doncs, si totes aquestes complexitats permetran a ERC assolir els seus objectius de partit a curt termini. També esbrinarem si, tard o d’hora, la vertebració d’una estratègia unitària republicana permetrà mantenir la composició del camp polític independentista tal com el coneixem actualment. No oblidem que, des de 2009, qui ha forjat el projecte cap a la República Catalana, qui ha empès els quadres dirigents i rebregat les estructures dels partits, així com qui ha fixat el rumb polític del país, no ha estat ni un sol líder ni un sol partit, sinó el moviment popular republicà com a tal. Tothom que ignori el llegat dels últims deu anys i, encara més, qui oblidi quin és el canvi que s’ha produït al poble català des de l’1 d’octubre de 2017, està condemnat a la desaparició, ja que estarà ignorant a la pràctica el poble que interpel•la.

EL TRIOMF DEL COLONIALISME

Un cop més la mentalitat colonial de la classe dirigent catalana ha donat una nova mostra acceptant i descartant la Creu de Sant Jordi per Núria de Gispert i d’alguna manera donant la raó a aquells que precisament fan de l’insult i el menyspreu la seva forma de vida.

De Gispert ahir va posar a disposició del Govern la concesió del guardó i deixant clar que el retuit era desafortunat, de fet ja l’havia esborrat i que els valors repúblicans havien de quedar intactes, encara que en cap lloc la paraula renuncia hi feia lloc. Per part del Govern ja sabem que fins hi tot hi havia preparada una moció al Parlament per definir als partits en aquest tema, i Esquerra per exemple ja va criticar l’actitut de De Gispert i no deixava clar el seu vot. De fet la carta sembla que ha estat perfecte per cedir al xantatge vil i retirar la Creu de Sant Jordi.

Tanmateix, cal dir, que deixant clar que era un retuit, o sigui no es l’autora i que evidentment i pel càrrec ostentat es desafortunat, cal dir que l’unionisme excloent i que ens insulta cada dia a la societat catalana i menysprea profundament les institucions i càrrecs catalans, nomes cal veure com es refereix al President Torra la líder de l’oposició Ines Arrimadas, ha fet una campanya terrible i de furgar a la ferida mostrant la seva ofensa, precisament aquells que ens diuen nazis cada dia, converteixen el Parlament en un pati de carrer o validen actuacions salvatges de la policia contra la ciutadania indefensa, i per descomptat deixen el respecte a la democràcia més elemental en un calaix. Davant d’això el Govern ha cedit i ha regirat les consideracions del Premi, que ens deien era per tota una trajectòria i no per un fet concret. Ara ja sabem que no és així, i un cop més el triomf de la mentalitat submissa i colonial ha triomfat donant la sensació de que els intolerants son uns altres i no els que realment ho son.

UNA DEMOCRÀCIA FAKE

La plantada de la Ministra espanyola Dolores Delgado a l’acte d’homenatge de la Generalitat als deportats repúblicans a Mathausen es una nova mostra d’una democràcia ridícula i que no vol reconèixer que estar molt allunyada dels estandards democràtics europeus.

Efectivament, en aquest acte, la representant de la Generalitat en el seu discurs ha recordat Raul Romeva, el conseller en el seu dia que va inaugurar la placa i ho ha fet recordant els dies que porta a presó i la seva condició de pres polític. En aquest moment la ministra ha marxat indignada de l’acte i tot seguit amb declaracions fetes als mitjans ha criticat l’acte per excloent que hauria de ser de solidaritat entre democrates en relació al camp de concentració, i poc després ha tornat al lloc per posar flors i dir que allò era per tots els espanyols.

Realment, lamentable aquestes actituds del Govern espanyol i els seus representants davant la realitat que tossudament volen negar. Recordar al Conseller Romeva com a pres polític, es tant cert com que porta més d’un any en presó preventiva per haver posat unes urnes i complir amb el mandat electoral davant la ciutadania, es a dir per les seves idees, això en el món se’n diu pres polític. No es culpa nostra si la democràcia espanyola es comporta com una Dictadura qualsevol vulnerant drets fonamentals un dia si i un dia també. El critica per excloent, quan precisament son ells que han exclós la democràcia de les nostres vides. La solidaritat entre democrates ens parla, suposo que aquesta es demostra aplicant precisament la democràcia i no utilitzant jutges i repressió policial contra problemes polítics arribant al límit de gaudir de presos polítics i exiliats en l’época que vivim.

Quan els representants espanyol van pel món negant les imatges de l’1 d’octubre o tergiversant les reclamacions pacífiques i polítiques d’una societat quedan en evidència cada dos per tres, i alhora es veuen obligats a recordar que son una democràcia de dret en tots els forums on es presenten cosa que evidentment la resta d’Estats no necessiten fer, ja que els fets els avalen.

Es el que te una democràcia fake.

LA MENTALITAT DEL SUBMÍS

La polèmica pel retuit de la que va ser Presidenta del Parlament Núria de Gispert que relaciona l’exportació de porcs de Catalunya amb la marxa a nous càrrecs de Girauta a Toledo, Arrimadas a Madrid, Millo a Andalusia i Dolors Montserrat a UE, ha destapat les misèries dels nostres partits i mitjans amb una mentalitat colonial que fa fredat.

Primer de tot cal dir que com a càrrec públic i d’aquesta rellevància cal ser prudent i mirar molt les formes alhora de fer declaracions o públicar a les xarxes i en aquest cas la relliscada pot ser una evidència.

Dit això, les reaccions de cinisme de la caverna i dels partits dels personatges implicats com el PSC demanant la retirada de la Creu de Sant Jordi o les acusacions de supremacisme i mil i un insults de menyspreu a l’expresidenta han estat a l’ordre del dia. Res de nou. El preocupant es la reacció dels mitjans catalans, opinadors i partits catalans seguint el fil i criticant sense límit el mateix obviant una part molt important, que es que aquests mateixos personatges protagonistes del tuit ens han insultat sistemàticament en les seves activitats, han faltat i vexat a la societat catalana reiteradament com a forma d’exercir els seus càrrecs. Escoltar Girauta dient nazis als independentistes es normal, escoltar Arrimadas mentint i menyspreant sense complexos al President de la Generalitat en seu parlamentària i als partits independentistes es normal, o el Virrei Millo validant l’actuació salvatge de les forces policials contra la població catalana el dia 1 d’octubre per posar un exemple també deu ser normal, i crec que no tant sols no ho es, sinó que els desqualifica com a persones i per representar ningú.

Aquesta impunitat en l’insult i el menyspreu d’aquests personatges no es correspon amb el nivell de reacció dels nostres representants cosa que ara si hem vist. Ahir escoltavem Sergi Sabrià per part d’Esquerra dient que era censurable el tuit i que no ajudava a l’oferiment de mà a tothom. Cal dir que la mà estesa esta molt bé, però el que reiteradament escup la mateixa difícilment serà una amistat en el present o futur.

De fet, extrapolant, es com la petició de referèndum pactat indefinida que a més amb els resultats electorals ara al no ser necessàris es més impossible que mai, un engany o el nou full de ruta de l’ANC on si en les properes eleccions al Parlament l’independentisme supera el 50% es farà una DUI, sense explicar que els mateixos partits no ho tenen en el seu pensament.

Aquesta mentalitat de submissió crec es significativa i decebedora un cop més per la dignitat.

UN EXEMPLE MISERABLE

Poques coses poden haver més miserables, que la carrera política de l’Enric Millo. Ara al Govern on l’ultradreta hi te un paper predominant a Andalusia el fitxa com a responsable de l’acció exterior d’aquest territori. No entrare en el terreny personal, però si en els dels fets, passant d’una banda a un altre de l’arc parlamentàri, defensant principis i els seus contraris sense recança i un exemple perfecte de com aquests personatges deixen el sistema democràtic en un no res.

Com diu en Tian Riba de la plena sobirania a ser Virrei de la repressió policial contra Catalunya, del Fairy a defensar les “ambaixades andaluses”. D’unió a VOX. Un exemple miserable.

D’Unió a Vox

Tian Riba

Encara recordo un butlletí intern d’Unió Democràtica de Catalunya en el qual un tal Josep Enric Millo, preguntat sobre què desitjava per a Catalunya en el futur, responia textualment “la plena sobirania”. Això era abans que el 2003 el partit de Josep Antoni Duran i Lleida, que en el seu 85 aniversari va quedar liquidat amb un deute de 22 milions d’euros, no el deixés encapçalar la llista per Girona. Cap problema. Millo va trucar a Joan Puigcercós i tot fent el cafè al bar Núria de la plaça del poeta Marquina de Girona, li va demanar entrar a ERC. L’expresident d’ERC li va dir, segons ell mateix ha relatat, que el camí de la democràcia cristiana a l’esquerra laica era complicat, sobretot si es feia en dues setmanes. Millo sempre ha assegurat que va ser ERC qui va trucar a la seva porta. Deia que ell se sent humanista, d’inspiració cristiana, moderat i de centredreta. I catalanista. El nostre home no va arribar a parlar amb el PSC, com li va recomanar el de Ripoll, i va acabar fitxant pel PP de Josep Piqué, que en aquella època intentava un gir catalanista. No sé si els sona això del gir. Després, com són les coses, Millo s’ha barallat per Twitter amb un altre Piqué, el central del Barça, sobre el paper de Jordi Cuixart el 20 de setembre, poc després d’haver explicat al Suprem la trampa del Fairy i justificar la violència policial de l’1-0, incapaç de tancar bé un episodi que l’acompanyarà tota la vida.

Bé, sigui com sigui, el cas és que Millo va passar de demanar la plena sobirania de Catalunya, a gestionar el 155, és a dir, la suspensió de l’autonomia de Catalunya, cosa que no ha estat premiada pel seu partit, bàsicament perquè Millo va apostar al cavall perdedor anomenat Soraya Saénz de Santamaria davant de Pablo Casado, que no li ha donat ni una engruna. De fet, en una cursa embogida aturada, un cop més, per les urnes, va enviar a Catalunya una marquesa desenfrenada com a Virreina, que ha hagut de fugir amb la cua entre cames perquè no l’han votat ni els seus, indignats amb un llenguatge i un missatge ofensiu i maleducat.

Millo podria explicar la seva experiència de moltes maneres. Podria explicar els seus arguments. I segur que trobaria comprensió i empatia. Perquè segur que tampoc ho ha passat bé. Però si vostès es pensaven que Millo havia escrit ja el seu final polític, estaven molt equivocats. Coherent amb la seva trajectòria, amb la direcció del seu viatge, en una cursa cap enlloc, ara és el nou responsable d’Exteriors de la Junta d’Andalusia. Sí, perquè segons ha explicat a Susana Griso, va néixer a Catalunya “per casualitat”. De fet, ha vingut a dir, que hauria d’haver nascut a Andalusia i tenir accent andalús. Hagués pogut dir també, com l’acudit que els andalusos neixen on volen. De fet, hauria d’haver dit, que és la veritat, que és igual on hagis nascut. Però ha de justificar què en sap ell d’Andalusia per ocupar ara un càrrec de representació.

Ara bé, aquest no és el problema. El problema és que Millo, l’home que volia la plena sobirania de Catalunya, l’humanista, ha fitxat per un govern conegut arreu com el trifachito. Sí. Millo ha passat de voler la plena sobirania de Catalunya a treballar per un govern que té el suport de l’extremadreta espanyola. El problema és que l’home que volia la plena sobirania de Catalunya, va tancar les delegacions a l’exterior de la Generalitat, demonitzades pel PP i per ell mateix anomentant-les “ambaixades”, i ara és el responsable de l’acció exterior de la Junta d’Andalusia, l’autogovern de la qual, per cert, es regeix per un estatut copiat literalment del català, però que no va ser portat pel PP al Tribunal Constitucional, ni s’hi van recollir firmes en contra, quan ell ja era al PP. Millo s’autodenomina democristià, però és marxista. De Groucho. Per tal de tenir un càrrec i la nòmina corresponent, pot tenir uns principis o uns altres. Però hauria de reflexionar sobre una altra màxima marxista: mai acceptaria pertànyer a un club que acceptés algú com jo.