ALBERT CORTES MONSERRAT

Una nova invenció queda fora de servei, com es el cas dels Mossos i la seva demonització per part de l’Estat. Ara el Jutjat arxiva les causes però el mal ja està fet. Aquells que bramaven als quatre vents contra el cos policial català i difamaven amb base a informacions de mitjans avui no diran res i seguiran amb la seva hipocresia i cinisme buscant nous relats per seguir embrutant la vida pública catalana. Un cas com diu en Tian Riba que sembla oblidat es el Major Trapero i avui més que mai li devem un gran record i tot el suport.

Trapero, l’oblidat
Tian Riba

Com que Vox ha aconseguit imposar la seva agenda i, després d’ensenyar la poteta i d’una gran campanya ideològica, ha donat gratis ―de moment― el govern d’Andalusia al PP (i Ciutadans), ara tots els mitjans estan obsessionats amb la nova joguina. Ho tenen tot per ser carn de xou matinal. Posen en qüestió el feminisme, els agraden els toros i l’Espanya una i no 51. L’espanyolisme més tronat. Aquests negacionistes ocupen ara els minuts de les teles privades als matins i els titulars dels diaris digitals, com fins ara ho feia la cosa catalana. Sobretot quan es podien fer els indignats i muntar mentides sense tenir cap mena d’escrúpol sobre les repercussions personals que això podia tenir. I un dels casos més escandalosos, feridors, i ara oblidats, és el de Josep Lluís Trapero i la cúpula dels Mossos.

Ara, s’ha arxivat la causa que fa més d’un any va provocar 17 denúncies i, sobretot, informacions falses contra els Mossos. La justícia considera que no hi va haver espionatge polític per part del cos. Resulta que el 26 d’octubre del 2017 els Mossos van portar unes caixes de documentació interna a incinerar, tal com mana el protocol. Però, en lloc d’això, la policia espanyola, que aquells dies envaïa Catalunya amb els seus vaixells amb dibuixets, les va intervenir, les va analitzar i les va fer arribar a la jutgessa Carmen Lamela perquè bastís una instrucció acusatòria contra Josep Lluís Trapero i la cúpula del cos. I va servir també perquè la premsa espanyola (i part de la catalana) difamés, que alguna cosa queda. Perquè aquella documentació interna es va acabar fent pública de manera parcial, manipulada i interessada.

El jutjat d’instrucció número 22 de Barcelona conclou que el cap de la Comissaria d’Informació dels Mossos, el comissari Manel Castellví, “ha ofert una explicació precisa sobre les raons de cada actuació, distingint el que és una informació del que és una investigació”. El jutge Juan Emilio Vilá Mayo considera que “l’actuació policial” consistent en investigacions que afectaven persones de diversa orientació sociopolítica “està prevista a la llei, persegueix la finalitat legítima de garantir l’ordre públic davant de possibles alteracions i és necessària en una societat democràtica”. Una mica de sentit comú dins de la surrealista obra literària que és la macrocausa contra el procés, que s’hauria de jutjar políticament i no judicialment.

La seva persecució política, mediàtica i judicial i els errors propis del cos i del govern de Catalunya han portat els Mossos a una situació d’estrès molt delicada
La pregunta pertinent és a qui s’hauria de denunciar per haver filtrat i per haver publicat aquella documentació. La resposta és igual, perquè no passarà res. Els titulars de la notícia de l’arxivament no ocupen el mateix espai que van ocupar els titulars acusatoris. Però això sempre és així. Sempre passa igual. Ara estan ocupats amb Vox. Però si no ho estiguessin, tampoc ho farien.

Ara bé, sí que l’arxivament ha de servir per alguna cosa molt més important. Perquè es desinfli fins al desinflament final, la causa contra el major Trapero. L’home que va aconseguir que els Mossos no només fossin respectats, sinó fins i tot estimats. La seva persecució política, mediàtica i judicial i els errors propis del cos i del govern de Catalunya han portat els Mossos a una situació d’estrès molt delicada. Parlem molt, i ho hem de fer, de la injusta presó preventiva dels polítics i activistes independentistes. Parlem molt, i ho hem de fer, de la injustícia de l’exili de la resta del Govern, d’activistes i rapers. I parlem menys, però no hem de deixar de fer-ho, de la injustícia que un professional com Trapero sigui acusat de sedició i organització criminal per haver fet una feina impecable el 20 de setembre i l’1 d’octubre.

Ahir vam veure a la Televisió Pública Catalana amb el documental sobre la llibertat d’expressió, constatem si es que calia que els drets de les persones han estat retallats i que hem retrocedit amb anys que semblaven ja lluny en segons que.

De fet vam veure com grups musicals amb lletres que per exemple feien ironia sobre la mort de l’hereu del Dictador Carrero Blanco per l’atemptat d’ETA eren perfectament tolerades i ara per tuits per la mateixa qüestió han portat la persona davant la justícia.

Un sistema que preten controlar la seva societat i sobretot espantar i avisar del que es pot fer i del que no utilitza tots els seus recursos i aconseguir aquest control prenen el protagonisme a la gent i agafant absolutament tota la responsabilitat. De fet es el paradigma de la democràcia, disfressada d’autoritarisme i on per exemple l’exemple hongares i espanyol en aquest nivell. Les dues teóricamente democràcies i a la pràctica evidentment no ho son. Unes estructures que coartan els drets fonamentals i la mateixa Constitució en aquest cas, i on el pensament únic i el control a la disparitat de criteris es un fet.

Veient casos com Valtonic o l’Adri Carrasco observem com aquestes estructures que no han evolucionat perversament juguen amb el sistema per controlar sense manies. Com es va dir, no pot ser que un jutge del Suprem el 75 obeia les lleis franquistes i 3 anys més tard la teorica Constitució democràtica, es un impossible. Ara ens trobem en molts casos a la segona generació judicial però l’estructura no ha canviat i per tant es simplement un frau.

De fet una autèntica democràcia ha de veure que la llei es una, però sempre es pot canviar, ja que si les persones no la fessin evolucionar les dones per exemple encara no podrien votar. Que sigui llei no vol dir que sigui justa i una democràcia vertadera ha de respectar el seu pilar fonamental, la gent i uns drets fonamentals com el d’expressió que pot agradar més o menys però mai ser condemnat per no seguir la línia oficial, i apart la part pública sempre ha d’estar disposada a la critica per part dels seus administrats.

Aquesta es la societat que Espanya ens ven i la llibertat d’expressió i l’autocensura de la mateixa es el seu objectiu de control principal.

Veiem com demanaran la nul·litat del judici als nostres ostatges polítics per sospites ben fonamentades d’atorgament irregular al magistrat Ramirez Sunyer que es va dedicar a muntar aquest relat paranoic i fantasios fruit de la seva ideològia.

Aquest nomes es un més dels escàndols que envolten aquesta causa, plena d’irregularitats en el mateix origen, en la seva instrucció i en totes i cadascuna de les seves fases fins arribar al judici imminent. No es nomes el tractament que Europa n’ha fet, sinó aquest judici polític i venjatiu que tothom veu com un nyap i un forat negre dins els Estats suposadament democràtics de la Unió Europea.

Veiem com a apart ens volen vendres des de diferents sectors que si deixem sol Pedro Sanchez vindrà l’ultradreta sense complexos cada cop més demonitzada, quan de fet el tipus de política amb Catalunya amb tots els matisos que vulguem es el mateix i el problema de fons exactament on era. De fet escoltem el president espanyol repetir un i altre cop que no hi ha una majoria social a favor de la independència i per tant proposa millora de l’Estatut que es veu si que es un clam de la societat catalana. Alhora nega qualsevol possibilitat de Referèndum acordat per solucionar el problema amb l’excusa de la llei i la “unidad indisoluble del Estado”, al millor estil de les dictadures bananeres. Com podem veure cap diferència per molt que insisteixin.

En segon terme, veiem com tampoc han bellugat un dit per acabar amb la presó preventiva de la vergonya que pateixen els nostres ostatges, cosa que si estava a les seves mans, com veiem tampoc hi ha cap diferència, per tant per aquest cantó no te raó de ser aquests escarafalls per les alternatives que hi pot haver o no.

Arribats aquest punt, el problema el tenim aquí, la divisió dels nostres partits incapaços de posar el país per davant de les posicions de partit com els millors temps autonòmics però amb la paraula República a la boca per dissimular. De fet uns lideratges incapaços de complir el seu programa i de ser fidels al mandat del poble, amb uns presos que ara veurem d’aquí uns dies com marxen a Madrid per no tornar i des del nostre Govern seguiran donant força als simbols per damunt de qualsevol fet que vagi en direcció contraria a la veu de l’amo.

Els pressupostos estatals son la pedra de toc d’aquest cinisme, amb tota aquesta repressió, sense solucions i amb la validació de l’espoli per bandera com sempre encara veiem com posen en dubte el suport o no dels mateixos.

La paraula seria tristor.

Com diu en Ramón Cotarelo, el feixisme espanyol no te homologació a Europa i aquest amb el repte democràtic català s’ha mostrat tal com es. Tot un sistema disposat pel que faci falta amb un sistema de partits subalterns sense diferències i amb greus defectes d’origen.

Un feixisme que sempre ha estat i que simplement calia despertar per sorgir amb més força. Aquest es els subjecte el que demanem diàleg constantment, potser que ens ho fem mirar.

El renaixement del feixisme

per Ramón Cotarelo

Es debat sobre el motiu del ressorgiment de l’extrema dreta a Espanya; és a dir, sobre el ressorgiment del feixisme. Alguns ho consideren una reacció a l’independentisme català. Per exemple: Podemos. El desig implícit d’aquesta fal·làcia és que els catalans s’oblidin de la seva reivindicació nacional. D’aquesta manera, la bèstia tornaria al seu cau. Com a tècnica de solució de conflictes no pot ser més roïna, perquè mira d’amagar la barbàrie i l’estupidesa feixistes demanant a la gent que renunciï als seus drets, és a dir, procurant que la víctima de la injustícia l’accepti. La rendició al xantatge de l’abusananos és òbvia. I aquests eren els que venien a empoderar els de baix i a dur-los d’un salt als cels.

Quan Aznar s’afanyava a constituïr el primer del que seria una tirallonga de governs corruptes, incompetents i lladres, els seus portaveus a tots els mitjans, públics i privats, parlaven de la “dreta sense complexos”. Feixistes, opusteïstes, cavernícoles de tot tipus aplaudien la resurecció del més delictiu i autoritari del franquisme. I ho anomenaven el “centredreta” que no es diferenciava gens de l'”extrema dreta” perquè, segons el mateix Aznar, a la seva dreta no hi havia res. I així van dur el país a la catàstrofe de la crisi de 2008 i la bestialitat dels atemptats d’Atocha.

La tornada del més endarrerit, caspís i brutal de l’espanyolisme es va accelerar amb els governs de Rajoy. Una suma d’ineptes, lladres, ‘señoritos’, beats i gallets dedicada a pelar el poc que quedava fins i tot per mitjans delictius i que havia d’acabar, en bona part, davant dels jutges. Tot i que no tots, perquè els principals responsables del contuberni de pinxos, els Rajoy, Cospedal, etc, continuen al carrer.

Va ser l’enfonsament, mitjançant moció de censura, d’aquell govern que funcionava inconstitucionalment, a base de decrets-llei i sense donar explicacions al parlament, el que va obrir les portes a les formes més patològiques del franquisme i al feixisme espanyols. Així s’ha vist a Andalusia, on el “centredreta” s’alia amb la “dreta” i l'”extrema dreta” en una prova evident que aquests matisos terminològics no diuen res perquè són tots el mateix: extrema dreta franquista. Els del PP són un partit fundat per un ministre del dictador colpista; Cs no condemna el frquisme i reprodueix la vessant falangista dels “pinxos de trifulca”, com els definia el mateix Franco; Vox és la vessant més casernària, estúpida i sorollosa del vell franquisme nacionalcatòlic.

Que tots coincideixin a demanar la repressió màxima a Catalunya, per tant, no és rellevant. Coincideixen perquè són el mateix. Aquesta recuperació de l'”espíritu nacional” no es deu al ressorgiment de l’independentisme català sinó a la dinàmica profunda de l’estat espanyol, incapaç d’evolucionar i adaptar-se a les exigències d’una societat avançada, lliure, oberta i plural. Incapaç d’establir un govern per consentiment dels governats sinó basat només en l’abús, la repressió i, en definitiva, la dictadura.

L’estat espanyol no és comparable a Europa en res, per molt que els seus ideòlegs i intel·lectuals orgànics ho adornin, reputant-lo homologable amb els del seu entorn i per molt que el ninot xerraire de La Zarzuela ho repeteixi als seus discursos soporífers. No és més que l’intent de mantenir el domini imperial d’un poble, el castellà, sobre els altres, servint-se de tots els mitjans, legals i il·legals. I en això col·labora una sol·lícita esquerra que dóna per bona la idea d’una Espanya formulada per la vella oligarquia corrupta i caciquil, a l’emprada avui d’una corona desprestigiada, restablerta per un dictador sanguinari, sense ombra de dignitat ni de legitimitat.

L’interessant no és la igualtat de les dretes entre elles sinó la subalternitat de les esquerres, el PSOE i Podemos; és a dir, els socialistes i comunistes de tota la vida. Incapaços d’entendre’s amb l’independentisme -ni tan sols amb el d’esquerres- i de formular una proposta coherent sobre el conflicte entre Espanya i Catalunya, acaben defensant la de la dreta amalgamada. Tot el front nacional espanyol, dretes i esquerres, es troba a la designació “constitucionalistes”, el conjur que permet defensar el nacionalcatolicisme tradicional olig`rquic i caciquil com si fos un Estat de dret.

De l’estat espanyol l’únic que hi ha homologable a Europa és Catalunya. Per això volen destruir-la els feixistes i els seus servents de l’esquerra.

Interessant articles sobre el protagonisme de VOX aquests últims mesos, el paper a vegades mal dissimulat dels seus companys de sector, amb la tàctica de l’odi a Catalunya per bandera i a veure qui la diu més grossa, i per últim un PSOE, complice necessari del 155 i dins del mateix vaixell per molt que el seu llenguatge vulgui i sigui més amable. Es la bola que en diu José Antich de l’Espanya de sempre i els seus tics.

I si la bola s’ha fet massa gran?

José Antich

Sorprèn cada vegada més el fariseisme de determinada classe política convençuda com està que és fàcil fer combregar l’opinió pública amb rodes de molí. Ho estem veient arran de la irrupció de Vox en la vida política. Anaven junts a les manifestacions unionistes a Barcelona, se sentien còmodes amb SCC i aplaudien el 155, la supressió de les institucions d’autogovern i l’empresonament del Govern i els dirigents independentistes. Allà, en aquella Espanya que tornava sense rubor a comportaments més propis del franquisme i que sense cap rubor cantava l'”A por ellos” quan es tractava d’encoratjar els que després practicarien una exagerada violència contra la societat catalana, va arrelar el fenomen Vox.

Avui tot és Vox. En les enquestes, en els debats, en els debats partidistes, en la configuració de governs com a Andalusia. I les seves propostes produeixen arcades, esclar. L’última es refereix a la seva negativa a donar suport a un govern PP-Cs a Andalusia si no retiren el seu compromís a implementar amb dotació pressupostària diferent totes les mesures incloses en la llei de prevenció i protecció integral contra la violència de gènere. Cal estar en contra d’aquesta barbaritat sense matisos. Ho diré tantes vegades com faci falta. Però són PP i Cs els qui estan blanquejant les seves polítiques, són el PSOE i el PSC els qui no feien fàstics a Vox en les manifestacions contra l’independentisme català. I ara Vox actuarà com a acusació particular en el judici de l’1-O i el seu secretari general, Javier Ortega, que a més és el lletrat de la formació en el judici, serà molt probablement el candidat a l’alcaldia de Barcelona. Els robarà bona part del protagonisme mediàtic. I Cs, perdut amb un Manuel Valls que continua sense enlairar-se i el PP amb un candidat que sembla un homenatge al friquisme.

I enmig de tot això, llegeixo que Miquel Iceta demana d’evitar que l’extrema dreta sigui decisiva i tingui la clau de les institucions. Han hagut de veure’s expulsats del govern andalús per demanar ajuda i veure amb espant el que havia succeït. O que sortissin enquestes donant una majoria en unes eleccions generals a PP, Cs i Vox. Hi va haver fins i tot qui va pensar que una mica de franquisme no vindria malament i també qui va afirmar que calia desinfectar Catalunya. I que no passava res si s’atacava violentament Catalunya Ràdio i si l’extrema dreta tenia carta blanca als carrers de Catalunya, ja que això espantaria els independentistes. I no va tenir en compte que fer el joc a l’extrema dreta tindria les seves conseqüències. I avui s’espanten. Quan la bola s’ha fet massa gran.

Tant fàcil que era veure-ho quan es va iniciar la causa general de l’1-O contra l’independentisme i quan es van vulnerar drets de tot tipus dels seus líders i governants! Però llavors, tot servia en nom de la unitat d’Espanya.

Comencem el 2019 i sabem que Catalunya en Comú proposarà en el seu Consell Nacional aquest mes que Catalunya tingui una Constitució pròpia dins una república plurinacional.

Aquesta fet ho ha explicat el seu portaveu, Joan Mena en una entrevista per definir l’estratègia del partit. Ens diu que volen superar l’Estatut i defineix la constitució com la carta de voluntats que ha de tenir un territori que comparteix sobirania amb altres territoris, posant l’exemple dels lands alemanys. Defensaran el procés constituent amb compatibilitat amb un altre a l’Estat per arribar a la República plurinacional.

Si fos 28 de desembre ho podria entendre, fins hi tot podria fer certa gracia, però no, som ja al 2019 i seguim volent pendre el pel a la ciutadania amb propostes de fantasia que res tenen a veure amb la realitat i nomes deixen en evidència la distància entres els nostres partits i el poble que cada cop es més gran.

Si als partits independentistes encara els podem preguntar on està la República i perquè no van complir amb el mandat de la ciutadania,ni quan tocava, ni tampoc amb aquest Govern, i ho podem fer amb tota legitimitat, ja que la retòrica d’una República invisible ja cansa. Ara veiem com els Comuns volen defensar una Constitució per Catalunya, una llei que nomes tenen els Estats i que Espanya defensa amb ungles i dents i alhora ho volen fer amb una República plurinacional espanyola que es tant invisible com la catalana. Parlen de sobiranies compartides amb altres territoris, quan hauriem de recordar que la base de l’Estat espanyol i dels principals partits que la representen, des de Populars a Socialistes es la unitat indivisible del territori per damunt de tot i que ha portat a la repressió exercida a la teoricament una part del seu mateix territori per evitar la democràcia. Senzillament la plurinacionalitat mai ha existit, no ho fa ara, i no es preveu en un futur, es l’ADN d’Espanya i que amb la farsa de la transició no ha canviat gens ni mica.

Per tant prou de burla, la Constitució nomes serà per un Estat, no hi ha una cosa sense l’altra i Catalunya si ho vol ser no pot compartir sobirania amb Espanya senzillament perquè ningú ho ha demanat en el nostre territori, i perquè el segon actor mai ho validaria.

Es tant senzill com això, el dia 1 vam votar que voliem un Estat, ni millor, ni pitjor, com els de la resta del planeta, res més. Prou de prendre el pel i vendre fantasia.