No hi ha manera d’enlletrar allò que glateix i respira enllà del sol i de la llum o que cerca amb desesper la ruta cap a l’ou de foc de la terra: les corrues d’estels que no es perceben, les zones mortes de l’univers on s’hi congrien les savieses i la constitució de la tendresa.
Als que comanden molt mai no els tremola la mà o el pols a l’hora de donar garrot a qui sigui, i, en tractar-se de l’Estat espanyol, amb ració doble si el garrot afecta qualsevol qüestió que tingui a veure amb la catalanitat. Sense anar més lluny, fa dies, la portaveu del Comitè Electoral del
Jordi Turull ha estat traslladat a la infermeria de la presó de Lledoners. Els seus catorze dies de vaga de fam li comencen a passar factura. En saber-ho m’ha revingut el que va dir Pablo Casado fa dos dies en el Congrés dels Diputats en referir-se als quatre vaguistes de fam: que els quatre “colpistes”
Es precipiten tots els blaus per encatifar de groc les rutes de la dignitat i per fer tornar les moles d’alatxa que fugiren per no suportar el domini dels enzes i de les lladelles. S’imposa la llum més densa i s’encén l’escriptura que dels versos n’ha de fer palanca per explorar el jardí de l’inconegut
El diàleg és la conversa entre dues o més persones. Així de clar per poder obrir tots els panorames possibles. I sense cap emperò, ni límit, ni marc. Si al diàleg hom hi posa fronteres, deixa de ser-ho. És així que, molt sovint, els polítics –aquesta mena de casta cada cop més de disseny i,
En veure com plou de tot sobre nostres i les inquietuds que ens avien per molt que sigui amb una intensitat excessivament baixa, tornes als teus recessos, als poemes que més claror t’encomanen, als autors que millor equilibren els blaus de cada dia. I fas parada a “Paràbola i clam de la cosa humana”, de
El meu institutor major va molt malsofrit perquè el seu millor amic, uns quants mesos més gran que ell, li ha dit que té al·lota, raó per la qual no pot estar tant amb ell. I el meu prefecte considera que no és hora de tenir al·lota; per tenir-ne has d’haver fet els devuit anys,
José J. de Olañeta acaba de publicar a la seva col·lecció Foradada, la segona edició de “L’orador dels ocells”, de Rosa Planas Ferrer, que va ser finalista del Premi Ciutat de Palma de novel·la l’any 1988 i editada en primera instància per l’Editorial Moll. Es tracta d’una novel·la que parla de Palma cent anys després
Dies de fer (sempre li hem dit així per casa) el betlem. A la casa dels prodigis els menuts de la família han col·laborat ben activament a col·locar les figures. Com els bons betlems, combina les zones humides amb les àrides, per on comencen a avançar els reis, i presenta les figures i els oficis
La Vall de Superna, entre Esporles i Puigpunyent, és prodigiosa, raó per la qual és obligat anar-hi amb freqüència per oxigenar les raons i els raonaments, i per sentir els efectes terapèutics de la bellesa, qüestió no gens banal si hom vol contrarestar la lletjor que grimpa descaradament pels murs de la urbanitat i l’urbanisme.
Fa quaranta anys era a Madrid fent obligatòriament el servei militar, un temps robat i forçosament armat que record molt poc, per no dir gens, i que amb tota intenció vull oblidar, però que en somnis retorna per destorbar-me la serenor del son. Amb més freqüència que la desitjable somnio que em tornen a cridar
Ahir vaig poder assistir a l’estrena del documental de Pep Bonet y Rafel M. Creus “Fel de la terra”, sis històries de persones singulars de Mallorca que han viscut les seves pesantors i tribulacions injustament desacreditades en la illa que podria ser mirall socioecològic si no estigués presa per la voracitat del guany fàcil i
Can Gazà ja ha muntat el betlem al seu Taller Marginàlia, una composició que, com tots els seus, vol ser un clam fronterer amb el crit. Nadal no és, només, un aparador de comerç, també és desvetllament de consciències. Jaume Santandreu, síndic general de Can Gazà, explica què vol expressar el betlem d’enguany i ho
L’entrada de la xenofòbia, el racisme i d’altres postulats abominables al Parlament d’Andalusia, de la mà del partit Vox, és una molt mala nova que hem d’analitzar i tenir molt present, sens dubte. Quan rugeix el feixisme enlloc de sòl ens podem trobar amb una corda que ens obliga a fer equilibris sobre la follia.
El meu preceptor major, cinc anys plens de saviesa, segueix volent ser Brian May, el guitarrista de Queen. Des que va veure “Bohemian Rhapsody”, fa una vintena de dies, no deixa de somniar amb aquest astrofísic que, juntament amb el seu pare Harold, el 1963 es va construir la guitarra que l’ha acompanyat en tots