ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ELS VIOLENTS SON ELS VIOLENTS

Avui, aniversari del 9N, un dels puntals del Procés cap a la independència i primer desafiament obert a un Estat que no assumeix la democràcia i menys els drets de la ciutadania catalana, ens fem resó de la interlocutoria dictada per l’Audiència Provincial de Barcelona sobre els excessos policials espanyols l’1 d’octubre i que no hi ha dubte en un Estat normal deixaria al Major Trapero i la resta d’imputats del cos policial català sense càrrecs.

Confirma per primer cop una cosa obvia, l’única violència el dia del Referèndum va ser d’uns cossos policials espanyols, salvatges, desfermats i desproporcionats atacant a la gent indefensa sense miraments.

Aquesta i no d’altres en qualsevol Estat normal estarien a la banqueta dels acusats conjuntament amb els seus comandaments, i no les víctimes. De fet es repeteix la historia del franquisme on els botxins son protegits i els perseguits condemnats.

Es un Estat on la gent es l’últim graó de la cadena enlloc de ser la peça clau del sistema.

Serà que sí: l’1-O els Mossos van actuar bé

José Antich

Tres magistrats de l’Audiència Provincial de Barcelona han dictat una interlocutòria referida a l’actuació de les forces de seguretat de l’Estat ―preferentment la Guàrdia Civil― a l’IES de Sant Joan de Vilatorrada (Bages) durant el referèndum de l’1-O en la qual estableixen que es van produir excessos policials i que la seva actuació no va guardar proporcionalitat. Una cosa que no van valorar els comandaments policials en fer servir porres o defenses i colpejar ciutadans també sense haver-hi agressió física prèvia. La interlocutòria raona una cosa molt lògica i que s’ha trobat a faltar aquests últims mesos: per què els comandaments policials no van valorar que per aconseguir el seu objectiu [impedir les votacions] era altament probable que es produïssin lesions, com així va succeir en el centre de votació citat, on hi va haver 14 ferits. Ni tampoc no van tenir en compte, assenyala l’escrit judicial, el deteriorament de la imatge de les institucions.

Els catorze folis del text de l’Audiència de Barcelona tenen enorme importància perquè ens remunten a un debat que fa mesos es va produir quant a la proporcionalitat en l’actuació policial. En concret, de la Guàrdia Civil i del Cos Nacional de Policia, d’una banda, i dels Mossos d’Esquadra per l’altra, ja que van tenir aquell 1 d’octubre comportaments diferents. Davant la violència dels agents de la Guàrdia Civil i de la policia espanyola, els Mossos van recollir les urnes de votació en aquells col•legis en els quals van poder fer-ho sense fer servir la violència.

El coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos ―avui ja general― responsable del dispositiu policial de l’1 d’octubre, en estar intervingut de facto el cos policial català, sempre ha retret aquella actuació dels Mossos. De fet, el major Josep Lluís Trapero i la cúpula policial estan processats a l’Audiència Nacional acusats de delictes tan greus com el de rebel•lió per als quals demana la fiscalia 11 anys de presó. És cert que són instàncies judicials diferents però davant dels retrets significatius de l’Audiència Provincial a la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia per la seva actuació no és sobrer preguntar-se on era la proporcionalitat. Els que hem defensat que els Mossos van fer correctament la seva actuació aquell 1 d’octubre avui tenim més arguments per defensar-ho.

POPULISME PEL BROC GROS

Ahir Pedro Sanchez i el seu Govern van reblar el clau de la demagògia barata, el populisme i un sistema que deixa la població enganyada i contenta. Tot un luxe pels que mouen els fils.

El nyap impresentable del Tribunal Suprem amb les despeses hipotecaries que modificant l’existent va fer recaure en les entitats bancàries, posteriorment amb 24 hores nou anunci de reunió del ple del Tribunal per rectificar la decisió i deixar com estava, no hi ha dubte que fruit de les entitats que amb beneficis estratosferics, s’estalvien aquesta devolució deixen que retroactiva i podran seguir amb el seu negoci sense límits i on en cas de perdùa o desastre fruit en bona part de la seva incompetència i ambició desmesurada, amb els diners públics seran rescatats a cost zero. Tot un negoci rodó.

Com deia, per si això no fos prou ahir en Pedro Sanchez anuncia que via llei obligaran a les entitats a partir d’ara al pagament d’aquestes despeses per afavorir a la ciutadania.

Una mesura, que primer ens vindria el cap perquè ara, i segon totalment de cara a la galeria, regala la nul·la retroactivitat als bancs i avisa als mateixos perquè el cost que els suposa l’apliquin per altres vies i el client acabi pagant igualment com fins ara, com diria aquell content i enganyat.

Aquest anunci també va portar contradiccions i cinisme pel broc gros. Per una banda l’anunci de la retirada de suport dels pressupostos per part de les formacions independentistes, es respost de manera matussera apel·lant al patiment de les famílies amb sous mínims i que sembla no podran augmentar sense els pressupostos, quan sap que es mentida, ja que ho poden fer igual via decret, per tant cap responsabilitat de la part catalana. Per altra banda demana autocritica a la Justícia per la manera que ha gestionat el cas de les hipoteques i sembla renya a la mateixa, rectificant la seva decisió via llei, en canvi preguntat pel cas dels ostatges catalans, no pot influir en la mateixa i demana deixar treballar als estaments judicials amb total independència. Diriem que una cosa o l’altra, les dues impossible.

En definitiva un nou capítol d’aquest circ del cinisme i el tot s’hi val en un Estat de pandereta, on la població també en te part important de responsabilitat pel seu poc esperit critic, de control i de respecte als propis drets. Populisme pel broc gros.

DE RIDÍCUL EN RIDÍCUL

Ahir la Justícia espanyola va donar un nou pas de descrèdit i impunitat sobre una societat indefensa que no te mecanismes per protegir els seus drets i llibertats.

La sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans sobre el cas Otegui deixa ben clar que el Tribunal que el va condemnar amb 6 anys i mig privat de llibertat i una inhabilitació que encara dura i que lògicament ha influit i variat el panorama polític basc i el propi dels encausats. La reacció ha estat zero, de fet aquesta impunitat que abans parlava i propia dels sistemes dictatorials es la constant espanyola. Lògicament també hi ajuda que el Tribunal Europeu no obliga a res i tant sols imparteix justícia sense conseqüències, un desgavell, ja que a la Unió Europea aquesta jerarquització no es tal i seria molt útil per Estats amb democràcies de fireta com Espanya.

De fet el mal ja està fet, la condemna feta i tal com va passar quan no es va deixar presentar l’esquerra abertzale a les eleccions basques deixant en un frau de grans proporcions els resultats que mai van poder ser impugnats. No s’espera ni tant sols el perdó per Otegui ni cap mínima disculpa.

Per reblar el clau la decisió del Tribunal Suprem de fer marxa enrera amb el cas del pagament de les hipoteques tornant a la ciutadania el pagament i deixant les entitats bancàries sense fer-ho, es un nou escàndol de grans proporcions on veiem un cop més com les entitat bancàries i els lobbys econòmics manen sense discusió per damunt de tot i manipulen qualsevol altra poder a la seva conveniència i per suposat per damunt de la gent. Un problema del sistema que ja vam veure com es rescatava amb diner públic les entitats que mai tornaran i ara senzillament han ordenat aquest afer també impunement.

Tot aquest desgavell dona idea del sistema on ens trobem on aquests lobbys ostenten el poder i la Justícia es simplement un instrument a les seves mans i on la ciutadania veu vulnerats els seus drets sense remei i sense poder fer-hi res. Es un avis per exemple del que esperem en el judici dels Ostatges polítics que alguns encara defensen enviar a una condemna sense límit i sense cap defensa possible.

Un Estat de ridícul en ridícul però que segueix a la seva dins una Unió Europea que mira a un altra costat i sembla permet qualsevol cosa com sempre per damunt de la ciutadania.

LA PARADOXA

Vivim en una paradoxa constant fruit de molts anys de modelar la manera de fer i la mentalitat de les persones.

Escoltem al PSOE demanar el vot dels Pressupostos i separar això dels ostatges polítics amb tot el cinisme, ells autors del 155 i que han endurit les penes de l’advocacia de l’Estat, no son res més que fruit del Règim del 78. Escoltem com diu Oriol Jara com ens dibuixen fora les nostres fronteres, com a fanàtics que parlem una llengua per molestar i perseguim qualsevol que no combregui amb una idea única, i els nostres avis veuen com els botxins de la Dictadura segueixen sent protegits i les víctimes culpabilitzades.

Es una paradoxa constant que nomes trencarem sortint d’aquest paper que ens han fet creure teniem reservat, i ara es una oportunitat.

La culpa és vostra

per Oriol Jara
Sí senyor, fora de Catalunya, a Espanya, pensen que aquí marginem a la gent que parla castellà. Que l’educació catalana es basa, estrictament, a inflamar el cervell dels alumnes explicant mentides sobre Espanya. Que hi ha una mena d’escamots que patrullen els carrers de Barcelona, de Girona, de Tarragona i de Lleida per caçar a tots aquells que no retolen en castellà les seves botigues. Es veu que pensen, fora del nostre país, que aquí tenim una obsessió malaltissa per assetjar a tots aquells que no són independentistes. L’obsessió per culpabilitzar-nos i per atacar-nos ha arribat fins al paroxisme. No cal que em creieu a mi. Els judicis que es faran contra els líders independentistes són la mostra exacta i precisa de la persecució que estem rebent i de les mentides que s’aboquen contra nosaltres. Tot això que he dit no seria veritat si no quedés demostrat per les penes de presó i les acusacions de violència que s’estan tramant contra els nostres polítics.

És evident que ha crescut la brama que som una comunitat violenta, salvatge i fanatitzada. És difícil fer canviar aquesta opinió perquè la premsa l’ha esbombada sense fre a tot Espanya. És tan greu, la situació. És tan absurd tot el que s’està dient contra els independentistes que, si fos cert, Catalunya seria una distòpia absurda pròpia d’una sèrie de Netflix. No se n’adonen, que la seva bogeria és tan demencial que no serviria ni com a guió d’una ficció. Imagineu-vos per un moment una Catalunya amb fanàtics que ataquen la gent per parlar castellà pel carrer. Una Catalunya on a les escoles es criminalitza tot allò que és espanyol o en castellà i es pengen retrats de Puigdemont i s’obliga els nens a agenollar-se i pregar per la nostra Santa nació. Imagineu-vos una Catalunya on, certament, la policia política persegueix a tots aquells que no combreguen amb la independència del país. Imagineu una Catalunya molt semblant a l’Espanya real que va existir durant 40 anys. Perquè totes aquestes mentides que es diuen sobre Catalunya no són res més que una projecció culpable d’una realitat espanyola que sí que va existir.

La persecució ideològica i lingüística que els catalans van patir no només durant el franquisme sinó durant les dictadures anteriors i fins i tot durant la República. Una Espanya que sí prohibia llengües i perseguia professors i alumnes. Una Espanya que va traumatitzar milers de catalans amb repressió, amb violència, amb fanatisme i grans quantitats de nacionalisme. I els hereus polítics i culturals d’aquesta Espanya podrida ens aboquen a nosaltres les seves culpes sobre la seva veritat històrica. Ens acusen de tirania, de violència, de fanatisme, de persecució. Com una manera d’exorcitzar la seva veritable culpa. Una culpa, d’altra banda, que encara no han aconseguit netejar després de 40 anys més de democràcia.

Resulta que ara, altre cop, tornem a tenir polítics catalans a la presó a punt de patir penes llarguíssimes i la societat catalana ho suporta, estoicament, penjant llaços grocs i intentant no ofendre ningú. I d’aquest pacifisme, d’aquesta calma, d’aquesta tranquil•litat, d’aquesta visió democràtica i pacífica, no només se’n burlen sinó que li donen la volta perversament per convertir-la en una mena de dictadura nazi del segle XXI. No només aguantem tota la seva tirania sinó que, a sobre, suportem que ens acusin de tirans. Ja és hora que deixem de fer el paperina i els diguem que si volen treure’s de sobre el sentiment de culpa vagin a un psicòleg, com fa tothom. Que no ens utilitzin més.

EL FULL DE RUTA INVISIBLE

Un cop passat el cap de setmana i assumit amb consciència aquest nou pas de l’Estat per eliminat l’independentisme i posar Catalunya diluida en la farsa autonòmica pels segles dels segles i definitivament cal veure la resposta catalana a aquest atemptat judicial en qualsevol democràcia civilitzada.

De fet, el primer que caldria veure, es la previsió dels fets que les forces catalanes havien fet. Crec que tots sabiem fa mesos que un dia arribaria les peticions de la Fiscalia i l’advocacia de l’Estat de forma dura i sense cap rebaixa. Si algú es pensava que el PSOE ajudaria i prendria cartes a l’assumpte que ho podria fer per disminuir les peticions crec que hores d’ara ja ha caigut de la figuera i sis plau que ningú torni a dir allò de que son diferents de Populars, ja que un cop més ha demostrat que es mentida. Ha endurit les peticions de l’advocacia i com es veu no pensa fer cap gest pel diàleg democràtic sobre el dret a decidir català.

Totes les estructures podrides de l’Estat pel que fa la situació catalana van en la mateixa direcció i el guió es perfectament escrit i amb un final que tots sabem.

Dit això, davant aquest despropòsit, la resposta catalana ha estat simplement inexistent. Cap resposta conjunta preparada, cap gest que indiqui que el convenciment de la República i els mandats de l’1 i el 3 d’octubre son vius, i diferents respostes amb el victimisme per davant i un reguitzell d’actes tots ells simbólics per part de la societat civil, valorables i lloables però evidentment amb el terreny del simbolisme i no el de la efectivitat.

Segurament si els partits, aquest any i desprès de reclamar les institucions manllevades pel 155, i proclamar un programa electoral el 21 D de restitució i implementació de la República, hem vist que el 155 ha seguit, en aquest cas amb el nostre comandament fictici al Parlament assumint que no hem pogut triar el President de la Generalitat, i que els Diputats poden ser cessats en el moment que interessa l’Estat entre d’altres gripaus vergonyosos que hem visualitzat. Per si això no fos prou, la unitat demanada pel poble cada cop s’ha allunyat més i el partidisme, les eleccions futures i les cadires autonòmiques esclar, han passat a ser la prioritat de molts amb la paraula República a la boca per més vergonya aliena.

La resposta havia de ser conjunta entre partits i entitats de la societat civil en forma de rebuig, de visualització de màxima unitat i d’un full de ruta ara invisible per implementar la República, única manera d’alliberar els nostres ostatges polítics i sobretot gests contundents que donin credibilitat dins i fora de les nostres fronteres com per exemple la retirada dels nostres representants a Madrid.

Ara sense cap gest pretenem adhesions internacionals i esperar que els presos marxin a Madrid, passin un judici ja marcat i fals i finalment escoltin les seves condemnes. Diuen que es una oportunitat i la veritat es que amb un full de ruta invisible i una nul·la determinació no passarem mai del simbolisme, i jo no conec cap República simbòlica al món real.

LA FARSA ESPANYOLA

Un capítol més d’aquesta farsa contra Catalunya, contra la democràcia i contra els drets de tots els ciutadans, siguin o no independentistes. Un nou atac en aquest cas de la Fiscalia i les seves peticions venjatives i fora de tota lògica contra els nostres presos polítics.

Efectivament, 25 anys pel vicepresident Junqueras, 17 anys contra Carme Forcadell i els Jordis, 16 anys per la resta de Govern i 11 anys per Trapero entre d’altres. Els advocats de l’Estat han canviat la rebel·lió per la sedició amb unes penes menors però igualment cruels.

Cap sorpresa, però es la constatació que el tripartit del 155 (PP, Ciudadanos i PSOE-PSC) junt amb els poders de l’Estat son el mateix, prou de paternalisme amb segons qui. Son iguals, no hi ha més, volen el mateix, passar de la democràcia a una Dictadura cruel i fer evident que no hi va haver canvis a la Transició del 78 més enllà dels noms.

Deixant de banda la indignació, crec que hi ha dos camins. Un seguir fent política de partits, rebutjar la unitat amb les excuses més diverses, parlar d’enxamplar la base, obeir amb tot i per tot a un Estat demofobic, fugir de qualsevol acte unilateral, crear Consells i organismes que ningú sap perquè serveixen i seguir amb la retòrica buida de contingut sobre una República que no existeix.

l’Alternativa es la unitat política dels partits, un full de ruta conjunt amb la societat civil, oblidar els partits en aquests moments i recuperar l’esperit del 3 d’octubre per organitzar una rebel·lió en aquest cas pacífica i envair els carrers amb la intenció de paralitzar el país, no deixar sortir els presos cap a Madrid don sabem ja no tornaran i reclamar la República ja votada o en segon terme una mediació internacional per acordar un nou Referèndum. De fet una interpel·lació directa a Europa i la imatge d’un país mobilitzat i decidit a marxar d’un Estat que no hi ha dubte no mereix el qualificatiu de democràtic sota cap concepte.

Toca decidir que volem ser de grans o conformar-nos amb els símbols i veure asseguts al sofa de casa com es condemnen els nostres presos polítics per part d’uns Tribunals totalment deslegitimats i seguint la farsa espanyola.