Si fos peix mossegaria l’ham com besaria la tinta qui escriu l’excitació de la pell inestable després de cartografiar la fatuïtat i el cinisme. Passen tot ranquejant els que denegen la misèria que s’encanta amb la música que no neix del desig sinó del tedi de l’opulència.
Els meus preceptors han començat a escola, naturalment, i sembla que amb dos dies ho tenen encarrilat. No les tenien totes, sobretot el major, que els dies anteriors al començament del curs anava molt inquiet. Deia que els vespres se n’anava a dormir amb massa pensaments esvalotats referits a l’escola i es despertava amb més
Sona un adagietto desconegut i d’un indret imprecís que es vol assemblar al de Mahler que popularitzà Luchino Visconti per apagar el desig que es bescanvien sense estalviar-se èmfasis dues dones joves assegudes donant-se la cara a la terrassa del bar de moda. Sembla que els sigui apressant la necessitat d’expressar allò que es diuen
La Diagonal de Barcelona a vessar i sense cap incident, i no per mèrit dels cinc-cents antidisturbis que el ministre de l’Interior espanyol va fer desplegar per mantenir l’ordre en la manifestació, precisament. Al voltant d’un milió de persones, segons els urbans barcelonins, que ben aviat serà contestat per qui ho deforma tot perquè el
Certament, la pluja intensa que queia a les sis del matí semblava que volgués parlar severament i amb papers a la mà, com ho fan els que més manen en l’escalafó de la justícia d’aquest estat ple de floridura que semblen venir de l’altre món -o de l’inframon- a renyar i a amenaçar els que
Avui diumenge dia 9 de setembre s’ha inaugurat a Bunyola, en el carrer de santa Catalina Tomàs, l’Espai Climent Garau que pretén mantenir viu l’esperit i els valors de qui va ser el seu apotecari des del 1952 fins al 1982. Climent Garau decidí ser bunyolí el juny de 1952 i per això, des del
Segons ell està com un canari, però els noranta-cinc anys passen una factura excessiva a la seva memòria, cada cop més esquerdada. Avui, ves per on, pensa molt amb el seu padrí matern, que mai no conegué. Quan sa mare era un esquit – la petita de tres germanes que es duien una a l’altra
Va de grapes el menut i hom es demana com s’ho fan els ossos per créixer sense fer gens de soroll ni perdre calada. Com se les arregla el cervell per expandir-se en una solitud aclaparadora, per anar desant el lloc que ha d’ocupar la memòria i tot el que aprèn àvidament i a una
Bernat Vidal i Tomàs, l’apotecari, escriptor i divulgador de Santanyí, hagués fet enguany 100 anys, una commemoració que de cap de les maneres no hauria de quedar circumscrita, només, al seu municipi perquè la seva aportació al redreçament cultural i lingüístic illenc va ser molt més que destacada. Home intel·lectualment inquiet, de sòlida formació, el
El meu preceptor menor desafia la calor i el temps de fer la migdiada i demostra a bastament els seus dots exploradors. La casa no està adaptada ni a la seva alçada ni a les seves ganes il·limitades de descobrir-ho tot amb la mirada i, sobretot, amb les mans, raó per la qual sent predilecció
Orson, l’anyell, té vuit dies i sa mare va morir a les 48 hores de néixer. Les ovelles, contràriament a les cabres, no volen alletar els nadissos que no són seus, raó per la qual n’Orson ha de pujar a costa dels biberons que li prepara el cuiner segon de Can Gazà. Ell va ser
El lector surt de la llibreria amb el llibre de versos que volia i no es pot estar de començar a llegir-ne el pròleg. Calçons llargs blancs d’estiu, avarques, camisa verda màniga curta, bossa en bandolera, no crida especialment l’atenció per res però sorprèn més d’un vianant, tan concentrat en la lectura el veuen i
Finestres closes, carrers del sol i tot sols. Cau el migdia fent el sord al diumenge i al silenci que bela. Aquesta calma imposada fa segles sap bé que és vella, que la fi sempre arriba, que es palpa la tibada.
S’acaba el primer –no l’u- de setembre i per a més d’un ha estat el trenta-dos d’agost, que acabar el mes més mandrós en dissabte no treu cap enlloc. Com sigui, començam el mes de l’inici de tots els cursos, de les recuperacions de tota mena i, sobretot, de la Diada que tant treu de