ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

FEIXISME PROTEGIT

La detenció de l’agressor a una persona que enregistrava com arrencava llaços grops proper a la presó de Lledoners ha estat detingut. No hi ha dubte que es una bona notícia, personatges miserables com aquests no poden gaudir de barra lliure per escampar el seu feixisme protegit per un Estat i donar arguments desprès per vendre la divisió de la societat catalana. No hi ha divisió, aquests delinqüents simplement esbomben el seu feixisme sense por, i no son condemnats curiosament pels partits del 155.

Delinqüents a sou o no que espanten a la ciutadania que lliurement expressa la seva pluralitat amb total pacifisme. Com diu Esteve Plantades a Alemanya no passaria, però la diferència es que Hitler va perdre i Franco va guanyar, i això pesa molt i intenta justificar moltes coses com el feixisme protegit.

Setge al feixisme
per Esteve Plantada
No ens cansem de repetir que “això, a Alemanya no passaria”. Però l’analogia és fallida des del seu punt de partida: Hitler va perdre la guerra, però Franco no. Per això és tan necessari saber passar pàgina a l’horror feixista, passar comptes com és degut, tancar les ferides amb tota la memòria històrica que calgui, saber posar les coses al seu lloc, ser conscient que bona part de la societat espanyola viu amb la certesa d’haver guanyat i que hi ha idees i causes que tot ho justifiquen, començant per la violència.

Fer que el Valle de los Caídos no sigui un mausoleu dedicat a la glòria dels vencedors (i de tants botxins que campen amb alegria) és un deure moral. Tan necessari, com vergonyós. Com també és un deure moral, i una necessitat imperiosa d’higiene democràtica, perseguir totes les actituds feixistes que patim, sobretot a Catalunya, on des de l’1-O s’actua amb una ignominiosa impunitat, arribant a equiparar la lluita de qui vol un món millor i de qui persegueix la llibertat amb les nits de cacera de llaços grocs o les batusses contra qui fa olor a “indepe”.

Una societat madura i democràtica no es pot permetre un Valle de los Caídos, així com sí que es mereix la satisfacció d’eradicar de les nostres vides les actituds i ideologies que el representen i el mantenen. Per això és una bona notícia que l’agressió feixista als Lledoners sigui perseguida i castigada, i per això no podem tolerar que els partidaris de l’unionisme justifiquin cap agressió més en nom de la pàtria espanyola.

Quina pàtria necessita defensar-se amb amenaces, insults o agressions? Quina democràcia necessita sortir de cacera, fer comandos de GDR assedegats de pallissa o tenir ganes de repartir llenya a tort i a dret? Quina pàtria necessita perseguir artistes, líders pacifistes o polítics per sentir-se segura? No n’hi ha cap que ho hagi de fer si és prou gran, prou magnànima, prou respectable com per estimar-se tal com és. I el primer pas per fer-ho és dir prou al feixisme.

LA SOCIETAT ESPANYOLA

Com diu en Joan Serra el debat del que ha passat i passa a Catalunya i sobretot del drama dels presos polítics un cop traslladats a Catalunya, seria bo traspasses a la ciutadania espanyola i des d’una orbita democràtica i amb una informació verídica dels fets, aquests si es que estimen la democràcia i més enllà dels sentiments particulars poguessin manifestar-se en contra de que en una democràcia hi hagi presos polítics o que Jutges com Llarena tinguin barra lliure amb el suport de l’executiu i la repressió policial per fer i desfer amb relats inventats per aconseguir unes finalitats.

Aquest dia la societat espanyola demostrarà que ha madurat i que els imputs que rep no son manipulats. De fet haurien de demanar explicacions contundents sobre les mancances de la llibertat d’expressió i sobre la validesa de la violencia policial contra la societat pel simple fet de votar, el que més hauria de ser protegit en un vertader sistema democràtic per damunt de lleis, partits i sistemes de dubtosa qualitat. La gent davant de tot i la política per solucionar problemes i no per mostra imposició amb l’ajuda de la força.

Els presos en son un clar exemple, i tant els mitjans de comunicació, el sistema judicial, els partits i el feixisme amb barra lliure a Catalunya no conviden a l’optimisme de poder lliberar d’aquest segrest la població espanyola.

La societat espanyola i els presos
per Joan Serra Carné,
Els presos polítics han començat a arribar a centres penitenciaris catalans. El trasllat no és cap victòria sinó el simple compliment de drets, que no amaguen la perversió i desproporció de la reclusió preventiva. Quim Torra i Roger Torrent han sabut trobar, en les darreres hores, el to adequat per a un moment tan excepcional. Les seves paraules al Parlament, fent evident que l’objectiu és “posar fi al confinament” dels dirigents independentistes -sense oblidar els exiliats-, recalca l’anomalia de l’empresonament amb determinació i sense estridències. Significativa coincidència, però, en els discursos: tant el president de la Generalitat com el del Parlament han subratllat que el trasllat dels presos a Catalunya “no és cap gest polític ni forma part de cap negociació” mentre el ministre de l’Interior hi afegia, des de Madrid, que el nou escenari responia a l’estricta “aplicació de la llei”. La lectura compartida dels fets es produeix dies abans de la reunió entre Torra i Pedro Sánchez a la Moncloa. La trobada estarà marcada inevitablement per la motxilla pesada de la repressió.

Espanya i els presos, aquesta és la qüestió. La resposta de l’Estat al plet català va escalar de la violència policial de l’1 d’octubre a l’empresonament dels dirigents independentistes, punt àlgid de la desmesura aplicada a l’independentisme, amb el beneplàcit de la monarquia. Els qui receptaven protegir la integritat interritorial de l’Estat a partir del Codi Penal van imposar-se als que pregonaven una solució política. No és estrany, doncs, que a Catalunya es caigués en la simplificació d’equiparar Espanya amb el PP, acomboiat com estava Mariano Rajoy per Ciutadans i el PSOE, amb Felip VI al darrere.

Rajoy ja no és a la Moncloa i el tauler el controla ara Pedro Sánchez, interessat a marcar perfil propi, tot fent equilibris. La política podrà afavorir la distensió, però seria recomanable que el debat traspassés les tribunes polítiques i es fes porós a la societat espanyola. Els presos han posat Espanya davant el mirall i la imatge que en surt reflectida hauria de resultar incòmoda. Deia John Carlin aquest dimecres a les jornades de la UPEC a Barcelona -diumenge en podreu llegir una entrevista a NacióDigital- que és “preocupant” que a Espanya no hi hagi hagut “manifestacions massives” per l’allibertament dels presos polítics. I és cert que arreu de l’Estat ha faltat empatia i solidaritat, potser perquè històricament s’ha mirat de reüll els catalans, desconfiant-ne, potser perquè des de sempre s’ha faltat al respecte a la dissensió que venia de la perifèria.

És en aquest context que s’explica la repressió aplicada al sobiranisme, des de l’esbiaixada formulació de les acusacions de rebel•lió i sedició -acusacions que responen al vocabulari del segle passat- fins al menyspreu d’incomodar els presos amb insults o vexacions tan feréstegues com fer-los escoltar l’himne d’Espanya. Les imatges de grans concentracions de suport als presos a Madrid, Cadis o la Corunya haurien estat la resposta més feridora a l’acció matussera dels aparells de l’Estat. Però aquestes estampes només s’han vist a Catalunya.

UN TRACTE COLONIAL

El via crucis dels presos polítics per arribar a Catalunya es francament sorprenent. Ens trobem al 2018 i durarà 3 dies per fer el recorregut de 600 quilòmetres de Madrid a Catalunya. Sembla increible però es així i llei a banda deixar constància d’una estructura arcaica i fora de lloc.

Un estat amb un sistema que ha evolucionat poc des de la Dictadura i hereu de tots els tics de la mateixa, deixa fets en evidència com aquests, i més quan les nostres dues dones ostatges faran el trajecte directe en el mateix dia.

Deixant les declaracions de mitjans i personatges de partits com la mateixa Arrimadas que intenten vendre la simple aplicació de la llei en concessions als independentistes fruit de la mentalitat colonial que porten incorporada i que tracta als catalans de ciutadans de segona i sense cap dret. Fa por escoltar l’expresident espanyol Aznar, dient que no enten com traslladen als colpistes i molt menys que els ha de vigilar un Govern colpista. Son declaracions que cauen pel seu propi pes però deixen en evidència el tarannà feixista del personatge que ja culpabilitza els detinguts abans de judici i tracta a un Govern sorgit de les urnes, unes urnes posades per cert pel 155 com a colpistes en un exercici de cinisme i poc tarannà democràtic alarmant. Te gracia d’un personatge que contra la opinió de la gent va posar un Estat en una Guerra i que un cop demostrat que la excusa per fer-ho era falsa amb milers de morts a l’esquena mai ha mostrat el més mínim perdó.

El segon fet es la paradoxa que els nous carcellers dels presos polítics, injustament privats de llibertat amb uns delictes sense proves, un relat inventat i una instrucció que no passaria cap filtre democràtic, com ja es demostra amb les euroordres a Europa, serà la Generalitat, precisament ells, que en van ser escollits representants per la societat catalana amb un programa electoral que es va dur a terme i sempre amb el vot de la gent com aval.

Ho considero un tracte colonial cap a Catalunya que crec amb perplexitat no es pot allargar amb el temps. Per dignitat el nostre Parlament no pot mirar un altre costat. Quan la justícia no ho es com es el cas, no es pot actuar com a complice d’aquesta farsa d’un sistema corrupte i venjatiu que de cap manera ho pot validar mai.

Un tracte colonial.

SIMPLEMENT LA LLEI

Entre demà dimecres i dijous tindrem als nostres ostatges polítics amb presons catalanes, i veiem ara fins quin punt la deshumanització pot aflorar a la raça humana escoltant diverses reaccions.

Efectivament, el seu acostament, no es cap favor, ni cap concessió com ja ha recordat el Govern espanyol. Simplement es aplicar la llei un cop acabada la instrucció no es pot castigar més a les famílies amb els viatges amunt i avall per les visítes setmanals i simplement han d’estar aprop a l’espera del judici. Simplement es això, una cosa per cert que el Govern anterior vulnerava com moltes altres coses per un esperit de revenja i odi que arriba a límits inhumans. De fet hem vist al Parlament els riures de la bancada de Ciudadanos i Populars bàsicament quan es parlava del drama injust dels familiars dels presos i com no es complia la llei. Francament repulsiu i suficient per una inhabilitació per representar a ningú.

Ahir escoltant Girauta per Ciudadanos i la seva critica al trasllat com si fos un favor, et pots preguntar com es pot ser tant miserable com a esser humà, el mateix del representant popular intentant treure rèdit polític d’una situació humanitaria injusta, independentment de les acusacions. Tot plegat molt llastimós i que deixa veure la categòria humana de molts dels representants sota zero.

Els mitjans de Madrid avui segueixen aquest fil sense esmentar que simplement es compleix la llei, allò que molts cops reclamen i que ara sembla no era important, encara que es jugui amb les persones. Un cop més la xenofòbia contra Catalunya es el motiu principal de les notícies.

Des de Catalunya, tampoc ningú no pot caure al parany ni atorgar cap medalla a ningú pel gest i cal seguir reclamant la llibertat com objectiu d’una presó preventiva injusta i una instrucció amb un relat inventat i proves falses recollides per un jutge que esperem tard o d’hora haurà de donar comptes d’una actuació tant fosca i indignant.

LA CARTA DE L’ORIOL

La carta llegida per Gabriel Rufian i escrita per Oriol Junqueres a la Conferència Nacional d’Esquerra ha eclipsat en part els acords presos, ja que francament el seu desencert i interpretació de prepotència en algunes de les seves afirmacions van en direcció contraria al vent del país.

Primer de tot, el més gran respecte tant per l’Oriol com la resta de líders i polítics empresonats i exiliats precisament pel procés que la ciutadania els vam validar a les urnes i que al no culminar posterioment al referèndum han patit la privació injusta de llibertat i el trasbals i persecució en el cas de l’exili.

Dit això, dos errades importants que crec cal aclarir i que semblaven ja assumides per tothom. Es parla de no fer declaracions abrandades i excloents amb l’excusa d’eixamplar la base. Cal dir que evidenciar les renúncies que els partits han fet posteriorment a la no aplicació del resultat de l’1 d’octubre es totalment legítim, i posteriorment en els 6 mesos on s’ha obeit exclusivament tots els capritxos antidemocràtics de l’Estat i el seu veto als candidats. Posar en evidència això es una obligació i crec sa per tot el moviment.

Tanmateix l’excusa de la base, crec que ha quedat molt clar amb la declaració de tots els actors espanyols que ni amb el 48, ni amb el 51, ni amb el 80% l’Estat acceptarà el dret a l’autodeterminació ni cap diàleg sobre el mateix i un referèndum acordat. Per tant es una presa de pel que la ciutadania no es mereix de cap manera. Per posar un exemple, la nova virreina Teresa Cunillera ens diu aquest cap de setmana que no sap si les carregues de l’1 d’octubre van ser excessives perquè li falten dades, i un candidat popular Pablo Casado convida als independentistes a marxar de Catalunya. Aquest es el nivell i per tant el que amb un Estat plenament democràtic tindria sentit, aquí es irrellevant.

Un altre gran tema es atribuir-se al seu partit tot el mèrit del referèndum i el victimisme de ser el més agredit per les conseqüències del Procés. Senzillament aquest partidisme, aquest si que exclusiu, es fals i apart dona entendre que encara no han entés el procés de país que fa uns anys que vivim amb els tics autonomistes partidistes de sempre. Cal dir que el mèrit principal del referèndum es de la gent, la mateixa que va començar el mateix, que va amagar les urnes, que va dormir a les escoles, que va posar el seu cos per defensar els vots i que ho ha donat tot. Qui encara no entengui que en el procés d’independència català els partits passen a un segon nivell i que la unitat i la gent son el principal protagonista malament anem. Respecte el victimisme, crec que tothom ha pagat un preu mol alt que no es exclusiva de ningú.

En definitiva, una mala direcció i unes errades que no hi ha dubte no ens portarien a la República. Prou partidisme estèril i més unitat transversal amb generositat.