ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

DIÀLEG SENSE RENÚNCIA

El President Quim Torra, ens deia ahir al Parlament que el seu oferiment de diàleg amb el nou President espanyol no vol dir pas cap renúncia, i que no interpreti el seu si a la moció de censura com un xec en blanc.

Bé, aquest si posteriorment ha portat com hem vist un Govern on poques coses canvien, apart de l’operació mediàtica de l’esquerra progre per fer veure que la modernitat s’ha instal·lat a la Moncloa i on tot respira com també hem sentit una segona transició.

Res més lluny de la realitat. Ministres com Josep Borrell i la seva desinfecció catalana en donen fe, però no es l’únic missatge, una Ministre d’Economia andalusa amb la motxilla dels ERES, una ministra de Medi Ambient amb el cas Castor en el seu currículum, un Ministre de Cultura que davant la violència salvatge policial el dia 1 d’octubre ens deia via tuit que els independentistes ja havien aconseguit prou fotos com a resum o frases com “Me cago en el puto independentista” i per posar un últim exemple el nou Ministre d’Interior, el que va ser magistrat de l’Audiència Nacional, en Grande Marlaska conegut entre d’altres afers per no impedir les tortures als joves de SEGI.

Com podem veure, la caspa per la caspa sense remei amb astronauta inclos i campanya mediàtica per rentar la seva imatge.

Davant això, una agenda per un nou finançament, recuperar lleis socials i revisar Estatut 2010 entraria al diàleg. Evidentment com ja han dit, el dret a decidir dels catalans no, la condemna a les agressions del dia del referèndum tampoc i la situació dels presos polítics que no admeten com a tals tampoc. Per cert amb la vegonya infinita, una humiliació més i escarni sense límits amb les imatges que hem pogut veure de la seva vida a l’interior de la presó.

Aquest es l’escenari, i sobre això i el discurs de fer República del Govern català ens diuen que no hi ha renúncies. Jo crec que no es compatible, de fet com podem veure tampoc sembla que sigui ara per ara el Govern dels 70 diputats, ja que un grup ja ha expressat la seva disconformitat amb aquest Govern autonòmic i de retòrica republicana sense fets.

Per tant, el mantra del diàleg sempre es positiu, però els objectius i el respecte a la ciutadania també. Tant els passos aquí com la perspectiva a Madrid no conviden a pensar que això sigui possible sense renúncies.

EXPLICACIONS INDECENTS

Escoltava ahir la nova Consellera Teresa Jordà, que fins ara estava a Madrid parlar clarament del SI d’Esquerra a la Moció de censura a canvi de res i sense negociació, tot ben disfressat i amanit per justificar el que no es pot justificar.

El mateix podridero dir d’una entrevista a Gabriel Rufian amb el sentit de dir que no espera canvis del Govern de Pedro Sanchez, i considera nefast els primers noms com a ministres, alhora que aquí si es desmarca de la cantarella d’acostament de presos per exigir l’alliberament.

Realment l’art de fer política es representar una part i negociar amb altres per arribar a acords, aquests per força han d’incloure elements de les dues parts i condicions, mai poden ser un xec en blanc com sembla el cas. De fet intentar justificar aquest si, dient com la consellera Jordà que va ser un No a Rajoy i un Si a Catalunya es força lamentable. El vot va ser un SI a un partit cómplice com el que més del 155 i que ha avalat tota la política judicial i repressiva fins al moment contra Catalunya, per no parlar dels insults gratuïts del seu líder al nostre President dia si i dia també, això també li deuen dir “talante”.

Les primeres decisions no fan res més que confirmar el que tots sabiem, Ministres com Borrell, participant conjuntament amb l’extrema dreta en manifestacions i volent desinfectar l’independentisme amb un discurs xenòfob i contra Catalunya i la democràcia en general, el control financer i veurem com intenten fer gests per tornar al 2010 i parlar de l’Estatut com a parany per oblidar l’independentisme, per cert i aviso un Estatut que tampoc complirien com han fet sempre.

El tema presos es simptomàtic del moment que vivim, amb l’insistència a l’acostament com a repte que cada dia escoltem, perdent la perspectiva que l’objectiu normal seria el seu alliberament fins com a mínim el seu judici, ja les irregularitats de Llarena i el relat inventat per justificar aquesta presó son il·legals com s’encarrega de demostrar Europa cada cop que ha hagut de parlar, per tant no cal entrar en aquest joc de normalitzar el que no ho es.

La pregunta segueix sent, si com diu Rufian no esperaven res del Govern de Sanchez, com es justifica el vot favorable, crec que de cap manera i senzillament ha estat part d’aquesta claudicació que hem anat veient als nostres partits volent disfressar un autonomisme de República quan tots sabem que això no es possible.

El que mai ens mereixem, son explicacions indecents.

LA CRUA REALITAT

Poc han tingut que esperar aquells que van donar suport a Pedro Sanchez a canvi de res, aquell President de la Generalitat que diu va veure portes obertes en el discurs del candidat, de fet nomes les devia veure ell i aquells que ja segurament dins la seva mentalitat autonomista somiavenn en tripartits i autonomies disfressades de paraules republicanes.

L’avis d’Abalos dient que el control financer seguirà de moment i el nomenament com a Ministre de Josep Borrell, aquell que volia desinfectar als independentistes son signes prou clars del que veurem. Mentrestant aquí diuen busquem oportunitats i alhora com hem vist quan algú pronuncia la paraula unilateralitat es ràpidament rectificat. Un desgavell que nomes te unes víctimes, la ciutadania catalana.

Això de Pedro Sánchez
per Jordi Cabré,
És impossible no admetre, des de l’independentisme, que cal veure en què es tradueix aquest canvi d’interlocutors a Madrid. A Macià no li van faltar interlocutors, no li va faltar un Pacte de Sant Sebastià, i en canvi nosaltres ens hem trobat un mur. Bé: cal afegir que després les esquerres espanyoles van demostrar els seus límits, allò d’Azaña dient “prefiero a Franco antes que ver descuartizar España”, però com a mínim ja s’havia pogut parlar d’autonomia i de república i de reformes. Això ara l’any 2018, ens ha arribat a posteriori. Veurem què ens du el govern Sánchez. Puix que parla castellà, vejam què diu.

Crec que ens hem de concentrar molt més en què volem nosaltres: el problema no és que ara s’obrin vies de negociació, que ja ho veurem. El problema és que ja abans de l’1 d’octubre hi havia independentistes que ja s’havien rendit d’antuvi. El problema de fons de tot el que vostès veuran aquests dies dins dels partits catalans és la nit del 26 d’octubre, aquella en què el debat era si eleccions o proclamació. Sense jutjar ningú, allí vam comprovar els límits de cadascú i qui partia ja amb una claudicació gratuïta. El temps encara ha de dir si tenien raó els que volien convocar eleccions o bé si la tenia el president Puigdemont quan va decidir proclamar (tot i que en tot cas es va proclamar tard i malament). Fins i tot s’haurien pogut fer ambdues coses, proclamar i tot seguit convocar eleccions refrendàries de la proclamació.

El cas és que aquella nit, i l’endemà, vam veure com les contradiccions i les decisions s’encavalcaven a un pas frenètic i com en bona part, fixem-nos-hi, les posicions enfrontades marcaven el que duraria fins avui en termes de dissensions internes dels partits. Vam veure carnets trencats, tuits enfurismats, crides a la calma, consellers aturant físicament el president, d’altres anunciant la dimissió… Vam veure un dilema ideològic de fons, que encara perdura ara i que marcarà els congressos extraordinaris que es puguin celebrar a curt termini.

El fons i la forma de què hem de fer, i com. I qui té dubtes sincers sobre el com, i qui, en canvi, des del primer moment se’n va fotre de tot. Com si no fos prou seriós, el pols que plantejàvem i que encara plantegem. Com volent confondre el progressisme amb la ingenuïtat. Com si Cambó encara se’n fotés de Macià, des de la vergonyant posició de l’escèptic.

Això de Pedro Sánchez sí que sona, per ara, a ingenuïtat. Tot i això pertoca escoltar i veure, i construir, i refer moltes coses trencades. Pertoca comprovar si Espanya se sap salvar a si mateixa, i també si els catalans estem disposats a negociar demanant perdó. Veurem si sabem fer plantejaments alts per a obtenir contrapartides justes, o bé si ja partirem de la base que hem perdut i que perdrem sempre. Veurem si hem après que la capsa de Pandora oberta aquesta tardor passada ja no es tancarà mai més, i que no s’hi val a sortir de l’armari per a tornar a amagar-s’hi.

No es tracta de ser inflexibles, però sí de ser contundents i de saber què dimonis volem per als anys vinents. Jo vull una Catalunya independent. Però com deia aquell, en una de les millors frases que he llegit en literatura: com que tenia pressa, sabia esperar.

I jo, de pressa, en tinc molta.

LA RODA DEL HAMSTER

Aquest qualificatiu ha estat emprat molts cops per definir un procés que moltes vegades ha semblat donar tombs sobre el mateix eix sense fi.

Ara observo amb molta gent alegria per l’arribada de Pedro Sanchez a la Moncloa. Ho entenc per fer fora als Populars, però caldria que la memòria no fos tant lleugera. Recordo quan Zapatero va obtenir la victòria i tot semblava que per art de màgia es transformava i prenia un aire de modernitat democràtica que va arribar al seu cim amb la promesa d’aprovar l’Estatut que sortis del Parlament català i aquell bon rotllo existent. Els resultats com sempre dicten sentència i no cal recordar com va acabar tot allò i com va funcionar la legislatura amb l’ase dels cops anomenat Catalunya com sempre.

Ara hauriem d’aprendre de les errades i començar a veure els primers passos, si es basem amb els rumors que hem escoltat, veiem que un personatge tant sinistre com xenofob anomenat Borrell, aquell que va comparar el President Torrà amb Le Pen, que volia fumigar als independentistes o que participava amb la Falange a les manifestacions unionistes sona com a Ministre, alhora veiem com la proposta de recuperar l’Estatut del 2010 o part podria ser una cosa a dialogar sense concreció esclar i la negativa a parlar del problema real que es el dret a l’autodeterminació i l’alliberament dels presos polítics una realitat que aviat veurem.

Davant això, alguns ens diuen que el Govern espanyol estarà controlat pels independentistes o no durarà massa, es cert, però també ho es que la visió del socialisme espanyol es aprofitar aquesta oportunitat per agafar aire de cara a una millor perspectiva en unes eleccions generals espanyoles properes i això no li permet fer cap concessió als catalans encara que sigui fum, ja que serà atacada sense pietat per la dreta ultra ara a l’oposició i ja sabem que l’anticatalanisme dona molts vots a l’Estat espanyol. Per tant no espero res que no sigui totalment inocu.

Vist això, la unilateralitat per força i tard o d’hora ha de cobrar vida un altre cop si volem culminar la República i aquest cop amb una societat disposada a defensar-lo i un Govern al seu costat. No espero cap final que no sigui en aquest context.

PERDONI, I EL POBLE

La decisió dels partits catalans avui de donar suport a la moció de Pedro Sanchez sense sembla a canvi de res. De fet una rebaixa en el to del candidat, cosa lògica i un gràcies pel vot contrasta amb la política amb majúscules dels diputats bascos i els seus interessos.

Alguns diran que son circumstàncies diferents i contexts que poc tenen a veure, però cal aclarir, que uns dins el seu paper de dic de contenció a l’independentisme basc a canvi d’inversions, capital, lleis i defensa del sistema econòmic concertat, la mare dels ous del seu projecte. Mentrestant Catalunya que te, si dic res, seria segurament massa dur, però durant molts anys ha viscut d’una cortina de fum de fals poder a canvi de col·laboració amb les estructures estatals, i aquesta aposta com es lògic va arribar al límit i el maltractament pervers econòmic, polític i social va explotar amb el clam popular per un canvi a decidir el nostre futur en forma de República independent.

No cal tornar a veure com vam malbaratar l’oportunitat posterior a l’1 d’octubre, i en part va ser no aprofitada precisament per l’influència d’aquestes el·lits que viuen de la relació catalana amb Espanya, més que relació, podríem dir submissió sense condicions. Posteriorment la violència, la repressió, els presos i tot el que hem vist no ha fet canviar el control dels partits, que han acceptar la humiliació dins del país i el mateix rol a la cambra espanyol jugant al mateix sistema de sempre, cal dir amb els rendiments de sempre.

Inquietants, les paraules de Sanchez sobre l’Estatut català, i del cercle d’economia contents amb la intervenció del President Torra just quan han fet la seva proposta de tercera via actualitzada que aniria en el mateix camí d’una nova reforma estatutària amb reconeixements simbólics i competències blindades a l’espanyola, es a dir el de sempre.

Aquesta escletxa i coneixent el pa que s’hi dona i desitjant equivocarme podria arribar ser la negociació fosca per resoldre el conflicte per tothom salvar els mobles, segurament rebaixa de condemnes als empresonats, netejar la cara als partits,normalitzar una situació que no es normal i deixar nomes uns grans estafats, el poble, aquell que de bona fe ho ha donat tot per un projecte i ha vist com molts cops ha passat com no es la prioritat de ningú i com un cercle torna a una mena de peix al cove actualitzat, això si amb un ull de menys i moltes contusions en els seus cossos, per no parlar de les il·lusions trencades per aquells que ara ens vendran un relat de color, que te molt de blanc i negre.