Avui fa set mesos que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez estan tancats injustament a la madrilenya presó de Soto del Real. En aquestes alçades ningú amb un dit de front democràtic no dubta a admetre que els Jordis -i també els altres presos i les altres preses per la causa emancipadora principatina- són ostatges polítics.
A Can Gazà, a les set del matí ja no hi ha res ni ningú que dormi. Tot rutlla com la millor maquinària rellotgera i si no se sent cantussejar és perquè els gazanencs, com a bons acunetats, són discrets extrems. La més cofoia, però, és l’ànnara que, a força de criar-se amb les gallines,
Pelluquem padrastres de llum d’aquesta vida de colors sempre nova, sempre sàvia, sempre a punt d’escometre la mirada vera i nítida. Fem vida de microorganisme anant i venint dels sons als sentits que no deixen mai de pessigar les orelles i les oïdes primes de la carn que deleja carn. I si tanmateix no anem
La dorada –criada en piscifactoria- a la planxa no era res de l’altre món i l’amanida que l’acompanyava comprada envasada al súper del poble, sens dubte. El preu -9,50 euros- per això, l’ha considerat abusiu. Li ha estranyat no trobar-se amb la carta de sempre, més empobrida en plats que l’acostumada, però no s’ha atrevit
Allò que hom més agraeix és trobar temps per borinar tot trescant pels caramulls de papers eternament per ordenar, o per tirar. De poc ençà, a aquests ruscs de referències per desar, s’hi han afegit els pen drive –diuen que els hem de dir llapis de memòria- uns estris misteriosos que no mostren res si
Res de nou i tot vell. Les passes i tot ja han estat donades encara que ningú no recordi on es varen donar i cap on es dirigien, si és que anaven cap enlloc. I les llàgrimes neixen revellides i sense sal; llàgrimes insípides que davallen la galta com si fessin un jornal de feina
La llum calmosa encén la carn que habita en la música dels llavis que no callen l’ardor de les besades L’alba es farà lloc entre tanta tenebra. Seran els peixos els signants del prodigi i els portants del crepuscle
L’Advocacia de l’Estat, en un atac de supremacisme lingüístic morbós ha presentat un recurs contenciós administratiu contra l’acord del ple de l’Ajuntament de Pollença del 22 de febrer, d’aprovar les subvencions als comerços que volguessin emprar el català en la seva activitat bé i en rètols o en minutes de restaurants, entre d’altres. En què
Rebenta la primavera a Can Gazà però no tot és color nou: des de fa uns dies n’Eloi torna a estar ingressat i amb pronòstic molt incert. Ja fa temps li hagueren de tallar la cama dreta i l’esquerra –que és com de suro, com diu la persona que més el cuida- perilla per una
Diu l’adagi que «Qui és atrevit, es crema el dit». Doncs el “Rèquiem” de Víctor Gayà i el “Rèquiem per a quartet de corda” de Mercè Pons, és un atreviment descomunal –fora del comú- del que no en surten amb cap dit cremat, ans al contrari: un i altra encenen –en sentit d’ardència- la lectura
El meu preceptor hagué d’acudir ahir d’urgència al metge perquè li feien mal els ossos del cap, així ho digué als pares, que s’esveraren, naturalment, perquè no és gens espantós. Està molt constipat, el prefecte, i no hi ha manera que esvaeixi el moc, substància poc agradosa i prou metzinosa si no troba la sortida
Acluca els ulls per mirar de cridar la son després de dinar espartanament d’amanida i sípia amb verdures ofegades, i tot d’una veu una carretera recta, infinita, amb sorra a banda i banda que miraculosament no toca l’asfalt per estrenar. Per la carretera, cap cotxe més que el seu, descapotable, amb seients de pell, un
Qui dubti a aquestes alçades que l’Estat i els que el dirigeixen amb totes les males arts del món no tenen emproats els catalanoparlants amb l’afany gens dissimulat de reduir-nos a reserva, que s’ho faci mirar seriosament. Tornen a desacreditar –i criminalitzar!- els mestres i les escoles del Principat, sobretot, però tampoc no s’obliden de
Dia cluc, avui, i no ha calgut que comparegués la boira. Dia covat, encara que l’aire no ha deixat de remenar-ho tot i calia tapament per espantar el refredat. No ha estat cap dia triat, malauradament, ni de cristians, com deia un temps la bona gent, quan les paraules tenien valor suprem i donar-la, a
Ja fa 210, de l’aixecament de la ciutat de Madrid contra els francesos; o més precisament contra Napoleó i les seves dèries expansives. I contra el general Murat. I contra els mamelucs, els antics esclaus convertits a l’islam que servien califes i soldans durant l’edat mitjana i que acabaren ajudant Napoleó Bonaparte. Servint-lo, portaven turbant