Ulisses20

15 sentències o oracions extretes del Nou homenatge a Catalunya de Vicent Partal. Llegiu-les lentament (o no) i proposeu-vos el joc de trobar una acció en favor de cadascuna, una reflexió, una lectura, un dibuix, una concentració, un crit, un somriure, una queixa, una denúncia, una donació a l’ANC, una lectura, un regal, un pensament positiu, un pla d’estiu, un verset, una piulada, una conversa amb amics, una renúncia…

«LA REPÚBLICA NASCUDA EL 27 D’OCTUBRE DE 2017 TÉ ESCRÚPOLS I MORALITAT, I UNS VALORS QUE L’ESTAT ESPANYOL NO POT NI ENTENDRE.»

«VOLIA SER UN ESTAT DIFERENT, NO ES PODIA FUNDAR SOBRE LA VIOLÈNCIA.»

«NO PODIA NÀIXER FENT COSES HABITUALS A ESPANYA PERÒ IMPOSSIBLES ALS PAÏSOS NÒRDICS.»

«JOAN FUSTER» (ja sé que aquesta no és una oració sencera, però el nom té prou força per veure amb convicció valenciana la resta: el verb i els complements. Els catalans, sobretot, si no el coneixeu encara, proveu d’aproximar-vos, ara que sembla que ja sou lliures.)

«ÉS UNA TRAMPA DIR QUE ELLS NO SÓN NACIONALISTES I NOSALTRES SÍ.»

«EL PSOE ÉS DEL BRACET AMB EL NACIONALISME ESPANYOL FRANQUISTA.»

«L’ABRIL DE 1993, EL NAZI PEDRO CUEVAS ASSASSINA EL JOVE VALENCIÀ GUILLEM AGULLÓ.»

«ESPANYA ÉS UN PAÍS AUTORITARI. ON NO HI CAP CAP ASPIRACIÓ DE LLIBERTAT, I MENYS ENCARA REFERIDA ALS PAÏSOS CATALANS.»

«NELSON MANDELA VA DIR: IMPOSSIBLE ÉS ALLÒ QUE NO POT PASSAR FINS AL MOMENT QUE PASSA.»

«ESPANYA ÉS UN ROBATORI.»

«REGALAR ALS BANCS MILERS DE MILIONS D’EUROS ÉS UN DELICTE.» (jo afegiria que els banquers que van agafar els diners, tots sense excepció, són tant criminals com el govern espanyol que va perpetrar el robatori dels diners públics per regalar-los a una institució tan sospitosa.)

«ESTEM CANSATS DE SER ESPANYOLS.»

«EL MOVIMENT SOBIRANISTA PUJA DE BAIX CAP AMUNT I GOVERNA ELS PARTITS POLÍTICS I LES ORGANITZACIONS SOCIALS.»

«ELS MOTORS REALS  (DE LA INDEPENDÈNCIA) SÓN A CADA BARRI, EN CADA POBLACIÓ, CONFORMEN UN MOSAIC HUMÀ PRECIÓS I EMOCIONANT.»

AQUESTA REPÚBLICA PROCLAMADA I BASADA EN UNS VALORS I UNS PRINCIPIS INTENSOS I PROFUNDS, NASCUDA D’UN POBLE ADMIRABLE, HEROIC, I D’UNA CLASSE POLÍTICA ABSOLUTAMENT DIFERENT DE LA QUE ESTÀVEM ACOSTUMATS.»

Potser que ja teniu ganes de llegir-vos el llibre?, no?, doncs, llavors, sí que l’he feta bona!

[continuarà]

Dilluns pujarem a Olocau, el Camp de Túria, amb els alumnes de tercer i quart de primària. Estudiarem el paisatge de la serra Calderona, des del poble, els carrers, els balcons, les teulades, una finestra, la c90asa de la Senyoria… Si és una serra tan humanitzada, apofitarem que som en un poble rural per descobrir-ne l’essència. Ah, l’essència d’un poble rural! Pujarem a la font de la Penya i albirarem València —impossible, us exclamareu! Ca, impossible és tornar de la mort, la resta és un bufit!, des del pont d’Amèrica, fa molts anys, els joves que treballaven a la ciutat, hi distingien la piga a la penya i s’enyoraven dels seus… Ens allargarem a la font del Frare (també és una serra de frares i de monjos (n’hi ha frares als llinatges i monjos a Portaceli, al monestir, també n’hi ha beats i beates, on no!, i baixarem a dinar al barranc de l’Arquet… Però sobretot estudiarem la vegetació, aqueixa riquesa de noms populars: el gatmaimó, l’arboç, l’heura, la clavellina seca, el matapoll, la viola boscana, el tomaní, l’aladern… el matabou, l’esparreguera, la falzia, el raïmet de pastor, l’herba pigotera, l’argelaga, el cirerer de guineu, el lligabosc, l’herba felera, el càdec, les estepes (l’estepa borrera, l’estepa crespa, l’estepa negra i l’estepa populifòlia) la minuàrtia valenciana (rieu-vos de la paella!), la vidiella, el margall roig, clora, ginestó o matatort, gatosa, prunel·la vulgar, bruc d’hivern, la centaurea, la manxiuleta (quina reverència, mereix la manxiuleta), iva borda, herba cuquera, mollerol, canyeta d’or, bruc boal, viola de bosc, romaní, esteperola, silene, clavellet boscà, moixera, carrasca, cor de roca, l’oró, la coscolla, el galzeran, la lletera vera, el timonet, i l’heliantem setge…

—Al jutge!, al jutge, la manxiuleta, la minuàrtia, la lletera vera!!! Adoctrinament!

No, no, si ja tenim dos presidents!

[silenci, un fons roig, i un llum tènue que il·lumina el músic… només s’ou la guitarra, només… M’aclame a tu mare de Terra sola,  invoque un nom o secreta consigna, mare de pols, segrestada esperança…, seràs l’ocell i seràs la bandera… Silenci]

Anit, al teatre Micalet de València,  vam viure la presentació dels 50 anys de l’escola La Masia, la primera escola d’ensenyament en valencià, el nostre català, al País Valencià: un acte sobri, emotiu i sòlid. Mare, quina qualitat. D’entre els discursos, tres grans idees:
—l’alumne: he triat de ser mestre i m’he preguntat moltes vegades per què ho vaig fer. Vull omplir la vida dels meus alumnes de records bells, talment com jo vaig viure la vida en aquest escola.
—la mare: vaig triar aquesta escola pel seu compromís per la llibertat, per la democràcia, per la llengua, perquè les injustícies de la societat que vivim sé que no seran amagades, i els xiquets aprendran a prendre partit; viure l’escola és prendre partit.

—la iaia: els meus fills van venir sempre feliços a l’escola. Crec que és el valor més gran que podem oferir als fills. Els meus néts també vénen feliços. Potser que siga l’indicador més gran de qualitat i de futur d’una escola.

Mireia Vives i Borja Penalba van posar la música, la veu, el ritme: fins i tot van aprofitar una corda de guitarra trencada per fer escola, per fer-nos ballar. Són molt bons. L’acte el conduïen dos exalumnes actors, esplèndids, tan ajustats, una mesura de tot plegat que afig qualitat a l’escola majúscula. Amb la cloenda, Jesús Guanter, president ara mateix d’aquesta escola cooperativa, feu passar a l’escenari tots els treballadors de l’escola, de retirats i d’actius, i ens va regalar el reconeixement a tants mestres com han fet possible un dels projectes d’escola més extraordinari del país. Per molts anys!

Dimarts és un dia esplèndid de la setmana. Ja no és el fatídic dilluns, ni el neguitós dijous, fins i tot és lluny del divendres excitat i seductor. Un dia genial, el dimarts, per manifestar-nos pels carrers de València en favor de l’escola. Contra la barbàrie de pp i ciutadans, amics de l’extrema dreta i de la violència gratuïta.
Dimarts ens vam manifestar a València uns quants centenars de mestres, molts de jubilats o retirats, amics i uns quants sindicalistes. No gaires. Si fa no fa, i estirant molt el compte, potser dues mil persones, en el moment àlgid d’una goma elàstica molt estirada. Pocs, malgrat que als carrers de València hi havia la representació de l’escola dels valencians, una plataforma per l’escola (que ells en diuen pública). D’acord. Pública doncs. Només pública. D’acord.

Però com és que, si hi havia la representació de l’escola del nostre país (de l’escola altruista, creativa, coratjosa), no hi havia el govern valencià, fent-li suport?, ni la gent de la conselleria?, ni la dels partits progressistes?, on eren els de compromís defensant l’escola, o els de podem? o els del psoe?, o els d’arran?, o els cdr’s?, però no som una escola en favor d’un país nou, digne, honest, entusiasta, que defensa els drets universals contra la barbàrie? On eren les feministes?, els camperols?, els estudiants?, els funcionaris honestos? els estibadors? On eren dimarts tots aquests?… Aaaahh, que com és l’escola, això només compet als mestres? Fóra com dir que la lectura d’un país només compet a l’escola? O que l’educació dels fills només compet a les mares…

Raons per manifestar-nos n’hi ha de sobres, per l’escola, tots els col·lectius. La manca de llibertat, l’atac a la democràcia, els colps d’estat als parlaments que no són espanyols, l’amenaça als mestres, la cacera que vol instaurar el pp amb una web que denuncia els mestres, la manca de memòria històrica, l’ocultació de la memòria democràtica per un govern feixista, per una justícia prevaricadora, pel baix nivell de matemàtica i, fins i tot, per l’escàs nivell musical de les escoles de música…

Hem arribat fins ací amb els hipòcrites del pp i els seus gossos. D’obrir una pàgina perquè qualsevol, anònimament puga insultar els mestres.Total, que n’hi ha moltes raons, mestres, per manifestar-nos. Fins i tot els mestres joves (on eren, dimarts), fins i tot els estudiants de mestres (on eren, dimarts?), fins i tot els mestres desocupats (on eren, dimarts)…

I perquè el finançament espanyol impedeix de tenir l’escola que ens mereixem els valencians. Per tot això n’érem un parell de milers.

Les cares dels que ens manifestàvem ja explicaven què passava. N’érem pocs, poquíssims, i el desànim volia guanyar-nos. En un tros de carrer entre Barques i Colom, Reis i jo passejàvem del braç com si fórem joves novençans, si fa no fa, enganyàvem més que una postal de Benidorm. Ella em diu: això ens ho hem d’agafar finament, com si venírem de bona família, tu de Bétera i jo d’Alcoi: jo em faria una orxata! Aaah, qui ens hagués vist de lluny, en la conversa profunda entre dos éssers molt valencianistes, a les set de la vesprada, hagués dit: aquests festegen. No era moment de demanar una paella. L’arruixó d’aigua de les cinc no havia refrescat. Feia calor i havíem caminat mitja ciutat. Perquè segons que em va dir ella, i jo també vaig assentir, a aquestes coses i amb una edat responsable cal posar-li filosofia i un somriure. Una orxata? Jo li vaig dir que si escrivia res, ho faria també en el seu nom, i vam aparaular una declaració institucional:

—Sinyors de la Plataforma per l’escola pública (dos punts)

la propera vegada que ens convoquen —per favor, que siga en dimarts—, en arribar davant el Consolat espanyol del carrer Colom, voldríem que ens esperés una carro de l’orxata de ca Danielet d’Alboraia (ara eixiran tot d’ortodoxos, que d’ací, no; que d’allà o de més enllà), un carro amb burreta com el que passava pels carrers de Bétera cada vesprada d’estiu, amb aquelles dues dones, les Menescales, amb devantal brodat i manegots blancs. Orxata! Orxata! Per tots els mestres i jubilats que heu vingut a manifestar-vos dimarts en favor de l’escola. Del pressupost, no us en preocupeu, que no ha de ser ni la meitat de car, ni la meitat, que entrar a refrescar-se en qualsevol bar d’aquell quartier valencià ple de ricots feixistes. Fins i tot els mestres en actiu pagaríem un euro el got, i els jubilats cinquanta cèntims.

Final de la declaració. Signat, Reis i Albert

El fartó cadascú que el porte de casa, va dir Reis, i se’n va anar a descansar en un banc d’aquelles ruïnes romanes del carrer Colom, després que vam quedar que tornaríem a festejar un altre dimarts que fórem convocats per la Plataforma. Que han de fer sinó, dos joves novençans un dimarts.

Només pels exabruptes feixistes del pp contra l’escola ja hauríem d’eixir cada dia a manifestar-nos, els mestres. I les famílies. I els xiquets.

Si algú ha atacat mai l’escola, li ha robat finançament, li ha robat infrastructures, destinant els diners de la construcció d’escoles a les seues butxaques… Ha sigut el pp.

Si algú ha atacat el coneixement i els valors del respecte i l’honestedat, ha sigut el pp…

El mateix pp que ens ha robat una generació de joves o dues, en treure’ls la possibilitat de créixer a partir del coneixement, que els ha robat la il·lusió i la possibilitat de treballar, d’investigar, d’avançar en la ciència, aquests han sigut els malparits del pp, que ara obrin la cacera contra els mestres mateix.

Com diu el cartell d’aquesta convocatòria, no tenim excuses, mestres, famílies, xiquets, si no eixim al carrer a dir que treballem amb coratge, amb il·lusió com ho fem cada dia, contra els corruptes del pp, contra aquests farsants de polítics, monyicots i arribistes, que en veure que perden pistonada, que no arriben a pessebristes, deixen anar l’insult, l’amenaça i la fatxenderia, encomanant-se al dimoni que tot li val, contra la democràcia i contra la llibertat d’expressió i de pensament.

Per això avui l’escola es manifesta. I ho podria fer cada dia, mentre els delinqüents del pp que ens han robat als valencians el finançament de l’escola, de la sanitat i dels serveis, siguen lliures d’insultar i amenaçar l’escola.

Aquest mateix pp delinqüent que va adobar eleccions, va corrompre i va fer ús de cabals públics contra l’honestedat dels valencians. Contra la seua política d’insultar l’escola ens manifestem.

El 25 d’abril és una data important per als valencians—cada vint-i-cinc d’abril els valencians recordem la invasió i la desfeta, perquè vam perdre la guerra contra Castella, i la colonització va passar-nos per damunt com una piconadora. Vaig parlar-ne a classe: això és adoctrinament katalanístic, ho sé, però els valencians tenim història i memòria, i és responsabilitat dels mestres no oblidar qui som.

El primer 25 d’abril de 1707, els valencians vam perdre; tota la corona d’Aragó va perdre. Els drets, la dignitat, el patrimoni, la vida. A partir d’aquell dia va començar la resistència, sobretot la resistència passiva, però resistència al cap i a la fi. Perquè hem preservat la llengua, l’eix fonamental, la manera de ser, i el desig de recuperar els drets i decidir qui som i qui volem ser. A més, la desfeta d’aquella guerra, encara continua.

Aquella vesprada del 25 d’abril de 2018, al programa de ràdio “Territori sonor” Vicent Torrent, uns dels fundadors d’Al Tall, era entrevistat per Amàlia Garrigós: d’entre més coses, Vicent va dir: allò d’Almansa encara ens afecta a tots els valencians.

I tant com ens afecta: dijous el TSJ espanyola atacava de nou l’escola, la llengua i la política d’ensenyar llengües a l’escola. Perquè els jutges espanyols es creuen en el dret de decidir com ha d’ensenyar l’escola i quines llengües. Ves si s’ha de ser refillet o jutge (això és una metàfora)

—Si ens afecta això d’Almansa encara?, es demanava Vicent Torrent…

Dissabte 21 d’abril ens manifestàvem a València en favor de la llibertat dels valencians. El camp de Túria portava una pancarta pròpia. Quan passàvem davant la vergonyosa institució del Govern Civil (una institució feixista que ens recorda que encara governen els franquistes —sabeu que els valencians non podem decidir de manifestar-nos a València, si aqueixa institució no dóna el permís?), doncs en aquell moment que passàvem, un policia vestit de paisà va fotografiar-nos qui érem en aqueixa pancarta de solidaritat amb Catalunya. Encara en el segle XXI, l’amenaça d’espanya per manifestar-nos lliurement. En diuen l’aigüera, els desaigües, però prou que funcionen contra al democràcia, encara. La desfeta d’Almansa. Nosaltres també vam fotografiar aquell dissortat, de policia, mentre se’n fugia de la nostra càmera.

Però tornem al “Nou homenatge a Catalunya”. El llibre està estructurat en quatre blocs, i aquests blocs també van subdividits…

1 la sisena república catalana: “Xiquets, quin octubre hem viscut!” Va ser una traca de cent, xa. I després el subcapítol del Molt Honorable Carles Puigdemont…

2 què ens hi ha menat  doncs que ens hem cansat de ser espanyols! I encara millor: ara governa el poble, per damunt dels partits, el poble s’ha apropiat del país i ha fet possible la República. Per això heu de llegir un antològic bloc tercer…

3 Els instruments que s’han fet servir: com ens hem carregat els partits convencionals, i encara no és tot dit… la xarxa, la feina internacional… Uiii, ací podeu estar-vos subratllant una setmana aqueixa frase, aquesta altra, aquella… noms, dates, reunions, què penja del fil, passeu-me una pinça, més fil, més pinces…

—i l’epíleg, com voldreu estalviar-vos l’epíleg, què vindrà?, què diu el mestre que podria passar, demà…? Sort d’això. I que com diu Vicent, la República és nostra.

Una majoria (del món occidental) ja coneixeu el periodista Vicent Partal, de fet el coneixeu de fa molts anys. I encara si el llegiu cada dia, a través de les editorials a Vilaweb, ja sabeu com gaudireu d’un llibre de 270 pagines, que fóra com tenir aplegades tantes eufòries, balons d’aire o vies de llibertat per als desinflats, o ves a saber… destinades a explicar-nos per què i com hem arribat fins ací, com és que Catalunya ha sigut capaç de proclamar la República, malgrat que després, ai, la cosa es va barrejar amb llimonà (gasosa per al nord).

I què més caldrà fer perquè el món, i sobretot Europa, entenga que és davant un dels models de país de major goig del segle XXI, i potser, si té llibertat suficient per consolidar-ho tot, davant el millor model de nació del món civilitzat (sobretot perquè ens conviden a decidir com serà). Ves si tenim un horitzó de primera i un dels reptes més bells ara mateix a Occident.

[continuarà]

“No sempre és fàcil de trobar la manera justa de parlar d’un llibre” escriu Enric Iborra, en el llibre La literatura recordada, en acabar la referència a un llibret fantàstic molt breu, Michael Kohlhaas, una mena de granger —fill de mestre, ep— que es revolta per la injustícia de la pròpia justícia del seu temps: ens sona, això?, injustícies del XVI, del XXI, de jutges que emparen el poder i s’hi emparen…Si tenen temps de llegir el llibre, no és difícil de trobar la versió catalana. Encara més, si tenen temps de llegir la referència que en fa el mestre Enric, no perdran el temps: La literatura recordada és un cant a la literatura universal, una devoció, una guia que no us podeu perdre de llegir aquest estiu. Però si ho feu, compte!, perquè llavors obrireu la caixa dels trons i no voldreu sinó regirar cada llibre del que parla el mestre. Però ves que jo volia parlar d’un altre llibre…

La manera que jo en parlaré de Nou homenatge a Catalunya serà la meua justa manera, perquè qui presenta un llibre ja té la llibertat de dir allò que voldrà. Jo diré allò que voldré. I potser arribaré a presentar aquest llibre: Nou homenatge a Catalunya. Però sobretot diré el que voldré.

—Ai, tot això és el que jo havia preparat abans de la improvisació, de l’imprevist que ens vam trobar a la fira del llibre de València (ara que ja s’ha acabat ho puc dir: aquesta fira és feta contra el llibre valencià i contra els llibres en valencià*).

Jo hagués volgut parlar de Nou homenatge a Catalunya des del record, perquè vaig compartir amb Vicent una pupitre d’escola fa d’això cinquanta-cinc anys… Ah, el temps, com fa que adobem els records a la nostra mesura: jo recorde l’escaleta que pujava, el cabell blanc d’una mestra que portava ulleres, que jo recorde com una dona gran molt bona, que ens feia de mestra a un grapat de xiquets que encara no teníem edat per anar a l’asil (on les monges feien escola fins que combregaves). L’asil era al castell de Bétera, i nosaltres no sabíem la sort que teníem de fer escola en un castell que, segons la Crònica, Jaume I va conquerir després del Puig (ja us he dit que adobem els records a la nostra vara de mesura).

Sí, feia 55 anys que ja érem en una tauleta tots dos, mirant-nos el món, Vicent i jo, a través dels ulls d’una mestra de Bétera (ja ho he dit, que som de Bétera?), la senyora Carmen, en uns baixos municipals que després van ser retén, i ara ves a saber què emmagatzemen sinó records —el mateix dia de la presentació a la fira, algú dels presents em va discutir si el local de la mestra era el que jo relatava o un altre que n’hi havia al costat. Tant se val. O no.

En llegir Nou homenatge a Catalunya em passen massa coses, massa…

—L’una és que som enmig d’aqueixa història que explica Vicent, una història de la qual som protagonistes, això és, que és una història que és nostra o tan nostra que no podem deixar de pensar-hi, en despertar-nos, en treballar, en anar amb amics, en sopar o en gitar-nos a dormir… I ací ja podria estendre’m el temps d’una presentació o de dues.

La segona cosa, és que aquest present que fa tanta història al nostre país, encara continuarà uns dies o molts dies: i ens deixarà ésser tan protagonistes com cadascú de nosaltres vulga decidir. Tot dependrà de cadascú de nosaltres. Aqueixa frase és important, sabeu, perquè no totes les històries, ni en totes les històries que llegeixes et deixen ésser protagonista o triar el nivell de protagonisme. Això és: el present dependrà de nosaltres i també el futur a llarg termini. Perquè el nostre present decidirà el futur.

—Tot això la lectura d’un llibre?

Home, aquest no és una llibre qualsevol ni parla d’una història dels altres: és un llibre especial que parla de nosaltres. Del nostre país. Fins i tot si només el consideres un país germà, veí, frontera… Parla de nosaltres, els valencians. I encara, tot allò que afecte al país, ens afectarà, ens afecta de fet a nosaltres.

[continuarà]

La setmana passada vaig llegir uns versos de Vicent Andrés Estellés a la classe. Serà una falta greu, molt greu o imperdonable? En fer una excursió a la fàbrica de xicolates “Comes” —que ara han posat tot de banderes a la porta— vaig recomanar als mestres de visitar també la casa de Joan Fuster, també al carrer Sant Josep de Sueca. Uii, això sí que demanarà moltes indulgències, portar els xiquets d’una escola a la casa del gran pensador, ha de fer arrancar molts cabells propis i d’empelt als misereres del pp, pobres, com hauran de passar ara pel purgatori: ca Fuster és el santuari katalanístic per excel·lència, i per això el van provar de matar amb una bomba, i una altra bomba, però ni la justícia d’espanya, ni els policies d’espanya no van voler investigar mai què va passar.

Aquest divendres hem portat els xiquets a la fira del llibre de València: aaaahhhh!, llibres!!, han d’exclamar-se els del pp, i llibres en valencià: aaaahhh! Però no, a la fira del llibre de València n’hi ha molts llibres, però molts, però el deu per cent, si m’apureu, són en valencià, i potser que exagere la quantitat. Ara, gairebé que vaig obligar a comprar llibres en valencià, exclusivament: ací sí que passat pena, i he pecat: perquè ves que obligar a comprar llibres en valencià ha de ser d’expedient directe.

Tota aquesta bretolada que llegiu és perquè el PP valencià (un partit corrupte i lladregot que hauria de ser il·legal) ha obert una cacera de mestres com no passava des del franquisme més cruent i assassí. El pp vol que els xiquets denuncien els mestres que fan o diuen en favor del valencià, del país, de la democràcia o de la llibertat de pensament. Volen obrir una web perquè els xiquets s’entrenen de feixistes i delators, d’acusetes, d’espiar els mestres i denunciar-los. És com entén el pp la convivència, la psicologia i l’escola finlandesa, en favor del coneixement.

Només la idea, aqueixa porcada —sinyors del pp—, ja us hauria de portar a la justícia, si és que en tinguérem, en valencians. Però no, no, som en mans de la justícia espanyola, que això de vostés ho aplaudirà o ves a saber què…

Un verset d’Estellés, sinyors, per compensar lo refillets que arribaran a ser:

“Enyore un temps que no és vingut encara

com un passat d’accelerada lluita,

de combatius balcons i d’estendards,

irat de punys, pacífic de corbelles,

nou de cançons, parelles satisfetes,

el menjador obert de bat a bat

i el sol entrant fins al darrer racó.”

No és una broma, malgrat que ens ho sembla: el pp s’erigeix (s’empalma?) en defensor a ultrança contra l’adoctrinament. Aaaaaaahhhhhh! Aquest partit polític (no sabem com encara no s’ha il·legalitzat, si arribarà a ser corrupte) que durant anys va segrestar la TVV per adoctrinar totes les parròquies, les civils i les beates, que va pagar i subvencionar l’església amb tot de diners negres, perquè adoctrinaren ascolans monges i combreagors, que va robar el que no és escrit per portar el papa a pixar-mos el llit del riu, que manté segrestada la TVE perquè adoctrine milions d’inútils, que ha comprat i pagat i gastat allò que ja se sap, que és en centenars de casos de corrupció pública i privada, que ha buidat la hisenda pública en favor de la seua hisenda particular de refillets, furtamantes, monyicots i florentins, que ha regalat a empresaris amics milers de milions, que ha regalat als bancs la sang dels desnonats, que ha robat a l’escola, a la sanitat, a la universitat, els pressupostos d’educació, que s’ha carregat dues generacions de joves, que ha arruïnat l’estat per anys i panys, que ha sigut incapaç, nul, trampós i antieuropeu…, diu ara que s’autoproclama defensor de l’ètica en favor de l’escola: del que es pot dir a l’escola i del que no s’hi pot dir.

Homeee, un partit que paga i subvenciona escoles que segreguen per sexe, que paga i subvenciona l’OPUS, que ha mentit fins a rebentar el budell cular, que ha robat i enganyat a Europa, que ha entorpit el coneixement, que ha furtat els diners dels científics i s’ha begut en pols tot el pressupost destinat a investigació, ens amenaça l’escola i, clama al cel, si cap mestre diu a classe “democràcia” “llibertat” “paísvalencià!” “honestedat” “corruptes” “català en comptes de valencià” o ves a saber quina llista de paraules i frases prohibides…

Cal tenir pocavergonya, per venir a fer lliçó sobre adoctrinament, ells que n’han sigut mestres, tan nefastos i negatius com el pitjor tifus, la mateixa pesta o una pigota borda. Homes i dones del pp, com us veieu incapaços, ineptes del serengue, ara agafeu aquesta traca contra l’escola i contra els mestres. Si sereu ases, que arribeu a tenir màsters fantasma en coneixement en canvi de ser mestres de la idiotesa i la ignorància.

Mala fel. Això ho concreta tot. Tenen mala fel, els del pp, que no arriben ni a espavilats. Gent de mala ànima, i encara antivalencians practicants. On seríem si no haguérem patit aquesta plaga, caguenlou!

*Però que seguim desconnectats de catalunya no depén de l’adoctrinament, no?

Som a un mes de cloure el curs acadèmic 2017-2018, i potser que moltes escoles i instituts ja tinguen preparat i organitzat el seu viatge final pel món. N’hi ha que faran cap a Suïssa, Bèlgica, Escòcia, Alemanya o fins i tot Espanya… Els joves alumnes d’institut o d’universitat viatgen arreu i fàcilment, i sort que en tenen, de conèixer altres realitats. Ho parlàvem aquest cap de setmana llarg a Bétera, entre amics, els viatges que ja han fet els nostres fills, i els viatges que nosaltres havíem fet a la seua edat. La frase del Vicent ens va fer molta gràcia, a una pregunta de la seua filla petita: —pare, als divuit anys, tu on havies viatjat? “Filla, als divuit anys jo no havia passat la séquia de Montcà.”

Això ha canviat una barbaritat, xa, que els nostres fills viatgen més i millor, sens dubte, i tenen aqueixa oportunitat de conèixer món. L’altre dia uns joves estudiants de Vic van aprofitar que eren de viatge per Berlín per visitar el Molt Honorable president Puigdemont. Un dia abans, el president també havia rebut la visita d’uns estudiants valencians. Carles Puigdemont és el president de la República, mentre el Parlament de Catalunya no diga una altra cosa, i ja que els alumnes catalans no el poden veure al seu país, perquè és forçosament exiliat, aprofiten per visitar-lo en els seus viatges d’estudis.

Que el president Puigdemont trobe espai a la seua agenda per rebre els alumnes i els encoratge a estudiar, a conèixer, a treballar per ser crítics, creatius i futurs actius de la democràcia i de la llibertat, afig valor al viatge d’estudis, i emoció, i potser alliçonarà no poques capçaleres de premsa o mitjans de televisió i ràdio: visitar un home públic i en primera línia de la notícia i la política a Europa, mentre molts altres companys seus són en presó i també d’exili, podrà ensenyar que a Europa n’hi ha països que s’estimen la llibertat i la democràcia i n’hi ha que prefereixen la repressió al diàleg.

I si els alumnes no el volen visitar, aquell dia que es queden a l’hotel, o en un parc, o que facen allò que vulguen: amb 16, 17, 18 o més anys, ja tenen criteri per decidir què volen fer durant un parell d’hores del viatge. Ho entendran això, els alumnes de 16, 17, 18 o més anys, o es pensarà la caverna que els adoctrinem en la democràcia i en el pensament crític? I portar-los a visitar tot d’esglésies o catedrals, o Sant Marc a Roma, en comptes de visitar les grans biblioteques del món (no heu pensat quina arquitectura no atresoren les modernes biblioteques d’Europa) no adoctrina en la beateria i el cretinisme? Nosaltres no som dels que tenim manies, així que qui vol demana aigua i qui vol demana vi, però que cadascú adobe el viatge com més plaer li donarà.

Aprofite aquest linxament contra mestres i escoles que ha ordit el feixisme d’espanya (fa cent anys que s’acarnissen contra l’escola i el coneixement) per convidar-los a visitar, si és que han de fer viatges final d’estudis a Europa, per programar la visita a representants legals del govern català, del parlament, o qui vulguen triar, que per acaçament i prevaricació judicial, han de viure lluny de casa i de la família. Potser el coratge i l’ànim de veure els joves, els ajudarà a passar el calvari polític lluny dels seus i els animarà a continuar en favor de la democràcia.

Si en agafar el cotxe tinc la sort de sintonitzar la ràdio, ves que fa uns dies que prove d’escoltar À Punt, la ràdio dels valencians que ha tornat després de quatre anys de silenci. I ho ha fet com si no tingués mania als valencians mateix, perquè ausaes que posa grups i músics de tots colors, cosa que no passava en aquella època daurada del PP, l’època de la corrupció, la deslleialtat valenciana, el robatori i la religió dins la sopa, en canvi de no programar mai un cantant valencià, no fóra que els peperos caigueren malalts de ràbia.

Si per casualitat viatge en el moment que la ràdio fa els informatius horaris, es dibuixa un marc mental de les notícies pobrissó, trist i exclusivament de visió espanyola. És l’horitzó ara mateix, i per això sort que són en proves i tenen recorregut per corregir la pífia, si és que ho consideren un error, perquè d’una altra manera ens haurem equivocat una altra vegada. L’esquema dels informatius és el clàssic, i no per això tristot, política-esports-oratge. Una cosa tan amanida com avorridota. Un exemple o dos, que he trobat en els viatges curts és que la primera notícia, se suposa que principal, té el marc d’espanya com a referència. I em demane, què?, però no som la ràdio dels valencians?, això d’espanya, aquell marc mental de submissió, ja té cent ràdios diferents que en parlen. La nostra, també ha de llepar d’aquell cultiu de notícies  que envien les agències espanyoles? Per què? Voleu dir, sinyors responsables de la informació, que el nostre horitzó informatiu principal és espanya? Encara estem així? Per això tant de temps muts, callats, emmanillats, perquè a la primera de canvi… La segona o tercera notícia principal ja tenia la referència valenciana, i venia a explicar que l’alcalde del pp d’Alacant, posaria tots els recursos per adobar una platja que l’oratge havia fet malbé. No sabia si aturar la ràdio, aturar el cotxe o passar direcatment la ITV. Després ja eren els esports, l’alineació sencera d’un equip de futbol, i encara l’oratge. Total, una bufa d’informatiu de tercera divisió, que no pagava tant de temps com ens hem esperat a veure si els valencians tenim periodistes de primera o només becaris que juguen al canut. Res d’educació, de sanitat, del Govern de la Generalitat, de Catalunya, d’Europa, del món, res que tingués un pessic de substància, de nivell de qualitat… Que no ens esperàvem, ni en proves, un femeret de periodisme barat i de llauna.

Com que m’ha passat tres vegades, i ells diuen que van provant, però em tem que això ja apunta, À punt, que no hi trobarem més cervell i/o professionalitat a despullar, potser és que ens hem equivocat una altra vegada i el mitjà de comunicació dels valencians serà d’orxata aigualida, que sembla que ens entrenem a no voler fer bé les coses.

De la llengua d’ús, mare, en parlarem un altre dia. però n’hi ha que porten programes de ràdio que no passarien el mitjà, ni l’oral, ni una mínima decència lingüística. I això que encara no peguem amb bala…