ALBERT CORTES MONSERRAT

Com be diu en Pere Cardús, ara amb el President i el Govern de la Generalitat apunt per fer-se efectiu, cal veure la segona part, i aquesta es un pla de xoc per invertir les mesures del 155 i tornar allà on estavem el més ràpidament possible per damunt de coaccions i amenaces estatals i la petició ferma de diàleg per solucionar la independència catalana, si cal amb un referèndum acordat, i per suposat l’alliberament dels presos i la connexió amb el Govern a l’exili. Tot això voldrà dir un pas ferm endavant i decidit. Pel contrari acatar, gestió autonòmica de tercera i excuses com eixamplar bases per arribar a uns percentatges que ningú ha demanat es un engany monumental a la societat catalana que hauria de ser denunciat.

Que no se’n vagi ningú a casa, que ara caldrà plantar cara

Per: Pere Cardús

No sé si quan llegireu aquest article ja sabrem el nom del candidat a una nova investidura al parlament. Però és evident que ja som en aquest moment. S’ha descartat d’investir Puigdemont, deixant de banda què pugui dir la justícia espanyola, el govern espanyol, ‘Manolo el del bombo’ o la cabra de la Legión. Sigui com vulgui, juntament amb molts altres exemples que neixen tots del vespre del 27 d’octubre, és més clar que mai que no hi ha República, ni efectiva ni simbòlica.

Podem dir que hi és en la mesura que una bona part dels ciutadans la tenen al cap i al cor. Però, si em permeteu que deixi de banda ara les teories relativistes del construccionisme social, la República encara s’ha de construir. No és cap realitat. I l’acatament de les instruccions i prohibicions dels tribunals espanyols n’és la prova més clara. La declaració ja és feta. Això sí. Si l’ha feta el parlament, jo no la puc considerar simbòlica. I encara menys si pensem en les conseqüències que ha tingut per als qui la van impulsar. Però no estic d’acord a inventar-nos repúbliques que no existeixen perquè tornaríem a fer trampes al solitari que ja sabem on ens menen.

No passa res. Sóc poc tremendista. Penso que hem avançat molt, encara que ara sembli que estiguem ben encallats i sense idees. Els passos fets no es poden desfer. Ara som en un altre estadi i, tant si seguim un camí com si en seguim un altre, ben aviat es veurà que no hi ha cap encaix possible dins Espanya. I que hi ha un dilema que continua inalterat: independència o dissolució de Catalunya. Encara que hi hagi la voluntat de fer governs ‘efectius’ o ‘viables’ o ‘dòcils’ (cadascú que hi posi l’adjectiu que més li plagui), hi ha una realitat amb què toparem a cada passa que fem. I caldrà prendre noves decisions ben aviat.

Tanmateix, em sembla que, si el camí que vol la majoria del bloc independentista (Junts per Catalunya i Esquerra) és mirar de fer un govern autonòmic que desfaci el 155, que permeti de desencallar la situació actual i, sobretot, que eviti unes noves eleccions, cal que exigim algunes actuacions que sintonitzin (mal que sigui lleugerament) amb allò que va passar el primer d’octubre. Sabrem si el govern ‘viable’ té aquesta sintonia al cap de pocs dies de la presa de possessió. Ho sabrem si s’activa un pla de xoc per a revertir les decisions que ha pres el govern espanyol aprofitant el 155 i es fa de manera immediata.

Jo entenc que el govern que pugui constituir-se ara tan sols pot tenir sentit si es dedica de manera sistemàtica i incansable a posar l’estat espanyol davant el mirall. Perquè aquesta és l’única manera real de fer això d’eixamplar la base, que sembla l’objectiu prioritari. Fa molts anys que no fem res més sinó eixamplar la base. I l’independentisme ho continuarà fent. No conec ningú –ni a l’independentisme ni a fora– que no vulgui eixamplar la base en favor de les idees i els projectes que defensa. I em sembla que hi ha una confusió sideral sobre quina és la fórmula de fer-ho.

En la primera fase del ‘procés’, es va eixamplar la base per insatisfacció arran d’una reforma estatutària insuficient per a bona part dels ciutadans. En la segona fase, es va eixamplar per humiliació, de resultes d’una actitud colonial al congrés espanyol i d’una decisió tirànica del Tribunal Constitucional. En la tercera, es va eixamplar per projecte, quan l’independentisme va ser l’únic bloc capaç de posar damunt de la taula una sortida realista a l’atzucac català. En la quarta fase, es va eixamplar la base per missatge social, quan es demostrà que totes les millores que aprovava el parlament per lluitar contra la pobresa i en favor el benestar dels ciutadans eren atacades i liquidades ferotgement d’Espanya estant. Amb el referèndum de l’1 d’octubre, vam entrar en una nova fase que eixampla la base per xoc democràtic i dignitat cívica.

És a dir, la vulneració de drets i llibertats i la repressió de l’estat espanyol fan que molts ciutadans que s’havien desentès del projecte independentista es trobin obligats a decidir-se. Molts ciutadans tenen avui la necessitat íntima de definir-se. I la demostració de l’autèntica cara de l’estat espanyol pot dur un gruix indeterminat de catalans a la conclusió que no hi ha cap possibilitat d’una Espanya diferent. Però aquest eixamplament es farà si es treballa bé ací i hom no es dedica a caçar mosques pensant que cal tornar a una fase ja superada i que va donar tant com va poder.

Jo no hauria optat per aquesta via. Però ja ho hem dit moltes vegades i sembla que la major part del bloc considera que s’ha de seguir aquest camí de viabilitat i no el de plantar-se. Sigui com vulgui, això es pot fer tenint clar que cal col•locar Espanya davant l’espill constantment. Que cal avançar sense esperar el permís de l’amo i que el món vegi quina és la seva manera d’actuar. Que s’han de prendre decisions que capgirin ràpidament les decisions preses pel 155. I que ens hem de llevar del cap la legislatura llarga i tranquil•la que alguns voldrien. Que no se’n vagi ningú a casa, que la cosa continua i caldrà plantar cara.

Sembla que arribem al final del camí per la investidura del President i formar un Govern que anomenen efectiu, però els interrogants i el procediment es tant confos i estrany que fa sospitar que no tot es tant clar.

Escoltem els actors principals, i veiem com es reuneixen a Berlin per proposar al President legítim, i alhora ja pronostiquen amb certesa que la llei de reforma del President a distáncia, avui serà recorreguda pel Consell de Ministres al TC, aquest la suspendrà i s’activarà el famós pla D, desprès d’haver deixat un cop més amb evidència l’Estat i la seva feble i quasi inexistent democràcia. Ja sembla es quadren les dates i si no hi ha imprevistos amb l’abstenció de la CUP, en segona volta serà un fet.

Realment creuen, que sense un bri de desobediència, o dit d’un altra manera sense una mica de sobirania del Parlament i dignitat i obediència al vot dels nostres partits arribarem a la República. Jo crec que no.

Ahir veiem el jurament al Senat d’una senadora d’Esquerra amb català i pels presos polítics que ha aixecat polseguera, i segurament es vendrà com un acte de sobirania, gairebé heroic, però en realitat es una metàfora exacte del moment que hem viscut i on ens trobem, simbolisme que no vol dir efectivitat. Seria com en el futbol gaudir de la possessió de la pilota en un gran percentatge i no xutar mai a la porteria contrària, mai podriem guanyar.

En el procés i pel que fa als nostres partits seria una situació semblant. La tàctica de ridiculitzar l’Estat, fer-lo quedar en l’escenari internacional com el que realment es segurament triomfarà. Deixar en evidència uns processos judicials totalment esperpèntics i segurament revertir moltes de les sentències que es puguin produïr també es possible, però això ens deixarà exactament on erem i amb el problema i el mandat popular al calaix, sense resoldre.

Hauran d’explicar molt bé, com pensen avançar en aquest sentit amb un Govern disposat a fer autonomia controlada per l’Estat, uns judicis als nostres presos que cauran malauradament com una llosa, unes eleccions municipals el proper any on els nostres partits tornaran a posar per davant el partit que el país i no buscaran la unitat per la victòria i una repressió amb un feixisme que veiem amb total impunitat pels nostres carrers amb retallades de drets que semblaven ja superades.

Esperem resoldre la disjuntiva entre claredat o engany.

El poder real, aquesta es la qüestió, les eleccions del 21 de desembre van marcar uns resultats que posteriorment i com veiem res tenen a veure amb la realitat al Parlament.

El sistema està corromput i la democràcia totalment esquinçada. En un context democràtic real, la ciutadania es o hauria de ser la clau, per damunt de lleis, tribunals i representants. El vot i la seva sobirania haurien de ser la base de qualsevol decisió entenem important i de qualsevol rumb. Això seria un sistema fet i per la gent que s’ha dotat d’unes institucions i regles per funcionar i que no pot caure en el parany de ser un esclau de les mateixes sense poder intervenir.

Seria com pujar en un cotxe i pel simple fet de no haver arribat a la destinació escollida no poder aturar-se en un altre punt si així ho desitgem. Això ho veiem en el nostre Parlament, on una autonòmia clausurada i dirigida des de Madrid fa i desfà al marge dels resultats electorals i de la mateixa ciutadania que veu com els seus representants no poden actuar com a tals.

La investidura, un fet bàsic a l’inici de qualsevol legislatura es un bon exemple. Ara desprès d’uns mesos veurem com el candidat escollit per la gent i amb majòria a la cambra no pot ser escollit com ja ho han estat d’altres deixant els drets dels diputats, en diputats de segona i de primera i a la gent amb un pam de nas. Sembla que hi pot haver un nou candidat que sigui del gust de Madrid i amb la constatació que els nostres representants no volen exercir com a tals, sinó com a simples funcionaris no de la gent i si del Govern estatal i els seus tribunals.

En definitiva, un frau democràtic de primer ordre. La gestió informativa d’aquests fets es pretén fer passar per normal o fer creure que qui mana, no mana o qui obeeix no obeeix i aquí la ciutadania hauria de plantar-se i exigir respecte o trencar la baralla com es diu vulgarment.

Els nostres drets com a poble estan en joc, i això no es pot acceptar amb excuses de mal pagador. Uns partits porucs que volen fer passar autonomisme de segona per sobirania o una simple gestoria per un Govern efectiu no ens pot deixar impassibles.

Acceptar això, significa perdre la dignitat i donar el poder real que no tornarem a recuperar.

Escoltant el President Montilla aquest dissabte a la nit per TV3, vaig tornar a veure aquesta fredor gris i cinisme que fa uns dies ja ens va obsequiar el portaveu del PSC Salvador Illa en el mateix plato.

Realment fer veure que el 155 es cosa dels demes quan tu ets un dels principals responsables de la seva execució es molt greu, de fet esmentar que l’entrevista en el canal es podia fer gràcies a les seves esmenes per deixar fora del 155 la televisió pública catalana es cinisme i una prova més de la mentalitat colonial en que som tractats. Us deixem les engrunes, que de fet ja ens pertoquen com una concessió, francament denigrant.

Les mentides per justificar i culpabilitzar els demes assegurant que si el President Puigdemont hagués convocat eleccions, el 155 no s’hagués aplicat ja hem escoltat per boca de diferents actors que es mentida, ja que la decisió era pressa i les garanties rebutjades.

De fet, escoltar com normalitza que el President Puigdemont no pot ser escollit President i que la reforma de la llei de presidència no es pot fer ja que fins hi tot el Consell de Garanties estatutàries ho ha rebutjat i els tribunals ho impugnaran. Això es enganyar, ja que no diu que el Consell no es vinculant i afirmar que els Tribunals i Madrid decideix qui pot exercir els seus drets com a diputat i qui no, per damunt del vot de la gent i la sobirania del nostre Parlament.

Tanmateix, es normal que una persona que respecta tant poc la institució de la qual ha estat President, qualsevol cosa es possible, apart el seu càrrec de Senador desprès del seu pas per la Generalitat ja denota l’importància que li dona a la seva època com a President.

Rebutja les comparacions amb Turquia quan alhora valida que es retallin drets amb tota la normalitat i demana un Govern a Catalunya quan sap que ja s’han proposat diversos candidats i han estat aturats per l’Estat sense rubor per damunt de qualsevol norma democràtica.

En definitiva, la grisor de sempre amb el cinisme per bandera.

Quan un conflicte implica dos ents, la millor solució es aquella bilateral, on els dos poden exercir el diàleg i arribar a acords que tothom assumeix. Això seria la posició civilitzada i democràtica en el segle que vivim.

Malauradament tots sabem que això no es així, l’exemple de l’Estat espanyol es clar. Si mirem al País Basc, veiem com una banda terrorista amb molts morts i dolor a la seva esquena des del franquisme ha hagut de fer pràcticament en solitari els passos per la seva dissolució i posar fi al terror de la violència. De fet internacionalment ha rebut suport de mediadors experts en aquests temes, però hem vist com l’altra part, l’Estat espanyol no ha fet cap pas i el menyspreu a cada pas, buscar la humiliació i les postures totalment tancades en forma de no escoltar el moment i seguir la via policial fins al final ha estat la seva política, de fet jo crec que això es un cas de falta de respecte a les víctimes que han estat utilitzades a conveniència, i la violència utilitzada com a coartada per precisament no abordar el conflicte amb política i donar via lliure a la repressió al més pur estil d’una dictadura com el tancament de mitjans informatius per exemple o el càstig als presos lluny de les seves famílies, o el tancament del projecte de posar en contacte terroristes i victimes per fomentar la cohesió.

Segurament ultres irresponsables com Albert Rivera o Mayor Oreja seguim veient amb les seves declaracions com l’odi irracional i la falsedat perversa barrejant terrorisme i el procés català es el pa que es dona.

A Catalunya, durant aquests llargs 7 anys també hem vist com la negativa al diàleg per part de l’Estat ha estat la medicina a aplicar i quan el Parlament ha aprovat les lleis per donar la oportunitat a la societat catalana de decidir amb el seu vot el seu futur, tots hem vist les reaccions i el fals relat que com a punta de llança ha portat la suspensió de l’autonomia i tornar a veure presos polítics a les presons. Tot per cert de forma unilateral i sense comptar amb la ciutadania.

Per això la ponència d’Esquerra descartant la unilateralitat, em sembla temeraria i amb falta de visió de la realitat, ja que si alguna cos hem vist, es que sense algun gest unilateral difícilment podrem avançar i seguir enganyant a la gent no es de rebut.

Ahir veiem el comunicat d’ETA i la dissolució de les seves estructures que posaran punt final aquesta setmana a l’organització. Aquest fet en qualsevol Estat democràtic seria motiu de joia i reconeixement, més enllà de les víctimes i el dolor causat per la banda terrorista.

Com vam veure amb les reaccions del Ministre Zoido, cap gest d’empatia, ni cap gest democràtic. Solsament les amenaces de persecució dels membres de la banda i la insistència que no n’hi ha prou demanant perdó, apart de minimitzar el gest, atorgant-se l’autoria per la victòria policial.

Realment una reacció tant mesquina, nomes s’explica com diu en Pere Cardús per aquella frase que sense violència, tot és possible i que s’ha mostrat amb la prova del cotó tant falsa. La violència la posa l’Estat i la imposició fa que la democràcia no es possible en unes estructures d’un Estat que segueixen ancorades abans del 78 i sense cap intenció de fer el salt a una democràcia plena.

No menteixen: sense violència, tot és possible

Per: Pere Cardús

Sense violència, tot és possible. Això deien fa temps els capitosts del règim borbònic espanyol. I tenien raó. La seva coherència és admirable. Es dirigien als bascs dient-los que no podien avançar en l’exercici democràtic de l’autodeterminació perquè ETA matava i utilitzava la violència amb finalitats polítiques. És cert. ETA era una organització armada que va optar per utilitzar la lluita armada per mirar d’aconseguir allò que no estava permès quan es va crear, el 1959. En el context del franquisme, ETA va optar per un camí que no va voler abandonar en la mal anomenada transició –s’hauria de parlar de maquillatge.

La violència d’ETA s’oposava a una violència d’estat que els aparells mediàtics i judicials de l’estat espanyol s’ocupaven de protegir i emparar. L’espiral de violència tacava de sang els carrers del País Basc i, també, d’Espanya, de França i dels Països Catalans. L’abast del conflicte adquiria dimensions gegantines al cap de decennis de conflicte, mort i repressió. Sense violència, tot és possible. Això deien els portaveus d’un estat disfressat de democràtic. I tenien raó. I encara en tenen.

No seré pas jo qui farà ara un judici moral ni ètic dels anys de lluita armada. No em pertoca. No seré pas jo qui farà de jutge d’un conflicte que té moltes ramificacions, però que té una arrel clara: la imposició d’un estat damunt un poble. Ja fa set anys que no hi ha lluita armada d’ETA. Però l’estat espanyol (ni el francès) no ha volgut acceptar el nou escenari. La lluita armada (o la violència, en les seves paraules) era un magnífic pretext per a no avançar mai en res. La democràcia restava suspesa fins que deixés d’haver-hi violència, deien. I tenien raó i encara en tenen.

A Catalunya no hi havia lluita armada. No hi havia violència. I a Catalunya no hi havia una voluntat majoritària d’exercir l’autodeterminació fins fa uns anys. Sense violència, tot era possible. També a Catalunya. I un bon dia una majoria parlamentària va decidir fer allò que havien dit que era possible. I ho va fer sense violència. Però tothom havia estat avisat: sense violència, tot és possible. Sense fer cas de l’avís, a Catalunya es va voler fer allò que havia de ser possible. Però la tardor del 2017 van veure que vivien equivocats. Ningú no els havia enganyat. L’error era que no havien entès el missatge: sense violència, tot és possible.

Al País Basc s’obre un cicle històric nou. ETA va cessar l’activitat armada fa set anys i aquesta setmana es dissol. ETA, la lluita armada, desapareix de l’equació basca. Sense violència, tot és possible. I ara voldrien obrir un nou cicle en el qual la paraula i el vot governessin els horitzons col•lectius. Ara es disposen a fer allò que els havien dit que era possible. Però han de saber que tot és possible sense violència.

El moviment independentista basc actuarà ara exclusivament per vies democràtiques i sense violència. Ho farà com ho ha fet el moviment independentista català. Seguirà també la petja del republicanisme irlandès i de l’independentisme cors. I tants altres moviments d’alliberament que han canviat d’estratègia amb el canvi de segle. Sense violència.

Però ells i nosaltres hem de tenir clara una cosa. Que tot és possible sense violència. I que aquells capitosts del règim borbònic espanyol no mentien. Si nosaltres no hi posem la violència, la hi posen ells. Així, l’axioma que tant hem repetit en aquest article continua essent vàlid i cert. Ho explica el jutge Llarena en les seves interlocutòries. Ho expliquen els portaveus del govern espanyol a cada compareixença. Ho reforcen els relats que miren d’infondre en la ment dels espanyols els mitjans de comunicació. Per ells, l’origen de la violència és aquesta voluntat sorprenent de voler fer allò que havia de ser possible en absència de violència. Un peix que es mossega la cua.

‘Si no hi ha violència, ja us n’hi posem nosaltres’, deuen pensar. A Catalunya, tota la violència ha vingut de part seva. De la policia i dels esbirros que han atiat contra la població. La violència són les seves presons i són les seves multes. La violència és l’any i mig de presó dels nois d’Altsasu i la dispersió dels presos. Perquè, sense violència, tot és possible. És així. Sense la violència de l’estat espanyol, ja fa anys i panys que tot hauria estat possible. Perquè, no ens enganyem, tot va començar amb la seva violència. Per dret de conquesta, pretenen que res no sigui possible.

Tanmateix, ja ho deia Mandela: Sempre sembla impossible fins que es fa. Que ho tinguin ben present.

Un dels enemics més gran del ultra nacionalisme espanyol amb arrels feixistes es l’Escola, aquell espai on els futurs adults han d’omplir de coneixements les seves ments, però també d’esperit crític i mentalitat oberta per poder generar opinió lliure i sense fronteres.

Precisament, aquest últim espai es el que qualsevol sistema impositiu no li interessa desenvolupar i lluita per fer-lo desapareixer o criminalitzar com es el cas els professors de Sant Andreu de la Barca.

Hem vist la lluita d’aquests partits ultres, fins hi tot alguns creats amb aquest objectiu com Ciudadanos, lluitar contra el català com a llengua vehicular a l’escola i fer-la una llengua política i posar damunt la taula discriminacions, divisions i inconvenients d’un altra llengua i d’una societat, intentant justificar un problema irreal i que per resultats no genera cap dubte.

Ara, amb plena repressió i humiliació a Catalunya pel seu procés cap a la independència no culminat, toca reprimir qualsevol idea que no interessi al poder espanyol, com qualsevol dictadura te en el seu manual. Efectivament, parlar de la violència policial el dia 1 d’octubre, ha generat acusacions de critiques a la policia i humiliacions als alumnes amb pares Guàrdia Civils. Per si no fos prou, mitjans del règim com El Mundo han publicat les fotos dels docents i han contribuit a una campanya de linxament, on polítics amb un odi a Catalunya i a la democràcia més elemental també ho han fet saltant totes les regles i donant per culpables unes persones que ni tant sols han anat a declarar. Tanmateix el Departament d’Ensenyament te un informe intern que rebat les acusacions i que curiosament de moment ha estat obviat interessadament en un acte més de feixisme elemental.

Ara veiem com la propera setmana el Govern espanyol es reunirà amb representants de les famílies que han denunciat el centre i on l’anunci ha vingut acompanyat d’acusacions des sectarisme als docents entre d’altres coses, condemnant també sense pudor als mateixos i sense intenció de reunir-se amb el professorat com seria el més normal en una democràcia vertadera.

Un escàndol, que nomes busca un escarni i una lluita per la imposició del relat i el control de les ments de la ciutadania. Per altra banda deixant de manifest i sense saber com es va enfocar el tema, que la realitat va ser que uns salvatges vestits de policia van atacar la població indefensa que tant sols exercia el seu dret a vot. Aquesta es una realitat i no es pot amagar, tot el demes es pot discutir.

En definitiva, una justícia dirigida, i uns valors d’un Estat que es mostra tal com es, autoritarisme i control.