Lluís Vilarrasa

RETORN. Carles Casajuana 

(L’Altra Editorial; setembre del 2017)

Josep Carner, exiliat primer a Mèxic i des de 1945 a Bèlgica, va tornar breument a Catalunya el 1970, entre el 3 d’abril i el 20 de maig, amb 86 anys. Aquesta notable novel·la de Carles Casajuana recrea aquesta estada, dominada tot ella pel declivi mental del poeta. “Josep Carner continuava abstret, sense escoltar la conversa entre la seva dona i el doctor Colomines. Segurament no sabia de què parlaven. Qui sap per quines galeries profundes vagaven els seus pensaments. A mi no m’agradava veure’l així. Em feia pensar en els punts grisos de la pantalla d’un televisor sense sintonitzar, en una ombra perdent-se en la boira. Em feia angúnia: ¿i si no trobava mai més el camí per tornar?” (Pàg. 218)

Són incomptables els fragments d’aquesta mena. ¿Calia que n’hi haguessin tants? En aquest sentit, la novel·la és llarga i despietada. Llegint-la, s’experimenta un inevitable malestar. ¿Mereixia això l’home que va escriure Els fruits saborosos, El cor quiet o aquella exhuberant traducció del Pickwick de Dickens que em va alegrar tants dies de mili?

Carles Casajuana, hàbilment, escull un narrador jove, que no sap res de Carner. Es tracta de Lluís Miralles, un estudiant de dret a qui encarreguen de fer de xofer i el que faci falta del veterà poeta i la seva esposa Émilie Noulet. La trama es desdobla. D’una banda, hi ha la descripció detallada del feixuc periple de Carner per terres catalanes, amb l’episodi central –i molt penós- de la no concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; i de l’altra banda, assistim a la vida d’estudiant de Lluís Miralles, fill de casa bona semihippy, que serveix per fer un retrat d’època, que resulta eficaç però també força convencional. Les vides i les opinions dels personatges joves semblen teledirigides per retratar la Barcelona de 1970. Cal admetre que no era fàcil. Té més força, és clar, tota la part de Carner, en què destaca especialment la figura entranyable de Marià Manent, sofert deixeble del gran poeta.

La novel·la, que té grans moments quan Casajuana es deixa anar i canta les quaranta als “grans homes” de la cultura catalana d’aquell moment, potser necessitava, per engrandir-se, que l’homenatge a l’obra de Carner del tram final fos més palpable i vibrant. Però Casajuana, diplomàtic que toca molt de peus a terra, no és home d’elevacions poètiques.

Acabo recordant quatre versos de Josep Carner, del poema “Matí d’hivern, amb aquella inoblidable jugadora de tennis.

 Al camp, la jugadora de tennis, ben cossada  

pel jersei blanc, somriu, pensant a l’avançada

com fugirà –d’uns quants vinclaments exquisits –

la cremoreta gèlida del capciró dels dits.

ELS FILLS DE LLACUNA PARK. Maria Guasch 

(L’Altra Editorial; setembre del 2017)

El realisme és trist o no és. Aquesta novel·la no n’és l’excepció. La seva protagonista i narradora, Clara Blai, viu amb resignació una vida trista i solitària. Fa classes de manera temporal en una presó de dones i viu, també de manera temporal, al pis del seu germà, amb la cunyada i el nebot. Té trenta-dos anys però sembla molt més jove, per immadura, per inadaptada. Li costa relacionar-se amb el altres i li costa encara més prendre les decisions adequades. Clara Blai és intel·ligent i perspicaç, però a vegades sembla força estúpida. Ella mateixa ho reconeix: “Sempre he tingut por de ser poc intel·ligent. De no saber veure el que, per als altres, és evident. De vegades, tinc el cap buit. Literalment buit. Els pensaments vénen més tard, quan ja no hi ha res a fer, i aleshores s’instal·len dins meu com una mala cosa. Vull dir que hi ha gent que sap què els convé, que sap, per exemple, quan és hora de marxar. La majoria de la gent intueix que hi ha històries on val més no ficar-s’hi.” (Pàg. 144)

Una d’aquestes històries és la relació de Clara Blai amb Gabriel Bermúdez, germà de Sònia, ara reclusa i abans reina de l’institut. El passat, no pas menys gris que el present, torna a la vida de la nostra protagonista, i amb ell el món de Llacuna Park, una urbanització de la costa nascuda de la corrupció. Gabriel, a qui Clara Blai havia contemplat extasiada des de lluny quan era adolescent, ara, vist de prop, quinze anys després, és un home lacònic i sorrut, gairebé un mort en vida, estabornit per les tragèdies familiars. Maria Guasch sap irritar el lector allargant la sòrdida relació de Clara Blai amb Gabriel; i més encara, quan, després d’una borratxera considerable, la fica al llit amb el promotor corrupte de Llacuna Park, el llefiscós oncle dels Bermúdez.

A la novel·la no passa gran cosa però es llegeix amb gran interès. Maria Guasch alterna el realisme més cru –en què destaquen uns diàlegs depriments, reals com la vida mateixa- amb uns apunts lírics molt entonats. A gairebé cada pàgina hi ha alguna frase o algun fragment digne de ser rellegit. N’apunto un, la descripció que Clara Blai fa dels seus pares, professors tots dos, la mare de baixa per una agressió soferta a l’institut: “M’aixeco a obrir el llum de la butaca i el focus recau amb cruesa sobre les dues persones assegudes al sofà. Entrelluco la franja rosada al braç de la meva mare, que mostra els rastres del pas de l’encenedor per la seva pell. Enfundada en un xandall de fa vint anys o més, que li dissimula les formes, té un aspecte anacrònic i baronívol. Al meu pare, en canvi, la llum li afina encara més els pòmuls delicats, cada vegada més marcats com més s’aprima, com més s’empetiteix, tens, nerviós.” (Pàg. 20)

“Un aspecte anacrònic i baronívol”! Detalls com aquests fan admirable aquesta novel·la, que a més té la virtut d’acabar prou bé.

ELS ESTRANYS. Raül Garrigasait 

(Edicions de 1984; gener de 2017)

Raül Garrigasait (Solsona, 1979) no ha escrit una novel·la convencional sobre les guerres carlines, sinó una novel·la experimental amb un argument escàs, un protagonista pansit, un èxtasi descriptiu notable, una gran passió pels adjectius i una vocació reflexiva digne d’elogi. L’argument és escàs perquè consisteix bàsicament en l’estada d’un aristòcrata prussià despistat, Rudolf von Wielemann, a Solsona, l’any 1837; s’hi està més d’un any, crec, però a part de jeure i menjar, no fa gran cosa més. Tanta inactivitat mata l’esperit, suposo, perquè Wielemann deixa indiferent al lector. Vull dir que no ens el creiem; de fet, però, no creiem en ell ni en els altres personatges ni en la guerra carlina… Garrigasait no creu en els procediments habituals per crear un món versemblant i no s’hi esforça gens, a consciència. És coherent. Si la Història (en majúscula) és un pur artifici que “ordena, jerarquitza, domina”, la novel·la històrica és una absurditat.

L’autor es motiva molt més quan, lluny de les feixugues obligacions narratives, fa la proesa de dedicar quatre pàgines a descriure pas a pas l’èxtasi que produeix escoltar una peça de Beethoven. Sublim, pot concloure algú; esgotador, pensarà un altre (personalment, puc dir que he quedat força impressionat). També cadascú valorarà a la seva manera una frase com aquesta: “L’amistat és una cosa estranya: etèria i compacta alhora.” (pàg. 147) La frase sembla voler descriure l’amistat entre Wielemann i Foraster, el metge del poble, i potser és molt profunda. Jo no sé què pensar. En quasevol cas, queda clara la passió adjectivadora de l’autor, que difícilment resistirà el pas del temps.

Garrigasait brilla especialment en reflexions escampades aquí i allà. N’anoto una de molt interessant sobre la paradoxa essencial de les guerres carlines: “Els reialistes, que sobre el paper lluitaven per l’absolutisme i contra la revolució, no actuaven sotmesos a cap autoritat. (…) Lluitant pel poder absolut d’un rei, els primers carlins defensaven un sobirà remot i paternal, tan absent com el Déu dels catòlics. Als seus enemics els arrossegava l’afany d’expandir l’aparell burocràtic de l’Estat, un afany que els llibres d’història, per alguna raó que se m’escapa, anomenen liberalisme.” (pàgs. 71-72)

Premi Armand Quintana de Calldetenes. 

(Inici)

Tenir cinc adolescents a casa de manera ocasional, durant unes quantes hores, pot ser esgotador. Tenir-los en règim de pensió completa, com és el meu cas, dia rere dia, requereix paciència, aplom i l’íntim convenciment que seria molt pitjor estar sol. La solitud mata i la vida només té sentit si fem alguna cosa pels altres. Si aquests altres són persones grans –pares i mares en declivi-, no hi ha més recompensa que el consol d’haver fet allò que pertocava. Si són joves –fills propis o d’altri-, la recompensa viu davant els nostres ulls i ens proporciona molta felicitat al llarg dels anys. Això, és clar, si aconseguim fer les coses bé.

Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa

Premi Roc Boronat 2008

Premi Just Manuel Casero 1999