El 19 de novembre de 1929, en una finca del Pla de sant Jordi, mataren una mare i son fill molt petit, crim doble que trasbalsà l’illa. En el seu moment i per les circumstàncies que voltaren aquest doble assassinat se’n fan gloses, romanços i fins i tot una obra dramàtica, fet que demostra la
Dijous d’escorcolls, de befes i d’amenaces; de manipulacions i de mentides; dijous d’excessos de dictats i de savieses asilades. Dijous magre i insultant; dijous acuitador de decències i atupador de sensibilitats extremes. Dijous de deliris, de serfs, d’esclaus, d’ilotes; dijous vexat, dijous groc; dijous de tots, dijous d’Òmnium. Entre tanta persecució i indignitats es fan
Ha mort Stephen Hawking, a qui li he d’agrair els esforços que va fer perquè un negat com jo per la física, la química i les ciències pures i bona part de les naturals pogués entendre ni que fos bàsicament les beceroles del funcionament de l’univers. Vaig llegir amb una atenció extrema la seva història
Les tortugues ja fa setmanes que donaren per finida la hivernació i tornen a campar a lloure per Can Gazà. I ja han fet tortugons, que hem de preservar de les rates, les gavines i altres animalots covards que s’aprofiten de la seva feblesa. Retornaran a la vida a l’ampla, és clar, i mentrestant els
He rebut carta de Jordi Cuixart i no m’alegra gens, no, perquè és una carta empresonada. M’emociona, sí, i molt! I m’enrabia amb la mateixa intensitat: en Jordi no hauria de ser a la presó i si hi és ell, també hi hauria de ser jo. I no ho oblid en cap moment. Em diu
He tornat a “La carn i el goig”, de Miquel Bauçà, “un primer llibre quasi d’adolescència que va quedar fora de circulació, tal vegada per considerar-lo massa primerenc”, com indica Pau Vadell en l’epíleg de l’edició que en va fer a Adia, edicions, l’estiu de l’any passat. M’hi ha duit una altra lectura que res
Tot l’univers conegut i per descobrir es concentra en els ulls de mar de la criatura que acaba de fer quatre mesos, dues balconades de llum que s’obren a la creació de mons que dibuixen el perfil de l’eternitat i responen a tots els misteris. Es vol adormir en braços del padrí i sembla que
Jordi Cuixart, Joaquim Forn, Oriol Junqueras i Jordi Sànchez segueixen injustament tancats per pensar allò que pensen i dir-ho, i per voler el vol que volen i provar d’enlairar-se i d’enlairar-nos. Cap dia, des que estan tancats, no és ple ni ho serà fins que no siguin alliberats. Jo no pens oblidar en cap moment
A la plaça de sant Josep de s’Alqueria Blanca, ahir, en l’acte de reconeixement a Antoni Artigues, vaig poder saludar el filòleg santanyiner Cosme Aguiló Adrover. Feia mesos, que no el veia. La darrera vegada, a Santanyí, amb Antoni Vidal Ferrando, parlàrem dels presos polítics, del cul de sac de tot plegat principatí i del
José Ignacio Munilla és el bisbe -catòlic per suposat- de Sant Sebastià i confirma –d’això, els mistrats com ell en saben molt- que les feministes tenen o duen el dimoni dins. Ho diu qui forma part destacada d’una organització misògina en grau extrem; tant que menystenen les dones impedint-los d’accedir als mateixos graus de poder
Un bon amic m’ha comunicat ben dematí que anit havia mort Antoni Artigues i Bonet. Vaig saber no fa molt que la seva salut penjava d’un fil però no esperava de cap manera que morís tan de sobte, quan encara no calia. Fa molt poc més de dos mesos que recollí al Teatre Principal de
Deia Jaume C. Pons Alorda en la presentació d’”Aigües desprotegides” a la Llibreria Quart Creixent, de Palma, que aquesta darrera aportació literària d’Antoni Vidal Ferrando podria ser una observació del món i la conseqüent inquietud de l’autor per com de mal dades vénen, i de la seva voluntat de despertar la consciència del lector sobre
Ha decidit sentir Erik Satie, el gimnopedista, mentre desa la casa, que ahir tingué convidats a sopar i li deixaren la casa cap baix cul alt. D’alt del darrer prestatge de la llibreria encara hi ha el tovalló que hi encastellà l’amic deïdor de versos recitant un amic seu que està convençut que és excels
Per què ara, just ara, no se sent més el poema de Martin Niemöller que comença: “Quan els nazis van venir a buscar els comunistes/ vaig guardar silenci, / perquè jo no era comunista” i acaba: “Quan van venir a buscar-me, / no hi havia ningú més que pogués protestar”? Quan la censura torna a
A la taula on hi deix o hi acumul desordenadament tot allò que es refereix a l’escriptura, en molt poc temps s’hi han fet lloc set llibres i l’ànsia per llegir-los es desborda. No sé per quin començar perquè estic segur que tots em diran molt i bé perquè són d’autors referencials que mai no