ALBERT CORTES MONSERRAT

Avui, any 2018 seguim celebrant el dia de la Dona, aquest fet ja es trist de per si. De fet el dia que les persones es valorin simplement pel que son com a persones, les seves capacitats i valors, independentment de si son home o dona, blancs o negres, rics o pobres, aquell dia la igualtat serà un fet i les quotes imposades, polítiques de paritat els hi diuen passaran a la paperera de la història trista. Fins aquell dia com diu en Joan Rovira al cap de tres dies ningú recordarà aquest dia reivindicatiu i el sistema seguira al seu seient cofoi veient res canvia.

La vaga ha de ser cosa d’homes

per Joan Rovira
Hi haurà manera de saber quants homes han fet vaga aquest 8 de març? Ho veig difícil, però aquesta seria la dada realment significativa per valorar l’èxit de la protesta. Quants homes se senten de veritat seva aquesta vaga? Quants comparteixen de veritat els motius, més que sobrats, que hi ha per fer vaga i fins i tot per plantejar-se protestes i mobilitzacions molt més dures?

Quants estan disposats a deixar de fer d’homes sense deixar de ser homes? Quants, de veritat, estan disposats a ser iguals, fins a les últimes conseqüències?

Anem a pams… Vivim en una societat cada dia més desigual i injusta. Fa uns trenta o quarants anys que ens estan inoculant el virus de la desigualtat, i en els darrers deu anys, gràcies a una crisi molt oportuna i aprofitada amb un gran sentit de l’oportunisme, han rematat la feina. No només som més pobres, sinó que, encara pitjor, som més desiguals.

Si des de mitjans de segle XX la tendència era la igualtat, la llibertat o la solidaritat, ara el vent ha girat i bufa a favor de la desigualtat. Vivim cada dia més sota la llei del més fort: per això permetem que socialitzin les pèrdues i privatitzin els guanys o que augmentin de forma exponencial els que es van quedant fora del sistema.

I en aquest context, per quina raó hem de pensar que la lluita per la igualtat de les dones ha de ser l’excepció a la regla? El feminisme, com l’esquerra, sovint parteix d’una presupossició molt optimista i ingènua: la superioritat moral de determinades idees. Acostumem a creure, amb la millor de les intencions, que el bé sempre acaba triomfant sobre el mal. Però això no és res més que pensament màgic. El bé només triomfa quan té molts més partidaris que el mal.

I el camí per guanyar partidaris, o majories, té un nom: política.

Els feminismes formen part de la política per la igualtat. No estan al marge, no són una excepció, no són ni han de ser cosa d’homes ni de dones. Hi ha una sola lluita per la igualtat, formada per moltes batalles parcials. Els arguments per la igualtat de les dones no són diferents als que serveixen per a altres combats paral•lels.

Però molts homes no acaben de compartir aquesta lluita perquè no han entès que és la mateixa que la de la precarietat, la del racisme, la de l’homofòbia, la de la llibertat d’expressió o la de la dignitat de l’ésser humà. Exactament la mateixa. Les grans majories es fan així: amb gent que lluita no només pels seus drets o interessos legítims, sinó pels dels altres, pels de tots i totes. Quan comences a entendre que només guanyaràs tu el dia que tothom guanyi, que el que val per als altres també val per a tu.

El gran repte dels feminismes no és un dia de vaga, ni molt menys deixar en evidència el desacomplexat masclisme del govern espanyol. Això és política o electoralisme a curt termini, per passar l’estona i poca cosa més. El repte és transformar una vaga o una reivindicació feminista en un episodi més de la gran lluita col•lectiva per la igualtat, aquella en la qual no importa si ets dona o home, ric o pobre, blanc o negre.

Això no passarà ni avui ni demà ni l’any que ve, per desgràcia. Per començar, caldria que les esquerres recordéssin quin és el seu paper, el seu sentit. No de paraula ni de cara a la galeria, amb el pilot automàtic, sinó posant-hi el cor. És a dir, caldria fer política de valors, amb majúscules, i menys «reality shows». Tranquils, no hi ha perill: els que estan imposant el seu model de societat desigual i injusta saben que van guanyant per golejada i que dos o tres dies després, la vaga serà història. Com tantes altres protestes: divideix i venceràs.

Fins el dia que la vaga del 8 de març sigui cosa d’homes: aquest seria l’autèntic terratrèmol.

Avui, només avui, justament tocaria dir que aquesta igualtat, com totes les altres, és cosa d’homes. I fer-ho, clar. Mentre el feminisme sigui cosa de dones -i d’alguns homes benintencionats- el regnat del mascle, més o menys dissimulat, està assegurat pels segles dels segles.

La visíta de la primera autoritat del país hores d’ara, en Roger Torrent al Circulo Ecuestre amb Directius alemanys ha donat per molt i ha evidenciat els poderosos interessos de l’Estat vers la Independència i sobretot el tot s’hi val per fer surar un relat ple de mentides i intencionalitats.

En Karl Jakobi, empresari amb seu a Alella i que fent gala d’una mala educació i falta de respecte absoluta ha acusat de 30 anys de mentides de l’independentisme i ha desitjat la presó per tots els que defensen aquesta posició començant pel mateix president del Parlament. De fet aquest personatge va estudiar màrqueting i psicologia. No hi ha dubte que no va aprendre gaire de les dues disciplines. Insultar i menysprear pel cap baix més de 2 milions de catalans i la força més poderosa i troncal avui a Catalunya no em sembla la millor opció i com efecte psicològic tampoc seria un master. De fet col·labora amb el Diari ABC i això també explica les intencionalitats de tanta mesquinesa intel·lectual al servei de la causa.

Tanmateix, la mala educació ha estat freqüent en aquesta xerrada, no hi ha dubte per la por que provoca perdre el negoci amb Espanya d’alguns empresaris que no volen que res es bellugui, independentment dels beneficis a la mateixa població. En un altre intervenció li han recriminat el llaç groc perquè els ofenia i el President de l’Associació deia que necessitaven que Madrid ajudi i s’obri però també que els catalans mirin els seus límits, amenaçant amb marxar si es violenta la Constitució o si no es compleixen les inversions a Catalunya.

Cal dir que la llibertat d’expressió amb el llaç i el seu significat de rebuig a empresonar per motius polítics, en qualsevol democràcia no ha de comportar cap problema, al contrari dignifica els drets de la societat. Si li ofen, es una opció que no vol dir prohibir. Pel que fa al President no pot posar al mateix sac els dos sectors, precisament traspassar la Constitució per la voluntat popular es democràcia i no complir les inversions com es norma habitual entre molts altres greuges porta precisament a buscar noves oportunitats que no poden quedar coartades per la cotilla de la Constitució. El benefici es per tot el país incloses les empreses representades al Circulo Ecuestre, i no veig que no hi pugui haver interés, altra cosa son interessos polítics.

Avui s’ha convocat el ple d’investidura de Jordi Sànchez pel 12 de març. De totes maneres cal veure si el Jutge el deixarà sortir de la presó on es troba, cosa ja molt dubtosa i en segon lloc veure si te els suports necessàries, a dia d’avui no els te.

Vist això, els dos mesos de negociacions sense resultats aparents i deixant en paper mullat el volt dels electors que el van exercir en funció d’un programa per implementar la República i restituir el Govern legitim, potser caldria plantejar si els actors actuals son els més capacitats per poder seguir endavant i com diu el Salvador Cot no enganyar la societat catalana i explicar cadascú el seu autèntic pla de Govern, es digui Unilateral, es digui tripartit d’esquerres de caire autonomista o es digui Govern a Brussel·les i una incògnita a Barcelona amb diferents veus discordants com per exemple provinents del PDCAT i molts noms lligats de peus i mans pel pes de la justícia espanyola sobre els seus caps.

Les excuses amb els ostatges i la nul·la sobirania amb un 155 que ha vingut per quedar-se si no s’afronta amb un projecte compartit de les 3 forces es impossible anar endavant, i si es comença des de la base de la desconfiança encara pitjor. Cal començar a valorar la possibilitat de que la gent decideixi sense embuts.

Dret a decidir també l’estratègia

per Salvador Cot

Si les estratègies dels partits independentistes són tan divergents com sembla i, a més, hi ha un nivell insalvable de desconfiança entre els diversos actors polítics, jo crec que el més honest seria anar a unes altres eleccions on els ciutadans puguin valorar, clarament, quines són les diverses opcions i què se’ls proposa exactament des de cadascuna de les llistes en concurrència. És en aquest sentit que cal valorar l’aportació de Joan Tardà -“junquerisme pur”, que diuen a ERC- d’aproximar-se a l’espai dels comuns i del PSC per arrossegar-los cap a pactes, d’entrada, municipals.

Certament, l’estratègia de reconstrucció d’un espai nacionalment transversal i ideològicament d’esquerres xoca, frontalment, amb l’acumulació de forces independentistes que s’està intentant ara. I té un problema gravíssim, que és la vinculació dels socialistes catalans amb el 155. Però és una via oberta per al debat que podria condensar-se en una campanya electoral franca, directa i sense sobreentesos que confonguin els electors.

La mateixa clarificació hauria d’exigir-se a tots els àmbits, inclosa la CUP. I, per descomptat, a l’unionisme. Qui sap, potser el PSC acusaria el rebut de Tardà i podria aprofitar per moure’s del bloc espanyolista fins a l’espai nacional que ara ocupen els comuns. En qualsevol cas, tots els catalans majors de divuit anys tenim criteri, i més encara en un país que ha adquirit uns nivells altíssims de cultura política en els últims anys. El dret a decidir també és això, també són els ciutadans.

Aquest cap de setmana hem vist un nou capítol d’alló que anomenen el Procés i les negociacions que els partits independentistes duen a terme, un vodevil que simplement ja ens avergonyeix, tant per les formes evidentment, com molts cops pel fons.

La decisió de la CUP es legítima, nomes faltaria i denúnciar no voler fer alló pel qual els votants han donat la confiança es lloable. De totes maneres les contradiccions sempre hi son, titllar d’autonomista la proposta i participar en les eleccions del 21 D organitzades pel 155, estaria en aquesta línia. Defensar el pla inicial i el compromís em sembla en canvi un encert.

Pel que fa Junts Per Catalunya, em sembla important la creació d’aquesta estructura a Brussel·les per poder avançar cap a la República, francament fonamental sobretot pel nul control que l’Estat hi pot exercir, de totes maneres escoltant en Rull aquest dissabte passat i la repetició un cop i un altra de la injusticia dels ostatges polítics per justificar tot, no ho comparteixo, crec que per respecte als mateixos presos polítics no poden ser l’excusa per tot un cop i un altra, ja que al final acabarem desvirtuant la idea original i francament les responsabilitats s’han d’assumir i la claredat també. Acceptar aquest pas al costat del President legítim i proposar un candidat a la presó que no el deixaran sortir simplement per crear una nova evidéncia d’un Estat autoritari no se si es la millor manera d’avançar cap a la República.

Si parlem d’Esquerra, crec que hores d’ara ja ha quedat clar que aquell acord tancat fins hores abans de l’investidura de Puigdemont i un full de ruta per implementar la República i de confrontació amb l’Estat, va saltar pels aires per les vertaderes intencions del Partit República, el nom de Junqueres com a candidat un cop semblava tancat de nou l’acord un nou gest de partidisme, i l’article d’en Joan Tardà diuen beneït per la direcció i on sembla es llença l’am als Comuns per un nou tripartit amb socialistes inclosos una vergonya que la societat catalana no es mereix.

Segurament en aquest moment delicat, no vull utilitzar paraules que semblin dures, ni dividir els independentistes entre bons i dolents, però s’ha d’entendre que la societat catalana que tant ha fet i s’ha jugat no es mereix aquest tracte dels seus representants. El respecte a la ciutadania es sagrat i en aquest cas sembla esquerdat. La proposta de Tardà la veig fora de lloc i una burla intolerable, la pantomima de Roger Torrent proposant avui un candidat que saben no podrà ser malauradament lamentable i sobretot no ser capaços amb 2 mesos d’arribar a un acord per implementar la República, restituir el Govern amb el President Puigdemont al capdavant amb les formules i matisos que siguin necessaris amb excuses de mal pagador, i ara ja desvirtuant una proposta que la gent no hem votat ja es intolerable.

En Toni Soler ens diu que la República no existeix. Segurament materialment no, però en el marc mental de molts de nosaltres, amb el nostre vot i les nostres accions si i la reclamem efectiva, aquesta es la realitat. La mentida es un tripartit autonòmic que ningú ha votat.

Un cop passat el plenari d’ahir al Parlament podem treure les primeres conclusions, alguna es obvia, el nivell de debat i les actituds d’alguns son inalterables, filbusterisme polític per un costat i relats que molts cops no son el que semblen per l’altra.

Per part del tripartit del 155, res nou a l’horitzó, liderat per Ines Arrimadas i les seves paraules preferides com son matrix, procés, llei electoral i tot un relat de menyspreu als esdeveniments polítics a Catalunya començant per la falta de respecte als ostatges polítics i una rabia continguda per no poder celebrar el seu primer lloc electoral ja que no suma, li ha costat saber-ho i alhora culpar una llei del vot que es la mateixa que l’espanyola i que apart li donaria un escó menys. De fet l’important es intentar dominar el relat i no rectificar pels fets reals. El trist paper dels Populars sempre amb l’amenaça i la coacció per bandera i uns socialistes que segueixen aferrats al 155 on alguns cops sembla que en volen parlar des de fora, però ells en son uns dels culpables. Pel que fa al Comuns, en moltes ocasions segueixen fent el joc al xantatge de Madrid instant a un Govern que ha d’acatar absolutament tot per poder recuperar les institucions.

Per la banda independentista, veiem com la venda del relat d’haver plantat cara legitimant al President Puigdemont quan finalment l’esmena que ratificava la declaració d’independència cupaire no ha estat votada i que era la principal amenaça des de Fiscalia i Govern de Madrid no es pas plantar cara i si en te molt de submissió.

La posterior intervenció del President Puigdemont anunciant aquest organisme anomenat Consell de la República presidit per ell i per poder internacionalitzar el conflicte i tirar endavant els passos de la República pot ser un bon instrument, però si no te connexió amb una Catalunya sota vigilància difícilment podrà ser efectiu. De fet volen investir Sanchez es ja un senyal de cessió a les pretensions de Madrid perquè triin qui pot ser i qui no pot ser candidat.

Per tant som on erem. Un Estat que veu com la seva repressió no serveix per passar full a Catalunya i on la internacionalització es el seu gran mal de cap i un Parlament que veu impotent com no s’ha acceptat el resultat electoral, amb un 155 que no marxarà, sota una lupa constant i uns partits que intenten complir el mandat electoral però amb la por al cos i sense explicacions clares a una societat que en gran part ja ha desconnectat però que viu amb desorientació aquest moment.

Com diu en Pere Cardús hi ha un risc amb les solucions del puc però no puc, faig però no faig, sembla però que no es noti, es esquivar aquesta confrontació i acabar jugant al joc que el poder de l’Estat ens imposa sense pausa i amb tot el seu control, pervertint l’esperit i objectius inicials incitats per la ciutadania amb el seu vot.

Avui en el primer ple de legislatura hauriem de començar a veure que tothom te molt clar que el xoc es inevitable i que la determinació amb tota la intel·ligència que calgui es prioritaria per bastir aquesta República Catalana amb totes les conseqüències que això pot comportar.

El risc d’esquivar el xoc democràtic i no exercir el poder

Deixeu-me posar algun bastó a les rodes, que fa dies que no ho faig. L’estat espanyol ha mossegat fort, aquests últims mesos. És cert. Hi ha quatre persones a la presó, sis a l’exili, centenars d’encausats… Espanya, fidel a la seva història, ha estès la por entre una població que havia gosat obrir la porta de la gàbia. Tenim les entitats que havien fet de motor del moviment pendents de no fer gaire soroll i no tornar a despertar la bèstia. Tenim els partits –ERC i PDECat, més que no Junts per Catalunya, també cal dir-ho– calculant on posen els peus per no fer saltar cap alarma. Tenim un panorama institucional que no ha canviat gens ni mica després d’una tardor per a recordar. Per a alguns, sembla que recuperar l’engruna autonòmica ja seria un èxit després d’haver proclamat una república. Tan sols algunes formacions, organitzacions i dirigents semblen disposats a plantar cara a l’estat autoritari i acomplir el mandat democràtic de l’1-O.

Com ja dèiem fa unes setmanes, hi ha dues o tres opcions a què es pot recórrer. A) L’adaptació absoluta i, per tant, la claudicació. B) El xoc obert i el blocatge democràtic. C) El camí del mig: una adaptació amb elements de creativitat política amb la idea de desbordar l’estat. Cadascú ha defensat la seva opció. Totes són legítimes sempre que siguin explicades sense amagar res i mirant els ulls d’aquells que van defensar els col•legis de l’1-O. La meva opció és clara des de fa dies. Amb dubtes, com tothom, però em sembla que l’autoritarisme es combat alçant un mur democràtic i no deixant passar cap de les seves expressions i abusos. Si quan et mosseguen amagues la mà, la mossegada es converteix en la regla per a fer-te creure.
Per les informacions que podem llegir, sembla que les formacions majoritàries acabaran optant pel camí del mig. Per aquesta mena de ‘sí, però no’ que és fer córrer paral•lelament institucions autonòmiques de règim comú i una institucionalitat privada sense estructura ni base legal pública que ha de mantenir el símbol republicà des de Bèlgica. El Consell de la República o l’Espai Lliure de Brussel•les, en diuen. No poso en dubte l’honestedat de la reflexió que pot haver dut a pensar que calia fer aquest camí. Però em fa l’efecte que es torna a menystenir la força i la capacitat de resistència del moviment independentista. Pot ser que hom pensi que el xoc democràtic –allò de ‘no passar per l’adreçador’, que deia Elisenda Paluzie– no és el camí perquè és una via cap a la derrota. Suposo que algú ho deu haver calculat i deu haver arribat a aquesta conclusió. Aquesta no és la meva, de conclusió.

Em fa por que la sortida que prenen no tingui més a veure amb la idea de no trencar més plats, de no assumir més risc, que no pas amb una convicció estratègica. I sobretot, em fa por que no tornem a aplicar aquella vella fórmula tan regionalista de crear ficcions polítiques per esquivar una realitat complicada. D’això, Pujol en sabia molt. Però això havíem quedat que ho deixàvem enrere. Tot plegat em recorda la reflexió que feia Joan Fuster sobre la vigília de la transició al País Valencià i que va recollir sota el títol ‘Un país sense política’. Cert, són situacions diferents. I aquí, de política, se’n fa. Però tinc la impressió que esquivem una cosa que va més enllà de la política, que és l’exercici del poder. Espero que no sigui que mirem de nedar i guardar la roba.

Vindrà un dia –desitjo que sigui aviat– que podrem deixar de fer invents i que tota aquesta creativitat desbordant, que certament tenim, la posarem al servei d’una república de debò. Entenc i comprenc les propostes de modernitat virtual. És cert que es poden explorar noves formes de sobirania, de ciutadania i d’institucionalitat, sense territoris, sense tot de lligams antics. Però ja ho vaig dir: vejam si amb tanta creativitat ens acabarem oblidant de la independència d’efectes pràctics. La independència dels imposts, de les pensions, de les infrastructures, de la lluita contra l’exclusió, de la legalitat que pensa en les persones i dels serveis eficients. Tot això, amb la solució que es proposa, continuarà passant pel sedàs impossible i remullat de l’autonomia espanyola.

Hi insisteixo: caldrà fer camí amb el carro i els bous que tinguem (ja em perdonaran els animalistes). Potser no tenim cap més remei que fer aquesta adaptació a una realitat imposada cercant una quadratura del cercle que exigeix de convertir les debilitats en virtuts i les amenaces en oportunitats. Ja he dit que no discutia l’honestedat de la proposta. Però em preocupa que la història del nostre poble no acabi essent la del poble més creatiu i somrient del món però que no va sortir mai de la gàbia. No cal marcar dates al calendari, però sí que convé definir objectius clars. I per aquest camí del mig, no els acabo de veure. I ara ja trec el bastó de la roda i que tot continuï girant.
@PereCardus, periodista