ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

OSTATGES SENSE PRECEDENTS

Per si algú encara no ho tenia clar, la denegació de sortida del Jutge Llarena cap a Jordi Sanchez d’ahir deixa ben clar que els motius simplement son de pensament i que no pensen deixar sortir aquesta mena d’ostatges fins el judici i la posterior condemna en una situació sense precedent en un estat teòricament democràtic.

La interlocutòria del jutge tal com va passar amb la denegació del Conseller Forn va plena de carrega política i deixa ben clar que mantenir el seu ideari sobiranista, afegeix constitucionalment vàlid però impossibilita el convenciment d’impossible reiteració delictiva, cosa que no passaria amb una ideologia contrària. Per tant no pot sortir de la presó preventiva. Aquesta i altres perles les trobem a les justificacions exposades i contradiuen clarament la llibertat ideològica que precisament protegeix la mateixa Constitució espanyola.

Res justifica que Jordi Sanchez, igual que els altres tres presos estiguin en presó preventiva. De fet aquesta es per situacions excepcionals, no per ser escarni i condemna ja de facto sense judici.

De fet el Jutge interpreta la llei arbitràriament i surt de les seves funcions amb consideracions polítiques que no son la seva competència. Els presos ja han explicat mil i un cops tot el que ha volgut escoltar el Jutge i han reafirmat la seva aposta per la no violència que no han practicat mai i les vies de diàleg cosa que en el cas dels Jordis queda evident en la prova que els vol incriminar, aquells fets del 20 de setembre davant la Conselleria d’Econòmia on insistien en dissoldre la concentració popular i no pas el contrari.

Les seves consideracions sobre la seva ideològia, fet sagrat en qualsevol persona, un dret inalienable que el Jutge utilitza com a crim per mantenir la presó i avisar de la seva perillositat. Una revenja sense límits que ja fa posar els pels de punta a molts juristes i la mateixa Ammistia Internacional que avui ha demanat el seu alliberament, ja que es tracta de violació dels drets humans.

Cal recordar que els seus dos principals acusacions: Rebel·lió i sedició necessiten de violència per ser delicte, cosa que es demostrat no hi va haver en cap moment, nomes per la part policial espanyola i mai en les mobilitzacions a favor de la independència. Tot un desgavell democràtic que provoca rabia i impotència.

Qui jutjarà aquest jutge. Com es pot lliurar elements feixistes com els atacants de Blanquerna de la presó preventiva per motius de fills petits i alhora abusar de la crueltat amb els nostres quatre presos.

Vergonya democràtica, i ostatges sense precedents.

UNA INVESTIDURA DIFERENT

Fa llastima d’escoltar quan el tripartit del 155, els Comuns i els poders espanyols i mitjans reclamen una investidura normal en el Parlament de Catalunya i amb tons burletes, fan mofa de les notícies que van sortint sobre les negociacions del pacte independentista.

En un context tant especial, evidentment no es pot exigir que les conseqüències siguin normals. La normalitat implicaria respectar els resultats electorals per part de tothom. Un Parlament amb la seva sobirania intacta i llibertat de moviments per fer política, triar un President, en aquest cas el que recull més suports, el President Puigdemont, formar un Govern i exercir com a tal. Tot això no es dona. Hi ha un 155 que controla tot, i que si formalment desapareix, seguirà a l’ombra. El pressupost, cosa sagrada en qualsevol Parlament segueix i seguirà intervingut. Hi ha vetos a parlamentaris que no tenen els mateixos drets que la resta, no es pot fer política, perquè qualsevol llei encara que sigui social si no agrada o no convé a Madrid acabarà impugnada als Tribunals com la legislatura passada i una espasa de Damocles respecte els processos judicials i inhabilitacions que afectaran a part dels diputats escollits. Per cert alguns com ostatges polítics des de fa més de 3 mesos en un acte menyspreable del poder espanyol.

Aleshores, no es pot demanar normalitat com si res passes. Un Govern a Brussel·les dirigint el mandat popular expressat a les urnes cap a la República i un executiu o formal a Catalunya per força haurà de ser una realitat. La culpa de tot això estarà en mans de l’Estat que ho ha provocat, alterar la democràcia porta a aquestes coses.

Els poders estatals han anat i van massa lluny amb la seva repressió on semblen trobar-se com a peix a l’aigua i on la ciutadania ha quedat en un segon pla sense veu ni vot, encara que aquest s’ha repetit diversos cops sense el resultat de respecte i valor que hauria de gaudir.

Arribats a aquest punt, no hi ha més camí que respondre aquest insult a la població amb valentia i democràcia encara que sigui una investidura diferent ja que el país també es diferent.

REALISME POLÍTIC

Entrem en una nova setmana on veiem com les reunions aquí i a Brussel·les es van succeint per arribar a un acord d’investidura que no hauria de trigar. De fet ja anem tard, ja que una nova errada de l’independentisme ha permés perdre un altre moment oportú, que ja no recuperarem, com el dels dies posteriors a l’1 d’octubre.

Vivim un moment de confusió, aquest ajornament, escoltar el tema de les garanties, la efectivitat i el realisme polític fa mandra i alhora por de que els nostres representants perdin la visió i la tasca que tenen encomanada pel poble. A l’altre cosat ja veiem un Estat que no pensa negociar res i que pensa arribar fins al final amb la repressió contra els nostres representants polítics i civils sense pudor i ensenyant les vergonyes orgullós i sense fre.

Calen explicacions, però sobretot cal el més principal de tot, la honestedat i la responsabilitat amb la gent, aquella que no ha fallat mai, que ha demostrat que amb la seva mobilització i determinació encara que sigui sota la pluja de cops violents d’uns salvatges vestits de policies ha sortit triomfador i que es la única arma que tenim, o la més poderosa per fer el pas endavant en els moments decisius.

No hi ha, hi hi haurà garanties espanyoles, cal no ser cinic amb aquests termes. Aquesta efectivitat, serà la que el nostre Parlament i el poble li doni, no pas la que vingui de Madrid que estarà sempre condicionada als seus interessos. Un Govern submís i obedient no passarà de ser una gestoria per descredit de la Generalitat amb les finances controlades, les lleis sota una lupa sempre disposat a suspendre el que surti de la linia marcada pel Govern espanyol i els seus poders, i una repressió en forma de judicis als nostres representants que aniran entrant a presó un rere l’altre. Aquesta es la via del realisme polític que ens volen vendre.

Davant aixó, nomes hi ha un camí possible. Podem discutir el com, però no pas el que. No oblidem que gaudim d’una majoria parlamentària i no podem oblidar que l’1 d’octubre hi va haver un referèndum vinculant que obligava en cas de victòria independentista (90%) proclamar la República i implementar-la. Oblidar això, es un frau de llei i un frau a la societat catalana que de cap manera es podria perdonar.

Senzillament, realisme polític.

LA LLEI PER DAMUNT DE LA CONVIVÈNCIA

El responsable de l’operatiu policial de l’1 d’octubre, Perez de los Cobos declarant davant el Tribunal Suprem, ens diu que la culpa era dels mossos i la seva inactivitat i que aquell dia la llei era més important que la convivència ciutadana.

Al mateix temps treu importància a les imatges de carregues policials en determinades escoles, i ho considera proporcional en el mateix operatiu.

Realment la frase del personatge marca clarament quin es el tarannà de violència legitimada que van utilitzar, alhora deixa clar que ni els principis bàsics policials son importants, els mateixos que diuen que davant una actuació s’ha de valorar si intervenir pot ser més perjudicial que no fer-ho valorant riscos i danys. De fet el que ens diu clarament es que la llei sigui la que sigui està per damunt de les persones, curiosament a la que va dirigida. Es a dir la ciutadania es l’última prioritat i l’últim a protegir, precisament la funció principal de qualsevol cos policial.

Es allò del fi justifica els mitjans, i ens deixa clar que l’Estat deixa la democràcia al calaix, el respecte als ciutadans anul·lat i posa davant de tot la seva estructura repressiva i les lleis per coaccionar la mateixa vulnerant tots els seus drets.

Això ens ho diu el responsable de la violència desmesurada i atemptat contra els drets humans més elementals de l’1 d’octubre, que continua trobant normal les esgarrifoses imatges que tots recordem i molts hem viscut en directe amb “a por ellos” com a consigna davant la gent pacífica i exercint els seus drets.

Aquesta es la vertadera democràcia de l’Estat espanyol on una estructura corrupta, començant per la Corona, els Tribunals, les forces d’ordre, els lobbys de poder, els partits al seu servei i tota una xarxa que conforma la manera de ser i dirigir un Estat que evidentment sempre ha tractat Catalunya com una colònia i davant el repte democràtic profund ha destapat totes les seves essències.

La frase lapidària es ” La llei per damunt de la convivència”.

PUNT DE RUPTURA

Com ens descriu en Ramón Cotarelo en el seu escrit, la situació de l’Estat envers Catalunya es molt clara i contundent, rendició, humiliació i punt i final. Els que encara parlen de restituir les institucions per eliminar el 155 com a prioritat i fer un Govern estil autonòmic realment no tenen cap argument per la seva defensa. El que crec esperem més enllà de la investidura de Puigdemont els mes de 2 milions de votants independentistes es que els partits ens diguin si son capaços d’assumir la ruptura per la qual han estat escollits o legitimament no son capaços i opten per fer marxa enrere i trencar el fil amb la sobirania popular. Tant senzill com això.

El punt de ruptura

per Ramón Cotarelo
L’Estat espanyol viu en una situació d’excepcionalitat. Regeix la Constitució de 1978, però no regeix perquè està suspesa en una part territorial del país, Catalunya, gràcies a un article, el 155, una llei de plens poders i de dictadura de fet, encara que tingui el sarcasme de dir-se “dictadura constitucional” o, com tradueixen els obsequiosos mitjans de comunicació -pràcticament tots- de protecció de la Constitució. També està suspesa en la seva totalitat institucional, ja que s’aplica a tots els actes del govern i les institucions amb les que aquest es relacioni. Catalunya no es pot autogovernar per exclusiva voluntat de Rajoy. El Parlament tampoc legisla gràcies al mateix individu, que l’ha substituït personalment amb el beneplàcit de l’oposició PSOE, Ciutadans i, encara que vergonyosament, també Podemos. Els tribunals, el Suprem i el Constitucional secunden la política del govern i intenten disfressar amb argumentacions jurídiques les seves arbitrarietats.

En aquesta situació la monarquia borbònica, hereva del franquisme, posa en marxa una campanya de propaganda per al 50 aniversari de Felip VI. Es tracta d’entabanar els súbdits amb una aparença d’eficàcia, legalitat, proximitat i senzillesa que, a part de costar-nos una pasta (com tot el borbònic) constitueix un atropellament més, una farsa i una burla a una ciutadania que aspirava a viure en un estat de dret.

El Borbó ja ha començat a borbonejar. Primer va ser el seu rabiós al•legat del 3 d’octubre de l’any passat, ignorant les víctimes del vandalisme policial, amenaçant l’independentisme català i donant indirectament carta blanca a les bandes feixistes d’amics i parents del govern perquè assaltin llibreries i apallissin la gent per carrer. Després la vergonyosa intervenció d’aquest ensuperbit personatge anant a explicar als seus majors a Davos que Espanya és el que no és: un Estat de dret. Si ho fos, no seria necessari explicar-ho, com ningú ho fa en el cas de França, Anglaterra, Alemanya, Suècia, etc. i tampoc pretendria fer-se reconèixer com a Estat de dret just en el moment en què una norma excepcional, el 155, l’ha suspès, encara que això, més que barrut, pertany més al camp de l’estupidesa. Va venir després un vídeo d’un dinar de la família reial, monument a la cursileria i un insult a un país que té estadístiques escandaloses de misèria, atur i desemparament així com lladronici i impunitat dels amics i parents del govern, el seu partit i els reis. La imposició del Toisó d’or, o sigui el velló d’or, dels Àustries, usurpat per aquesta casa de forasters a una nena amb un “sou” de desenes de milers d’euros que també paguen els que no tenen per menjar és ja l’última mostra de l’absoluta manca de sensibilitat i consideració d’aquesta gent per al poble al qual subjuga per la propaganda, l’engany i, arribat el cas, que ha arribat, la força bruta.

La barreja de violència i repressió feixistes a Catalunya (1r d’octubre, presos polítics, intervenció policial i paramilitar del territori, etc.) amb la cursileria d’aquesta monarquia restaurada per un delinqüent feixista tanca la metàfora de la Transició. Marca també l’hora 25 d’aquest Estat espanyol, corcat per la corrupció, l’autoritarisme i la incapacitat per trobar una solució democràtica i civilitzada a l’anomenada “crisi catalana” que en realitat és la “crisi espanyola”. Tracta de fer-ho barrejant la brutalitat repressiva de Turquia amb la insofrible carrincloneria de Sissi emperadriu.

Convocat legalment al Parlament sortit de les urnes el 21D no pot procedir per una interferència il•legal i injusta del govern. Es val aquest d’uns jutges encantats de fer el paper de munyidors i bocamolls de les seves arbitrarietats i les justifica amb el cor de mitjans comprats, dedicats a tapar la seva guerra bruta i atiar la catalanofòbia, tractant de fraccionar i provocar la societat catalana per justificar una eventual repressió molt més violenta i que també tindria el beneplàcit del Borbó. ¿No va dir aquest en el seu discurs d’entronització que avui els espanyols tenen el dret de sentir-se espanyols com els doni la gana? A què ve exigir també el dret a no sentir-se espanyols o sentir-se noespanyols? Aquest dret no els és reconegut i si alguns, diversos, molts, dos milions, per exemple, volen exercir-lo, se’ls obre el cap, se’ls deixa bornis, se’ls destrossen les escoles i el sistema sanitari, se’ls intervenen les institucions, se’ls destitueixen els càrrecs electes, se’ls empresona, se’ls envia a l’exili o se’ls confisca el patrimoni.

Fi de la metàfora de la Transició. El feixisme de l’Estat espanyol ha arribat al final del camí, ha tancat dictatorialment totes les vies per a una solució raonable. Ha forçat el punt de ruptura. Només admet un vestigi d’arranjament si l’independentisme renuncia al seu candidat a la presidència per cap altra raó que perquè al franquista Rajoy li dona la gana.

És una típica provocació per justificar després més dictadura a Catalunya i a Espanya. Els independentistes no poden acceptar que el president de la Generalitat el decideixin el corrupte Rajoy i el Borbó perquè, a més de tractar-se d’una institució democràtica i íntegra, és republicana.

La decisió de Torrent de postergar el ple d’investidura fins a veure quina decisióadopta el Tribunal Constitucional en el nou termini que aquest arbitràriament i il•legal s’ha establert, és comprensible per un ànim d’esgotar totes les possibilitats de solució pacífica. Però em temo que serà inútil. L’Estat (Rei cursi i autoritari, govern corrupte, oposició venuda, mitjans comprats, etc.) no vol solució pacífica alguna, sinó submissió, humiliació, acatament i renuncia a l’independentisme. Per això, entre altres vergonyes, tenen ostatges polítics. La decisió que prendrà el Constitucional serà la molt espanyola i previsible de sostenella i no enmendalla. Esperar no serveix ja de res i només podria acceptar-se sota promesa solemne que serà l’última vegada que es contemporitza amb la barbàrie franquista.

S’ha arribat al punt de ruptura. Si no es deixa una altra sortida al Parlament de proposar un altre candidat a la presidència (a l’extrem, per què no Arrimadas? Franco ho hagués fet) aquell haurà de prendre la decisió avui ajornada. I ho haurà de fer amb totes les conseqüències (incloses les que enuncia el mafiós Casado del PP) en confrontació amb els desitjos d’un Estat amb un esperit dictatorial en el que s’observa que, a hores d’ara ni ell mateix sap com imposar una legalitat que no és més que l’arbitrarietat de l’ordeno i mano del franquisme, emparada pels jutges de la seva mateixa corda i amb l’actiu suport d’un Borbó que tracta de conservar el seu suculent lloc de feina impedint l’alliberament d’un poble i la seva constitució en República.