El 2018 com diu en Pere Cardús, si de veritat volem fer plans per tirar endavant la República, no podem pensar més amb la legalitat, i el que es pot fer o no per part de l’Estat per fer moviments. Espanya ja ha demostrat sobradament que ho farà tot per impedir el nostre procés democràtic, per tant cal saber i pensar que el parametre democràtic i legal no pot ser la base per actuar i cal deixar el lliri desat i calibrar les nostres forces per actuar amb conseqüència i esperar la resposta pitjor possible per part de l’Estat.
Si no tenim present l’article 26, estem perduts
Fa uns anys, quan volíem saber per on podien anar els trets del procés sobiranista, telefonàvem a especialistes de tota mena (politòlegs, sociòlegs, historiadors, juristes…) per mirar de contrastar les intuïcions amb l’experiència i el coneixement. D’un temps ençà, hi ha un d’aquests especialistes que ja no ens fa servei. I és ell mateix qui ens avisa del poc valor del seu judici. Parlem, és clar, del jurista. Ara tot són prevencions i condicionals en les converses que hi tenim.
—Senyor Berenguera, si el president Puigdemont fa això i allò d’aquesta manera, poden imputar-li algun delicte del codi penal?
—A veure, ja us dic que el codi penal i la jurisprudència tenen una importància relativa tenint en compte que, tractant-se de la independència, faran allò que voldran. Tanmateix, el codi penal diu que…
Quan això t’ho diu un jurista de la ceba, ja hi comptes. Però quan t’ho diuen els qui no són gens sospitosos de voler subvertir l’ordre constitucional, comença a fer por. I és que l’arbitrarietat de l’actuació judicial i la interpretació de les lleis que ha fet el poder espanyol contra la democràcia catalana és aberrant.
Per això, ara es fa més difícil de fer previsions sobre les conseqüències de cada acte. Començant pel cop d’estat recent que és completament inconstitucional i recordant les consideracions polítiques fetes en les interlocutòries i les mesures cautelars dels jutges que han posat a la presó i han portat a l’exili la nostra gent, no hi ha res que s’ajusti a la seva legalitat. Però ells fan i desfan segons els convé en cada moment.
En les estratègies que es prenguin d’ara endavant per a arribar a l’objectiu, però també en les anàlisis que vulguem fer els periodistes, cal ser molt prudents en les afirmacions sobre què pot fer i què no pot fer l’estat espanyol contra la democràcia a Catalunya. Un dels problemes que ens va dur a l’atzucac del 27 d’octubre va ser, precisament, haver fet plans comptant que l’estat espanyol compliria la legalitat. Potser de tant sentir aquella repetició amenaçadora constant que deia que calia complir les seves lleis, algú va pensar que ells també s’ho aplicarien. I ni en el cas del blocatge financer, ni en el de l’actuació violenta contra el referèndum, ni en el control dels Mossos d’Esquadra, ni evidentment en el 155, ells no van tenir cap escrúpol a incomplir les seves lleis.
Per tant, aprofitarem que hem estrenat el 2018 per deixar el lliri a casa, i farem plans pensant que són capaços de qualsevol cosa perquè ells mateixos tenen el poder d’interpretar les lleis com els convé o, fins i tot, de saltar-les. Com en tantes altres coses, la història i l’experiència ens hauria de servir també per això.
No és en va l’existència d’expressions populars que identifiquen clarament aquest abús del poder espanyol. Així és com, els anys trenta, el gran setmanari satíric El Be Negre publicava un poema que deia així:
‘Diu l’article vint-i-sis
que, en cas de compromís
el govern té atribucions
per passar-se pels faldons
totes les lleis del país.’
La Trinca –quantes coses no va avançar aquest trio…– també va recollir la idea en la cançó ‘El Califa‘:
‘Diu l’article vint-i-sis,
que en un cas de compromís,
el Califa pot si cal,
refregar-se l’engonal
i passar-se pels “dallonses”
totes les lleis del país.’
Allò que a Catalunya s’ha conegut com l’article 26, a Espanya ho tenen per l’article 29 o el 33, segons el període. La llei electoral de 1907 establia en el seu article 29 que, si en un districte electoral es presentava un únic candidat, aquest esdevenia diputat automàticament sense passar per les eleccions. Així, els cacics i poderosos locals intimidaven qualsevol possible oponent perquè retirés la candidatura per no haver de sotmetre’s a l’escrutini popular. Així, el poder s’imposava sense contestació per l’article 29. Més endavant, el 29 es va convertir en el 33. Algú ha atribuït el canvi a una de les vuit lleis fonamentals del franquisme, la del ‘Fuero de los españoles‘, que establia una mena de ‘drets, llibertats i deures’ dels espanyols. L’article 33 d’aquesta llei del 1945 avisava que, en qualsevol cas, els drets i llibertats previstos ‘no podran atemptar contra la unitat espiritual, nacional i social d’Espanya’. Una cosa semblant –sospitosament semblant– a la interpretació actual de la constitució: els drets i llibertats que preveu queden sempre suspesos si la unitat indissoluble d’Espanya està en joc.
Ja fa un temps que l’article 26 funciona a tot drap. Ja ho hem denunciat alguna vegada anteriorment. Però fa uns dies, abans d’acomiadar el 2017, parlant amb dos bons amics, el Toni i l’Eulàlia, sobre què podia passar ara que s’ha revalidat la majoria absoluta republicana, jo tornava a argumentar amb lleis i reglaments a la mà. I el Toni em va dir això: que no oblidés ni un segon l’article 26. I aquest és un dels meus propòsits que convido a compartir per al 2018. Si volem reeixir, tinguem sempre present l’article 26.
@PereCardus, periodista