Ulisses20

A l’escola tenim quatre garroferes joves. Així que avui hem començat un projecte amb els alumnes que serà un homenatge a la garrofera, la ceratonia siliqua. Ferran Zurriaga va fer un text magnífic per a la revista Mètode, l’any 2004. Entre més coses, deia…

«En tot l’àmbit mediterrani, del fruit de la garrofera menjaven homes i bèsties. La garrofera era arbre mare del món agrari, com diem al Camp de Túria, deessa mare, arbrada, dels secans valencians. A propòsit de la mar Mediterrània, quina relació trobeu entre la mar i aquest arbre? Quan a l’agost plegàvem les garrofes als darrers tossals del terme d’Olocau, tossals que s’aboquen cara als plans dels termes de Bétera i la Pobla de Vallbona i deixen veure al fons la ratlla blava de la mar, sempre hi havia algú que recordava que la garrofera volia mirar la mar. I nosaltres, infants, somiàvem en aquells garroferars de Benicarló i Vinaròs, al Baix Maestrat, a la Plana de Castelló o a la Marina, sempre vorejant la mar, i pensàvem el gust que seria prendre el bany quan anaves a plegar garrofes.»

Nosaltres no hem pres el bany però hem plegat garrofes. N’hem plegades, les hem ensacades, hem sacsat els sacs, els hem alçat i, encara, hem aprés a batollar amb una canya que encara conserva el ganxo per moure les branques del garrofer. També és veritat que n’hi havia xiquets que no es cansaven, que n’hi havia que els costava plegar, que posaven el cul en terra i amb una mà s’aguantaven el cap, però hem acabat de plegar les tres garroferes que ens havíem proposat, malgrat que ens haguera calgut més ordre, més ofici llaurador. Mon tio Vicent,  que en això era consentidor, com el meu sogre, hagués dit: deixa’ls, home, no veus que ja n’han plegades prou, deixa’ls que facen…

—Però ara, què farem de les garrofes plegades?

Avui, un home de Picanya ens ha dit que a Torrent n’hi ha un magatzem que les compren. De primer les haurem de pesar, calcular quantes n’entren en un quilo, en una arrova, i després que ens pagaran, comprovar el negoci que és ara mateix dedicar-se al secà, o al camp, si, com apunta el mestre Ferran, no assignem una funció a l’arbre mare de paisatge singular, excels, amb el valor patrimonial que allò representaria.

Demà matí, continuarem el projecte. He triat per començar una cançó sobre la garrofera de Bajoqueta Rock, i alguns detalls sobre l’origen i la geografia d’aquest arbre majestuós, del camp valencià que ja ha dit adéu al món rural…

Allò que viu Catalunya és un moment històric sense precedents. Molt important. El primer dia d’escola també és molt important. Moltíssim. Un colp passada la diada a Barcelona, no podem sinó afirmar que Catalunya és un model que s’estudiarà en el futur a totes les escoles i universitats del món, per la pedagogia d’un moviment revolucionari, pacífic, entusiasta i il·lusionador. Que és com ha de ser l’escola cada dia: joia, entusiasme, diàleg… Ahir el moviment independentista va alliçonar el món, un altre colp, ja fa deu anys o més que ho fa. Amb qualitat, discurs, modos: cal traure’s el barret, sinyors d’espana: la resta són detergents, fitosanitaris o herbicides. Podeu posar-los nom, si voleu: pp, psoe, psc, podem, c’s, tant se val. La categoria i la intel·ligència ha abandonat a aquests llastimosos líders de l’amenaça, o els l’havíem suposada erròniament.

Pel que fa al primer dia d’escola, explicaré una anècdota, una només de tantes com podria explicar el primer dia. Isaac deixa el quadern d’estiu damunt la taula del mestre:

-Estic preocupat, per si em renyiràs o em suspendràs…

-Xa, què ha passat?

-No sé si deixar-te el quadern d’estiu, n’hi ha un exercici que no he fet.

-No has fet un dels exercicis del quadern?

-Cal fer una divisió, i jo no sé dividir; la mestra diu que ens has d’ensenyar tu, a dividir.

-A pos, jo tampoc no sé si me’n recordaré, de dividir.

-Què, et deixe el quadern?

-Xa, Isaac, que això és quart de primària, que l’any que ve encara no aniràs a la universitat!

-Noo?, tu com ho saps?

[final de la lliçó d’Isaac]

Jo hagués pagat per ser unes hores a Barcelona, avui, el meu desig era viure aquella felicitat, com l’he viscuda en altres ocasions. És un sentiment que cal viure, ser-hi, per saber com és de profund i joiós. Però avui comença l’escola al País Valencià, és el primer dia amb xiquets, que m’estrene…, així que no pujaré a viure la diada, que seguiré a través de les xarxes.

Avui és el meu primer dia d’escola en disset anys. Després de l’experiència de director, és com si comencés de nou, una segona època, o una època de temps moderns. Vull dir que m’estrenaré de mestre a quart de primària, el primer dia, i això també serà una festa, gairebé un festival. De l’experiència d’enguany vull escriure un diari, compartit amb els xiquets. Freinet ja ho deia, i Ferran Zurriaga, que els mestres han d’escriure per reflexionar què fan, cada dia, cada setmana, un curs sencer. Si volem fer avaluació formadora, llegir amb perspectiva què fem, com, què caldrà canviar, escriviu, mestres. Llegim-nos. Aquest és un meu propòsit, enguany, que espere acomplir.

Però avui, com que som en el primer dia, també serà especial a l’escola, perquè la nostra escola no comença de manera convencional, que és el primer dia! Potser que farem un experiment nou: sembla que han encomanat unes màquines escànner que endevinen la intel·ligència dels alumnes, amb una lectura, i per això farem grups de xiquets segons la seua intel·ligència: la màquina sembla que endevina si t’agrada això, o allò, si vols aprendre sobre aquella matèria, o vols investigar sobre un tema concret. A mi m’han encarregat de treballar en un d’aquests grups que la màquina determina què volen fer, què saben fer, què volen aprendre a fer, els xiquets. Tant de bo la tria siga ben encertada, i no com aquella teoria de les IM o intel·ligències múltiples, que no tenen cap base científica.

Sí que són temps moderns, i com han canviat les coses a l’escola, des que no faig de mestre a temps complet, vaig pensar en la reunió que es va explicar què faríem el primer dia. Però no em vaig atrevir a contradir la decisió. Això perquè digueu que la mecanització escolar no fa paper, xa, ni els escànners d’intel·ligència orienten els mestres.

Demà ja explicaré com haurà anat el primer dia a l’escola.

[i m’agafaré al ganxo de la figa palera per llegir a Vilaweb com haurà sigut la festota a Barcelona, quina ràbia.]

«Cada any que convidem el Diluvi al Camp de Túria, plou.» No els convidarem més, xa. O sí, segons que convinga i ens diguen els llauradors de la Unió.

L’Aplec del Camp de Túria ha acabat en un aiguat imprevist en un moment, mentre el Diluvi era dalt l’escenari i els llamps brillaven desordrenats: Bona nit, diu la cantant, i tothom a córrer a cercar recer. Havíem tingut temps de molta cosa, les xerrades, els itineraris, el correfocs, el sopar popular, la fira d’artesania, Aspart de la Pobla i mig concert, mig solament, de Diluvi… Llàstima del final.

L’organització havia tingut temps de llegir el manifest-comunicat, en el qual explicava el perquè d’un canvi en l’Aplec d’enguany, en favor de més activitats, més diverses, més compromeses i solidàries, en canvi que els concerts i la part lúdica de la nit quedés en segon terme. Pel que fa al gènere emprat en les comunicacions, la ximpleria de parlar sempre en femení no sabem si amaga singlot o xanglot, però potser fa el paper contrari del que es pretén. Ai, que n’hi ha llengües amb gènere o marcades i llengües sense, que el sexe li’l posen uns quants lingüístes desafortunats.

En general, coratge i endavant, joves, a per l’organització de l’Aplec de 2018. Per cert, el primer dels Aplecs valencians de l’era moderna va ser a Llíria, el 1960, era d’àmbit país valencià i van participar joves d’Olocau, Marines Vell, Gàtova, Bétera, Nàquera, Serra… Potser més gent que no enguany: cinquanta-set anys després, a molts veïns de la comarca els hem cantat falta o fora. Ai, ai. Després d’aquell aplec de 1960, el mateix any es va fer una ruta universitària, segons que explica el mestre Ferran Zurriaga en el seu llibre d’història de la Vall, en la qual van participar Vicent Ventura, Miquel Tarradell i Joan Fuster, que van fer nit en una almàssera d’Olocau… No cal dir com d’il·legal i clandestí era tot allò, ara que n’hi ha polítics d’esquerra i mitjans progressites que tenen tanta por de la llibertat i de la democràcia…, excusant-se que, si no és legal, potser que destorbaran la GC i el tribunal i perdran accions i privilegis…

A cagar a la via, xa, i endavant les atxes!

Nosaltres els valencians, la llengua dels valencians, el finançament dels valencians, el ball de valencians… El somriure dels valencians!

Especialment avui que a Algemesí commemoren la festa major amb les muixerangues, a Bétera la pastoreta, a Picanya la Moreneta, i arreu del país tot de maedéus trobades. Però el somriure valencià té a veure amb això que va passant al país veí, i com milers de valencians ho seguim a través de les xarxes, els diaris electrònics (especialment Vilaweb), i els comentaris en directe als bars, a l’escola, al mercat, a la cooperativa… Bé o malament, tothom en parla. I n’hi ha que amb entusiasme. Allò que viu catalunya és un moment històric. D’ordre mundial. I de retop, els valencians que també ho vivim, perquè ens afectarà plenament. Molts milers de valencians ens sentim partíceps del procés. I malgrat que n’hi ha una part de valencians que ho miren amb disgust, compte!, perquè a poc que aquests se d’adonen com els tracta espana, cauran un bac en terra que els obrirà els ulls definitivament. Com a catalunya, tampoc no n’hi haurà retorn. Pot haver-hi impediments, pals a les rodes, accidents, filibusterisme a l’engrós. Però no n’hi haurà retorn. Aquella felicitat que viu la gent a catalunya, que es comprovarà en aquesta diada de dilluns, 11S2017, no té cap contraoferta possible. Res no n’hi ha que es puga baratar per la felicitat. Res de res. I els valencians que tenim aqueixa sintonia amb el nord, amb la llibertat, amb la democràcia, doncs ho vivim com a propi. Com un moment històric en el qual també hi som. Protagonistes, espectadors, actius de gran importància.

Aquesta vesprada començarà a la Pobla de Vallbona l’Aplec del Camp de Túria, i el debat, les mirades, la complicitat, serà inevitable, joiosa, perquè en condicions normals, sense greuges, ni pressions ni males arts, la llibertat és per damunt de tot. I la democràcia. I aquest és el repte més gran que pot fer un país, si la seua gent, una majoria, ho vol d’aqueixa manera. Contra aquest somriure no n’hi ha res. Res que puga fer forat, si n’hi ha honestedat i intel·ligència. Les males arts poden endarrerir, castigar, desmerèixer, poca cosa més. I els valencians també hem començat a somriure. La pena, xa, que la porten els altres. Nosaltres ja n’hem viscuda prou, de pena i llàstima.

—Que encara no som una majoria?, ca, no passa res! Somriem, valencians, i bona festa final!

*Aplec del Camp de Túria: la Pobla de Vallbona, 8 i 9 de setembre

Companys dels centres educatius, mestres, pares i mares,

L’aprenentatge de llengües ens acosta a les diferents cultures. Conéixer una cultura ens fa estimar-la. Gràcies a la tasca quotidiana de tots vosaltres com a docents, que ensenyeu des de l’estima i eduqueu en valors de pau i solidaritat, la ciutadania del futur serà plurilingüe i fomentarà la convivència entre persones que parlen diferents llengües, amb independència de la llengua que facen servir. Les AMPA, i per extensió les mares i els pares, també hi teniu una tasca important a fer: contribuir perquè l’educació posseïsca la major transcendència social possible.

El model educatiu del segle XXI d’Escola Valenciana es basa en l’escola inclusiva, democràtica,  plurilingüe i intercultural, compromesa amb l’entorn global i local, oberta i participativa, alhora que afavoreix en l’alumnat el desenvolupament d’una perspectiva crítica, creativa i innovadora. La nostra escola, l’ensenyament públic, de qualitat i en valencià, que recollim en el document L’escola que volem. Una escola valenciana per al segle xxi, en perill per la vigència de la LOMCE, una llei discriminatòria que mercantilitza l’educació i perpetua desigualtats. Per això, des d’Escola Valenciana continuarem treballant per derogar aquesta norma injusta i per poder viure plenament en valencià.

Allò més urgent que proposem perquè la nostra llengua es revitalitze és l’inici de les emissions de la RTV valenciana ‘À’, la creació d’una llei d’Igualtat Lingüística que pose fi a la discriminació per raó de llengua, i la introducció de propostes procedents dels nostres projectes socials i culturals.

Deia Empar Granell, mestra fundadora d’Escola Valenciana: «Els bons docents van amb un somriure a classe, creuen que sempre poden aprendre dels alumnes i els agrada innovar a cada curs nou.» Amb aquestes paraules us encoratgem a continuar amb la il·lusió i el mestratge que mostreu any rere any. Som conscients del ferm compromís de tota la comunitat educativa amb l’ensenyament. Moltes gràcies per fer escola en valencià, per aconseguir un alumnat plurilingüe.

Salut i sempre endavant

Vicent Moreno i Baixauli · President d’Escola Valenciana

La web, el twitter, els amics, els comentaris a meitat de reunió, ja sabem res?, ja els han tancat?, en quin moment són?, i nosaltres que ens roseguem les ungles, que ens freguem la cuixa, que ens passem les mans per damunt els pantalons, cal veure com suen les mans amb tot això, i el cos… Què va dient Vilaweb?, ja han votat?, són ara mateix en no sé quina cosa…, com si el temps no passés, han parat a dinar, potser que tronaran a parar una altra vegada, a berenar; porteu-los una orxata d’Alboraia, xa! Quants valencians ens ho mirem tot això, quants ho seguim, un moment històric d’aquesta volada? Perquè pels uns i pels altres, no n’hi ha dubte que el moment és clau en la història de Catalunya i d’Espanya. Com ho és, de clau, per als valencians. Què en diu Pere Cardús?, i l’Andreu Barnils, i el Josep, i el Vicent?, són allà mateix en directe, seguint-ho que no perden el fil… Ai, que no ens queden ni ungles, ni cigarrets a la butxaca, que ja no fumem, que fa anys que ho vam deixar, i a cada moment tornem a twitter, a la web, als blocs, a veure què diu cadascú, perquè el que diuen a espana ja ho sabem, ho sabem de sobres què diran i com respondran. Allà els cal aprendre molta democràcia, molta, i no n’estan preparats encara, per un moment així, tan elevat, de lo alto, excels! Ja sabem alguna cosa més?

Ves que ara Carme Forcadell dirà alguna cosa, calla, calla…

[continuarà]

Ahir era 4 de setembre, commemoració del natalici de Vicent Andrés Estellés, el poeta. Durant el mes de setembre, molts pobles organitzaran recitals, aplecs, trobades, lectures públiques de la poesia d’aquest poeta valencià extraordinari.

Entre més poemaris ‘La clau que obri tots els panys’ és també un símbol estellesià. Antigament, de xiquet jo encara ho he conegut, als pobles deixàvem la clau al pany. Era com deixar la casa oberta, perquè era costum de tenir la casa oberta. Algunes portes no tancaven, ni de dia ni de nit. I n’hi havia cases que deixaven la clau al pany durant la nit. Quan va arribar la desconfiança? No ho sé. Potser quan vam tenir alguna cosa que podíem guardar. Quan va entrar algun duro de la taronja, potser quan els homes van fer algun dineret anant a jornal. No ho sé. En aquell moment només es tancaven les portes i es treien les claus quan arribava el cotxe de la fiscalia. O quan passava la guàrdia civil. El cotxe de la fiscalia venia a robar. A robar-nos la producció pròpia de les cases llauradores. Ara ja no els cal el cotxe, ni els cal enviar els guàrdies, perquè han legalitzat el robatori a través de lleis, normatives i conxorxes polítiques en favor dels seus: ens roben les companyies elèctriques, totes sense excepció. Ens roben els bancs, ens roben descaradament i encara els paguem amb diner públic si no ens roben prou. Ens roba hisenda. Ai, això és de jutjat de l’Haia, de jutjat internacional. Que tot arribarà. Ens roba l’administració espanola sense mirament. Ens roben infrastructures, les inútils i les que eren necessàries; ens roben en els serveis, en les escoles, en els hospitals, en la universitat, quan destinen menys recursos que enlloc, menys treballadors, i destinen sous indignes per a la investigació i la ciència. Ens roben com a esport, com a paradigma, com a patologia. Sobretot perquè espanya està molt habituada a robar-nos, als valencians més que a ningú.

Així que tant li val això de la clau al pany, de la porta oberta de nit, tant se val tants forrellats com posarem, perquè el blindatge serà inútil. Ens robaran i ens continuaran robant mentre continuem súbdits de la seua paranoia. Mentre els mitjans, una majoria de mitjans a favor del robatori ens insultaran contínuament.

Som nosaltres els valencians que haurem de decidir quan voldrem tornar a tenir la clau del pany. Quan voldrem posar la clau al pany. La clau que obri tots els panys.

Diu l’homenic Montoro, menistre pocavergonya, que els valencians som uns plorons. Sobretot, els polítics amb responsabilitat de l’actual govern valencià: que només que saben que fer el ploricó i demanar, demanar, demanar… Més treballar i menys cobrar!, s’exclama l’homenic Montoro, i més respecte a l’autoritat espanola que és la que mana! (ara per ara, ep!).

Uns quants membres del govern valencià, entre més autoritats polítiques, li han retret les paraules i l’actitud, a l’homenic: “no faça el burro i retracte’s, xa!”, vénen a dir-li. Jo li hagués demanat una altra cosa, o unes altres coses, i no hagués sigut ni la meitat de bèstia que el menistre, que a més de pixar-se damunt dels valencians, continua robant-nos lliurement i sense cap garantia de modificar-ne l’avarícia.

Incís: «la cort blaverenca de finals del XX, hauria de sospesar qui eren els autèntics antivalencians: aquests lladregots que s’inflaven la vena per lloar-nos el glòria i la falla o els catalanisticae que s’esforçaven-àvem a dignificar i recuperar el valencianisme sense monaes.»

Avui mateix els mitjans parlen dels milers d’euros per valencià (home o dona) que ens roba espana cada dia que passa, o cada mes, o cada any. I ja us podeu posar davant els ulls i sense ulleres de sol, que ells, els espanols, no ens pensen tornar ni un sol euro, ni un de sol, d’allò robat i d’allò que ens continuaran robant. Perquè aquesta realitat de lladregots continuarà fins a la despertà: que no és quan arriben les falles, no. És quan la majoria de valencians cauran de l’haca i s’adonaran que si som faves o fesols, en despertar  ja no voldrem continuar fent el moniato.

Incis2: avui que continuem preparant el curs 2017/2018, els mestres ens mirem què farem, quants projectes nous encetarem, quanta responsabilitat, quina cara faran els xics el primer dia, què llegiran a les nostres biblioteques d’aula, de quants ordinadors disposarem per equip, com seran les connexions al món…, al remat, amb quins recursos comptarem, amb aquest dèficit estructural, sistèmic, orgànic que ens ha organitzat l’estat, perquè els valencians tinguem menys recursos que ningú, segons la seua manera de pensar o ‘despensar’ en els valencians…

—Una escola que no plora… O una escola que plora?

Sinyor menistre: l’escola dels valencians fa molts anys que treballa amb un coratge extraordinari, malgrat el robatori orquestrat pels seus frarots de la cort. Amb una il·lusió que ja voldrien a espana i a molts llocs del món. És veritat que tenim mancances, qui no en té?, que fem errors, qui no en fa?, però n’aprenem, n’aprenem de les mancances, perquè ens espavilem, i n’aprenem dels errors, perquè ja ho deia Freinet entre més mestres, que de l’error, els xiquets i els mestres —i tothom que no és ruc—, n’aprén…

Vostés semblen els únics a Europa que no n’aprenen, dels errors! Que ja serà barbaritat, la burrera!

Però com seríem de feliços i de coratjosos, o més eficaços, amb els recursos repartits amb equitat, sinyor. Els nostres alumnes valencians a més que en tenen dret, també ho agrairien. Ni més ni menys que ningú, volem, sinó la mateixa vara de mesura. Per la resta, ja ho anirem explicant a les famílies i als xiquets, que qui vulga continuar fent el fava, s’apunte a la seua processó d’ànimes en pena…

L’homenic, com fa de ric, pensa que tothom, pobre o esgarrat, ha de tenir el cap cot i conformat per continuar fent-lo ric, a ell i als seus, sense perdre el somriure.

—Valencians, continuarem deixant la clau al pany?

(continuarà)

Segons el ministeri d’educació d’espana, els valencians som els que tenim menys inversió per alumne, derivat dels problemes de finançament que el mateix govern espanol ens administra de fa cent anys. Çò és un robatori en tota regla, una injustícia legalitzada, que ara ja apareix en estudis del propi ministeri com un insult a la dignitat. Són una pocavergonya, a espana, que vénen a robar-nos fins i tot a l’escola. Diuen que se’ns pixen, però no serà que plou…?

En aquest mateix informe del ministeri, no s’estan de dir que el País basc dobla en inversió educativa els valencians (segons dades des que governava el pp a València). I que aital diferència, afigen, ja serà sempre insalvable. Per a sempre més!
La pregunta no és ximple… —Per què caram volem continuar a espana, si ells mateix ja ens han sentenciat? “Sempre” que continuem amb ells, ens robaran; i els nostres xiquets tindran menys oportunitats menys recursos i menys temps per a fer volantins. Si no és que els mestres continuen fent miracles, que en fan.

El mateix informe espanol diu que els valencians som els pitjor finançats de l’estat (!), per això som a la cua en inversió per alumne, i a molta distància. Són del morro o tenen musell?
Diu el mateix ministeri que la diferència en inversió afecta directament a la qualitat del servei (home, són uns llums, els de l’informe, llicinciats, potser!), i que això ens situa en temes absoluts al furgó dels torpalls.

Una mitjana comparada de país basc, navarra, cantàbria, astúries, galícia, castella-lleó, es gasten anualment, com a poc, un 25% més en cada alumne que els valencians… Potser perquè ells tenen els diners, o no els els roben, o no els en roben tants… O possiblement el mediterrani ens fa ximples, als valencians? I el ponent mai no ens ha portat sinó disgràcies!

Una altra dada que apunta el diari Levante sobre aquest estudi del ministeri és que, des que començà la crisi, el govern del partit popular és el que més va reduir el pressupost en educació a València. Potser perquè els diners es desviaven a assumptes més lucratius, de corrupció, lladrocini i putiferi: ací la festa ha sigut de ca l’ample, i van créixer els rics amb xalet, que el pp era capaç de robar fins i tot en els pots de les ong’s. (Que no ho sabem, que només ho apuntem, que…). L’objectiu és mantenir un País Valencià idiota, submís, i lligat a les almoines de madrit…

No cal dir que, si la diferència en inversió entre països de l’estat espanol és grossa, comparada amb països europeus, més cultes o més freds o més democràtics, tipus Regne Unit, Finlàndia, Suècia, és de fills de puta.

De tot plegat, el TSJ no ha dit res d’aquesta desigualtat, ni que fóra inconstitucional el càstig contra València, ni que és un tracte vexatori contra els alumnes valencians, ni que la injustícia ordida amb nocturnitat i traïdoria, siga cosa de justícia. Que vol dir de la seua justícia, no, no. El TSJ ha dit que de llengües, ells sí que en saben més que no els mestres, i potser que vinguen a l’escola a ensenyar-les, en els temps lliures dels jutjats, que sembla que en tenen de sobra, per a perdre’n en ximpleries. Però que d’economia, com en Rajoy, ells no n’entenen, ni de desigualtat, i no poden saber si tot això serà veritat perquè ho ha dit el mateix ministeri d’educació espanol, ells!!!… Que no seran de fiar, potser.

Encara som els valencians els que menys temps passem a l’escola, això és un altre indicador per apuntar com estem de preparats per a viure el segle, des de la barrera, tirant-mos tomates, punxant els bous, o fotent-mos d’hòsties… Ja ens anirà bé servir taules, plantar parasols, o rentar els cotxes d’aquells que baixen de la meseta a riure-se’n, mentre els paguem el beure.

Post: atenció, perquè sembla que dels diners robats, no; però de les molles, el govern valencià vol dir-nos alguna cosa…